(Publicat a diversos diaris d'abast comarcal).
En el transcurs dels darrers deu anys, el Govern de Catalunya ha hagut d’activar fins a set vegades algun tipus de mesures per pal•liar la sequera. La precarietat de les nostres reserves d’aigua ens recorda un cop més que no estem davant d’una qüestió aïllada o conjuntural, sinó que ens trobem davant un problema estructural. Un problema que, com a tal, requereix la planificació i la implantació de mesures estructurals.
Cal accentuar l’estalvi d’aigua en tots els usos, cal incrementar el nivell reutilització d’aigües depurades -en aquest camp tenim molt terreny per córrer- i cal millorar la gestió i incrementar la garantia de subministrament tot connectant les principals xarxes d’abastament. Hi estem d’acord: es tracta de mesures complementàries i totes elles necessàries, però malauradament insuficients si el que volem és resoldre un problema que, insisteixo, és estructural. A més d’estalviar i de gestionar correctament, hem d’aportar més aigua al sistema, a la xarxa.
En aquest sentit, la proposta del Govern català de fiar tota l’aportació externa d’aigua a la xarxa a la dessalació, constitueix des del nostre punt de vista una errada estratègica de conseqüències greus a mitjà termini. La mono-dependència de la dessalació que proposa el Govern, ni resol el problema des d’un punt de vista quantitatiu, ni menys encara des del punt de vista dels costos de producció. Fiar-ho gairebé tot a la dessalació és una decisió que no es sustenta en raonaments econòmics ni ambientals. Una aposta d’aquestes característiques només s’explica pel dogmatisme i pels prejudicis que contaminen i condicionen la política hidràulica de l’actual Govern català. Un dogmatisme farcit de contradiccions com les que veiem darrerament: per un costat es nega el transvasament del Roine, però per l’altre s’acorda transvasar l’aigua del Ter i del Llobregat fins la conca de la Tordera. Per un costat es connecten les esmentades conques, però per l’altre es prohibeix fer el mateix entre aquestes i la conca de l’Ebre. Una política certament erràtica que ens aboca a la trista paradoxa d’un país que ben aviat tindrà connectades entre sí totes les conques deficitàries, però que haurà impedit qualsevol connexió d’aquestes amb les conques on hi ha més recurs, és a dir l’Ebre i, sobre tot, el Roine.
Estem davant un Govern que encara no s’ha adonat que quan hi ha sequera al Ter, també n’hi ha al Llobregat, a la Tordera i a l’Ebre, i que també minven els aqüífers. Per tant, la veritable garantia de subministrament només l’aconseguirem connectant-nos a una conca que per un costat tingui més recurs i per l’altre un règim de pluges més generós que el nostre. I agradarà més o agradarà menys, però això té nom i cognoms: es diu conca del Roine i es diu aigua dels Alps.
Si veritablement volem aportar una solució al greu problema de manca d’aigua, al costat de l’estalvi, de la gestió correcta, de la dessalació amb mesura i de la connexió de les conques interiors amb l’Ebre, cal que ens connectem al Roine. Cal que mirem d’una vegada al nord per no haver de mirar més al cel. Encara hi som a temps. No fer-ho és abocar Catalunya a un altre coll d’ampolla, com si amb la crisi de les infraestructures de mobilitat o de l’energia no l’haguéssim tingut prou.
dilluns, 17 de desembre del 2007
dimecres, 5 de desembre del 2007
Ara ve Nadal...
Ara que ve Nadal és un bon moment per recordar-nos a tots plegats que en català l’expressió “els Nadals” no és acceptada. Suposo que es tracta d’una traducció literal de l’expressió castellana “Navidades”. Malauradament, però, “Els Nadals” és una expressió que aquests dies es fa sentir -i molt- per boca de mediàtics de tota mena. Sense anar més lluny, ahir sentia parlar "dels Nadals" a l'aspirant a la presidència de la futura República Catalana del Barça. Deia el President blaugrana que aprofitaria "els Nadals" per refer les malmeses relacions (no se si personals o institucionals) amb el seu homònim Espanyolista. Un exemple entre molts. Segurament entre massa.
Tots plegats –jo el primer- podem fer un bon servei a la nostra llengua esforçant-nos un xic més a depuranr aquelles expressions que li són impròpies, com el cas de la que ens ocupa. És per això que, d’ara endavant, prometo que quan senti que “venen els Nadals”, m’imaginaré el trio integrat per l'Honorable Joaquim, l'Il.lustre Manel i el mediàtic Rafael.
Tots plegats –jo el primer- podem fer un bon servei a la nostra llengua esforçant-nos un xic més a depuranr aquelles expressions que li són impròpies, com el cas de la que ens ocupa. És per això que, d’ara endavant, prometo que quan senti que “venen els Nadals”, m’imaginaré el trio integrat per l'Honorable Joaquim, l'Il.lustre Manel i el mediàtic Rafael.
dimecres, 28 de novembre del 2007
Barcelona, capital europea de l'avortament.
M’esborrona pensar que en una clínica de Barcelona s’han estat practicant avortaments de fetus de fins a set i més mesos, i em dol constatar que Barcelona ha esdevingut ciutat capital en aquesta matèria. No he amagat mai, i tampoc ho faré ara, que soc partidari de la vida. Per aquesta raó, haig de dir que em dol (per no dir que em repugna) tant la reacció del Col•legi de Metges de Barcelona, com la de la Conselleria de Salut del nostre Govern. Si bé és cert que la presumpció d’innocència ha de prevaldre també en aquest cas, no ho és menys que, en aquest cas, tant el Col•legi de Metges com la Generalitat, hi tenen algun tipus de responsabilitats (ni que sigui per omissió). Fer cas omís d’anteriors denúncies pel simple fet que venien d'on venien, és a dir de l’associació e-cristians (associació respecte la qual –dit sigui de passada- tinc algunes discrepàncies de fons) no és justificable des de cap punt de vista.
Que la Generalitat no fos capaç de trobar indicis de tanta misèria i que el Col•legi de Metges s’amagui ara darrera l’heterogeneïtat de la legislació europea al respecte, és quelcom més que amagar el cap sota l’ala. Si el jutge acaba demostrant que aquestes pràctiques han estat una realitat, tots plegats ens mereixem alguna cosa més que una simple explicació. Ens mereixem que, més enllà de demanar-nos perdó per tanta inutilitat governamental i per tant corporativisme col•legial malentès, algú assumeixi responsabilitats. Respecte els autors materials de tot plegat, em sembla que no és demanar massa si reclamem una aplicació rigorosa de la llei i, per damunt de tot, un esforç valent per eradicar aquestes pràctiques de casa nostra.
Que la Generalitat no fos capaç de trobar indicis de tanta misèria i que el Col•legi de Metges s’amagui ara darrera l’heterogeneïtat de la legislació europea al respecte, és quelcom més que amagar el cap sota l’ala. Si el jutge acaba demostrant que aquestes pràctiques han estat una realitat, tots plegats ens mereixem alguna cosa més que una simple explicació. Ens mereixem que, més enllà de demanar-nos perdó per tanta inutilitat governamental i per tant corporativisme col•legial malentès, algú assumeixi responsabilitats. Respecte els autors materials de tot plegat, em sembla que no és demanar massa si reclamem una aplicació rigorosa de la llei i, per damunt de tot, un esforç valent per eradicar aquestes pràctiques de casa nostra.
dijous, 15 de novembre del 2007
Lleis de residus: ICV-EUiA anuncia més expropiacions i més impostos, però accepta la incineració.
Ahir varem començar a debatre al Ple del Parlament les lleis de residus que ens ha enviat el Govern de la Generalitat a proposta del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Al marge de modificar alguns aspectes derivats de les noves directives comunitàries, respecte els quals ja hem manifestat el nostre suport, el Departament ens proposa altres canvis una part dels quals no compartim.
Ens proposa crear un nou cànon a la valorització energètica dels residus municipals, altrament coneguda com incineració (canviant el nom de les coses, de vegades s’aconsegueix despistar algú). Des de CiU ens hi oposem per tres raons. Primer perquè estem en contra de la creació de nous impostos, en aquest o en qualsevol altra àmbit. Segon perquè tant la seva naturalesa com la seva oportunitat són qüestionables (ho diem nosaltres i ho diuen amb boca petita tant el Departament d’Economia i Finances, com el Gabinet Jurídic Central de la Generalitat). I en tercer lloc perquè incinerar bé (és a dir, amb una tecnologia moderna i garantista pel medi) és car. Molt més car que anar a l’abocador, raó per la qual creiem que, en aquest cas, gravar equival a penalitzar.
ICV-EUiA ens proposa més expropiacions. El concret se’ns demana que beneïm la incorporació a la llei de Residus del següent article: 15.3. la declaració d’un sol com a contaminat porta implícita la declaració d’utilitat pública als efectes de l’expropiació forçosa dels terrenys. Certament, marca de la casa ecosocialista: varen començar per obrir la porta a l’expropiació dels pisos buits i ara la pretenen obrir als sols contaminats. Des de CiU ens hi oposem per moltes raons. Sobre tot perquè tenim models molt diferents de societat i criteris encara més diferents respecte el que ha de fer i el que no ha de fer una administració. Però ens hi oposem, també, perquè ens fa basarda imaginar què podria arribar a fer una Conselleria de Medi Ambient i Habitatge regentada pels ecosocialistes , per exemple, amb els sols contaminats per purins a dotzenes de comarques, o al port de Badalona, o al terme municipal de Flix, per citar alguns exemples.
Però no tot és negatiu. La contrapartida a tant despropòsit és l’acceptació de iure i de facto de la incineració com una tècnica vàlida per a tractar els residus municipals. Un canvi històric. Un gir copernicà. Vegi’n, si no, en quins termes es referia a la incineració de residus l’aleshores Diputat d’ICV Joan Boada el 4 de juny de 2003 des de la tribuna mateixa del nostre Parlament: cal descartar aquest sistema tan poc ecològic com és la incineració de residus (...) vostès saben el poc ecològic, el contaminant, l’altament contaminant que és la incineració de residus. (...) ja saben vostès que és conegut que Iniciativa per Catalunya Verds és contrària a la incineració.
Hem passat d’aquestes proclames a la redacció d’un nou article 6.e que diu que el Govern ha de promoure: a) la reducció de la producció de residus (...), b) la reutilització dels residus, c) la recollida selectiva dels residus, d) el reciclatge i altres formes de valorització material (...), e) la valorització energètica dels residus, la recuperació dels quals es realitzi amb un alt nivell d’eficiència energètica, d’acord amb les millors tècniques disponibles, f) la disposició del rebuig. El subscrivim.
Ens preguntem, però, què ha passat entre el juny de 2004 i avui que justifiqui un gir tan espectacular com aquest. Intueixo alguns elements de la resposta: fins ara, ICV-EUiA ha fet la part amable de la gestió dels residus, com per exemple clausurar l’abocador del Garraf. Una clausura que, per cert, ha estat possible gràcies a que l’anterior Govern de CiU –malgrat la deslleial oposició d’ICV-EUiA- va ampliar i va obrir nous abocadors. I ara resulta que, o bé trobem nous emplaçaments per a fer-ne de nous, ja que aquells es van omplint, o bé optem d’una vegada per totes er fer el mateix que fan amb una part dels seus residus les ciutats europees més avençades que és incinerar-los, tot aprofitar-ne l’energia (d’aquí l’expressió valorització energètica).
Sigui com sigui, donem una cordial benvinguda a ICV-EUiA a l’acceptació de la incineració de residus, a l’hora que els felicitem per l’abandó del dogmatisme que orientava intervencions com la suara referida.
Per la nostra part, ens comprometem a exercir responsablement la tasca d’oposició sense més límits dels que ens hem autoimposat en el nostra programa electoral. Precisament per això ens oposarem a la creació de cànons, ens oposarem a les expropiacions-exprés dels sols contaminats, però els donarem tot el nostre suport per incorporar la pràctica de la incineració de residus, encara que l’anomenin valorització energètica Benvinguts al sentit comú.
Ens proposa crear un nou cànon a la valorització energètica dels residus municipals, altrament coneguda com incineració (canviant el nom de les coses, de vegades s’aconsegueix despistar algú). Des de CiU ens hi oposem per tres raons. Primer perquè estem en contra de la creació de nous impostos, en aquest o en qualsevol altra àmbit. Segon perquè tant la seva naturalesa com la seva oportunitat són qüestionables (ho diem nosaltres i ho diuen amb boca petita tant el Departament d’Economia i Finances, com el Gabinet Jurídic Central de la Generalitat). I en tercer lloc perquè incinerar bé (és a dir, amb una tecnologia moderna i garantista pel medi) és car. Molt més car que anar a l’abocador, raó per la qual creiem que, en aquest cas, gravar equival a penalitzar.
ICV-EUiA ens proposa més expropiacions. El concret se’ns demana que beneïm la incorporació a la llei de Residus del següent article: 15.3. la declaració d’un sol com a contaminat porta implícita la declaració d’utilitat pública als efectes de l’expropiació forçosa dels terrenys. Certament, marca de la casa ecosocialista: varen començar per obrir la porta a l’expropiació dels pisos buits i ara la pretenen obrir als sols contaminats. Des de CiU ens hi oposem per moltes raons. Sobre tot perquè tenim models molt diferents de societat i criteris encara més diferents respecte el que ha de fer i el que no ha de fer una administració. Però ens hi oposem, també, perquè ens fa basarda imaginar què podria arribar a fer una Conselleria de Medi Ambient i Habitatge regentada pels ecosocialistes , per exemple, amb els sols contaminats per purins a dotzenes de comarques, o al port de Badalona, o al terme municipal de Flix, per citar alguns exemples.
Però no tot és negatiu. La contrapartida a tant despropòsit és l’acceptació de iure i de facto de la incineració com una tècnica vàlida per a tractar els residus municipals. Un canvi històric. Un gir copernicà. Vegi’n, si no, en quins termes es referia a la incineració de residus l’aleshores Diputat d’ICV Joan Boada el 4 de juny de 2003 des de la tribuna mateixa del nostre Parlament: cal descartar aquest sistema tan poc ecològic com és la incineració de residus (...) vostès saben el poc ecològic, el contaminant, l’altament contaminant que és la incineració de residus. (...) ja saben vostès que és conegut que Iniciativa per Catalunya Verds és contrària a la incineració.
Hem passat d’aquestes proclames a la redacció d’un nou article 6.e que diu que el Govern ha de promoure: a) la reducció de la producció de residus (...), b) la reutilització dels residus, c) la recollida selectiva dels residus, d) el reciclatge i altres formes de valorització material (...), e) la valorització energètica dels residus, la recuperació dels quals es realitzi amb un alt nivell d’eficiència energètica, d’acord amb les millors tècniques disponibles, f) la disposició del rebuig. El subscrivim.
Ens preguntem, però, què ha passat entre el juny de 2004 i avui que justifiqui un gir tan espectacular com aquest. Intueixo alguns elements de la resposta: fins ara, ICV-EUiA ha fet la part amable de la gestió dels residus, com per exemple clausurar l’abocador del Garraf. Una clausura que, per cert, ha estat possible gràcies a que l’anterior Govern de CiU –malgrat la deslleial oposició d’ICV-EUiA- va ampliar i va obrir nous abocadors. I ara resulta que, o bé trobem nous emplaçaments per a fer-ne de nous, ja que aquells es van omplint, o bé optem d’una vegada per totes er fer el mateix que fan amb una part dels seus residus les ciutats europees més avençades que és incinerar-los, tot aprofitar-ne l’energia (d’aquí l’expressió valorització energètica).
Sigui com sigui, donem una cordial benvinguda a ICV-EUiA a l’acceptació de la incineració de residus, a l’hora que els felicitem per l’abandó del dogmatisme que orientava intervencions com la suara referida.
Per la nostra part, ens comprometem a exercir responsablement la tasca d’oposició sense més límits dels que ens hem autoimposat en el nostra programa electoral. Precisament per això ens oposarem a la creació de cànons, ens oposarem a les expropiacions-exprés dels sols contaminats, però els donarem tot el nostre suport per incorporar la pràctica de la incineració de residus, encara que l’anomenin valorització energètica Benvinguts al sentit comú.
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Amb Z de Zero. Això si: de Zero a l’esquerra...
(inèdit)
El nostre és un país estrany. Mireu, si no: mentre els de Premià de Mar han hagut de fer tots els papers de l’auca i esmerçar una bona pila d’anys per poder disposar d’un simple baixador a la línia de la Renfe, a El Prat de Llobregat, sense ni tant sols haver-ho demanat, els hi ha aparegut com un bolet una estació sencera de l’AVE. Coses de la Magdalena... Però, el més curiós de tot, és que no passa res.
Perquè ? doncs, probablement, perquè tant la dimensió, com la freqüència dels despropòsits és tal, que ens ha fet perdre la mesura real de les coses. Són tants els esvorancs, les falles, les catenàries que fan figa o les esquerdes que apareixen i desapareixen, que hem acabat perdent perspectiva i visió de conjunt. I, quan això passa, pot passar de tot: estacions que es fan i es desfan, traçats que venen i van, alteracions diàries de calendaris i compromisos, etc.
Una confusió que, més enllà de dilapidar d’esvoranc en esvoranc la credibilitat dels polítics, permet la supervivència política de personatges com la inefable Margdalena, això sí: convenientment apimparada pel tarannà del seu cap de files. D’aquell que escriu el nom amb “Z”. Amb "Z" de Zero. De Zero a l’esquerra, naturalment...
El nostre és un país estrany. Mireu, si no: mentre els de Premià de Mar han hagut de fer tots els papers de l’auca i esmerçar una bona pila d’anys per poder disposar d’un simple baixador a la línia de la Renfe, a El Prat de Llobregat, sense ni tant sols haver-ho demanat, els hi ha aparegut com un bolet una estació sencera de l’AVE. Coses de la Magdalena... Però, el més curiós de tot, és que no passa res.
Perquè ? doncs, probablement, perquè tant la dimensió, com la freqüència dels despropòsits és tal, que ens ha fet perdre la mesura real de les coses. Són tants els esvorancs, les falles, les catenàries que fan figa o les esquerdes que apareixen i desapareixen, que hem acabat perdent perspectiva i visió de conjunt. I, quan això passa, pot passar de tot: estacions que es fan i es desfan, traçats que venen i van, alteracions diàries de calendaris i compromisos, etc.
Una confusió que, més enllà de dilapidar d’esvoranc en esvoranc la credibilitat dels polítics, permet la supervivència política de personatges com la inefable Margdalena, això sí: convenientment apimparada pel tarannà del seu cap de files. D’aquell que escriu el nom amb “Z”. Amb "Z" de Zero. De Zero a l’esquerra, naturalment...
dimecres, 3 d’octubre del 2007
De la Mercè al vel: tenim un problema.
(inèdit)
Els reculls de premsa són una manera com qualsevol altra de llegir els diaris. I com tot en aquesta vida, aquest mètode té avantatges i desavantatges. Si per un costat és útil tenir en un sol document i de manera ordenada tot el que els principals diaris han escrit respecte un tema, per l’altre és un xic confusionari posar en peu d’igualtat les notícies aparegudes a diferents pàgines de mitjans de tirades encara més diferents. Aquest, però, no és el tema del que volia parlar, almenys de manera directa. Avui volia parlar del resultat –sovint curiós- de contraposar notícies esgarrapades d’un i altre dossier de premsa.
M’explico. Fent una mica d’endreça de la taula, em cau a les mans una notícia publicada al El Punt el dimecres 19 de setembre d’enguany titulada “IC-EUiA es nega a assistir a la missa de la Mercè”. Una notícia que contrasta amb la publicada avui al Diari de Girona, segons la qual la Regidora d’Educació de Girona (adscrita a IC-EUiA) parlant de la polèmica del vel a l’escola que s’ha obert aquests dies a casa nostra, afirma amb rotunditat que “cal respectar les manifestacions culturals i religioses”.
La juxtaposició d’ambdues notícies (separades per menys d’un mes de temps) i emeses des d’una mateixa força política, és preocupant. Ara resulta que quan la simbologia religiosa pertany a una cultura diferent de la nostra (com més diferent millor), aquesta ha de ser respectada, mentre que quan es tracta de símbols arrelats i integrants de la nostra cultura, el políticament correcte –des del punt de vista progressista- és prescindir-ne. Quanta contradicció, no?
La feblesa d’aquest pensament auto-catalogat de progressista, i que té com a màxima expressió la defensa de la multiculturalitat, ens duu al fracàs. Com a comunitat nacional, fracassarem si neguem allò que som col•lectivament, de la mateixa manera que fracassarem com a persones si el preu de la nostra integració comunitària és la renúncia a les pròpies creences.
Els reculls de premsa són una manera com qualsevol altra de llegir els diaris. I com tot en aquesta vida, aquest mètode té avantatges i desavantatges. Si per un costat és útil tenir en un sol document i de manera ordenada tot el que els principals diaris han escrit respecte un tema, per l’altre és un xic confusionari posar en peu d’igualtat les notícies aparegudes a diferents pàgines de mitjans de tirades encara més diferents. Aquest, però, no és el tema del que volia parlar, almenys de manera directa. Avui volia parlar del resultat –sovint curiós- de contraposar notícies esgarrapades d’un i altre dossier de premsa.
M’explico. Fent una mica d’endreça de la taula, em cau a les mans una notícia publicada al El Punt el dimecres 19 de setembre d’enguany titulada “IC-EUiA es nega a assistir a la missa de la Mercè”. Una notícia que contrasta amb la publicada avui al Diari de Girona, segons la qual la Regidora d’Educació de Girona (adscrita a IC-EUiA) parlant de la polèmica del vel a l’escola que s’ha obert aquests dies a casa nostra, afirma amb rotunditat que “cal respectar les manifestacions culturals i religioses”.
La juxtaposició d’ambdues notícies (separades per menys d’un mes de temps) i emeses des d’una mateixa força política, és preocupant. Ara resulta que quan la simbologia religiosa pertany a una cultura diferent de la nostra (com més diferent millor), aquesta ha de ser respectada, mentre que quan es tracta de símbols arrelats i integrants de la nostra cultura, el políticament correcte –des del punt de vista progressista- és prescindir-ne. Quanta contradicció, no?
La feblesa d’aquest pensament auto-catalogat de progressista, i que té com a màxima expressió la defensa de la multiculturalitat, ens duu al fracàs. Com a comunitat nacional, fracassarem si neguem allò que som col•lectivament, de la mateixa manera que fracassarem com a persones si el preu de la nostra integració comunitària és la renúncia a les pròpies creences.
(inèdit)
Els reculls de premsa són una manera com qualsevol altra de llegir els diaris. I com tot en aquesta vida, aquest mètode té avantatges i desavantatges. Si per un costat és útil tenir en un sol document i de manera ordenada tot el que els principals diaris han escrit respecte un tema, per l’altre és un xic confusionari posar en peu d’igualtat les notícies aparegudes a diferents pàgines de mitjans de tirades encara més diferents. Aquest, però, no és el tema del que volia parlar, almenys de manera directa. Avui volia parlar del resultat –sovint curiós- de contraposar notícies esgarrapades d’un i altre dossier de premsa.
M’explico. Fent una mica d’endreça de la taula, em cau a les mans una notícia publicada al El Punt el dimecres 19 de setembre d’enguany titulada “IC-EUiA es nega a assistir a la missa de la Mercè”. Una notícia que contrasta amb la publicada avui al Diari de Girona, segons la qual la Regidora d’Educació de Girona (adscrita a IC-EUiA) parlant de la polèmica del vel a l’escola que s’ha obert aquests dies a casa nostra, afirma amb rotunditat que “cal respectar les manifestacions culturals i religioses”.
La juxtaposició d’ambdues notícies (separades per menys d’un mes de temps) i emeses des d’una mateixa força política, és preocupant. Ara resulta que quan la simbologia religiosa pertany a una cultura diferent de la nostra (com més diferent millor), aquesta ha de ser respectada, mentre que quan es tracta de símbols arrelats i integrants de la nostra cultura, el políticament correcte –des del punt de vista progressista- és prescindir-ne. Quanta contradicció, no?
La feblesa d’aquest pensament auto-catalogat de progressista, i que té com a màxima expressió la defensa de la multiculturalitat, ens duu al fracàs. Com a comunitat nacional, fracassarem si neguem allò que som col•lectivament, de la mateixa manera que fracassarem com a persones si el preu de la nostra integració comunitària és la renúncia a les pròpies creences.
Els reculls de premsa són una manera com qualsevol altra de llegir els diaris. I com tot en aquesta vida, aquest mètode té avantatges i desavantatges. Si per un costat és útil tenir en un sol document i de manera ordenada tot el que els principals diaris han escrit respecte un tema, per l’altre és un xic confusionari posar en peu d’igualtat les notícies aparegudes a diferents pàgines de mitjans de tirades encara més diferents. Aquest, però, no és el tema del que volia parlar, almenys de manera directa. Avui volia parlar del resultat –sovint curiós- de contraposar notícies esgarrapades d’un i altre dossier de premsa.
M’explico. Fent una mica d’endreça de la taula, em cau a les mans una notícia publicada al El Punt el dimecres 19 de setembre d’enguany titulada “IC-EUiA es nega a assistir a la missa de la Mercè”. Una notícia que contrasta amb la publicada avui al Diari de Girona, segons la qual la Regidora d’Educació de Girona (adscrita a IC-EUiA) parlant de la polèmica del vel a l’escola que s’ha obert aquests dies a casa nostra, afirma amb rotunditat que “cal respectar les manifestacions culturals i religioses”.
La juxtaposició d’ambdues notícies (separades per menys d’un mes de temps) i emeses des d’una mateixa força política, és preocupant. Ara resulta que quan la simbologia religiosa pertany a una cultura diferent de la nostra (com més diferent millor), aquesta ha de ser respectada, mentre que quan es tracta de símbols arrelats i integrants de la nostra cultura, el políticament correcte –des del punt de vista progressista- és prescindir-ne. Quanta contradicció, no?
La feblesa d’aquest pensament auto-catalogat de progressista, i que té com a màxima expressió la defensa de la multiculturalitat, ens duu al fracàs. Com a comunitat nacional, fracassarem si neguem allò que som col•lectivament, de la mateixa manera que fracassarem com a persones si el preu de la nostra integració comunitària és la renúncia a les pròpies creences.
dijous, 27 de setembre del 2007
Ventdelplà i el debat de política general.
(inèdit)
No conec les estadístiques, però intueixo que entre els televidents de la nostra hi deu haver més seguidors del Ventdelplà, que no pas del debat de política general. És per això que m’indigna pensar que a Catalunya hi ha més gent que s’ha empassat la insensatesa d’una mestra fastiguejada, d’una doctora irresponsable i d’un mosso delinqüent (com si es tractés d’actituds normals), que no pas ha pogut conèixer la importància que el nostre Govern diu que dóna a l’educació, a la salut i a la seguretat.
És cosa sabuda que salut, seguretat i educació constitueixen tres pilars bàsics de l’estat de dret: sense educació no hi ha igualtat d’oportunitats, sense seguretat no hi ha llibertat i sense salut és difícil el desenvolupament personal, raó per la qual es tracta de tres àmbits on queda abastament justificada la intervenció pública, per bé que amb intensitat i formes diferents. És per això que em va indignar veure l’altre dia al Ventdelpla (sèrie emblemàtica de la nostra), com una servidora pública de l’educació abandonava la seves responsabilitats, com una servidora pública de la sanitat ocupava el seu temps laboral mantenint relacions sexuals al CAP amb un conegut, i com un servidor de la seguretat es dedicava, ras i curt, a delinquir.
Davant aquest espectacle, tinc seriosos dubtes sobre si el nostre Govern es creu de veritat allò que predica aquests dies per boca del seu President al debat de política general. Tinc seriosos dubtes respecte si el Govern és plenament conscient del paper que juguen els professionals de la salut, de la seguretat i de l’educació, i del respecte que col•lectivament i individual es mereixen.
Em dol constatar com Ventdelpla, que tan bé ens ha alliçonat sobre la maldat dels camps de golf i dels purins i sobre la bondat de les medicines alternatives i de la nova immigració (cosa que està molt bé), no es preocupi gens ni mica d’il•lustrar-nos tot ensenyant-nos una mestra vocacional, un policia honest i una doctora responsable. Per una vegada, estaria bé que les exigències ètiques estiguessin per damunt de les exigències del guió...
No conec les estadístiques, però intueixo que entre els televidents de la nostra hi deu haver més seguidors del Ventdelplà, que no pas del debat de política general. És per això que m’indigna pensar que a Catalunya hi ha més gent que s’ha empassat la insensatesa d’una mestra fastiguejada, d’una doctora irresponsable i d’un mosso delinqüent (com si es tractés d’actituds normals), que no pas ha pogut conèixer la importància que el nostre Govern diu que dóna a l’educació, a la salut i a la seguretat.
És cosa sabuda que salut, seguretat i educació constitueixen tres pilars bàsics de l’estat de dret: sense educació no hi ha igualtat d’oportunitats, sense seguretat no hi ha llibertat i sense salut és difícil el desenvolupament personal, raó per la qual es tracta de tres àmbits on queda abastament justificada la intervenció pública, per bé que amb intensitat i formes diferents. És per això que em va indignar veure l’altre dia al Ventdelpla (sèrie emblemàtica de la nostra), com una servidora pública de l’educació abandonava la seves responsabilitats, com una servidora pública de la sanitat ocupava el seu temps laboral mantenint relacions sexuals al CAP amb un conegut, i com un servidor de la seguretat es dedicava, ras i curt, a delinquir.
Davant aquest espectacle, tinc seriosos dubtes sobre si el nostre Govern es creu de veritat allò que predica aquests dies per boca del seu President al debat de política general. Tinc seriosos dubtes respecte si el Govern és plenament conscient del paper que juguen els professionals de la salut, de la seguretat i de l’educació, i del respecte que col•lectivament i individual es mereixen.
Em dol constatar com Ventdelpla, que tan bé ens ha alliçonat sobre la maldat dels camps de golf i dels purins i sobre la bondat de les medicines alternatives i de la nova immigració (cosa que està molt bé), no es preocupi gens ni mica d’il•lustrar-nos tot ensenyant-nos una mestra vocacional, un policia honest i una doctora responsable. Per una vegada, estaria bé que les exigències ètiques estiguessin per damunt de les exigències del guió...
dimecres, 12 de setembre del 2007
Imaz: una paradoxa perversa.
(inèdit)
M’assabento per un teletip que Josu Jon Imaz acaba d’anunciar que abandona la política activa. Encara ahir vaig tenir l’ocasió de saludar-lo en el marc de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova. Un cop més, vaig poder testimoniar-li el meu apreci personal i el meu profund respecte (i suport) per les tesis que honestament defensa al si del seu partit, el PNV.
Escric a cop calent per deixar constància d’una estranya sensació: és grat veure com a la política, per damunt del soroll ambiental, encara hi ha persones que defensen allò que creuen amb la coherència amb la que ho ha fet Imaz, alhora que entristeix veure com persones amb la seva talla moral i amb la seva senzillesa, han d’abandonar la política activa. Sens dubte una paradoxa perversa.
M’assabento per un teletip que Josu Jon Imaz acaba d’anunciar que abandona la política activa. Encara ahir vaig tenir l’ocasió de saludar-lo en el marc de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova. Un cop més, vaig poder testimoniar-li el meu apreci personal i el meu profund respecte (i suport) per les tesis que honestament defensa al si del seu partit, el PNV.
Escric a cop calent per deixar constància d’una estranya sensació: és grat veure com a la política, per damunt del soroll ambiental, encara hi ha persones que defensen allò que creuen amb la coherència amb la que ho ha fet Imaz, alhora que entristeix veure com persones amb la seva talla moral i amb la seva senzillesa, han d’abandonar la política activa. Sens dubte una paradoxa perversa.
dilluns, 3 de setembre del 2007
Ara, el que toca, és fer complir l’Estatut.
(Publicat a El Peroódico, 3 setembre de 2007)
Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.
Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.
De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.
A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.
I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.
Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.
És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.
Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.
Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.
De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.
A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.
I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.
Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.
És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.
dimecres, 29 d’agost del 2007
No tot s’hi val (notes sobre els límits de les propostes polítiques).
(inèdit)
El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.
Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.
Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.
És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.
Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.
El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.
Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.
Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.
És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.
Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.
dijous, 9 d’agost del 2007
Els catalans ho tindrem tot pagat (o no).
(inèdit)
Si els trens de Cercanias de la capital del Reyno de España fallessin cada dos per tres, si l’aeroport de Barajas només oferís vols de baix costamb cues incloses, si es quedessin centenars de milers de madrilenys sense llum hores i dies, si fóssin ells els que haguessin de suportar setanta quilòmetres de cua per acabar pagant peatges, i si tantes coses més... estic segur que el Gobierno de la Nación no tardaria ni dos dies a declarar l’emergència nacional, pas previ a l’abocament de milers de milions d’euros d'una vegada per totes.
Però com que tot això no passa a Madrid, sinó que passa a províncies, ens hem de fer fotre. Així de senzill. Ens hem de fer fotre i, per si no fos suficient, hem de suportar la xulesca visita de la Ministressa del ram que visita Catalunya amb els mateixos aires de perdonavides que gasta la seva mestressa de la Vogue quan es passeja arrogant per les antigues colònies. Quin país !!!
Ah ! I, entre tant, el nostre Govern de vacances (perquè tot el que passa –i el que no passa també-) és culpa de CiU. Només faltaria !
I entre tant jo em pregunto quan arribarà el dia en el que els catalans, pel simple fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat. Si en Francesc Pujols aixequés el cap !!!
Si els trens de Cercanias de la capital del Reyno de España fallessin cada dos per tres, si l’aeroport de Barajas només oferís vols de baix costamb cues incloses, si es quedessin centenars de milers de madrilenys sense llum hores i dies, si fóssin ells els que haguessin de suportar setanta quilòmetres de cua per acabar pagant peatges, i si tantes coses més... estic segur que el Gobierno de la Nación no tardaria ni dos dies a declarar l’emergència nacional, pas previ a l’abocament de milers de milions d’euros d'una vegada per totes.
Però com que tot això no passa a Madrid, sinó que passa a províncies, ens hem de fer fotre. Així de senzill. Ens hem de fer fotre i, per si no fos suficient, hem de suportar la xulesca visita de la Ministressa del ram que visita Catalunya amb els mateixos aires de perdonavides que gasta la seva mestressa de la Vogue quan es passeja arrogant per les antigues colònies. Quin país !!!
Ah ! I, entre tant, el nostre Govern de vacances (perquè tot el que passa –i el que no passa també-) és culpa de CiU. Només faltaria !
I entre tant jo em pregunto quan arribarà el dia en el que els catalans, pel simple fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat. Si en Francesc Pujols aixequés el cap !!!
divendres, 6 de juliol del 2007
TV3 en castellà i àrab ? No, gràcies.
(inèdit)
Em diuen que des de fa uns quants dies, és possible veure algun serial de TV3 amb subtitulació en castellà i en àrab. Quina bajanada ! Si TV3 té una raó de ser, aquesta és precisament la llengua (la llengua catalana, s’entén). Si els catalans estem disposats a abocar milers de milions d'euros del nostre pressupost públic per tenir una televisió nostra, és precisament perquè creiem que la televisió és un excel•lent mitjà per a difondre i estendre l’ús del català. Si no és per aquesta raó, ja em diran vostès de què serveix abocar tant diner públic per acabar tenint una televisió castellanoparlant més.
Respecte l’àrab, encara avui recordo una anècdota viscuda ja fa força anys a l’ajuntament de Vic. Resulta que el representants d’ERC van demanar al Ple Municipal que l’ajuntament dotés determinats serveis de traductors d’àrab. La resposta del aleshores alcalde, el Sr. Jacint Codina, va ser contundent: demanin-me tants professors de català com vulguin, però no em demanin ni un traductor.
Quanta raó tenia en Jacint Codina ! Traduir és garantir que castellanoparlants i parlants d’àrab puguin prescindir del tot de la llengua del país que els acull (pagant tots nosaltres...) Fins aquí podíem arribar !
Em diuen que des de fa uns quants dies, és possible veure algun serial de TV3 amb subtitulació en castellà i en àrab. Quina bajanada ! Si TV3 té una raó de ser, aquesta és precisament la llengua (la llengua catalana, s’entén). Si els catalans estem disposats a abocar milers de milions d'euros del nostre pressupost públic per tenir una televisió nostra, és precisament perquè creiem que la televisió és un excel•lent mitjà per a difondre i estendre l’ús del català. Si no és per aquesta raó, ja em diran vostès de què serveix abocar tant diner públic per acabar tenint una televisió castellanoparlant més.
Respecte l’àrab, encara avui recordo una anècdota viscuda ja fa força anys a l’ajuntament de Vic. Resulta que el representants d’ERC van demanar al Ple Municipal que l’ajuntament dotés determinats serveis de traductors d’àrab. La resposta del aleshores alcalde, el Sr. Jacint Codina, va ser contundent: demanin-me tants professors de català com vulguin, però no em demanin ni un traductor.
Quanta raó tenia en Jacint Codina ! Traduir és garantir que castellanoparlants i parlants d’àrab puguin prescindir del tot de la llengua del país que els acull (pagant tots nosaltres...) Fins aquí podíem arribar !
dimarts, 22 de maig del 2007
Descaradament ecologistes: tele sí, aigua no.
(Inèdit)
El passat 15 de maig el Govern de la Generalitat va acordar assumir íntegrament el deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Una quantitat d’aquelles que provoquen vertigen (1.046’7 milions d’euros o, el que és el mateix, més de 173.000 milions de pessetes). Poca broma.
Segurament el primer que ens hem de demanar és com s’ha pogut arribar aquí. Segurament la funció de normalització lingüística exercida per TV3 ha estat i és encomiable (i possiblement insubstituïble). Segurament hi ha responsabilitats tant de CiU com del Tripartit i, segurament, conclouríem que un país sense estructura d’Estat com el nostre necessita una eina de la potència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per tal de preservar i difondre la nostra llengua, així com crear i omplir un espai nacional de comunicació. Ara bé, assumir de cop aquest deute i anunciar a més l’aportació a les arques de l’esmentada Corporació altres 1.161 milions d’euros addicionals per als propers tres anys, em sembla, pel cap baix, fora de mida.
Em sembla fora de mida per les xifres de les que estem parlant, però sobre tot per comparació amb altres empreses públiques del Govern igualment endeutades.
Potser alguns de vostès recordaran que ara fa escassament tres anys, l’aleshores Conseller de Medi Ambient i Habitatge H. Sr. Salvador Milà va posar el crit a cel per l’endeutament de l’Agència Catalana de l’Aigua que aleshores ascendia a 980 milions d’euros. Val a dir que la resposta de CiU a aquelles acusacions fou una simple pregunta: quina de les més de 300 depuradores, quina de les dotzenes de xarxes d’abastament d’aigua potable o quina de les canalitzacions de barrancs i torrents realitzades per evitar inundacions s’haurien d’haver deixat de fer. Encara esperem resposta.
Ara, però, som nosaltres els qui preguntem. Li preguntem al Govern com és que fa només tres anys un deute de 980 m€ era signe de mala gestió i ara (contracte programa de l’Agència Catalana de l’Aigua en mà) apujar-lo fins als 1.500 M€ és positiu. Li preguntem com és que es pot eixugar el deute de la CCRTV, i no es pot eixugar ni una part del deute (lleugerament inferior) de l’Agència Catalana de l’Aigua. Li preguntem què té de progressista apostar per la tele, enlloc de fer-ho per una administració hidràulica eficient. Li preguntem a quin dels dos eslògans eco-socialistes respon aquesta decisió, si a un Govern amb “ecologistes de debò” o bé a un Govern “descaradament ecologista”. Ves a saber.
El passat 15 de maig el Govern de la Generalitat va acordar assumir íntegrament el deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Una quantitat d’aquelles que provoquen vertigen (1.046’7 milions d’euros o, el que és el mateix, més de 173.000 milions de pessetes). Poca broma.
Segurament el primer que ens hem de demanar és com s’ha pogut arribar aquí. Segurament la funció de normalització lingüística exercida per TV3 ha estat i és encomiable (i possiblement insubstituïble). Segurament hi ha responsabilitats tant de CiU com del Tripartit i, segurament, conclouríem que un país sense estructura d’Estat com el nostre necessita una eina de la potència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per tal de preservar i difondre la nostra llengua, així com crear i omplir un espai nacional de comunicació. Ara bé, assumir de cop aquest deute i anunciar a més l’aportació a les arques de l’esmentada Corporació altres 1.161 milions d’euros addicionals per als propers tres anys, em sembla, pel cap baix, fora de mida.
Em sembla fora de mida per les xifres de les que estem parlant, però sobre tot per comparació amb altres empreses públiques del Govern igualment endeutades.
Potser alguns de vostès recordaran que ara fa escassament tres anys, l’aleshores Conseller de Medi Ambient i Habitatge H. Sr. Salvador Milà va posar el crit a cel per l’endeutament de l’Agència Catalana de l’Aigua que aleshores ascendia a 980 milions d’euros. Val a dir que la resposta de CiU a aquelles acusacions fou una simple pregunta: quina de les més de 300 depuradores, quina de les dotzenes de xarxes d’abastament d’aigua potable o quina de les canalitzacions de barrancs i torrents realitzades per evitar inundacions s’haurien d’haver deixat de fer. Encara esperem resposta.
Ara, però, som nosaltres els qui preguntem. Li preguntem al Govern com és que fa només tres anys un deute de 980 m€ era signe de mala gestió i ara (contracte programa de l’Agència Catalana de l’Aigua en mà) apujar-lo fins als 1.500 M€ és positiu. Li preguntem com és que es pot eixugar el deute de la CCRTV, i no es pot eixugar ni una part del deute (lleugerament inferior) de l’Agència Catalana de l’Aigua. Li preguntem què té de progressista apostar per la tele, enlloc de fer-ho per una administració hidràulica eficient. Li preguntem a quin dels dos eslògans eco-socialistes respon aquesta decisió, si a un Govern amb “ecologistes de debò” o bé a un Govern “descaradament ecologista”. Ves a saber.
dimarts, 15 de maig del 2007
Duran, la immigració, la família (i la Sra. Mayol).
(inèdit)
Dissabte passat a Vic, Josep A. Duran Lleida no tan sols va parlar d’immigració, sinó que va raonar perquè considerava que era necessari parlar-ne en el context d’una campanya electoral. Deia Duran que la immigració és una qüestió que preocupa a la ciutadania, raó per la qual no pot esdevenir un tema tabú en el context de la present campanya, ans el contrari.
Entre les moltes coses que es van apuntar en aquella roda de premsa, Duran va assenyalar el risc d’afrontar el procés de reagrupament familiar que tenim a les portes sense criteris clars i amb la mateixa màniga ampla amb la que s’han afrontat processos anteriors.
A la Sra. Imma Mayol li ha faltat temps per recriminar-li una suposada contradicció entre aquesta advertència i la defensa de la família, consubstancial a l’adscripció democrsistiana de Duran i del partit al que representa, Unió Democràtica de Catalunya.
Agraeixo a la candidata eco-socialista el reconeixement que fa a la democràcia cristiana com un corrent polític defensor de la família. Però amb igual cordialitat li recrimino el fet d’haver intentat evidenciar una contradicció que no és tal.
La proposta de Duran de ser curosos amb el procés de reagrupament familiar no és cap mena d’atemptat contra la família, ans el contrari. Duran i Unió defensem el reagrupament de la família nuclear, és a dir de pares i fils. O, el que és el mateix, exigim que s’acabi d’una vegada per totes l’aplicació laxa del concepte de reagrupament familiar que, com s’ha demostrat, acaba esdevenint una porta d’entrada de vuit o deu o més persones per cada nouvingut.
Nosaltres diem sí a la família, diem sí al reagrupament de la família nuclear, diem sí a que el pare, la mare i els fills tenen el dret d’estar junts. Ho diem perquè defensem la família i ho diem perquè la integració dels nouvinguts és objectivament més factible si es planteja en termes de família nuclear. Però amb igual fermesa diem no a aquelles pràctiques abusives consistents en utilitzar el concepte de reagrupament familiar per tal d’obrir la porta a cosins, cunyats, oncles, nores, nebots, renebots i tota mena de parentela de segon i tercer grau, de manera que cada nouvingut acabi esdevenint porta d’entrada d’una dotzena o més de persones. A parer nostre això s’ha d’acabar pel bé de totes les parts.
Ho diré en altres termes que potser entendrà millor la Sra. Mayol: Duran ha dit el mateix que diuen (i practiquen) els democristians alemanys els quals –com nosaltres- defensen la família i malden –també com nosaltres- per preservar la cohesió i la convivència als nostres veïnats, pobles i ciutats.
En resum: de contradiccions cap ni una. Només sentit comú, rigor i claredat expositiva, precisament perquè estem en una campanya electoral en la que volem parlar d’allò que preocupa a la gent.
Dissabte passat a Vic, Josep A. Duran Lleida no tan sols va parlar d’immigració, sinó que va raonar perquè considerava que era necessari parlar-ne en el context d’una campanya electoral. Deia Duran que la immigració és una qüestió que preocupa a la ciutadania, raó per la qual no pot esdevenir un tema tabú en el context de la present campanya, ans el contrari.
Entre les moltes coses que es van apuntar en aquella roda de premsa, Duran va assenyalar el risc d’afrontar el procés de reagrupament familiar que tenim a les portes sense criteris clars i amb la mateixa màniga ampla amb la que s’han afrontat processos anteriors.
A la Sra. Imma Mayol li ha faltat temps per recriminar-li una suposada contradicció entre aquesta advertència i la defensa de la família, consubstancial a l’adscripció democrsistiana de Duran i del partit al que representa, Unió Democràtica de Catalunya.
Agraeixo a la candidata eco-socialista el reconeixement que fa a la democràcia cristiana com un corrent polític defensor de la família. Però amb igual cordialitat li recrimino el fet d’haver intentat evidenciar una contradicció que no és tal.
La proposta de Duran de ser curosos amb el procés de reagrupament familiar no és cap mena d’atemptat contra la família, ans el contrari. Duran i Unió defensem el reagrupament de la família nuclear, és a dir de pares i fils. O, el que és el mateix, exigim que s’acabi d’una vegada per totes l’aplicació laxa del concepte de reagrupament familiar que, com s’ha demostrat, acaba esdevenint una porta d’entrada de vuit o deu o més persones per cada nouvingut.
Nosaltres diem sí a la família, diem sí al reagrupament de la família nuclear, diem sí a que el pare, la mare i els fills tenen el dret d’estar junts. Ho diem perquè defensem la família i ho diem perquè la integració dels nouvinguts és objectivament més factible si es planteja en termes de família nuclear. Però amb igual fermesa diem no a aquelles pràctiques abusives consistents en utilitzar el concepte de reagrupament familiar per tal d’obrir la porta a cosins, cunyats, oncles, nores, nebots, renebots i tota mena de parentela de segon i tercer grau, de manera que cada nouvingut acabi esdevenint porta d’entrada d’una dotzena o més de persones. A parer nostre això s’ha d’acabar pel bé de totes les parts.
Ho diré en altres termes que potser entendrà millor la Sra. Mayol: Duran ha dit el mateix que diuen (i practiquen) els democristians alemanys els quals –com nosaltres- defensen la família i malden –també com nosaltres- per preservar la cohesió i la convivència als nostres veïnats, pobles i ciutats.
En resum: de contradiccions cap ni una. Només sentit comú, rigor i claredat expositiva, precisament perquè estem en una campanya electoral en la que volem parlar d’allò que preocupa a la gent.
dimecres, 9 de maig del 2007
La bondat de la segona volta electoral.
(inèdit)
Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.
Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.
Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).
Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.
Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.
Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.
Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.
Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).
Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.
Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.
dimarts, 24 d’abril del 2007
CiU no podria entrar en un govern de Rajoy.
(Entrevista de Lluís Bou publicada a l'Avui el dissabte 21 d'abril)
GOVERNABILITAT • "Plantejar la incorporació a l'executiu central no significa canviar les prioritats de CiU, que seguiran sent Catalunya, sinó l'estratègia"
AUTODETERMINACIÓ • "Passar del sí a l'Estatut a demanar un referèndum d'autodeterminació ens fa perdre centralitat i electorat"
Ramon Espadaler proposa en aquesta entrevista reforçar la centralitat de CiU, i aposta per entrar al govern central després de les eleccions generals.
Com veu les municipals del 27 de maig? Vostès havien parlat del risc d'una certa davallada...
A mi em preocupa molt més l'abstenció que no pas el tripartit. Això, en el benentès que el tripartit es reproduirà clònicament allà on aritmèticament els resultats li ho permetin. I, per tant, és una prevenció que també hem de tenir. Ara bé, el gran missatge és que val la pena que vagin a votar els electors que vénen de la decepció d'haver votat CiU a les catalanes, d'haver guanyat, i després d'haver estat desplaçats a l'oposició.
Per què diu que els val la pena?
El vot de CiU a les municipals té un doble component: un component estrictament local, i aquí és on entren amb un pes molt important els candidats i candidates locals, i també un component nacional. No són dos conceptes divergents, dissociats, ni diferents. És el mateix projecte, i en part el vot no és només per al municipi sinó també un sí a Catalunya.
A CiU ara existeix un cert debat latent sobre si fer una oposició més intensa, per les topades dins el govern. Vostè és partidari de presentar tard o d'hora una moció de censura?
És evident que hi ha desacords dins el govern, i a cada ple n'hi ha nous exemples, com el Quart Cinturó. Però el que em preocupa més de la nostra oposició és que en queda finalment més la crítica que no pas la proposta, quan sempre la nostra crítica va acompanyada d'una alternativa. Per tant hem de ser molt propositius, malgrat que a vegades això pugui ser poc cridaner, més que accentuar la crítica. La població ja comparteix en bona part la crítica a la disfunció permanent del tripartit, i hem de fer més visible l'alternativa.
CiU ha de reforçar el perfil centrista o més aviat el perfil sobiranista?
Per mi no són dues qüestions contradictòries. La defensa radical de la nació, en el sentit etimològic de l'expressió, és consubstancial a CiU. Si es posa en qüestió és per desconeixement o per mala fe. Ara bé, això no pot ser tota l'actuació política. Aquesta doble lectura és present des del mateix origen d'Unió, ara fa 76 anys, i de CDC, ja en fa també una bona pila. Forma part de l'ADN de la federació. Massa vegades hem accentuat exclusivament la primera ànima quan tenim l'altra, que no és contradictòria sinó complementària, de fer les polítiques d'allò que ens reclama la gent.
Vostè on se sent més còmode?
Em sento més còmode reforçant les polítiques de centralitat. No sóc pardiari de fer excursions cap a no sé quin costat per agafar un determinat vot, perquè després en desatens molts d'altres.
Ara tenen sobre la taula la gran qüestió del pas de l'Estatut pel Constitucional, i de la possible retallada. Què passarà si es produeix?
Fins ara el TC mai no havia esmenat la plana a tot un poble, a un Estatut plebiscitat en referèndum. No és una qüestió menor. Ara bé, anar especulant exageradament sobre què succeirà l'endemà si passa això és donar ales a qui vol que succeeixi. És responsable tenir alternatives, i és irresponsable exhibir-les cada dia. CiU ha de tenir un full de ruta i hi està treballant.
Estudien demanar un referèndum d'autodeterminació?
Passar de demanar el sí a l'Estatut a demanar un referèndum de l'autodeterminació és d'aquelles coses que ens fa perdre centralitat, credibilitat i electorat. I altres qüestions que corren, com demanar canviar la Constitució, se'ns hauria de dir abans amb quins socis fer-ho.
És partidari que CiU entri al govern central després de les generals?
Sí. Plantejar l'entrada al govern central no significa canviar de prioritats, que seguiran sent Catalunya, sinó d'estratègia. Ha variat el paradigma: hem guanyat dues eleccions i no hem aconseguit pactar per governar, i això és un canvi substantiu. Per això no hem de canviar els objectius, en absolut, però sí les estratègies. Cal entrar al govern sobre la base dels programes, i, si cal, arribat el cas, sortir-ne.
S'incorporarien en un govern del PP?
En un govern del PP, tal com estan les coses, no s'hi pot entrar. No és possible per les seves actituds.
GOVERNABILITAT • "Plantejar la incorporació a l'executiu central no significa canviar les prioritats de CiU, que seguiran sent Catalunya, sinó l'estratègia"
AUTODETERMINACIÓ • "Passar del sí a l'Estatut a demanar un referèndum d'autodeterminació ens fa perdre centralitat i electorat"
Ramon Espadaler proposa en aquesta entrevista reforçar la centralitat de CiU, i aposta per entrar al govern central després de les eleccions generals.
Com veu les municipals del 27 de maig? Vostès havien parlat del risc d'una certa davallada...
A mi em preocupa molt més l'abstenció que no pas el tripartit. Això, en el benentès que el tripartit es reproduirà clònicament allà on aritmèticament els resultats li ho permetin. I, per tant, és una prevenció que també hem de tenir. Ara bé, el gran missatge és que val la pena que vagin a votar els electors que vénen de la decepció d'haver votat CiU a les catalanes, d'haver guanyat, i després d'haver estat desplaçats a l'oposició.
Per què diu que els val la pena?
El vot de CiU a les municipals té un doble component: un component estrictament local, i aquí és on entren amb un pes molt important els candidats i candidates locals, i també un component nacional. No són dos conceptes divergents, dissociats, ni diferents. És el mateix projecte, i en part el vot no és només per al municipi sinó també un sí a Catalunya.
A CiU ara existeix un cert debat latent sobre si fer una oposició més intensa, per les topades dins el govern. Vostè és partidari de presentar tard o d'hora una moció de censura?
És evident que hi ha desacords dins el govern, i a cada ple n'hi ha nous exemples, com el Quart Cinturó. Però el que em preocupa més de la nostra oposició és que en queda finalment més la crítica que no pas la proposta, quan sempre la nostra crítica va acompanyada d'una alternativa. Per tant hem de ser molt propositius, malgrat que a vegades això pugui ser poc cridaner, més que accentuar la crítica. La població ja comparteix en bona part la crítica a la disfunció permanent del tripartit, i hem de fer més visible l'alternativa.
CiU ha de reforçar el perfil centrista o més aviat el perfil sobiranista?
Per mi no són dues qüestions contradictòries. La defensa radical de la nació, en el sentit etimològic de l'expressió, és consubstancial a CiU. Si es posa en qüestió és per desconeixement o per mala fe. Ara bé, això no pot ser tota l'actuació política. Aquesta doble lectura és present des del mateix origen d'Unió, ara fa 76 anys, i de CDC, ja en fa també una bona pila. Forma part de l'ADN de la federació. Massa vegades hem accentuat exclusivament la primera ànima quan tenim l'altra, que no és contradictòria sinó complementària, de fer les polítiques d'allò que ens reclama la gent.
Vostè on se sent més còmode?
Em sento més còmode reforçant les polítiques de centralitat. No sóc pardiari de fer excursions cap a no sé quin costat per agafar un determinat vot, perquè després en desatens molts d'altres.
Ara tenen sobre la taula la gran qüestió del pas de l'Estatut pel Constitucional, i de la possible retallada. Què passarà si es produeix?
Fins ara el TC mai no havia esmenat la plana a tot un poble, a un Estatut plebiscitat en referèndum. No és una qüestió menor. Ara bé, anar especulant exageradament sobre què succeirà l'endemà si passa això és donar ales a qui vol que succeeixi. És responsable tenir alternatives, i és irresponsable exhibir-les cada dia. CiU ha de tenir un full de ruta i hi està treballant.
Estudien demanar un referèndum d'autodeterminació?
Passar de demanar el sí a l'Estatut a demanar un referèndum de l'autodeterminació és d'aquelles coses que ens fa perdre centralitat, credibilitat i electorat. I altres qüestions que corren, com demanar canviar la Constitució, se'ns hauria de dir abans amb quins socis fer-ho.
És partidari que CiU entri al govern central després de les generals?
Sí. Plantejar l'entrada al govern central no significa canviar de prioritats, que seguiran sent Catalunya, sinó d'estratègia. Ha variat el paradigma: hem guanyat dues eleccions i no hem aconseguit pactar per governar, i això és un canvi substantiu. Per això no hem de canviar els objectius, en absolut, però sí les estratègies. Cal entrar al govern sobre la base dels programes, i, si cal, arribat el cas, sortir-ne.
S'incorporarien en un govern del PP?
En un govern del PP, tal com estan les coses, no s'hi pot entrar. No és possible per les seves actituds.
dilluns, 9 d’abril del 2007
Carrasco i Formiguera: exemple de coherència, llavor de dignitat.
(inèdit)
Avui fa seixanta nou anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat al Penal de Burgos en compliment d’una injusta sentència dictada en un sumaríssim consell de guerra fet un any abans. Amb la perspectiva dels anys, els aspectes destacables de la seva trajectòria personal, familiar i pública esdevenen encara més evidents i exemplificadors. Avui voldria parar l’atenció en un aspecte nuclear de la seva rica personalitat: la coherència. Aquella coherència entre el dir i el fer que va caracteritzar la seva trajectòria personal, familiar i pública.
Carrasco fou coherent amb el sentit cristià de la seva vida quan va defensar els ordes i les congregacions religioses, i fou coherent amb el seu catalanisme radical quan va defensar l’Estatut plebiscitat pel poble català. Una coherència que, en un i altre cas, li reportà tan significades enemistats, que hagué de fugir del foc d’una Catalunya incapaç de respectar la seva ànima cristiana, per caure a les brases d’una Espanya igualment incapaç d’acceptar la seva ànima catalana.
A les pàgines del llibre En defensa pròpia (Fundació Dr. Lluís Vila Abadal, abril 2003), s’hi recull el colpidor testimoni del Cònsol Britànic Henry Chilton, el qual es refereix a Carrasco en els següents termes: tot i ser catòlic, era un català i un demòcrata tan convençut que preferiria morir ell i els seus vuit fills embolcallats en una bandera catalana, abans que sotmetre’s als plans del General Franco. En poques paraules, Chilton ens descriu Carrasco com un cristià, català i demòcrata, del qual, indirectament, en subratlla una insubornable coherència. La coherència que, portant-lo fins el patíbul mateix, esdevingué sinònim de dignitat i llavor de futur.
De Carrasco té sentit la vida i té sentit la mort. De Carrasco en queda l’exemple i la dignitat. Un exemple oportú en un moment en el que entre els uns i els altres, correm el risc de banalitzar el dret a l’autodeterminació del poble català. I de Carrasco en queda la tossuda voluntat de no contraposar catalanisme radical, amb un model de societat basat en els valors de l’ humanisme cristià.
Tan de bo siguem dignes d’aquest exemple.
Avui fa seixanta nou anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat al Penal de Burgos en compliment d’una injusta sentència dictada en un sumaríssim consell de guerra fet un any abans. Amb la perspectiva dels anys, els aspectes destacables de la seva trajectòria personal, familiar i pública esdevenen encara més evidents i exemplificadors. Avui voldria parar l’atenció en un aspecte nuclear de la seva rica personalitat: la coherència. Aquella coherència entre el dir i el fer que va caracteritzar la seva trajectòria personal, familiar i pública.
Carrasco fou coherent amb el sentit cristià de la seva vida quan va defensar els ordes i les congregacions religioses, i fou coherent amb el seu catalanisme radical quan va defensar l’Estatut plebiscitat pel poble català. Una coherència que, en un i altre cas, li reportà tan significades enemistats, que hagué de fugir del foc d’una Catalunya incapaç de respectar la seva ànima cristiana, per caure a les brases d’una Espanya igualment incapaç d’acceptar la seva ànima catalana.
A les pàgines del llibre En defensa pròpia (Fundació Dr. Lluís Vila Abadal, abril 2003), s’hi recull el colpidor testimoni del Cònsol Britànic Henry Chilton, el qual es refereix a Carrasco en els següents termes: tot i ser catòlic, era un català i un demòcrata tan convençut que preferiria morir ell i els seus vuit fills embolcallats en una bandera catalana, abans que sotmetre’s als plans del General Franco. En poques paraules, Chilton ens descriu Carrasco com un cristià, català i demòcrata, del qual, indirectament, en subratlla una insubornable coherència. La coherència que, portant-lo fins el patíbul mateix, esdevingué sinònim de dignitat i llavor de futur.
De Carrasco té sentit la vida i té sentit la mort. De Carrasco en queda l’exemple i la dignitat. Un exemple oportú en un moment en el que entre els uns i els altres, correm el risc de banalitzar el dret a l’autodeterminació del poble català. I de Carrasco en queda la tossuda voluntat de no contraposar catalanisme radical, amb un model de societat basat en els valors de l’ humanisme cristià.
Tan de bo siguem dignes d’aquest exemple.
dilluns, 2 d’abril del 2007
Cànon de l’aigua: el Síndic de Comptes i el Síndic de Greuges es contradiuen
(inèdit)
El cànon de l’aigua és un tema complex. Darrerament, tant el Síndic de Greuges, com el Síndic de Comptes s’hi han referit en llurs informes i compareixences parlamentàries. D’aquests pronunciaments, ens crida poderosament l’atenció que un Síndic i l’altre hagin arribat a conclusions diametralment oposades. El Síndic de Greuges, en la compareixença parlamentària del passat dilluns 25 de març, advertia al Govern que no era raonable incrementar el cànon de l’aigua fins apropar-nos un nivell de recaptació que tendís a finançar el cicle de l’aigua. Per la seva part, la Sindicatura de Comptes, afirma en el seu Informe 13/2006 (pg. 113) que caldrà un increment sostingut del cànon de l’aigua per sobre de la previsió considerada (3% anual acumulatiu, real), al marge de trobar noves fonts de finançament, si volem finançar el cicle de l’aigua. El conflicte està servit.
Ara, a l’espera de la llera petita del Projecte de Llei de Pressupostos per a 2007 lliurat divendres passat al Parlament, haurem d’estar atents al camí que esculli la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge. El Conseller Baltasar tindrà el nostre suport si s’escolta els consells del Síndic de Greuges, i no estira el cànon de l’aigua per resoldre tots els mals financers de l’ACA. I tindrà tota la nostra oposició si, fent cas al Síndic de Comptes, apuja el cànon de manera sostinguda, acumulada i real per damunt de l’IPC.
Per tot plegat, reclamem al nostre Govern un major esforç de captació de fons per al manteniment i millora del cicle de l’aigua a Catalunya. Per una mala negociació de la Generalitat amb el Govern de l’Estat, Catalunya ha deixat de percebre 270 milions d’€ de Fons Europeus, així com més de 9 milions d’€ del Plan Nacional de Depuración de l’Estat, a més de no ha aconseguir cap nova aportació financera dels Pressupostos de l’Estat per a inversions hidràuliques. Seria políticament injust que tota aquesta ineficàcia de la Generalitat es volgués ara compensar amb un increment desmesurat del cànon de l’aigua. De la mateixa manera que seria moralment insostenible compensar tanta ineficàcia carregant-ho tot plegat sobre les espatlles de les famílies i de les empreses apujant desmesuradament el cànon de l’aigua que, per cert, a Catalunya es paga des del 1980, mentre que a la resta de l’Estat encara hi ha CCAA que no saben què és.
El cànon de l’aigua és un tema complex. Darrerament, tant el Síndic de Greuges, com el Síndic de Comptes s’hi han referit en llurs informes i compareixences parlamentàries. D’aquests pronunciaments, ens crida poderosament l’atenció que un Síndic i l’altre hagin arribat a conclusions diametralment oposades. El Síndic de Greuges, en la compareixença parlamentària del passat dilluns 25 de març, advertia al Govern que no era raonable incrementar el cànon de l’aigua fins apropar-nos un nivell de recaptació que tendís a finançar el cicle de l’aigua. Per la seva part, la Sindicatura de Comptes, afirma en el seu Informe 13/2006 (pg. 113) que caldrà un increment sostingut del cànon de l’aigua per sobre de la previsió considerada (3% anual acumulatiu, real), al marge de trobar noves fonts de finançament, si volem finançar el cicle de l’aigua. El conflicte està servit.
Ara, a l’espera de la llera petita del Projecte de Llei de Pressupostos per a 2007 lliurat divendres passat al Parlament, haurem d’estar atents al camí que esculli la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge. El Conseller Baltasar tindrà el nostre suport si s’escolta els consells del Síndic de Greuges, i no estira el cànon de l’aigua per resoldre tots els mals financers de l’ACA. I tindrà tota la nostra oposició si, fent cas al Síndic de Comptes, apuja el cànon de manera sostinguda, acumulada i real per damunt de l’IPC.
Per tot plegat, reclamem al nostre Govern un major esforç de captació de fons per al manteniment i millora del cicle de l’aigua a Catalunya. Per una mala negociació de la Generalitat amb el Govern de l’Estat, Catalunya ha deixat de percebre 270 milions d’€ de Fons Europeus, així com més de 9 milions d’€ del Plan Nacional de Depuración de l’Estat, a més de no ha aconseguir cap nova aportació financera dels Pressupostos de l’Estat per a inversions hidràuliques. Seria políticament injust que tota aquesta ineficàcia de la Generalitat es volgués ara compensar amb un increment desmesurat del cànon de l’aigua. De la mateixa manera que seria moralment insostenible compensar tanta ineficàcia carregant-ho tot plegat sobre les espatlles de les famílies i de les empreses apujant desmesuradament el cànon de l’aigua que, per cert, a Catalunya es paga des del 1980, mentre que a la resta de l’Estat encara hi ha CCAA que no saben què és.
dijous, 22 de març del 2007
El Decret de sequera (entre la sequera i el mal govern 3a part)
(inèdit)
Avui el Govern presentarà a bombo i platerets el tristament famós Decret de sequera. Els importants canvis en la pluviometria esdevinguts aquests darrers anys han convertit aquest Decret en un clàssic. Des de CiU ens sentim propers al Govern i li fem costat en totes aquelles mesures que ajudin a gestionar l’aigua amb criteris de sostenibilitat. Això no obstant, la nostra responsabilitat com a primera força parlamentària, és la de denunciar responsablement tot allò que el Govern no ha fet prou bé. En aquest capítol, hem de dir que el Govern ha estat altament incompetent en tot allò que té a veure amb l’extensió arreu del país de les xarxes d’abastament d’aigua que ajudin a garantir un subministrament de qualitat.
Alguns exemples que clamen al cel: la garantia de subministrament de les comarques del Solsonès, l’Anoia i el Bages depèn de l’abastament des de la Llosa del Cavall. Aquesta obra, planificada ja pel Govern de CiU i assumida pel Tripartit ja a la passada legislatura, té un cost de 40’73 milions d’€, dels quals 34’61 milions havien de procedir dels fons europeus. Doncs bé: Europa no ha aportat ni un sol euro, l’Estat (amb el vist-i-plau de la Generalitat) se’n renta les mans i la Generalitat no pot fer front al seu finançament. Conclusió: la sequera a la cantonada, i el més calent a l’aigüera.
Aquesta sí que és una responsabilitat del Govern. Aquesta sí que és una mostra del mal Govern, com ho són la millora (inexistent) del l’abastament a les Garrigues, dels abastaments (igualment inexistents) a la Terra Alta, al Montsià o a la Ribera d’Ebre, entre moltes altres. Obres totes elles incloses en el malaurat conveni que la Generalitat va signar amb el Govern central i que, com s’ha demostrat, ha estat una autèntica aixecada de camisa.
Algun dia parlarem d'una curiositat: els fons europeus només han fallat en les obres no-metropolitanes. No us sembla curiós ?
Avui el Govern presentarà a bombo i platerets el tristament famós Decret de sequera. Els importants canvis en la pluviometria esdevinguts aquests darrers anys han convertit aquest Decret en un clàssic. Des de CiU ens sentim propers al Govern i li fem costat en totes aquelles mesures que ajudin a gestionar l’aigua amb criteris de sostenibilitat. Això no obstant, la nostra responsabilitat com a primera força parlamentària, és la de denunciar responsablement tot allò que el Govern no ha fet prou bé. En aquest capítol, hem de dir que el Govern ha estat altament incompetent en tot allò que té a veure amb l’extensió arreu del país de les xarxes d’abastament d’aigua que ajudin a garantir un subministrament de qualitat.
Alguns exemples que clamen al cel: la garantia de subministrament de les comarques del Solsonès, l’Anoia i el Bages depèn de l’abastament des de la Llosa del Cavall. Aquesta obra, planificada ja pel Govern de CiU i assumida pel Tripartit ja a la passada legislatura, té un cost de 40’73 milions d’€, dels quals 34’61 milions havien de procedir dels fons europeus. Doncs bé: Europa no ha aportat ni un sol euro, l’Estat (amb el vist-i-plau de la Generalitat) se’n renta les mans i la Generalitat no pot fer front al seu finançament. Conclusió: la sequera a la cantonada, i el més calent a l’aigüera.
Aquesta sí que és una responsabilitat del Govern. Aquesta sí que és una mostra del mal Govern, com ho són la millora (inexistent) del l’abastament a les Garrigues, dels abastaments (igualment inexistents) a la Terra Alta, al Montsià o a la Ribera d’Ebre, entre moltes altres. Obres totes elles incloses en el malaurat conveni que la Generalitat va signar amb el Govern central i que, com s’ha demostrat, ha estat una autèntica aixecada de camisa.
Algun dia parlarem d'una curiositat: els fons europeus només han fallat en les obres no-metropolitanes. No us sembla curiós ?
dimecres, 21 de març del 2007
Mal negoci (Entre la sequera i el mal Govern 2a part)
(inèdit)
En el seu dia ja varem denunciar en seu parlamentària el conveni signat entre la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge i el Ministerio de Medio Ambiente. Varem advertir del risc exagerat que la Generalitat assumia en cas de no aconseguir el finançament sol•licitat. Varem demanar-li a l’aleshores Conseller Milà, que no acceptés la clàusula del conveni que deia que en cas de no rebre els fons europeus sol•licitats, l’Estat no estava compromès a aportar-los. Doncs bé, les pitjors hipòtesis s’han acomplert: la Generalitat esperava rebre 1.032’75 milions d’€ del tram Estatal de Fons Europeus per a finançar deu importants obres hidràuliques, dels quals finalment només n’han arribat 761’97. En conseqüència, els 270’8 milions d’€ restants, ara per ara ni són enlloc, ni –conveni en mà- el Govern de l’estat té cap obligació d’aportar-los.
Diuen els responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua que aquests 270’78 milions d’€ que s’han volatilitzat, els traurem dels fons de cohesió que corresponen al Ministerio de Medio Ambiente pels anys 2007-2013. Doncs encara pitjor !
En primer lloc, cal tenir present que l’Estat Espanyol rebrà per al nou període 2007-2013 molts menys Fons Europeus. Hi haurà, doncs, molt menys pastís a repartir. I en segon lloc, haver de dedicar aquests 270 milions d’€ del calaix del 2007-2013 (quan haurien d’haver sortit del calaix 2000-2006, ja ens indica que hipotequem altres inversions. Mal negoci, entre altres coses, perquè això vol dir més cànon.
Continuarà.
En el seu dia ja varem denunciar en seu parlamentària el conveni signat entre la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge i el Ministerio de Medio Ambiente. Varem advertir del risc exagerat que la Generalitat assumia en cas de no aconseguir el finançament sol•licitat. Varem demanar-li a l’aleshores Conseller Milà, que no acceptés la clàusula del conveni que deia que en cas de no rebre els fons europeus sol•licitats, l’Estat no estava compromès a aportar-los. Doncs bé, les pitjors hipòtesis s’han acomplert: la Generalitat esperava rebre 1.032’75 milions d’€ del tram Estatal de Fons Europeus per a finançar deu importants obres hidràuliques, dels quals finalment només n’han arribat 761’97. En conseqüència, els 270’8 milions d’€ restants, ara per ara ni són enlloc, ni –conveni en mà- el Govern de l’estat té cap obligació d’aportar-los.
Diuen els responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua que aquests 270’78 milions d’€ que s’han volatilitzat, els traurem dels fons de cohesió que corresponen al Ministerio de Medio Ambiente pels anys 2007-2013. Doncs encara pitjor !
En primer lloc, cal tenir present que l’Estat Espanyol rebrà per al nou període 2007-2013 molts menys Fons Europeus. Hi haurà, doncs, molt menys pastís a repartir. I en segon lloc, haver de dedicar aquests 270 milions d’€ del calaix del 2007-2013 (quan haurien d’haver sortit del calaix 2000-2006, ja ens indica que hipotequem altres inversions. Mal negoci, entre altres coses, perquè això vol dir més cànon.
Continuarà.
dimecres, 14 de març del 2007
Entre la sequera i el mal Govern.
(inèdit)
Fa massa dies que no plou. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, les reserves a les Conques Internes de Catalunya estan al 42% (avui fa un any estaven al 70%), amb l’agreujant que enguany –a diferència d’altres anys- tampoc hi ha reserva d’aigua en forma de neu a la muntanya. Res de tot això és cupla del Govern. Només faltaria. El Govern, però, en té unes altres de responsabilitats, i són molt greus. El Govern tripartit va fer un mal negoci quan el 9 de juny de 2005 va signar un conveni amb el Govern de l’Estat acceptant que un conjunt molt important d’obres d’abastament hidràulic deixessin de ser declarades d’interès general, a canvi de que l’Estat es comprometés a sol•licitar fons europeus per al seu finançament.
Que una obra –hidràulica o no- sigui declarada d’interès general, implica que el Govern de l’Estat està compromès per llei en el seu co-finançament. Que la Unió Europea financïi -o no- una obra a l’Estat Espanyol és una qüestió força més aleatòria. És a dir: el Govern va decidir renunciar a quelcom segur (la catalogació d’interès general), per una realitat incerta (rebre o no fons europeus). I, com tantes vegades passa, la llei de Murphi s’ha imposat, i el Govern (i amb ell mig país) ha perdut. Avui, a Catalunya hi ha un conjunt d’obres d’abastament que ni són d’interès general ni són finançades per Europa, ni les pot pagar la Generalitat. Hem perdut bous i esquelles.
La manca de pluja i un mal conveni ens ha deixat a l’intempèrie en un moment en el que la sequera a la cantonada... Comencem-nos a preparar per sentir aquella cantarella que tot plegat és culpa de 23 anys de Govern de CiU. I, per més que els pesi, ara ja no cola.
Fa massa dies que no plou. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, les reserves a les Conques Internes de Catalunya estan al 42% (avui fa un any estaven al 70%), amb l’agreujant que enguany –a diferència d’altres anys- tampoc hi ha reserva d’aigua en forma de neu a la muntanya. Res de tot això és cupla del Govern. Només faltaria. El Govern, però, en té unes altres de responsabilitats, i són molt greus. El Govern tripartit va fer un mal negoci quan el 9 de juny de 2005 va signar un conveni amb el Govern de l’Estat acceptant que un conjunt molt important d’obres d’abastament hidràulic deixessin de ser declarades d’interès general, a canvi de que l’Estat es comprometés a sol•licitar fons europeus per al seu finançament.
Que una obra –hidràulica o no- sigui declarada d’interès general, implica que el Govern de l’Estat està compromès per llei en el seu co-finançament. Que la Unió Europea financïi -o no- una obra a l’Estat Espanyol és una qüestió força més aleatòria. És a dir: el Govern va decidir renunciar a quelcom segur (la catalogació d’interès general), per una realitat incerta (rebre o no fons europeus). I, com tantes vegades passa, la llei de Murphi s’ha imposat, i el Govern (i amb ell mig país) ha perdut. Avui, a Catalunya hi ha un conjunt d’obres d’abastament que ni són d’interès general ni són finançades per Europa, ni les pot pagar la Generalitat. Hem perdut bous i esquelles.
La manca de pluja i un mal conveni ens ha deixat a l’intempèrie en un moment en el que la sequera a la cantonada... Comencem-nos a preparar per sentir aquella cantarella que tot plegat és culpa de 23 anys de Govern de CiU. I, per més que els pesi, ara ja no cola.
dilluns, 5 de març del 2007
En defensa de la vida (a propòsit de de Juana Chaos)
(inèdit)
M'agrada que entre els arguments del President Zapatero i el Ministre Rubalcaba per a justificar la presó atenuada per al pres José Ignacio de Juana Chaos hi hagi el del dret a la vida. És un argument solvent que jo comparteixo. Estic d'acord amb que la vida (i la preservació de la mateixa per part de l'Estat) és un bé suprem que, com a tal, s'ha de protegir.
És tal el meu acord amb aquest argument, que, sense matisos de cap mena (que per altra part serien inacceptables atès que estem parlant de vida mateixa), sense matisos -insisteixo- l'extrapolo a àmbits com el dret a la vida d'aquells que encara són més febles, molt més febles, que l'assassí de Juana Chaos. Del dret a la vida d'aquells que encara ni tant sols han tingut opció de malbaratar-la. Del dret a la vida d'aquells que, per no tenir, no tenen ni veu.
Comparteixo sense matisos la posició segons la qual l'Estat ha de vetllar per la vida, fins i tot per la d'aquells que estan disposats a acabar-la artificialment.
Benvinguda la defensa de la vida, ni que sigui la d'un criminal miserable. Benvinguda la defensa de la vida, sempre.
M'agrada que entre els arguments del President Zapatero i el Ministre Rubalcaba per a justificar la presó atenuada per al pres José Ignacio de Juana Chaos hi hagi el del dret a la vida. És un argument solvent que jo comparteixo. Estic d'acord amb que la vida (i la preservació de la mateixa per part de l'Estat) és un bé suprem que, com a tal, s'ha de protegir.
És tal el meu acord amb aquest argument, que, sense matisos de cap mena (que per altra part serien inacceptables atès que estem parlant de vida mateixa), sense matisos -insisteixo- l'extrapolo a àmbits com el dret a la vida d'aquells que encara són més febles, molt més febles, que l'assassí de Juana Chaos. Del dret a la vida d'aquells que encara ni tant sols han tingut opció de malbaratar-la. Del dret a la vida d'aquells que, per no tenir, no tenen ni veu.
Comparteixo sense matisos la posició segons la qual l'Estat ha de vetllar per la vida, fins i tot per la d'aquells que estan disposats a acabar-la artificialment.
Benvinguda la defensa de la vida, ni que sigui la d'un criminal miserable. Benvinguda la defensa de la vida, sempre.
dimecres, 28 de febrer del 2007
El paper d'Unió Democràtica a la política catalana.
(fragment de la conferència Unió Democràtica avui, INEHCA, abril de 2006)
Vet aquí la paradoxa: militar en la causa ideològica del personalisme comunitari esdevé, al capdavall, la principal garantia de preservació de la institució (o partit). Una institució que, de fet, no és més que una eina al servei de les persones i de la nostra comunitat nacional. Aquesta és, a parer meu, la qüestió. Transcorreguts 75 anys d’ençà del nostre naixement com a partit polític, com a nacionalistes i com a personalistes, tenim molt a dir –i sobretot a fer- en l’actual context polític. Hi tenim a dir i a fer, en primer lloc perquè som la única força política d’obediència estrictament catalana inspirada en el personalisme. Si bé és cert que trobem elements personalistes en altres forces polítiques de la Catalunya d’avui (fet que jutgem com a positiu), cap d’aquests partits polítics s’emmarca en l’àmbit de pensament socialcristià. És en aquest context, i mercès a aquesta combinació, que Unió té espai propi i raó de ser. En altres paraules, i sense cap mena de pretensió, podem afirmar amb orgull legítim que l’existència d’Unió contribueix a normalitzar el panorama polític català.
Més enllà del recurs retòric de “si no existís Unió, caldria inventar-la...” crec que podem afirmar amb rotunditat, que si no existís un partit polític en el que hi confluís la inspiració personalista per una part, i l’obediència estrictament catalana per l’altre, estaríem condemnant a una part importat (per be que potser no majoritària) del nostre electorat a aixoplugar-se sota altres formacions que, o bé són poc (o gens) proclius a entendre i defensar la nostra realitat nacional, o bé sacrifiquen massa aspectes fonamentals del nostre ser personalista, al servei del rèdit electoral.
Aquesta és, a parer meu, la nostra raó de ser com a partit, i aquest és el sentit de la nostra existència ara i aquí: representar un segment de l’electorat català que, si no troba acollida en els nostres plantejaments, s’haurà de conformar amb una imperfecte representació a les institucions de la mà de forces alienes (i fins hostils) a la nostra realitat nacional. En altres paraules, Unió vol garantir a aquest electorat una representació a les institucions, sense que es vegi abocat a haver d’escollir (ni jerarquitzar) entre dues qüestions essencials: la visió personalista de la política (amb totes les conseqüències suara esmentades) i la defensa insubornable de la nostra realitat nacional. Segmentar l’electorat per representar-lo de forma eficient i honesta, conscients, això sí, que per definició no abastarem espectres amplis de la nostra societat. Precisament per això, crec que per ara i en aquests termes, la Federació amb CDC és útil i constructiva.
Amb Unió, CDC abasta un electorat més ampli i amb CDC, Unió incrementa la seva capacitat d’acció. Aspectes, un i altre, que ni es donarien amb la fusió entre ambdues formacions, ni amb el trencament de l’espai compartit que representa la Federació CiU. Junts, Unió i Convergència, sumem més que separats, i junts -que ningú ho perdi de vista- sumem més que barrejats. Crec que és des d’una Unió Democràtica ideologitzada en els termes aquí expressats, que podrem ser veritables servidors de les persones i del país. Crec que aquesta és la manera més honesta d’encarar les relacions al si de la Federació. Aconseguir-ho és a les nostres mans.
Vet aquí la paradoxa: militar en la causa ideològica del personalisme comunitari esdevé, al capdavall, la principal garantia de preservació de la institució (o partit). Una institució que, de fet, no és més que una eina al servei de les persones i de la nostra comunitat nacional. Aquesta és, a parer meu, la qüestió. Transcorreguts 75 anys d’ençà del nostre naixement com a partit polític, com a nacionalistes i com a personalistes, tenim molt a dir –i sobretot a fer- en l’actual context polític. Hi tenim a dir i a fer, en primer lloc perquè som la única força política d’obediència estrictament catalana inspirada en el personalisme. Si bé és cert que trobem elements personalistes en altres forces polítiques de la Catalunya d’avui (fet que jutgem com a positiu), cap d’aquests partits polítics s’emmarca en l’àmbit de pensament socialcristià. És en aquest context, i mercès a aquesta combinació, que Unió té espai propi i raó de ser. En altres paraules, i sense cap mena de pretensió, podem afirmar amb orgull legítim que l’existència d’Unió contribueix a normalitzar el panorama polític català.
Més enllà del recurs retòric de “si no existís Unió, caldria inventar-la...” crec que podem afirmar amb rotunditat, que si no existís un partit polític en el que hi confluís la inspiració personalista per una part, i l’obediència estrictament catalana per l’altre, estaríem condemnant a una part importat (per be que potser no majoritària) del nostre electorat a aixoplugar-se sota altres formacions que, o bé són poc (o gens) proclius a entendre i defensar la nostra realitat nacional, o bé sacrifiquen massa aspectes fonamentals del nostre ser personalista, al servei del rèdit electoral.
Aquesta és, a parer meu, la nostra raó de ser com a partit, i aquest és el sentit de la nostra existència ara i aquí: representar un segment de l’electorat català que, si no troba acollida en els nostres plantejaments, s’haurà de conformar amb una imperfecte representació a les institucions de la mà de forces alienes (i fins hostils) a la nostra realitat nacional. En altres paraules, Unió vol garantir a aquest electorat una representació a les institucions, sense que es vegi abocat a haver d’escollir (ni jerarquitzar) entre dues qüestions essencials: la visió personalista de la política (amb totes les conseqüències suara esmentades) i la defensa insubornable de la nostra realitat nacional. Segmentar l’electorat per representar-lo de forma eficient i honesta, conscients, això sí, que per definició no abastarem espectres amplis de la nostra societat. Precisament per això, crec que per ara i en aquests termes, la Federació amb CDC és útil i constructiva.
Amb Unió, CDC abasta un electorat més ampli i amb CDC, Unió incrementa la seva capacitat d’acció. Aspectes, un i altre, que ni es donarien amb la fusió entre ambdues formacions, ni amb el trencament de l’espai compartit que representa la Federació CiU. Junts, Unió i Convergència, sumem més que separats, i junts -que ningú ho perdi de vista- sumem més que barrejats. Crec que és des d’una Unió Democràtica ideologitzada en els termes aquí expressats, que podrem ser veritables servidors de les persones i del país. Crec que aquesta és la manera més honesta d’encarar les relacions al si de la Federació. Aconseguir-ho és a les nostres mans.
Drogues no, Conseller Saura.
(Publicat a El Punt)
La frivolitat amb la que el Conseller Saura ha plantejat la legalització de totes les drogues el fa indigne del càrrec institucional que ostenta. Amb aquesta proposta, el líder eco-socialista ha errat tant en la forma, com en el fons. En la forma, perquè un anunci d’aquestes característiques no es fa en un programa televisiu d’entreteniment, sinó al parlament o al si del Govern. I en el fons, perquè, com s’han afanyat a recordar-li distingits col•legues del seu mateix Govern, aquesta és una mesura insòlita i forassenyada tant al nostre entorn europeu, com a la resta del planeta.
Saura va comparèixer el 25 de gener davant la comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament per tal d’exposar les línies bàsiques d’actuació en relació a la política de seguretat del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Al llarg de la seva intervenció, la transcripció literal de la qual ocupa 21 folis, la paraula droga ni tan sols fou esmentada pel Conseller. Ni un sol mot sobre el drama humà i familiar de la droga, ni una sola paraula sobre la conveniència o no de la seva legalització. Per tant, una de dues: o el Conseller va amagar deliberadament el seu objectiu al Parlament, o bé el va improvisar irreflexivament en el context d’una entrevista televisiva. Tant se val, en un o altre cas, Saura s’ha equivocat. Com s’hauria equivocat, més encara, si la seva veritable intenció hagués estat la d’aportar la proposta a la campanya electoral d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aleshores, la irresponsabilitat encara fora més greu.
Però si les formes són decebedores, el fons és inadmissible. Inadmissible perquè a aquestes alçades, està sobradament demostrat que la legalització de determinades drogues en el seu moment mal anomenades toves, ha fracassat allà on s’ha implementat. Un fracàs de tal intensitat, que els mateixos que un dia varen creure que la legalització podria solventar alguna cosa, avui, constatada la ineficàcia i les dramàtiques conseqüències de la mateixa, ja n’estan de tornada. Una tornada que, per cert, ha deixat milers i milers de persones i de famílies pel camí.
Les dades que sobre el consum de drogues a Catalunya ens lliura el mateix Govern al que pertany el fins avui Conseller Saura, són preocupants. A grans trets es poden resumir en dos inputs: el jovent accedeix a la droga cada cop a una edat més jove, alhora que baixa en picat la noció de risc per a la salut associada al consum de drogues. Dos aspectes que preocupen i ocupen (o almenys així ho voldríem creure) al Govern de la Generalitat, i sobre els quals la proposta de legalització del Conseller Saura hi incideix d’una manera directíssima. Amb proclames tant irresponsables i fetes des de tan alta instància governamental, ens preguntem de què serveix tota la tasca de prevenció que, suposem, orienta la política de Salut del mateix Govern al que pertany el Conseller Saura. Ens preguntem per quina raó un adolescent s’ha d’auto convèncer del risc del consum de drogues, si és el mateix Govern qui en proposa la legalització.
Certament, el drama de les drogues és de solució complexa i segur que requereix una coordinació de moltes instàncies. Segur que requereix complicitats entre famílies, escola i administracions. Però, per damunt de tot, ens exigeix a tots plegats, al Govern i a l’oposició, sentit comú, responsabilitat i demagògia zero. I, malauradament, cap d’aquestes actituds les hem sabut apreciar darrera la proposta del Conseller d’Interior. Ans contrari: la proposta del Conseller Saura, va en la direcció oposada de la feina del Departament de Salut, en tant que sembra el dubte al sí de la població més vulnerable i allunya gratuïtament qualsevol possibilitat de consens entre forces polítiques per fer front al drama humà, familiar i social de la drogoaddicció. Pitjor impossible, Sr. Conseller. El problema, però, és que aquesta vegada estem parlant de persones i de famílies.
La frivolitat amb la que el Conseller Saura ha plantejat la legalització de totes les drogues el fa indigne del càrrec institucional que ostenta. Amb aquesta proposta, el líder eco-socialista ha errat tant en la forma, com en el fons. En la forma, perquè un anunci d’aquestes característiques no es fa en un programa televisiu d’entreteniment, sinó al parlament o al si del Govern. I en el fons, perquè, com s’han afanyat a recordar-li distingits col•legues del seu mateix Govern, aquesta és una mesura insòlita i forassenyada tant al nostre entorn europeu, com a la resta del planeta.
Saura va comparèixer el 25 de gener davant la comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament per tal d’exposar les línies bàsiques d’actuació en relació a la política de seguretat del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Al llarg de la seva intervenció, la transcripció literal de la qual ocupa 21 folis, la paraula droga ni tan sols fou esmentada pel Conseller. Ni un sol mot sobre el drama humà i familiar de la droga, ni una sola paraula sobre la conveniència o no de la seva legalització. Per tant, una de dues: o el Conseller va amagar deliberadament el seu objectiu al Parlament, o bé el va improvisar irreflexivament en el context d’una entrevista televisiva. Tant se val, en un o altre cas, Saura s’ha equivocat. Com s’hauria equivocat, més encara, si la seva veritable intenció hagués estat la d’aportar la proposta a la campanya electoral d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aleshores, la irresponsabilitat encara fora més greu.
Però si les formes són decebedores, el fons és inadmissible. Inadmissible perquè a aquestes alçades, està sobradament demostrat que la legalització de determinades drogues en el seu moment mal anomenades toves, ha fracassat allà on s’ha implementat. Un fracàs de tal intensitat, que els mateixos que un dia varen creure que la legalització podria solventar alguna cosa, avui, constatada la ineficàcia i les dramàtiques conseqüències de la mateixa, ja n’estan de tornada. Una tornada que, per cert, ha deixat milers i milers de persones i de famílies pel camí.
Les dades que sobre el consum de drogues a Catalunya ens lliura el mateix Govern al que pertany el fins avui Conseller Saura, són preocupants. A grans trets es poden resumir en dos inputs: el jovent accedeix a la droga cada cop a una edat més jove, alhora que baixa en picat la noció de risc per a la salut associada al consum de drogues. Dos aspectes que preocupen i ocupen (o almenys així ho voldríem creure) al Govern de la Generalitat, i sobre els quals la proposta de legalització del Conseller Saura hi incideix d’una manera directíssima. Amb proclames tant irresponsables i fetes des de tan alta instància governamental, ens preguntem de què serveix tota la tasca de prevenció que, suposem, orienta la política de Salut del mateix Govern al que pertany el Conseller Saura. Ens preguntem per quina raó un adolescent s’ha d’auto convèncer del risc del consum de drogues, si és el mateix Govern qui en proposa la legalització.
Certament, el drama de les drogues és de solució complexa i segur que requereix una coordinació de moltes instàncies. Segur que requereix complicitats entre famílies, escola i administracions. Però, per damunt de tot, ens exigeix a tots plegats, al Govern i a l’oposició, sentit comú, responsabilitat i demagògia zero. I, malauradament, cap d’aquestes actituds les hem sabut apreciar darrera la proposta del Conseller d’Interior. Ans contrari: la proposta del Conseller Saura, va en la direcció oposada de la feina del Departament de Salut, en tant que sembra el dubte al sí de la població més vulnerable i allunya gratuïtament qualsevol possibilitat de consens entre forces polítiques per fer front al drama humà, familiar i social de la drogoaddicció. Pitjor impossible, Sr. Conseller. El problema, però, és que aquesta vegada estem parlant de persones i de famílies.
dijous, 22 de febrer del 2007
De 9 en 9 €, fins l'expropiació final.
(Publicat a Expansión)
Entre l’aprovació per part del Govern del projecte de llei de dret a l’habitatge (amb expropiació de pisos inclosa), i la pública professió d’antisistèmica per part de la Tinent d’Alcalde de Barcelona, el Govern tripartit encara ha tingut temps d’obsequiar-nos amb una no menys vistosa perla: la implantació d’un cànon de nou euros diaris per als pisos buits. Sorprenent.
Que hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge, és una constatació irrefutable, com ho és el fet que entre els joves la qüestió s’agreuja encara més. Una i altra raons, justifiquen amb escreix una intervenció decidida des de la instància pública. Ara bé, que aquesta s’hagi de concretar en les mesures anunciades pel Govern és un punt de discrepància profunda des del primer grup de la Cambra catalana. En altres paraules: des de CiU compartim el diagnòstic (hi ha un important problema d’accés a l’habitatge), per bé que discrepem radicalment de la teràpia que ens proposa el tripartit.
Respecte la creació d’una nova taxa per gravar els pisos buits, la nostra discrepància és formal i conceptual. Formal, perquè és d’aplicació complexa, per no dir impossible. La catalogació de pis buit (amb la seguretat jurídica exigible) requereix la creació d’un nou registre a partir del creuament de diverses bases de dades avui en mans de diferents instàncies públiques (padró), i privades (consums de llum, gas, etc). Fins i tot en el supòsit –poc plausible a parer nostre- de poder superar les restriccions que imposa la llei de protecció de dades, la implementació de la mesura esdevindria exageradament ineficient.
Hi ha, però, un altre tipus de raons que van més enllà de les estrictament formals i que ens porten a discrepar radicalment d’aquesta mesura. Es tracta d’un conjunt de raons conceptuals de fons que no tan sols argumenten la nostra discrepància, sinó que a més sustenten la nostra proposta.
Si l’objectiu –compartit- és el de fer aflorar al mercat de lloguer un nombre important d’habitatges avui desocupats, des del nostre punt de vista, les mesures governamentals haurien d’orientar-se cap a corregir les causes profundes que mantenen aquest important parc d’habitatge fora del mercat de lloguer. I, en aquest sentit, des de CiU identifiquem dues grans mancances: la manca de garanties legals per al propietari que opti per llogar els pisos, i la inexistència d’incentius fiscals que facin mínimament atractiva la col•locació al mercat de tot aquest parc. En conseqüència, des de CiU, no sols ens oposem a la imposició d’un nou gravamen, sinó que proposem al Govern tripartit l’adopció de mesures legals que incrementin la seguretat pel titular de la vivenda davant les actuals incerteses, així com l’adopció de desgravacions fiscals per aquells propietaris que optin per col•locar al mercat els pisos ara desocupats.
A diferència de les propostes eco-socialistes, les mesures de CiU estan totes a l’abast del nostre Govern, sense necessitat d’haver d’acudir a registres externs, ni d’haver de modificar lleis d’abast estatal. Es tracta de mesures que el Govern pot implementar des del tram autonòmic de l’IRPF, i que pot introduir al Projecte de llei de dret a l’habitatge recentment enviat pel Govern a la Cambra i que es troba en la fase inicial de la seva discussió parlamentària.
Un diagnòstic compartit i dues teràpies confrontades. O bé anem de nou euros en nou euros fins a l’expropiació final tal i com ens proposa el tripartit, o bé optem per compatibilitzar civilitzadament els articles 33.1 i 47 de la Constitució Espanyola (a la propietat privada i a l’habitatge) com proposem des de CiU. Estem aspectants per veure fins on arriba la mà estesa.
Entre l’aprovació per part del Govern del projecte de llei de dret a l’habitatge (amb expropiació de pisos inclosa), i la pública professió d’antisistèmica per part de la Tinent d’Alcalde de Barcelona, el Govern tripartit encara ha tingut temps d’obsequiar-nos amb una no menys vistosa perla: la implantació d’un cànon de nou euros diaris per als pisos buits. Sorprenent.
Que hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge, és una constatació irrefutable, com ho és el fet que entre els joves la qüestió s’agreuja encara més. Una i altra raons, justifiquen amb escreix una intervenció decidida des de la instància pública. Ara bé, que aquesta s’hagi de concretar en les mesures anunciades pel Govern és un punt de discrepància profunda des del primer grup de la Cambra catalana. En altres paraules: des de CiU compartim el diagnòstic (hi ha un important problema d’accés a l’habitatge), per bé que discrepem radicalment de la teràpia que ens proposa el tripartit.
Respecte la creació d’una nova taxa per gravar els pisos buits, la nostra discrepància és formal i conceptual. Formal, perquè és d’aplicació complexa, per no dir impossible. La catalogació de pis buit (amb la seguretat jurídica exigible) requereix la creació d’un nou registre a partir del creuament de diverses bases de dades avui en mans de diferents instàncies públiques (padró), i privades (consums de llum, gas, etc). Fins i tot en el supòsit –poc plausible a parer nostre- de poder superar les restriccions que imposa la llei de protecció de dades, la implementació de la mesura esdevindria exageradament ineficient.
Hi ha, però, un altre tipus de raons que van més enllà de les estrictament formals i que ens porten a discrepar radicalment d’aquesta mesura. Es tracta d’un conjunt de raons conceptuals de fons que no tan sols argumenten la nostra discrepància, sinó que a més sustenten la nostra proposta.
Si l’objectiu –compartit- és el de fer aflorar al mercat de lloguer un nombre important d’habitatges avui desocupats, des del nostre punt de vista, les mesures governamentals haurien d’orientar-se cap a corregir les causes profundes que mantenen aquest important parc d’habitatge fora del mercat de lloguer. I, en aquest sentit, des de CiU identifiquem dues grans mancances: la manca de garanties legals per al propietari que opti per llogar els pisos, i la inexistència d’incentius fiscals que facin mínimament atractiva la col•locació al mercat de tot aquest parc. En conseqüència, des de CiU, no sols ens oposem a la imposició d’un nou gravamen, sinó que proposem al Govern tripartit l’adopció de mesures legals que incrementin la seguretat pel titular de la vivenda davant les actuals incerteses, així com l’adopció de desgravacions fiscals per aquells propietaris que optin per col•locar al mercat els pisos ara desocupats.
A diferència de les propostes eco-socialistes, les mesures de CiU estan totes a l’abast del nostre Govern, sense necessitat d’haver d’acudir a registres externs, ni d’haver de modificar lleis d’abast estatal. Es tracta de mesures que el Govern pot implementar des del tram autonòmic de l’IRPF, i que pot introduir al Projecte de llei de dret a l’habitatge recentment enviat pel Govern a la Cambra i que es troba en la fase inicial de la seva discussió parlamentària.
Un diagnòstic compartit i dues teràpies confrontades. O bé anem de nou euros en nou euros fins a l’expropiació final tal i com ens proposa el tripartit, o bé optem per compatibilitzar civilitzadament els articles 33.1 i 47 de la Constitució Espanyola (a la propietat privada i a l’habitatge) com proposem des de CiU. Estem aspectants per veure fins on arriba la mà estesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)