Llegeixo als diaris d’avui que Montilla reclama el recolzament de Barcelona (i la seva àrea metropolitana) per frenar a CiU. “Nosaltres confiem en Barcelona –diu Montilla- Si guanyem a Barcelona, guanyarem a Catalunya, tots ho sabem: aquesta és la batalla decisiva”. Permeteu-me dues reflexions al respecte.
Primera: si algú està saturat de socialisme, és Barcelona i la seva àrea metropolitana. 31 anys de Governs Socialistes a la ciutat de Barcelona, a la Diputació de Barcelona i a la pràctica totalitat de les ciutats metropolitanes, han acabat generant una fatiga (lògica) a la que no podrà fer front un PSC tocat i en vies d’enfonsament. El PSC, que ha fet un bon servei transformant en positiu les condicions de vida de tantes i tantes ciutats metropolitanes i de la mateixa ciutat de Barcelona, hores d’ara no té il•lusió per oferir ni horitzons col•lectius per engrescar. Al capdevall, que Montilla torni la mirada a la Barcelona metropolitana en els termes que ho va fer ahir, denota fins a quin punt el President-Candidat és conscient de l’esgotament del seu projecte.
Segona: qui ha contraposat Barcelona i Catalunya ha estat històricament un PSC empès per la necessitat partidista de contraposar l’àrea metropolitana de Barcelona a una Generalitat en procés de vertebració des de 1980. Però ara la situació és diferent: el PSC, que segueix governant a Barcelona i àrea metropolitana, també governa a la Generalitat, també governa al conjunt de Catalunya. Precisament per això, encara és més preocupant constatar que el President Montilla continua instal•lat en la lògica de l’enfrontament Barcelona / Catalunya, per un simple interès electoral tant legítim com mancat d’horitzons i d’il•lusió. Potser d’aquí plora la criatura, no ?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montilla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montilla. Mostrar tots els missatges
diumenge, 10 d’octubre del 2010
dimarts, 28 de setembre del 2010
Okupes: humil suggeriment al President Montilla.
Fa quatre dies (i quatre nits) que un centenar d’okupes estan còmodament instal•lats a les dependències (actualment en obres) de l’antic Banesto de la Plaça Catalunya, al bell mig de Barcelona. I no passa res. Res de res. Es veu que ni els Mossos del Conseller Saura, ni els Municipals de l’entranyable Alcalde Hereu, tenen ordres de procedir al desallotjament. Només faltaria ! I, per si això no fos prou, aquest tracte de favor cap a tan dignes hostes es complementa amb les facilitats que se’ls dispensen des de la televisió pública de Catalunya, TV3. Si senyor. En un exercici de transparència digne d’estudi, TV3 es va afanyar a entrevistar en directe pel TN Migdia al portaveu dels okupants el qual va poder il•lustrar sobre la seva causa a tots els petitburgesos que –com jo mateix- en aquell moment estàvem mirant el TN. Magnífic !
Després de tanta delicadesa policial per part dels amics Saura i Hereu, i després de tant rigor informatiu per part de TV3, la televisió pública de Catalunya, gosaria suggerir al President Montilla que demà al matí porti uns entrepans i una mica de rebosteria a aquests xicots per tal de fer-los una estada encara més agradable...
divendres, 24 de setembre del 2010
El President Montilla promet flexibilitzar la prohibició de circular a més de 80 Km/h la propera legislatura. Més cinisme impossible...
L’anunci que ha fet aquest matí el President Montilla de flexibilitzar a l’alça la limitació de circular a més de 80 Km/h en determinats trams i franges horàries és un exercici de cinisme en tota regla. Deixin-me que els expliqui perquè.
En primer lloc, perquè el President Montilla, els Diputats del PSC i tot el Tripartit, tantes vegades com han pogut votar aquesta proposta, hi ha votat en contra. Reprodueixo a continuació el text literal que CiU va proposar al Parlament, i que el Tripartit, amb el President Montilla al capdavant, hi va votar en contra tant el 15 de febrer de 2009, com el 8 d’abril de 2010. Diu així:
El Parlament de Catalunya insta el Govern a:
Procedir de manera immediata a la flexibilització a l’alça la prohibició de circular a més de 80 Km/h en aquelles franges horàries o dies de la setmana que no hi ha congestió de trànsit a l’entorn metropolità de Barcelona, recuperant així els límits de velocitat existents a 31 de desembre de 2007, tal i com han sol•licitat tant les agrupacions d’usuaris del vehicle privat, com diversos alcaldes metropolitans, entre d’altres.
Segona raó: fa exactament quatre dies que he rebut (com suposo que han rebut tots els Diputats del Parlament) un document del Govern titulat “Compliment del Pla de Govern. Estat a 15 de setembre de 2010”. Es tracta d’un exhaustiu recull de l’acció de Govern que m’arriba a mans amb la targeta del President Montilla, a la pàgina 319 del qual (mesura 3.9.4: Reduir la contaminació atmosfèrica) es destaca precisament aquesta mesura com una de les més rellevants d’aquest capítol.
Com s’entén, doncs, que fa tres dies el President subratllés aquesta absurda prohibició i ara en prometi la seva flexibilització ? què ha canviat d’aleshores ençà ? Quan ens diu la veritat el President Montilla: quan recull la mesura com una de les claus no se sap ben bé de quin èxit, o quan n’anuncia la seva flexibilització ? Ens està dient el President Montilla que la flexibilització de la mesura és dolenta si la proposa CiU, però és bona si la proposa el PSC ?
Francament lamentable...
I tercera raó: l’anunci Presidencial d’aquest matí és un insult a tots aquells ciutadans que han estat multats per circular a més de 80 Km/h (i a menys de 120 Km/h, naturalment) per les vies ràpides metropolitanes en moments en els que no corria ni una ànima. Em pregunto si els tornaran els diners o si, com a mínim, algú els demanarà perdó....
Malament va aquest Tripartit, del que, quan s’acosten eleccions, en reneguen el seus mateixos integrants. Primer va ser Puigcercós proclamant-ne l’agonia, després fou Ernest Maragall definint-lo com un "artefacte inestable" i fa quatre dies la benvolguda Rocio Martinez Samper jurant i perjurant que els socialistes no repetirien tan maleïda formula...
L’anunci que ens acaba de fer avui el mateix President obre un nou capítol: si fins ara el dolent del Tripartit era la seva fórmula, a partir d’avui, es veu que també són dolentes les seves polítiques. Vaja, que ni Montilla segueix creient en les seves pròpies polítiques... (deu ser aquest el canvi real).
dijous, 29 de maig del 2008
En aquest país, la política de l’aigua la fa La Moreneta, plovent i el PSOE, decidint.
(artcle inèdit)
Primer va ser la solemne declaració de Govern no transvasista feta des de la tribuna mateixa del Parlament. Després va ser el transvasament del Segre cap al Llobregat passant pel Túnel del Cadí. Es tractava, segons afirmacions del Conseller Baltasar, del President Montilla i del portaveu de facto del Govern Sr. Zaragoza d’una qüestió de vida o mort. Tant, que fins i tot es va afirmar que el Govern català executaria l’obra, posant entre espasa i paret al Govern de l’Estat el qual suposadament no tindria nassos de tancar l’aixeta. Però va venir el PSOE (per cert, passades les eleccions) i va dir que res de res.
Més tard, en el més pur estil Capitan, mande firmes !, el PSOE va ordenar la connexió de les xarxes d’abastament de Tarragona i Barcelona, el CAT / ATLL. Una obra que el mateix President Montilla va definir com l’extintor que Barcelona i l'Àrea Metropolitana necessitaven. I tots a creure.
Però, ai las ! entre tant La Moreneta va decidir fer cas a l’agnòstic Baltasar obrint l’aixeta. Obrint-la fins el punt de doblar les reserves i de negar (entre ella i la CHE, tot s’ha de dir) la part baixa de l’Ebre, raó suficient per tal que el Govern central i ordenés al de la Generalitat deixar de fer la connexió, sobre tot per estalviar-se la baralla amb el Govern amic de Saragossa i amb els governs no tan amics de València i Múrcia.
Resumint: milions i milions llençats amb vaixells amunt i avall, ridícul de la nostra capital als ulls del món, demostració fefaent de qui mana i qui no mana a Catalunya (quan hi ha problemes gruixuts mana Madrid) i, per si no fos prou, un enfrontament creixent entre territoris, sobre tot perquè qui paga els plats trencats de tot plegat és un riu Ter que ja fa anys que ha deixat de ser solidari, per passar a la categoria d’aquells a qui sembla que se’ls pot prendre el pel sistemàticament. Quina vergonya tot plegat: en aquest País, qui fa la política de l’aigua és la Moreneta (fent ploure) i el PSOE, decidint el que més li convé a ell (que no a Catalunya) en cada moment. Difícil fer-ho pitjor. Continuarà.
Primer va ser la solemne declaració de Govern no transvasista feta des de la tribuna mateixa del Parlament. Després va ser el transvasament del Segre cap al Llobregat passant pel Túnel del Cadí. Es tractava, segons afirmacions del Conseller Baltasar, del President Montilla i del portaveu de facto del Govern Sr. Zaragoza d’una qüestió de vida o mort. Tant, que fins i tot es va afirmar que el Govern català executaria l’obra, posant entre espasa i paret al Govern de l’Estat el qual suposadament no tindria nassos de tancar l’aixeta. Però va venir el PSOE (per cert, passades les eleccions) i va dir que res de res.
Més tard, en el més pur estil Capitan, mande firmes !, el PSOE va ordenar la connexió de les xarxes d’abastament de Tarragona i Barcelona, el CAT / ATLL. Una obra que el mateix President Montilla va definir com l’extintor que Barcelona i l'Àrea Metropolitana necessitaven. I tots a creure.
Però, ai las ! entre tant La Moreneta va decidir fer cas a l’agnòstic Baltasar obrint l’aixeta. Obrint-la fins el punt de doblar les reserves i de negar (entre ella i la CHE, tot s’ha de dir) la part baixa de l’Ebre, raó suficient per tal que el Govern central i ordenés al de la Generalitat deixar de fer la connexió, sobre tot per estalviar-se la baralla amb el Govern amic de Saragossa i amb els governs no tan amics de València i Múrcia.
Resumint: milions i milions llençats amb vaixells amunt i avall, ridícul de la nostra capital als ulls del món, demostració fefaent de qui mana i qui no mana a Catalunya (quan hi ha problemes gruixuts mana Madrid) i, per si no fos prou, un enfrontament creixent entre territoris, sobre tot perquè qui paga els plats trencats de tot plegat és un riu Ter que ja fa anys que ha deixat de ser solidari, per passar a la categoria d’aquells a qui sembla que se’ls pot prendre el pel sistemàticament. Quina vergonya tot plegat: en aquest País, qui fa la política de l’aigua és la Moreneta (fent ploure) i el PSOE, decidint el que més li convé a ell (que no a Catalunya) en cada moment. Difícil fer-ho pitjor. Continuarà.
dimecres, 9 de maig del 2007
La bondat de la segona volta electoral.
(inèdit)
Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.
Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.
Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).
Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.
Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.
Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.
Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.
Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).
Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.
Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)