El Tripartit i el Dret a Decidir.

(article inèdit)

Encara no han passat ni dos mesos de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir que va tenir lloc a Barcelona el passat 1 de desembre. D’aleshores ençà, el nostre Govern ha fet un us ben curiós d’aquest dret, particularment en el terreny de les infraestructures. El traspàs fallit de Rodalies de Renfe, el penúltim capítol sobre la interconnexió elèctrica amb França (altrament coneguda com la MAT), i la imposició del túnel del TAV a tocar de la Sagrada Família, són tres àmbits transcendents en els que el nostre Govern ha emprat tres mecanismes diferents de decisió, cosa que ratlla l’exotisme.

En el cas de la connexió elèctrica amb França, atesa la impossibilitat d’arribar a una síntesi raonable entre fer-la (postura del PSC) i no fer-la (postura d’ERC i d’ICV), el mecanisme de decisió ha estat per elevació: que decideixi Europa. Un mecanisme que, per cert, es situa a les antípodes del principi de subsidiarietat que tant els plau de citar als integrants del nostre tripartit Govern.

En el cas del túnel del TAV per Barcelona, la cosa ha anat d’una altra manera: allò que el Partit Socialista no guanyaria per vots ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, ho decideix sense embuts des de Madrid. Tot un exemple de qualitat democràtica, no ?

I, en el cas del traspàs fallit de Rodalies de Renfe, encara trobem un tercer model o mecanisme de presa de decisió per part del Govern Montilla. Aquí, el Dret a Decidir del nostre Govern pel que es veu es situa en una forquilla que va entre res i un mal negoci. Aquest és el marge que els socialistes suposadament amics d’allà han deixat als socialistes suposadament independents d’aquí: el dret a decidir entre el res o la misèria.


Heus ací la diversitat de formes i mecanismes de decisió del nostre Govern: en el cas de la MAT decidir és sinònim d’escaquejar-se, mentre que en el cas del Túnel de l’AVE per la Sagrada Família decidir és més aviat sinònim d’imposar.

L’espectacle de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat sobre traspàs fallit de Rodalies de Renfe és tota una altra cosa. És, simplement, que quan hom només pot decidir entre el res o la misèria, per més que ens vulgui fer creure que es planta, el que denota és que no té ni dret ni capacitat de decidir. Com per continuar-nos creient allò de que quan manen els mateixos als diferents nivells de govern les relacions són millors i les coses són més fàcils. Com per creure’ns que si guanya Zapatero ...