dijous, 18 de desembre del 2008
Aquestes criatures podrien esdevenir petits delinqüents si s'aprovés la llei de pesca del tripartit.
No és broma. Si no hi posem remei, el gest de tirar còdols o pedretes al riu esdevindrà il•legal si no aconseguim modificar el "Projecte de llei d'ordenació sostenible de la pesca continental" que el Tripartit ha enviat al Parlament. En concret, l'article 33, referit a les arts, modalitats i accions no autoritzades, estableix en el seu apartat d) la prohibició de picar sobre les aigües i llençar-hi pedres (...). Sens dubte tot un despropòsit que retrata, una altra vegada, la irrefrenable tendència del tripartit a regular-ho tot, fins a extrems que, com és el cas, ratllen el ridícul.
Aquesta desafortunada anècdota, que esperem reconduir en el tràmit parlamentari de la llei tot aportant-hi dosis de sentit comú, és la punta de l'iceberg d'una mala praxi legislativa (marca de la casa del Tripartit) consistent en criminalitzar les actituds individuals i oblidar-se (com fa aquest projecte de llei) de les obligacions del Govern.
En el debat substanciat aquesta setmana al Ple del Parlament, el ponent de CiU -l’excel•lent Diputat Agustí López- va posar el dit a la nafra. En resposta al diputat d'ICV que va afirmar que no veia raons per a l'esmena a la totalitat presentada per part de CiU, Agustí López ve replicar adreçant una pregunta ben simple al Govern: S'ha preguntat el Govern perquè no hi ha pràcticament cap col•lectiu de pescadors que comparteixi aquest projecte de llei ? No hi va haver resposta.
dimarts, 16 de desembre del 2008
De 80 a 40 Km/h, o la venjança biopija de les bosses de plàstic i els bici-arbres de Nadal.
(article inèdit)
El Conseller Saura acaba d’anunciar (amb nocturnitat) que l’any que ve ens reduirà encara més la velocitat a determinats trams metropolitans. Segons Saura, el Servei Català de Trànsit (que a partir d’ara hauria d’anomenar-se de Trànsit i Recaptació) reduirà de 80 a 40 Km/h la velocitat màxima, en funció del volum de transit. Ben mirat, alguna raó té el Conseller en el seu plantejament, ja que si enlloc d’anar a 80 o a 40 Km/h anem a peu o a cavall d’un ruc, segur que encara contaminarem menys. Però em sembla que no es tracta d’això, sobre tot perquè encara és hora que el Govern demostri al Parlament i a l’opinió pública que existeix una correlació directa entre la limitació a 80 Km/h i la reducció efectiva de la contaminació atmosfèrica.
Els fets són ben clars i ben senzills: sets i vuits i cartes que no lliguen. Mentre que els de Medi Ambient asseguren que després d’uns mesos d’anar a 80 Km/h la contaminació s’ha reduït un 3’5%, els de Política Territorial afirmen que, Enquesta de Mobilitat en mà, el darrer any el volum de cotxes privats que circulen per l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’ha reduït un 9%. I ni els uns ni els altres, que tant sovint s’omplen la boca de participació, s’han dignat a comparèixer davant el Parlament per donar alguna explicació racional. No han vingut, perquè no tenen cap explicació raonable que els avali. No han vingut perquè només tenen la raó de la força que els donen els vots de tripartit), en lloc de tenir la força de la raó d’algun argument objectiu que els avali.
I ho anuncien precisament ara per allò del marcar paquet que en el seu dia ja va dir el Diputat Puigcercós. Ho treuen ara, perquè ICV fa quatre dies (després de mostrar-se més verda que un enciam) va haver de fer-se enrere en allò de les bosses de plàstic per les pressions dels seus socis de Govern. I ho treuen ara, després de sonat ridícul dels arbres de Nadal (naturalment laic) de la Senyora Mayol. Ho treuen ara, ras i curt, per veure si a la tercera va la vençuda. Des de la certesa, això sí, de que passi el que passi, hi ha una cosa que no els fallarà pas: la recaptació.
El Conseller Saura acaba d’anunciar (amb nocturnitat) que l’any que ve ens reduirà encara més la velocitat a determinats trams metropolitans. Segons Saura, el Servei Català de Trànsit (que a partir d’ara hauria d’anomenar-se de Trànsit i Recaptació) reduirà de 80 a 40 Km/h la velocitat màxima, en funció del volum de transit. Ben mirat, alguna raó té el Conseller en el seu plantejament, ja que si enlloc d’anar a 80 o a 40 Km/h anem a peu o a cavall d’un ruc, segur que encara contaminarem menys. Però em sembla que no es tracta d’això, sobre tot perquè encara és hora que el Govern demostri al Parlament i a l’opinió pública que existeix una correlació directa entre la limitació a 80 Km/h i la reducció efectiva de la contaminació atmosfèrica.
Els fets són ben clars i ben senzills: sets i vuits i cartes que no lliguen. Mentre que els de Medi Ambient asseguren que després d’uns mesos d’anar a 80 Km/h la contaminació s’ha reduït un 3’5%, els de Política Territorial afirmen que, Enquesta de Mobilitat en mà, el darrer any el volum de cotxes privats que circulen per l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’ha reduït un 9%. I ni els uns ni els altres, que tant sovint s’omplen la boca de participació, s’han dignat a comparèixer davant el Parlament per donar alguna explicació racional. No han vingut, perquè no tenen cap explicació raonable que els avali. No han vingut perquè només tenen la raó de la força que els donen els vots de tripartit), en lloc de tenir la força de la raó d’algun argument objectiu que els avali.
I ho anuncien precisament ara per allò del marcar paquet que en el seu dia ja va dir el Diputat Puigcercós. Ho treuen ara, perquè ICV fa quatre dies (després de mostrar-se més verda que un enciam) va haver de fer-se enrere en allò de les bosses de plàstic per les pressions dels seus socis de Govern. I ho treuen ara, després de sonat ridícul dels arbres de Nadal (naturalment laic) de la Senyora Mayol. Ho treuen ara, ras i curt, per veure si a la tercera va la vençuda. Des de la certesa, això sí, de que passi el que passi, hi ha una cosa que no els fallarà pas: la recaptació.
dissabte, 13 de desembre del 2008
El populisme en política.
(Article inèdit)
Aquesta setmana he estat a Màxic per participar en un seminari sobre el fenomen del populisme organitzat per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll Alentorn i la Fundación Rafael Preciado, del Partido Acción Nacional (PAN). L’evento –com dirien els nostres amics del PAN- ens ha donat l’oportunitat de debatre respecte els trets que defineixen els populismes (tant presents a l’Amèrica Llatina), així com sobre els efectes perversos que aquests generen sobre els sistemes democràtics, sobre l’estat de dret i també sobre les respectives economies.
Per bé que el populisme europeu té unes causes substancialment diferents de les que van fer néixer el populisme llatinoamericà, els efectes d’un i altre són igual de perversos. Si a l’Amèrica Llatina la fractura social és un important caldo de cultiu per als populismes (amb Hugo Chavez al capdavant), en el cas d’Europa, fenòmens populistes com el de Hayder a Àustria, de Le Penna França o algunes manifestacions tipus Lega di Norte a Itàlia, tenen la seva base no tant en la pobresa o la fractura social, com en la desvinculació social i l’individualisme, així com en la suposada existència d’un enemic a batre dins mateix de casa: la immigració.
Però si les causes són diverses segons les latituds, els efectes convergeixen: el populista tendeix a reforçar el poder executiu (és a dir el seu), en detriment del legislatiu i del mateix poder judicial, socavant així el mateix sistema democràtic. El populista (aqui i allà) tendeix a qüestionar la democràcia representativa per la via de la reivindicació (clarament interessada) de més democràcia directa. El populisme, d’aquí i d’allà, tendeix a proposar solucions fàcils a problemes complexes, generant especatives que mai podrà satisfer, però tant se val...
I davant d’això que? Doncs aquesta és la gran pregunta. Davant del populisme, coherència i fermesa ideològica (que no dogmàtica). Davant del populisme, compromís social i vinculació amb la comunitat. Davant del populisme una mirada més enllà de les properes eleccions. Davant el populisme, una mirada compromesa a les properes generacions.
Aquesta setmana he estat a Màxic per participar en un seminari sobre el fenomen del populisme organitzat per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll Alentorn i la Fundación Rafael Preciado, del Partido Acción Nacional (PAN). L’evento –com dirien els nostres amics del PAN- ens ha donat l’oportunitat de debatre respecte els trets que defineixen els populismes (tant presents a l’Amèrica Llatina), així com sobre els efectes perversos que aquests generen sobre els sistemes democràtics, sobre l’estat de dret i també sobre les respectives economies.
Per bé que el populisme europeu té unes causes substancialment diferents de les que van fer néixer el populisme llatinoamericà, els efectes d’un i altre són igual de perversos. Si a l’Amèrica Llatina la fractura social és un important caldo de cultiu per als populismes (amb Hugo Chavez al capdavant), en el cas d’Europa, fenòmens populistes com el de Hayder a Àustria, de Le Penna França o algunes manifestacions tipus Lega di Norte a Itàlia, tenen la seva base no tant en la pobresa o la fractura social, com en la desvinculació social i l’individualisme, així com en la suposada existència d’un enemic a batre dins mateix de casa: la immigració.
Però si les causes són diverses segons les latituds, els efectes convergeixen: el populista tendeix a reforçar el poder executiu (és a dir el seu), en detriment del legislatiu i del mateix poder judicial, socavant així el mateix sistema democràtic. El populista (aqui i allà) tendeix a qüestionar la democràcia representativa per la via de la reivindicació (clarament interessada) de més democràcia directa. El populisme, d’aquí i d’allà, tendeix a proposar solucions fàcils a problemes complexes, generant especatives que mai podrà satisfer, però tant se val...
I davant d’això que? Doncs aquesta és la gran pregunta. Davant del populisme, coherència i fermesa ideològica (que no dogmàtica). Davant del populisme, compromís social i vinculació amb la comunitat. Davant del populisme una mirada més enllà de les properes eleccions. Davant el populisme, una mirada compromesa a les properes generacions.
dijous, 4 de desembre del 2008
Fer-nos respectar
(article inèdit)
En el quinquenni que va del 2007 al 2011 la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Governació i via Pla Únic d’Obres i Serveis, finançarà obres municipals per un import de 575 Milions d’€ (és a dir, una mitja de 115 milions d’€ a l’any). A aquesta xifra cal sumar-hi els 166 milions d’€ provinents del FEDER que, d’aquí al 2013, repartirà el mateix Departament (és a dir, 27’6 milions d’€ anuals al llarg de 6 anys).
Ambdues convocatòries (la del PUOSC i la dels FEDER) són gestionades per la Generalitat, en compliment del que estableix l’Estatut (tant l’actual, com l’anterior) en el ben entès que la cooperació local és una competència de la Generalitat.
Tornem, però, a les xifres: 115 m€/any de PUOSC, més 27’6 M€/any de FEDER, sumen 142’6 milions d’€/any per a inversions. Una quantitat que reparteix el Departament de Governació entre els Ajuntaments Catalans mitjançant unes convocatòries degudament regulades per lleis i decrets i mitjançant un procés acurat de selecció dels projectes a finançar.
Doncs bé. Així les coses, l’any 2009, la Generalitat, fent us de les competències en matèria de cooperació local que li atorga l’Estatut, repartirà 142’6 M€; mentre que l’Estat (que no té aquesta competència) repartirà ni més ni menys que prop de 1.200 M€ entre aquests mateixos ajuntaments. És a dir que, sense tenir-ne la competència, sense cap llei que ho reguli (com és el cas del PUOSC), i sense cap procés de selecció racional dels projectes, l'any que ve l’Estat repartirà nou vegades més de diners entre els Ajuntaments que la Generalitat.
A mi em sembla, simplement, un escàndol. Com m’ho sembla el fet que el Departament de Governació (i tot el Govern en ple) no hagi exigit el compliment de la llei. No es tracta de renunciar a aquests diners que prou falta que fan als nostres ajuntaments. Es tracta de creure’ns -o no- les nostres lleis. Es tracta de fer-nos -o no- respectar. Es tracta de complir –o no- l’Estatut (els d’aquí i els d’allà). Es tracta de ser –o no- seriós. I, pel que es veu, el nostre Govern ni és seriós, ni està disposat a complir l’Estatut, ni gosa fer-lo complir a l’Estat, ni es respecta a ell mateix.
Per molt que ens convinguin aquets 1.200 M€, més ens hauria de convenir respectar i fer respectar les regles de joc que ens hem donat. Però resulta que no ho veuen pas així ni aquells que, amb un peu al Govern i l’altre al carrer, acostumen a fer tan enceses proclames patriòtiques. Patètic.
En el quinquenni que va del 2007 al 2011 la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Governació i via Pla Únic d’Obres i Serveis, finançarà obres municipals per un import de 575 Milions d’€ (és a dir, una mitja de 115 milions d’€ a l’any). A aquesta xifra cal sumar-hi els 166 milions d’€ provinents del FEDER que, d’aquí al 2013, repartirà el mateix Departament (és a dir, 27’6 milions d’€ anuals al llarg de 6 anys).
Ambdues convocatòries (la del PUOSC i la dels FEDER) són gestionades per la Generalitat, en compliment del que estableix l’Estatut (tant l’actual, com l’anterior) en el ben entès que la cooperació local és una competència de la Generalitat.
Tornem, però, a les xifres: 115 m€/any de PUOSC, més 27’6 M€/any de FEDER, sumen 142’6 milions d’€/any per a inversions. Una quantitat que reparteix el Departament de Governació entre els Ajuntaments Catalans mitjançant unes convocatòries degudament regulades per lleis i decrets i mitjançant un procés acurat de selecció dels projectes a finançar.
Doncs bé. Així les coses, l’any 2009, la Generalitat, fent us de les competències en matèria de cooperació local que li atorga l’Estatut, repartirà 142’6 M€; mentre que l’Estat (que no té aquesta competència) repartirà ni més ni menys que prop de 1.200 M€ entre aquests mateixos ajuntaments. És a dir que, sense tenir-ne la competència, sense cap llei que ho reguli (com és el cas del PUOSC), i sense cap procés de selecció racional dels projectes, l'any que ve l’Estat repartirà nou vegades més de diners entre els Ajuntaments que la Generalitat.
A mi em sembla, simplement, un escàndol. Com m’ho sembla el fet que el Departament de Governació (i tot el Govern en ple) no hagi exigit el compliment de la llei. No es tracta de renunciar a aquests diners que prou falta que fan als nostres ajuntaments. Es tracta de creure’ns -o no- les nostres lleis. Es tracta de fer-nos -o no- respectar. Es tracta de complir –o no- l’Estatut (els d’aquí i els d’allà). Es tracta de ser –o no- seriós. I, pel que es veu, el nostre Govern ni és seriós, ni està disposat a complir l’Estatut, ni gosa fer-lo complir a l’Estat, ni es respecta a ell mateix.
Per molt que ens convinguin aquets 1.200 M€, més ens hauria de convenir respectar i fer respectar les regles de joc que ens hem donat. Però resulta que no ho veuen pas així ni aquells que, amb un peu al Govern i l’altre al carrer, acostumen a fer tan enceses proclames patriòtiques. Patètic.
divendres, 28 de novembre del 2008
dijous, 20 de novembre del 2008
dimarts, 18 de novembre del 2008
divendres, 14 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
Vegueries ? Així, no. Gràcies.
(Article publicat a diversos mitjans comarcals)
Els Pressupostos de la Generalitat per al 2009 venen condicionats per l’horitzó de recessió econòmica i per l’absència del nou model de finançament. En conseqüència, ara més que mai, prioritzar correctament la despesa esdevé una qüestió fonamental.
En aquest context no és d’estranyar que, tant el President Montilla, com alguns Consellers, hagin començat a donar senyals clars respecta la ineludible contenció pressupostària. Sense anar més lluny, en el transcurs del darrer debat de política general, el mateix President va anunciar la prolongació dels terminis de compliment d’alguns compromisos del Govern en el pla social. En la mateixa direcció s’han d’entendre algunes declaracions del Conseller Nadal referides a determinades infraestructures, o la valenta reflexió que sobre el copagament dels serveis sanitaris ha fet recentment la Consellera Geli.
Com passa en una economia familiar, les opcions del Govern davant l’actual conjuntura, són fonamentalment tres (si descartem, per responsabilitat, la de continuar igual, com si res no estigués passant): el Govern pot ajustar la despesa a uns ingressos minvants, pot endeutar-se per tal de mantenir el mateix nivell de despesa, o bé pot combinar ambdós criteris, fent un esforç de contenció de la despesa allà on això sigui més factible i acudint a l’endeutament per finançar les actuacions que consideri imprescindibles per garantir la cohesió social i per a crear les condicions necessàries per superar la crisi.
És en aquest context de priorització correcta de la despesa on voldria situar un debat que ja fa alguns anys plana sobre la política catalana i que apareix cíclicament a l’agenda política: el debat sobre l’organització territorial, darrerament centrat en la creació de les Vegueries.
Estatut en mà, la Vegueria té una doble naturalesa: per un costat és un ens local de cooperació i, per l’altre, és l’àmbit de descentralització de la Generalitat. Com a ens de cooperació local, la Vegueria ha de substituir la Diputació, mentre que com a ens de descentralització de la Generalitat, aplega en el seu sí les diferents delegacions o serveis de la Generalitat al territori.
Aquesta doble naturalesa de la Vegueria ens aboca al risc cert de desplegar-ne només aquella part que té a veure amb la descentralització de la Generalitat, deixant, qui sap per quant, el desplegament de la part que té a veure amb l’administració local i que requereix la total desaparició de les Diputacions.
A parer meu, aquest fora un mal negoci: Catalunya no es pot permetre implantar les Vegueries, per estatutàries que aquestes siguin, si no és a partir de la desaparició total i simultània de les Diputacions. La crisi que patim exigeix, com mai, una gestió veritablement eficaç dels recursos públics. Pel cas que ens ocupa, la crisi hauria de ser raó més que suficient per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, de manera que s’acabessin sumant al ja prou tupid entramat administratiu integrat pels Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i delegacions diverses dels Governs d’aquí i d’allà.
Estic convençut que hi ha d’haver un terme mig entre la sàvia decisió del Govern belga que, davant una crisi semblant, va optar per reduir l’administració passant l’any 1975 de 2.793 ajuntaments a 589, i la rotunda reacció contrària de la majoria d’ajuntaments catalans davant d’una proposta similar continguda a l’anomenat Informe Roca sobre l’organització territorial. Si no podem reduir l’Administració, estaria bé que, com a mínim, intentéssim no fer-la encara més gran del que ja és. El país –i els contribuents- ens ho agrairien. Al capdavall, racionalitzar l’Administració és apostar per la competitivitat, una bona recepta en temps de crisi.
Els Pressupostos de la Generalitat per al 2009 venen condicionats per l’horitzó de recessió econòmica i per l’absència del nou model de finançament. En conseqüència, ara més que mai, prioritzar correctament la despesa esdevé una qüestió fonamental.
En aquest context no és d’estranyar que, tant el President Montilla, com alguns Consellers, hagin començat a donar senyals clars respecta la ineludible contenció pressupostària. Sense anar més lluny, en el transcurs del darrer debat de política general, el mateix President va anunciar la prolongació dels terminis de compliment d’alguns compromisos del Govern en el pla social. En la mateixa direcció s’han d’entendre algunes declaracions del Conseller Nadal referides a determinades infraestructures, o la valenta reflexió que sobre el copagament dels serveis sanitaris ha fet recentment la Consellera Geli.
Com passa en una economia familiar, les opcions del Govern davant l’actual conjuntura, són fonamentalment tres (si descartem, per responsabilitat, la de continuar igual, com si res no estigués passant): el Govern pot ajustar la despesa a uns ingressos minvants, pot endeutar-se per tal de mantenir el mateix nivell de despesa, o bé pot combinar ambdós criteris, fent un esforç de contenció de la despesa allà on això sigui més factible i acudint a l’endeutament per finançar les actuacions que consideri imprescindibles per garantir la cohesió social i per a crear les condicions necessàries per superar la crisi.
És en aquest context de priorització correcta de la despesa on voldria situar un debat que ja fa alguns anys plana sobre la política catalana i que apareix cíclicament a l’agenda política: el debat sobre l’organització territorial, darrerament centrat en la creació de les Vegueries.
Estatut en mà, la Vegueria té una doble naturalesa: per un costat és un ens local de cooperació i, per l’altre, és l’àmbit de descentralització de la Generalitat. Com a ens de cooperació local, la Vegueria ha de substituir la Diputació, mentre que com a ens de descentralització de la Generalitat, aplega en el seu sí les diferents delegacions o serveis de la Generalitat al territori.
Aquesta doble naturalesa de la Vegueria ens aboca al risc cert de desplegar-ne només aquella part que té a veure amb la descentralització de la Generalitat, deixant, qui sap per quant, el desplegament de la part que té a veure amb l’administració local i que requereix la total desaparició de les Diputacions.
A parer meu, aquest fora un mal negoci: Catalunya no es pot permetre implantar les Vegueries, per estatutàries que aquestes siguin, si no és a partir de la desaparició total i simultània de les Diputacions. La crisi que patim exigeix, com mai, una gestió veritablement eficaç dels recursos públics. Pel cas que ens ocupa, la crisi hauria de ser raó més que suficient per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, de manera que s’acabessin sumant al ja prou tupid entramat administratiu integrat pels Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i delegacions diverses dels Governs d’aquí i d’allà.
Estic convençut que hi ha d’haver un terme mig entre la sàvia decisió del Govern belga que, davant una crisi semblant, va optar per reduir l’administració passant l’any 1975 de 2.793 ajuntaments a 589, i la rotunda reacció contrària de la majoria d’ajuntaments catalans davant d’una proposta similar continguda a l’anomenat Informe Roca sobre l’organització territorial. Si no podem reduir l’Administració, estaria bé que, com a mínim, intentéssim no fer-la encara més gran del que ja és. El país –i els contribuents- ens ho agrairien. Al capdavall, racionalitzar l’Administració és apostar per la competitivitat, una bona recepta en temps de crisi.
divendres, 31 d’octubre del 2008
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Tzipi Livni: lliçó de responsabilitat i exemple de coherència.
(Article inèdit)
No conec la política israeliana en profunditat. Simplement la segueixo des de les seccions d’internacional dels principals diaris de casa nostra. He de reconèixer, però, que aquests dies m’ha cridat poderosament l’atenció el gest de renunciar a fer govern protagonitzat per Tzipi Livni, la qual ha acabat proposat un avançament electoral al Cap d’Estat Shimon Peres. Un gest sens dubte tant valent, com controvertit.
Tzipi Livni és la candidata del Kadima, el partit centrista fundat per Sharon, que no ha volgut pagar l’elevat peatge que, segons ella mateixa ha dit, li exigien els partits ultraortodoxes a canvi de donar-li el suport que li calia per convertir-se en Primera Ministra. Ras i curt, Livni ha afirmat amb contundència que “hi ha preus que altres estan disposats a pagar, però que jo rebutjo només per ser la Primera Ministra. Em nego a hipotecar Israel per ocupar el lloc de premier” En concret, ha afirmat que no està disposada a renunciar d’antuvi a negociar sobre el futur de Jerusalem, o a aprovar ajudes per a les famílies més pobres, dues exigències dels partits ultraortodoxes, tan minoritaris com imprescindibles per a formar govern.
Es tracta d’un gest que, a parer meu, l’honora. És un d’aquells gestos que, sens dubte, ajuden a restablir la malmesa confiança en allò que hem convingut anomenar la classe política i el conjunt de la ciutadania. En efecte, veure com algú és capaç de posar límits clars al preu de governar i que hi ha algú disposat a no ser Primera Ministra a qualsevol preu, obre una petita finestra d’esperança.
Naturalment, hi haurà qui voldrà veure en aquest gest un posicionament purament tàctic o electoral, i potser alguna cosa d’això hi hagi. Això no obstant, el fet objectiu és que avui Tzipi Livni no és Primera Ministra perquè no ha volgut pagar determinats peatges. Una actitud que contrasta amb la que veiem en altres situacions més properes -potser no del tot comparables- en les que sembla que només compta el mantenir-se al govern, tant se val a quin preu. O situacions en les que, quan es tracta d’aprovar uns Pressupostos, tant se val d’on venen els vots, quin preu s’ha de pagar per ells, o quines coses cal oblidar transitòriament.
Post data: No entenc com alguns diaris, entre ells l’ Avui i el Periódico, han posat un suspens a Tzipi Livni pel fet de no haver pogut fer govern.
No conec la política israeliana en profunditat. Simplement la segueixo des de les seccions d’internacional dels principals diaris de casa nostra. He de reconèixer, però, que aquests dies m’ha cridat poderosament l’atenció el gest de renunciar a fer govern protagonitzat per Tzipi Livni, la qual ha acabat proposat un avançament electoral al Cap d’Estat Shimon Peres. Un gest sens dubte tant valent, com controvertit.
Tzipi Livni és la candidata del Kadima, el partit centrista fundat per Sharon, que no ha volgut pagar l’elevat peatge que, segons ella mateixa ha dit, li exigien els partits ultraortodoxes a canvi de donar-li el suport que li calia per convertir-se en Primera Ministra. Ras i curt, Livni ha afirmat amb contundència que “hi ha preus que altres estan disposats a pagar, però que jo rebutjo només per ser la Primera Ministra. Em nego a hipotecar Israel per ocupar el lloc de premier” En concret, ha afirmat que no està disposada a renunciar d’antuvi a negociar sobre el futur de Jerusalem, o a aprovar ajudes per a les famílies més pobres, dues exigències dels partits ultraortodoxes, tan minoritaris com imprescindibles per a formar govern.
Es tracta d’un gest que, a parer meu, l’honora. És un d’aquells gestos que, sens dubte, ajuden a restablir la malmesa confiança en allò que hem convingut anomenar la classe política i el conjunt de la ciutadania. En efecte, veure com algú és capaç de posar límits clars al preu de governar i que hi ha algú disposat a no ser Primera Ministra a qualsevol preu, obre una petita finestra d’esperança.
Naturalment, hi haurà qui voldrà veure en aquest gest un posicionament purament tàctic o electoral, i potser alguna cosa d’això hi hagi. Això no obstant, el fet objectiu és que avui Tzipi Livni no és Primera Ministra perquè no ha volgut pagar determinats peatges. Una actitud que contrasta amb la que veiem en altres situacions més properes -potser no del tot comparables- en les que sembla que només compta el mantenir-se al govern, tant se val a quin preu. O situacions en les que, quan es tracta d’aprovar uns Pressupostos, tant se val d’on venen els vots, quin preu s’ha de pagar per ells, o quines coses cal oblidar transitòriament.
Post data: No entenc com alguns diaris, entre ells l’ Avui i el Periódico, han posat un suspens a Tzipi Livni pel fet de no haver pogut fer govern.
Sobre el Roine, a propòsit del comentari d’en Joan.
(article inèdit)
En Joan té part de raó quan, en el seu comentari, afirma que no podem anar augmentant indefinidament l’oferta d’aigua. Ho comparteixo. Però el que diu el Col•legi d’Enginyers de Camins, i el que diem des de CiU, no és pas això. El que diuen els Enginyers –i jo hi estic molt d’acord- és que l’aigua que generaran les dessaladores que s’estan construint en aquests moments, podrà servir (i és bo que així sigui) per retornar al Ter part del cabal que ara li xuclem per garantir l’abastament de Barcelona i entorn. El Col•legi diu –i jo hi estic molt d’acord- que l’important és incrementar la garantia d’abastament a l’anomenada regió ATLL o, el que és el mateix, a la Barcelona metropolitana en sentit ampli, la dels 5 milions d’habitants. Dit d’una altra manera, una de dues: o bé retornem part del cabal al Ter, o bé incrementem la garantia d’abastament a Barcelona i entorn, però les dues coses a l’hora no són possibles, si no és sumant el Roine a l’aportació de les dessaladores.
Pensar que l’aportació extra de les dessaladores serà suficient per resoldre el dèficit d’aigua de Catalunya és un error, pel simple fet que ha augmentat (i segurament continuarà augmentant) la població i pel simple fet que tots estem d’acord en la necessitat imperiosa de deixar d’explotar el Ter i de no incrementar l’extracció d’aigua de l’Ebre. És des d’aquesta perspectiva que els enginyers de camins (com abans els enginyers industrials, el Consell de Cambres de Catalunya, el RACC, o la mateixa CiU), creiem que cal gestionar en xarxa i que cal una aportació exterior de recurs via dessaladores i via Roine. Tenir més recurs disponible no ha de significar en cap cas tenir el dret a malbaratar l’aigua. Ben al contrari: tenir més recurs ha de significar tenir més garantia d’abastament per no haver d’estar una altra vegada sotmesos a l’atzar d’una climatologia tant canviant com la mediterrània i que tants disgustos ens ha donat darrerament.
Des de CiU diem, per aquest ordre: sí a l’estalvi, sí al Roine, sí a la dessalació, sí a la gestió en xarxa de l’aigua i sí a la reutilització. És en aquest mix que trobarem una resposta eficient a un dèficit que ens ha fet patir i molt aquest darrer any i que té nom i cognoms: la manca de garantia de subministrament d’aigua en un entorn de més de 5 milions d’habitants.
En Joan té part de raó quan, en el seu comentari, afirma que no podem anar augmentant indefinidament l’oferta d’aigua. Ho comparteixo. Però el que diu el Col•legi d’Enginyers de Camins, i el que diem des de CiU, no és pas això. El que diuen els Enginyers –i jo hi estic molt d’acord- és que l’aigua que generaran les dessaladores que s’estan construint en aquests moments, podrà servir (i és bo que així sigui) per retornar al Ter part del cabal que ara li xuclem per garantir l’abastament de Barcelona i entorn. El Col•legi diu –i jo hi estic molt d’acord- que l’important és incrementar la garantia d’abastament a l’anomenada regió ATLL o, el que és el mateix, a la Barcelona metropolitana en sentit ampli, la dels 5 milions d’habitants. Dit d’una altra manera, una de dues: o bé retornem part del cabal al Ter, o bé incrementem la garantia d’abastament a Barcelona i entorn, però les dues coses a l’hora no són possibles, si no és sumant el Roine a l’aportació de les dessaladores.
Pensar que l’aportació extra de les dessaladores serà suficient per resoldre el dèficit d’aigua de Catalunya és un error, pel simple fet que ha augmentat (i segurament continuarà augmentant) la població i pel simple fet que tots estem d’acord en la necessitat imperiosa de deixar d’explotar el Ter i de no incrementar l’extracció d’aigua de l’Ebre. És des d’aquesta perspectiva que els enginyers de camins (com abans els enginyers industrials, el Consell de Cambres de Catalunya, el RACC, o la mateixa CiU), creiem que cal gestionar en xarxa i que cal una aportació exterior de recurs via dessaladores i via Roine. Tenir més recurs disponible no ha de significar en cap cas tenir el dret a malbaratar l’aigua. Ben al contrari: tenir més recurs ha de significar tenir més garantia d’abastament per no haver d’estar una altra vegada sotmesos a l’atzar d’una climatologia tant canviant com la mediterrània i que tants disgustos ens ha donat darrerament.
Des de CiU diem, per aquest ordre: sí a l’estalvi, sí al Roine, sí a la dessalació, sí a la gestió en xarxa de l’aigua i sí a la reutilització. És en aquest mix que trobarem una resposta eficient a un dèficit que ens ha fet patir i molt aquest darrer any i que té nom i cognoms: la manca de garantia de subministrament d’aigua en un entorn de més de 5 milions d’habitants.
divendres, 24 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Com un bri d’herba al mig del blat.
El problema d’haver deixat aparcat el blog durant tant de temps, és que hom podria esperar (i fora raonable que així fos) un escrit de represa d’un especial contingut, a cavall entre la justificació i la transcendència. Lamento comunicar que aquest no és el cas.
Des darrer article ençà ha plogut molt. Podria parlar de la galopant crisi econòmica, de les esfereïdores xifres ambientals que la UICN, reunida en Congrés a Barcelona, ha posat sobre la taula, o de l’evolució dels debats polítics tant al Parlament, com a les Corts Generals. Podria parlar del Congrés d’Unió que hem celebrat aquest cap de setmana, o podria parlar de l’èxit de la primer sortida per anar a buscar bolets amb en Miquel. Res de tot això. Ja ens vagarà. Avui m’agradaria parlar-vos d’una novel•la que ha escrit una persona que, tot i conèixer-la poc, em va cridar l’atenció des del primer dia que vaig parlar amb ella.
L’obra en qüestió duu per títol Heydrich i les agentss del saló Kitty, és de Miquel Esteve i l’ha publicada recentment Cossetània Editors. No us faré ni una crítica literària (pobre de mi....), ni tindré el mal gust de desvetllar-vos-en la trama. Només voldria apuntar-vos que es tracta de l’opera prima d’un home que, abans de publicar, dóna tota la impressió que ha llegit i que ha escrit. Que s’ha documentat bé. I, sobre tot, que ha reflexionat des de la postura (com va dir ell mateix el dia de la presentació pública del llibre a Barcelona) de qui volgudament ha optat per ser un bri d’herba al mig del blat. Una expressió que en Miquel ha encunyat per posar nom a la seva voluntària (i convençuda) vocació d’arrelar-se a la seva terra (la Ribera d’Ebre), enlloc de trasplantar-se a Barcelona.
No es tracta només –que també- d’una bona trama o d’un relat ben estructurat. Es tracta, sobre tot, d’una reflexió serena –des del camp de blat estant- sobre la condició humana. D’una reflexió que destil•la humanisme per entremig de tan inhumans personatges i de tan inhumanes tragèdies.
Res. Que us la recomano.
Des darrer article ençà ha plogut molt. Podria parlar de la galopant crisi econòmica, de les esfereïdores xifres ambientals que la UICN, reunida en Congrés a Barcelona, ha posat sobre la taula, o de l’evolució dels debats polítics tant al Parlament, com a les Corts Generals. Podria parlar del Congrés d’Unió que hem celebrat aquest cap de setmana, o podria parlar de l’èxit de la primer sortida per anar a buscar bolets amb en Miquel. Res de tot això. Ja ens vagarà. Avui m’agradaria parlar-vos d’una novel•la que ha escrit una persona que, tot i conèixer-la poc, em va cridar l’atenció des del primer dia que vaig parlar amb ella.
L’obra en qüestió duu per títol Heydrich i les agentss del saló Kitty, és de Miquel Esteve i l’ha publicada recentment Cossetània Editors. No us faré ni una crítica literària (pobre de mi....), ni tindré el mal gust de desvetllar-vos-en la trama. Només voldria apuntar-vos que es tracta de l’opera prima d’un home que, abans de publicar, dóna tota la impressió que ha llegit i que ha escrit. Que s’ha documentat bé. I, sobre tot, que ha reflexionat des de la postura (com va dir ell mateix el dia de la presentació pública del llibre a Barcelona) de qui volgudament ha optat per ser un bri d’herba al mig del blat. Una expressió que en Miquel ha encunyat per posar nom a la seva voluntària (i convençuda) vocació d’arrelar-se a la seva terra (la Ribera d’Ebre), enlloc de trasplantar-se a Barcelona.
No es tracta només –que també- d’una bona trama o d’un relat ben estructurat. Es tracta, sobre tot, d’una reflexió serena –des del camp de blat estant- sobre la condició humana. D’una reflexió que destil•la humanisme per entremig de tan inhumans personatges i de tan inhumanes tragèdies.
Res. Que us la recomano.
dijous, 4 de setembre del 2008
La factura de la sequera: jo també estic perplex.
(article inèdit)
Ja hi tornem a ser. Com qui torna a l’escola, els diputats al Parlament comencem un nou curs que, en paraules del mateix President Montilla, serà dur. El finançament, la sentència del Constitucional respecte l’Estatut, els Pressupostos de l’Estat, els de la Generalitat o els efectes severs de la crisi sobre moltes famílies catalanes són, sens dubte, elements per a la preocupació.
Però avui voldria parlar de la perplexitat que sento com a responsable dels temes ambientals de CiU, després d’haver assistit ahir mateix a la Taula Nacional de la Sequera. Lamento haver de confessar que avui, més que mai, entenc, comparteixo i pateixo en la pròpia pell la perplexitat que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ens atribueix als catalans en el seu darrer informe. M’explico.
Sentir el Conseller Baltasar afirmar que hi ha hagut una bona gestió econòmica de la sequera ja que la portada d’aigua en vaixells ens ha costat 17’8 milions d’€, enlloc dels 55 milions d’euros pressupostats, és d’aquelles coses que et deixa realment perplex. El Conseller fa trampa atribuint-se un estalvi que no és. Ni gestió ni punyetes, Honorable Conseller: simplement es va complir allò de que pel maig, cada dia un raig, cosa que va resoldre la seva improvisació.
Els números, si se’m permet, són uns altres: llogar i desllogar els vaixells ens ha costat 17’8 milions d’€, als quals n’hi hem de sumar 36’2 més, que és el que va costar condicionar els ports de Barcelona i Tarragona per poder fer el transvasament d’aquesta aigua. És a dir que per portar 527.712 m3 d’aigua al Port de Barcelona, hem hagut de gastar 54 milions d’euros o, el que és el mateix, que hem pagat cada litre d’aigua arribat en vaixell al Port de Barcelona a 0’10 €, sense comptar el cost del bombament cap a la xarxa i, en alguns casos, la seva potabilització. Un escàndol majúscul.
Dues xifres que ens poden ajudar a entendre la magnitud del malbaratament. Segons dades del mateix Govern, produir un litre d’aigua a la futura dessaladora del Prat costarà 0’0006 €. Si això és cert –no tinc raons per dubtar-ho – portar l’aigua en vaixell ens haurà costat 1.100 vegades més del que ens hauria costat dessalar-la.
Segona xifra: estic en condicions de demostrar que, avui mateix, es pot comprar aigua embotellada a 0’10 € el litre en més d’un i més de dos supermercats catalans. És trist constatar que la factura de la sequera ens hauria sortit força més barata si el Conseller, enlloc de llogar i desdir vaixells, hagués anat a comprar l’aigua embotellada al supermercat de la cantonada. Pitjor impossible.
Post scriptum: demà parlaré de la perplexitat davant el tractament d’aquest tema que n’ha fet TV3.
Ja hi tornem a ser. Com qui torna a l’escola, els diputats al Parlament comencem un nou curs que, en paraules del mateix President Montilla, serà dur. El finançament, la sentència del Constitucional respecte l’Estatut, els Pressupostos de l’Estat, els de la Generalitat o els efectes severs de la crisi sobre moltes famílies catalanes són, sens dubte, elements per a la preocupació.
Però avui voldria parlar de la perplexitat que sento com a responsable dels temes ambientals de CiU, després d’haver assistit ahir mateix a la Taula Nacional de la Sequera. Lamento haver de confessar que avui, més que mai, entenc, comparteixo i pateixo en la pròpia pell la perplexitat que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ens atribueix als catalans en el seu darrer informe. M’explico.
Sentir el Conseller Baltasar afirmar que hi ha hagut una bona gestió econòmica de la sequera ja que la portada d’aigua en vaixells ens ha costat 17’8 milions d’€, enlloc dels 55 milions d’euros pressupostats, és d’aquelles coses que et deixa realment perplex. El Conseller fa trampa atribuint-se un estalvi que no és. Ni gestió ni punyetes, Honorable Conseller: simplement es va complir allò de que pel maig, cada dia un raig, cosa que va resoldre la seva improvisació.
Els números, si se’m permet, són uns altres: llogar i desllogar els vaixells ens ha costat 17’8 milions d’€, als quals n’hi hem de sumar 36’2 més, que és el que va costar condicionar els ports de Barcelona i Tarragona per poder fer el transvasament d’aquesta aigua. És a dir que per portar 527.712 m3 d’aigua al Port de Barcelona, hem hagut de gastar 54 milions d’euros o, el que és el mateix, que hem pagat cada litre d’aigua arribat en vaixell al Port de Barcelona a 0’10 €, sense comptar el cost del bombament cap a la xarxa i, en alguns casos, la seva potabilització. Un escàndol majúscul.
Dues xifres que ens poden ajudar a entendre la magnitud del malbaratament. Segons dades del mateix Govern, produir un litre d’aigua a la futura dessaladora del Prat costarà 0’0006 €. Si això és cert –no tinc raons per dubtar-ho – portar l’aigua en vaixell ens haurà costat 1.100 vegades més del que ens hauria costat dessalar-la.
Segona xifra: estic en condicions de demostrar que, avui mateix, es pot comprar aigua embotellada a 0’10 € el litre en més d’un i més de dos supermercats catalans. És trist constatar que la factura de la sequera ens hauria sortit força més barata si el Conseller, enlloc de llogar i desdir vaixells, hagués anat a comprar l’aigua embotellada al supermercat de la cantonada. Pitjor impossible.
Post scriptum: demà parlaré de la perplexitat davant el tractament d’aquest tema que n’ha fet TV3.
dimecres, 23 de juliol del 2008
ERC: “No sense CiU”.
(article inèdit)
Veig que ERC ha afirmat que només farà pinya amb el Govern (al qual pertany) respecte el model de finançament que ens cal, si en aquesta empresa també hi és CiU. És d’agrair. És molt d’agrair que ERC, després de donar lliçons a tort i a dret, acabi adjudicant a CiU el paper de principal (i, de fet, únic) garant en el difícil procés d’establiment d’un nou model de finançament per Catalunya.
De les paraules de Joan Ridao se’n desprenen, entra d’altres, algunes consideracions interessants. En primer lloc, traspuen la confiança cega que ERC té respecte els seus socis de Govern, pel que fa a la capacitat d’influir o de condicionar al Govern amic de Madrid. En segon lloc, evidencien la incapacitat d’ERC de condicionar per ella mateixa als seus socis de Govern. I en tercer lloc retraten fins on és capaç d’arribar ERC en la pressió per a un bon finançament: ERC no està disposada a plantar el Govern. Pel que es veu, ERC només està disposada a amenaçar-lo amb el suport dels de fora del Govern, és a dir, de CiU.
Sens dubte, tot un exercici de sobirania partidària, tota una demostració de la capacitat d‘ERC de condicionar per ella mateixa al Govern (que ella mateixa ha volgut), i tot un retrat precís de capacitat de maniobra d’ERC al si del Govern... No anem bé.
Veig que ERC ha afirmat que només farà pinya amb el Govern (al qual pertany) respecte el model de finançament que ens cal, si en aquesta empresa també hi és CiU. És d’agrair. És molt d’agrair que ERC, després de donar lliçons a tort i a dret, acabi adjudicant a CiU el paper de principal (i, de fet, únic) garant en el difícil procés d’establiment d’un nou model de finançament per Catalunya.
De les paraules de Joan Ridao se’n desprenen, entra d’altres, algunes consideracions interessants. En primer lloc, traspuen la confiança cega que ERC té respecte els seus socis de Govern, pel que fa a la capacitat d’influir o de condicionar al Govern amic de Madrid. En segon lloc, evidencien la incapacitat d’ERC de condicionar per ella mateixa als seus socis de Govern. I en tercer lloc retraten fins on és capaç d’arribar ERC en la pressió per a un bon finançament: ERC no està disposada a plantar el Govern. Pel que es veu, ERC només està disposada a amenaçar-lo amb el suport dels de fora del Govern, és a dir, de CiU.
Sens dubte, tot un exercici de sobirania partidària, tota una demostració de la capacitat d‘ERC de condicionar per ella mateixa al Govern (que ella mateixa ha volgut), i tot un retrat precís de capacitat de maniobra d’ERC al si del Govern... No anem bé.
dilluns, 7 de juliol del 2008
El PSOE i el progressisme low cost.
(aticle inèdit)
He seguit amb interès el 27è Congrés del PSOE que, com tots els congressos, ha tingut la doble component de renovació d’algunes cares als òrgans de direcció, així com el debat i elaboració de propostes. Respecte la renovació de cares, no tinc opinió feta. En canvi, sí que m’agradaria dir alguna cosa sobre les propostes programàtiques suggerides i aprovades.
Pel que es veu, el PSOE ha tornat a optar per una aposta netament ideològica (avortament, eutanàsia, laïcitat) d’aquelles que marquen una frontera nítida, a l’hora que tenen la virtut (gens despreciable pels temps que corren) de ser poc gravoses per les arques de l’Estat.
En plena crisi econòmica (forta desacceleració, pels afins al Govern), el PSOE ha renovat intel•ligentment la seva aposta pel progressisme de baix cost. El PSOE torna a apostar per aquell progressisme que marca la diferencia respecte qui és per definició l’alternativa, però que no té impacte pressupostari. Al capdavall, suprimir els funerals d’Estat, treure els símbols religiosos o apostar per l’eutanàsia, és quelcom tan suposadament progressista com atendre la dependència, eradicar la pobresa o dignificar les pensions més baixes, però amb una petita diferència: mentre que la pobresa, la dependència o les pensions costen diners, eradicar els símbols religiosos o apostar per l’eutanàsia, surt més bé de preu.
I pel demés, ben poca cosa, llevat de la clucada d’ull al plurilingüisme de l’Estat i a la nova immigració. Dues propostes que, per cert, contrasten radicalment amb els fets, ja que per un costat aquest mateix PSOE manté viu del Reial Decret sobre la tercera hora del català i per l’altre beneeix sense immutar-se (amb la mà de ZP i de Corbacho) la nova Directiva comunitària sobre immigració.
Poca crisi , doncs, a la cúpula socialista. Tant poca, que el mateix ZP es va atrevir a demanar als congressistes socialistes (no sé si també obrers) que s’animessin a consumir. Vaja, com si això de l’aturada del consum fos una caprici d’una massa que juga a desaccelerar l’economia... Sens dubte, tot un exemple de proximitat del President Zapatero a la gent, als obrers, a les classes mitjanes. Tot un exemple de proximitat presidencial i governamental respecte tots aquells que, per culpa de la maleïda desacceleració (que no crisi), avui els costa més arribar a final de mes que no pas ahir.
He seguit amb interès el 27è Congrés del PSOE que, com tots els congressos, ha tingut la doble component de renovació d’algunes cares als òrgans de direcció, així com el debat i elaboració de propostes. Respecte la renovació de cares, no tinc opinió feta. En canvi, sí que m’agradaria dir alguna cosa sobre les propostes programàtiques suggerides i aprovades.
Pel que es veu, el PSOE ha tornat a optar per una aposta netament ideològica (avortament, eutanàsia, laïcitat) d’aquelles que marquen una frontera nítida, a l’hora que tenen la virtut (gens despreciable pels temps que corren) de ser poc gravoses per les arques de l’Estat.
En plena crisi econòmica (forta desacceleració, pels afins al Govern), el PSOE ha renovat intel•ligentment la seva aposta pel progressisme de baix cost. El PSOE torna a apostar per aquell progressisme que marca la diferencia respecte qui és per definició l’alternativa, però que no té impacte pressupostari. Al capdavall, suprimir els funerals d’Estat, treure els símbols religiosos o apostar per l’eutanàsia, és quelcom tan suposadament progressista com atendre la dependència, eradicar la pobresa o dignificar les pensions més baixes, però amb una petita diferència: mentre que la pobresa, la dependència o les pensions costen diners, eradicar els símbols religiosos o apostar per l’eutanàsia, surt més bé de preu.
I pel demés, ben poca cosa, llevat de la clucada d’ull al plurilingüisme de l’Estat i a la nova immigració. Dues propostes que, per cert, contrasten radicalment amb els fets, ja que per un costat aquest mateix PSOE manté viu del Reial Decret sobre la tercera hora del català i per l’altre beneeix sense immutar-se (amb la mà de ZP i de Corbacho) la nova Directiva comunitària sobre immigració.
Poca crisi , doncs, a la cúpula socialista. Tant poca, que el mateix ZP es va atrevir a demanar als congressistes socialistes (no sé si també obrers) que s’animessin a consumir. Vaja, com si això de l’aturada del consum fos una caprici d’una massa que juga a desaccelerar l’economia... Sens dubte, tot un exemple de proximitat del President Zapatero a la gent, als obrers, a les classes mitjanes. Tot un exemple de proximitat presidencial i governamental respecte tots aquells que, per culpa de la maleïda desacceleració (que no crisi), avui els costa més arribar a final de mes que no pas ahir.
dijous, 3 de juliol del 2008
Intervenció a les lleis de Residus.
Si això funciona (i podria ser que no....) clicant aquí trobareu la intervenció que vaig fer en nom de CiU al Ple del Parlament per fixar la nostra posiió radicalment conrària a la creació de nous cànons sobre els residus, i favorable a modificar la llei 6/93 de residus.
http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_id_video=80465401&p_id_estrat=30473&p_ordre_dia=1&p_origen=cerca
http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_id_video=80465401&p_id_estrat=30473&p_ordre_dia=1&p_origen=cerca
dijous, 19 de juny del 2008
Ja ho deia el Conseller Castells...
(inèdit)
En una interessant entrevista publicada a l'Avui, el Conseller Castells es feia tres preguntes en veu alta. Castells es demanava si el Gocvern està a l'alçada del que li demana la ciutadania; es demanava si respon a les necessitats del país; i es demanava si era capaç de superar les pròpies contradiccions. En l'episodi darrerament viscut de la sequera, les tres preguntes tenen la mateixa resposta: No. I advertia (honestament) el Conseller Castells que el preu de mantenir el Govern no podia ser la derrota del país. Es miri com es miri, en la crisi de la sequera, ha pesat més el mantenir-se al Governm, que el resoldre els problemes del país. Més clar, l'aigua.
En una interessant entrevista publicada a l'Avui, el Conseller Castells es feia tres preguntes en veu alta. Castells es demanava si el Gocvern està a l'alçada del que li demana la ciutadania; es demanava si respon a les necessitats del país; i es demanava si era capaç de superar les pròpies contradiccions. En l'episodi darrerament viscut de la sequera, les tres preguntes tenen la mateixa resposta: No. I advertia (honestament) el Conseller Castells que el preu de mantenir el Govern no podia ser la derrota del país. Es miri com es miri, en la crisi de la sequera, ha pesat més el mantenir-se al Governm, que el resoldre els problemes del país. Més clar, l'aigua.
dilluns, 16 de juny del 2008
Llarga vida al Tripartit.
(Article inèdit)
ERC ha tancat en fals el 25è Congrés Nacional. No ho dic jo –que també-. Ho afirmen amb aquestes mateixes paraules diaris tan diametralment oposats com El País, La Vanguardia, l’Avui o El Punt, entre altres. Un Secretari d’Organització rotundament castigat, un President sortint que no té gaires escrúpols a l’hora de fer servir de manera partidista el mateix President del Parlament, un President electe que ho és amb menys del quaranta per cent dels vots, un Secretari General del Govern que veu els seus sms als diaris.... I, sobre tot, una ERC més fragmentada i un Tripartit que acaba d’ampliar plantilla, passant de tres a quatre socis(els socialistes, els socio-ecologistes, els republicans d’en Puigcercós i els republicans d’en Carod).
Però, com era de preveure, no passa res. Estem en el més normal dels mons, a jutjar per les paraules del portaveu socialista Miquel Iceta. Així les recullen els teletips d'agència: Montilla i els socialistes catalans valoren positivament el congrés d’ERC perquè no posa en qüestió el pacte d’Entesa. Sí senyor ! aquest i no cap altre és el tema: l'important no és el País, sinó la continuïtat del Govern d’Entesa a qualsevol preu, tal com ja avençava divendres passat el mateix Conseller Castells en una agosarada entrevista a l’Avui. Trist.
ERC ha tancat en fals el 25è Congrés Nacional. No ho dic jo –que també-. Ho afirmen amb aquestes mateixes paraules diaris tan diametralment oposats com El País, La Vanguardia, l’Avui o El Punt, entre altres. Un Secretari d’Organització rotundament castigat, un President sortint que no té gaires escrúpols a l’hora de fer servir de manera partidista el mateix President del Parlament, un President electe que ho és amb menys del quaranta per cent dels vots, un Secretari General del Govern que veu els seus sms als diaris.... I, sobre tot, una ERC més fragmentada i un Tripartit que acaba d’ampliar plantilla, passant de tres a quatre socis(els socialistes, els socio-ecologistes, els republicans d’en Puigcercós i els republicans d’en Carod).
Però, com era de preveure, no passa res. Estem en el més normal dels mons, a jutjar per les paraules del portaveu socialista Miquel Iceta. Així les recullen els teletips d'agència: Montilla i els socialistes catalans valoren positivament el congrés d’ERC perquè no posa en qüestió el pacte d’Entesa. Sí senyor ! aquest i no cap altre és el tema: l'important no és el País, sinó la continuïtat del Govern d’Entesa a qualsevol preu, tal com ja avençava divendres passat el mateix Conseller Castells en una agosarada entrevista a l’Avui. Trist.
dijous, 29 de maig del 2008
En aquest país, la política de l’aigua la fa La Moreneta, plovent i el PSOE, decidint.
(artcle inèdit)
Primer va ser la solemne declaració de Govern no transvasista feta des de la tribuna mateixa del Parlament. Després va ser el transvasament del Segre cap al Llobregat passant pel Túnel del Cadí. Es tractava, segons afirmacions del Conseller Baltasar, del President Montilla i del portaveu de facto del Govern Sr. Zaragoza d’una qüestió de vida o mort. Tant, que fins i tot es va afirmar que el Govern català executaria l’obra, posant entre espasa i paret al Govern de l’Estat el qual suposadament no tindria nassos de tancar l’aixeta. Però va venir el PSOE (per cert, passades les eleccions) i va dir que res de res.
Més tard, en el més pur estil Capitan, mande firmes !, el PSOE va ordenar la connexió de les xarxes d’abastament de Tarragona i Barcelona, el CAT / ATLL. Una obra que el mateix President Montilla va definir com l’extintor que Barcelona i l'Àrea Metropolitana necessitaven. I tots a creure.
Però, ai las ! entre tant La Moreneta va decidir fer cas a l’agnòstic Baltasar obrint l’aixeta. Obrint-la fins el punt de doblar les reserves i de negar (entre ella i la CHE, tot s’ha de dir) la part baixa de l’Ebre, raó suficient per tal que el Govern central i ordenés al de la Generalitat deixar de fer la connexió, sobre tot per estalviar-se la baralla amb el Govern amic de Saragossa i amb els governs no tan amics de València i Múrcia.
Resumint: milions i milions llençats amb vaixells amunt i avall, ridícul de la nostra capital als ulls del món, demostració fefaent de qui mana i qui no mana a Catalunya (quan hi ha problemes gruixuts mana Madrid) i, per si no fos prou, un enfrontament creixent entre territoris, sobre tot perquè qui paga els plats trencats de tot plegat és un riu Ter que ja fa anys que ha deixat de ser solidari, per passar a la categoria d’aquells a qui sembla que se’ls pot prendre el pel sistemàticament. Quina vergonya tot plegat: en aquest País, qui fa la política de l’aigua és la Moreneta (fent ploure) i el PSOE, decidint el que més li convé a ell (que no a Catalunya) en cada moment. Difícil fer-ho pitjor. Continuarà.
Primer va ser la solemne declaració de Govern no transvasista feta des de la tribuna mateixa del Parlament. Després va ser el transvasament del Segre cap al Llobregat passant pel Túnel del Cadí. Es tractava, segons afirmacions del Conseller Baltasar, del President Montilla i del portaveu de facto del Govern Sr. Zaragoza d’una qüestió de vida o mort. Tant, que fins i tot es va afirmar que el Govern català executaria l’obra, posant entre espasa i paret al Govern de l’Estat el qual suposadament no tindria nassos de tancar l’aixeta. Però va venir el PSOE (per cert, passades les eleccions) i va dir que res de res.
Més tard, en el més pur estil Capitan, mande firmes !, el PSOE va ordenar la connexió de les xarxes d’abastament de Tarragona i Barcelona, el CAT / ATLL. Una obra que el mateix President Montilla va definir com l’extintor que Barcelona i l'Àrea Metropolitana necessitaven. I tots a creure.
Però, ai las ! entre tant La Moreneta va decidir fer cas a l’agnòstic Baltasar obrint l’aixeta. Obrint-la fins el punt de doblar les reserves i de negar (entre ella i la CHE, tot s’ha de dir) la part baixa de l’Ebre, raó suficient per tal que el Govern central i ordenés al de la Generalitat deixar de fer la connexió, sobre tot per estalviar-se la baralla amb el Govern amic de Saragossa i amb els governs no tan amics de València i Múrcia.
Resumint: milions i milions llençats amb vaixells amunt i avall, ridícul de la nostra capital als ulls del món, demostració fefaent de qui mana i qui no mana a Catalunya (quan hi ha problemes gruixuts mana Madrid) i, per si no fos prou, un enfrontament creixent entre territoris, sobre tot perquè qui paga els plats trencats de tot plegat és un riu Ter que ja fa anys que ha deixat de ser solidari, per passar a la categoria d’aquells a qui sembla que se’ls pot prendre el pel sistemàticament. Quina vergonya tot plegat: en aquest País, qui fa la política de l’aigua és la Moreneta (fent ploure) i el PSOE, decidint el que més li convé a ell (que no a Catalunya) en cada moment. Difícil fer-ho pitjor. Continuarà.
dilluns, 26 de maig del 2008
Si us plau, Conseller Baltasar, no us escolteu els vostres.
(article inèdit)
Demà hi ha la segona reunió de la Taula Nacional de la Sequera. Ja varem dir al sortir de la soporífera sessió de la primera reunió que hi havíem entrat escèptics i n’havíem sortit decebuts. Sincerament penso que aquesta deuria ser una sensació força generalitzada. En qualsevol cas, demà hi tornarem. Hi tornarem per respecte institucional (és un Conseller del Govern qui ens hi convoca); hi tornarem per respecte a la resta d’integrants (més enllà de les discrepàncies que segurament tenim amb alguns dels participants, tots ells ens mereixen molt respecte); i hi tornarem per plantejar noves qüestions al Govern.
En primer lloc, demanarem al Conseller Baltasar que no faci cas de les veus que li demanen que s’oblidi de la connexió de les xarxes d’abastament d’aigua del Consorci d’Aigües de Tarragona i Aigües Ter Llobregat. Aquesta vegada ens veiem en l’obligació de demanar-li al Conseller Baltasar que sigui ferm. Que no faci cas del seu propi partit el qual per boca del Senador Guillot, del Delegat del Govern a l’Ebre o de les seves Joventuts d’ICV), han dit que ja no cal la connexió CAT-ATLL. Li demanarem que tampoc faci cas al seu assessor el Dr. Narcís Prats que afirma que al no haver-hi ja sequera, ja no té sentit la connexió. Li demanarem que no s’escolti els seus socis de Govern d’ERC els quals per boca del mateix Sr. Carod (entre molts d’altres) han manifestat la seva oposició a la ditxosa connexió. I li demanarem que tampoc s’escolti les velades amenaces del PSOE, el qual, per boca de la mateixa Ministra d’Agricultura i Medi Ambient, ha dubtat de la necessiat del CAT-ATLL, o del President de l’Aragó, que ja hi ha un contenciós en contra.
Som conscients que potser és molt demanar, però s’ha d’entendre que així ho fem. I al costat d’aquesta petició, li formularem tres preguntes sobre quatre qüestions esdevingudes aquesta darrera setmana. La primera: és cert o no que el CAT va intentar decantar voluntats d’Alcaldes prometent-los resoldre alguns informes urbanístics encalats a l’ACA, com ha afirmat l’Alcalde de Montblanc ? Segona: és cert que es va portar aigua de l’Ebre a Barcelona en vaixell abans que estigués legalment permès com han publicat diversos mitjans de comunicació ? I tercera: Si és cert el rumor que diu que l’aigua del Roine és tant contaminada: perquè ens la porten en vaixell a Barcelona ?
Demà hi ha la segona reunió de la Taula Nacional de la Sequera. Ja varem dir al sortir de la soporífera sessió de la primera reunió que hi havíem entrat escèptics i n’havíem sortit decebuts. Sincerament penso que aquesta deuria ser una sensació força generalitzada. En qualsevol cas, demà hi tornarem. Hi tornarem per respecte institucional (és un Conseller del Govern qui ens hi convoca); hi tornarem per respecte a la resta d’integrants (més enllà de les discrepàncies que segurament tenim amb alguns dels participants, tots ells ens mereixen molt respecte); i hi tornarem per plantejar noves qüestions al Govern.
En primer lloc, demanarem al Conseller Baltasar que no faci cas de les veus que li demanen que s’oblidi de la connexió de les xarxes d’abastament d’aigua del Consorci d’Aigües de Tarragona i Aigües Ter Llobregat. Aquesta vegada ens veiem en l’obligació de demanar-li al Conseller Baltasar que sigui ferm. Que no faci cas del seu propi partit el qual per boca del Senador Guillot, del Delegat del Govern a l’Ebre o de les seves Joventuts d’ICV), han dit que ja no cal la connexió CAT-ATLL. Li demanarem que tampoc faci cas al seu assessor el Dr. Narcís Prats que afirma que al no haver-hi ja sequera, ja no té sentit la connexió. Li demanarem que no s’escolti els seus socis de Govern d’ERC els quals per boca del mateix Sr. Carod (entre molts d’altres) han manifestat la seva oposició a la ditxosa connexió. I li demanarem que tampoc s’escolti les velades amenaces del PSOE, el qual, per boca de la mateixa Ministra d’Agricultura i Medi Ambient, ha dubtat de la necessiat del CAT-ATLL, o del President de l’Aragó, que ja hi ha un contenciós en contra.
Som conscients que potser és molt demanar, però s’ha d’entendre que així ho fem. I al costat d’aquesta petició, li formularem tres preguntes sobre quatre qüestions esdevingudes aquesta darrera setmana. La primera: és cert o no que el CAT va intentar decantar voluntats d’Alcaldes prometent-los resoldre alguns informes urbanístics encalats a l’ACA, com ha afirmat l’Alcalde de Montblanc ? Segona: és cert que es va portar aigua de l’Ebre a Barcelona en vaixell abans que estigués legalment permès com han publicat diversos mitjans de comunicació ? I tercera: Si és cert el rumor que diu que l’aigua del Roine és tant contaminada: perquè ens la porten en vaixell a Barcelona ?
dimecres, 14 de maig del 2008
De la sequera i el mal Govern.
(article inèdit)
Fa més de tretze mesos que el Govern va aprovar l’anomenat Decret de la sequera. D’aleshores ençà han passat moltes coses (ja m’entendran que en aquest cas no utilitzi l’expressió “ha plogut molt”...). I entre les coses bones que han esdevingut succeït hi ha la conscienciació i l’estalvi que hem fet els ciutadans d’una manera cívica i generalitzada, així com l’expressió sincera de la generositat entre territoris. Esforços, un i altre, fruit d’una pedagogia que ara es podría malmetre, segons com actuï el Govern.
Les pluges del cap de setmana han incrementat les reserves dels pantans i això és positiu. Però no podem oblidar que encara abastim parcialment l’entorn metropolità de Barcelona a través de mesures tan excepcionals i cares com els vaixells d’aigua provinents avui de Tarragona, demà de Marsella (és a dir, del Roine) i demà passat d’Almeria.
Pretendre aixecar les actuals restriccions de cop i volta, com s’ha afanyat a dir el Conseller Baltasar, és un error des d’almenys tres perspectives. En primer lloc perquè atempta contra la pedagogia feta, en segon lloc perquè no contribueix, sinó tot el contrari, a teixir una relació pacífica i harmònica entre territoris i en tercer lloc perquè pot acabar generant l’efecte invers al perseguit. Si no ho fem bé, podríem acabar disparant el consum i llençant així per la borda bona part del progrés col•lectiu cap a un ús responsable de l’aigua.
Aleshores, on és el problema ? Doncs molt senzill: el problema és que el Decret de la Sequera està mal fet: no té sentit que l’únic indicador per activar o desactivar les restriccions d’aigua sigui l’estat dels pantans, quan al costat d’aquests hi ha vigents mesures tan excepcionals i cares com els vaixells.
Per aquesta raó, demanem al Govern que modifiqui el Decret de la sequera de manera que es pugui modular millor tant la implementació, com l’aixecament de les mesures restrictives d’aigua. Proposem que l’aixecament de les restriccions sigui més gradual, precisament perquè volem, en primer lloc, ultrapassar l’estiu i la tardor amb garantia d’aigua per tots els ciutadans, per tots els usos i per tots els territoris. En segon lloc, perquè creiem que cal evitar la sensació de presa de pel que es pot generalitzar en determinats territoris que veuen com la “seva” aigua va a altres indrets per omplir-los les piscines i regar-los els jardins (com ja han apuntat alguns alcaldes i més d’un titular de diari). I en tercer lloc, perquè en matèria d’aigua no podem córrer el risc d’haver d’ingressar altra cop a l’UVI, tal com diria el Conseller Baltasar.
Perquè se’m entengui, i seguint aquest símil, haver passat de l’UVI a Planta, no ens dóna dret ni a saltar-nos el règim, ni a fer un exercici físic desaforat. És per això qu demanem gradualitat en l’aixecament de les restriccions, començant per aixecar les restriccions a aquells sectors més castigats i dels que en depenen econòmicament moltes famílies. Aquest és el cas, entre d’altres, de la jardineria o del sector turístic, fins arribar, més endavant, a aixecar totes les restriccions. No pot ser que ens arrisquem a retornar a l’UVI omplint aquest cap de setmana totes les piscines privades quan, fent les coses ben fetes, les podrem igualment omplir d’aquí a un més, justament en el moment en el que les començarem a utilitzar.
Que ningú es confongui: no volem ser més papistes que el Papa. Simplement pretenem no haver de tornar a l’UVI i poder abandonar el més aviat possible l’habitació de planta. És per això que ni podem ni volem estirar més el braç que la màniga. És per això que ni podem ni volem escarnir aquells territoris que han demostrat amb escreix la seva generositat envers l’entorn metropolità de Barcelona.
Fa més de tretze mesos que el Govern va aprovar l’anomenat Decret de la sequera. D’aleshores ençà han passat moltes coses (ja m’entendran que en aquest cas no utilitzi l’expressió “ha plogut molt”...). I entre les coses bones que han esdevingut succeït hi ha la conscienciació i l’estalvi que hem fet els ciutadans d’una manera cívica i generalitzada, així com l’expressió sincera de la generositat entre territoris. Esforços, un i altre, fruit d’una pedagogia que ara es podría malmetre, segons com actuï el Govern.
Les pluges del cap de setmana han incrementat les reserves dels pantans i això és positiu. Però no podem oblidar que encara abastim parcialment l’entorn metropolità de Barcelona a través de mesures tan excepcionals i cares com els vaixells d’aigua provinents avui de Tarragona, demà de Marsella (és a dir, del Roine) i demà passat d’Almeria.
Pretendre aixecar les actuals restriccions de cop i volta, com s’ha afanyat a dir el Conseller Baltasar, és un error des d’almenys tres perspectives. En primer lloc perquè atempta contra la pedagogia feta, en segon lloc perquè no contribueix, sinó tot el contrari, a teixir una relació pacífica i harmònica entre territoris i en tercer lloc perquè pot acabar generant l’efecte invers al perseguit. Si no ho fem bé, podríem acabar disparant el consum i llençant així per la borda bona part del progrés col•lectiu cap a un ús responsable de l’aigua.
Aleshores, on és el problema ? Doncs molt senzill: el problema és que el Decret de la Sequera està mal fet: no té sentit que l’únic indicador per activar o desactivar les restriccions d’aigua sigui l’estat dels pantans, quan al costat d’aquests hi ha vigents mesures tan excepcionals i cares com els vaixells.
Per aquesta raó, demanem al Govern que modifiqui el Decret de la sequera de manera que es pugui modular millor tant la implementació, com l’aixecament de les mesures restrictives d’aigua. Proposem que l’aixecament de les restriccions sigui més gradual, precisament perquè volem, en primer lloc, ultrapassar l’estiu i la tardor amb garantia d’aigua per tots els ciutadans, per tots els usos i per tots els territoris. En segon lloc, perquè creiem que cal evitar la sensació de presa de pel que es pot generalitzar en determinats territoris que veuen com la “seva” aigua va a altres indrets per omplir-los les piscines i regar-los els jardins (com ja han apuntat alguns alcaldes i més d’un titular de diari). I en tercer lloc, perquè en matèria d’aigua no podem córrer el risc d’haver d’ingressar altra cop a l’UVI, tal com diria el Conseller Baltasar.
Perquè se’m entengui, i seguint aquest símil, haver passat de l’UVI a Planta, no ens dóna dret ni a saltar-nos el règim, ni a fer un exercici físic desaforat. És per això qu demanem gradualitat en l’aixecament de les restriccions, començant per aixecar les restriccions a aquells sectors més castigats i dels que en depenen econòmicament moltes famílies. Aquest és el cas, entre d’altres, de la jardineria o del sector turístic, fins arribar, més endavant, a aixecar totes les restriccions. No pot ser que ens arrisquem a retornar a l’UVI omplint aquest cap de setmana totes les piscines privades quan, fent les coses ben fetes, les podrem igualment omplir d’aquí a un més, justament en el moment en el que les començarem a utilitzar.
Que ningú es confongui: no volem ser més papistes que el Papa. Simplement pretenem no haver de tornar a l’UVI i poder abandonar el més aviat possible l’habitació de planta. És per això que ni podem ni volem estirar més el braç que la màniga. És per això que ni podem ni volem escarnir aquells territoris que han demostrat amb escreix la seva generositat envers l’entorn metropolità de Barcelona.
dissabte, 10 de maig del 2008
Els nostres vins (i els nostres Consellers).
(Article inèdit)
Fa quatre dies, el Conseller d’Agricultura, Alimentació i Medi Rural, l’Honorable Joaquim Llena, va anunciar una campanya per tal de promocionar els vins catalans als nostres restaurants. Es tracta, sens dubte, d’una bona pensada. Així mateix li ho vaig dir als passadissos del Parlament en una conversa al llarg del darrer Ple.
Promocionar els vins catalans és, en primer lloc, una responsabilitat dels propis viticultors, com ho és, també, dels restauradors, del Govern i de tots nosaltres quan ens convertim en clients.
Hi ha, però, un Conseller que hauria de fer un cas especial d’aquesta campanya. Em refereixo al Conseller Joan Saura, el mateix que fa quatre dies afirmava amb aquell punt de fatxenderia perdonavides que sol acompanyar els savis eco-socialistes, que preferia el Champagne francès al Cava català i que preferia el Ribera de Duero als Priorat, Montsant, Penedès, Pla del Bages, Alella, Empordà, Terra Alta, Catalunya, Costers del Segre, Conca de Barberà o Tarragona.
Mireu si en té de DO Catalanes el sostenible Saura, com per anar-se a encapritxar de les DO de fora... Deuen ser coses de l’eco-socialisme instal•lat.
Benvinguda sigui la campanya del Conseller Llena, a la qual desitgem tots els èxits del món, començant per la capacitat de persuadir el refinat paladar del Conseller Joan Saura i Laporta.
Fa quatre dies, el Conseller d’Agricultura, Alimentació i Medi Rural, l’Honorable Joaquim Llena, va anunciar una campanya per tal de promocionar els vins catalans als nostres restaurants. Es tracta, sens dubte, d’una bona pensada. Així mateix li ho vaig dir als passadissos del Parlament en una conversa al llarg del darrer Ple.
Promocionar els vins catalans és, en primer lloc, una responsabilitat dels propis viticultors, com ho és, també, dels restauradors, del Govern i de tots nosaltres quan ens convertim en clients.
Hi ha, però, un Conseller que hauria de fer un cas especial d’aquesta campanya. Em refereixo al Conseller Joan Saura, el mateix que fa quatre dies afirmava amb aquell punt de fatxenderia perdonavides que sol acompanyar els savis eco-socialistes, que preferia el Champagne francès al Cava català i que preferia el Ribera de Duero als Priorat, Montsant, Penedès, Pla del Bages, Alella, Empordà, Terra Alta, Catalunya, Costers del Segre, Conca de Barberà o Tarragona.
Mireu si en té de DO Catalanes el sostenible Saura, com per anar-se a encapritxar de les DO de fora... Deuen ser coses de l’eco-socialisme instal•lat.
Benvinguda sigui la campanya del Conseller Llena, a la qual desitgem tots els èxits del món, començant per la capacitat de persuadir el refinat paladar del Conseller Joan Saura i Laporta.
dissabte, 26 d’abril del 2008
Taula de la Sequera Nacional: entre Stalin i Marx.
(article inèdit)
El Conseller Baltasar ha convocat mig país a la Taula Nacional de la Sequera que tindrà lloc dilluns a les sis de la tarda al Palau de Pedralbes. Un marc solemne per una reunió de la que n’esperem ben poca cosa. De fet, per ser francs, hem de reconèixer que hi anirem per responsabilitat institucional i per complir la paraula donada en el tràmit parlamentari de creació de la Taula en qüestió (amb el nostre vot en contra).
Ho varem dir aleshores i ho reiterem ara: CiU hauria preferit una Taula Nacional de l’Aigua per parlar i contrastar propostes de futur, en lloc d’una Taula de la Sequera Nacional que arriba tard (ja fa més d’un any que el Govern va aprovar el Decret de Sequera), que no pot decidir res, i que el que opini no servirà ni per matisar allò que el Govern d’allà ha decidit imposar al Govern d’aquí.
A tot estirar, la Taula de la Sequera Nacional servirà perquè el Govern d’aquí ens faci saber les darreres qüestions que el Govern d’allà li ha imposat.
Malgrat tot, i com que som gent responsable i seriosa, hi anirem amb algunes preguntes que, vist el panorama, pensem que poden ser d’interès pel conjunt de l’opinió pública. Preguntarem al Govern com està el tema de la compra d’aigua als regants, sobre tot després de veure que tant aquests, com el mateix President Zapatero (per gaudi del nostre veí Marcelino Iglésias) li han dit que ni parlar-ne. Li preguntarem què hi ha del famós conveni entre l’Estat la Generalitat per a l’execució del transvasament de l’Ebre a Barcelona que no acaba de veure la llum pública. Preguntarem qui contractarà l’obra i a quines empreses. Preguntarem quin paper ha reservat el Govern central a la Generalitat de Catalunya, més enllà d’encarregar-li les expropiacions. Preguntarem si hi ha un calendari estimat per començar l’obra i si és veritat que aquesta es pot executar en només sis mesos, o bé si també això és una mentida. I potser preguntarem alguna coseta més.
Però, sobre tot, anirem a la Taula de la Sequera Nacional expectants respecte l’actitud dels Delegats del Govern a l’Ebre i a Lleida. Ja que una de dues: o bé callen i atorguen, o bé es refermen en la crítica que ells mateixos van fer al Govern -al que suposadament representen- per haver impulsat el transvasament de l’Ebre a Barcelona. Serà bo saber si finalment s’imposa l’estalinisme del pensament únic (denunciat per l'entorn dels Delegats del Govern d'ERC), o si, per contra, acaba triomfant el marxisme (naturalment de Groucho) d’un Govern que té tantes polítiques (i tants principis) com auditoris. S’accepten apostes...
El Conseller Baltasar ha convocat mig país a la Taula Nacional de la Sequera que tindrà lloc dilluns a les sis de la tarda al Palau de Pedralbes. Un marc solemne per una reunió de la que n’esperem ben poca cosa. De fet, per ser francs, hem de reconèixer que hi anirem per responsabilitat institucional i per complir la paraula donada en el tràmit parlamentari de creació de la Taula en qüestió (amb el nostre vot en contra).
Ho varem dir aleshores i ho reiterem ara: CiU hauria preferit una Taula Nacional de l’Aigua per parlar i contrastar propostes de futur, en lloc d’una Taula de la Sequera Nacional que arriba tard (ja fa més d’un any que el Govern va aprovar el Decret de Sequera), que no pot decidir res, i que el que opini no servirà ni per matisar allò que el Govern d’allà ha decidit imposar al Govern d’aquí.
A tot estirar, la Taula de la Sequera Nacional servirà perquè el Govern d’aquí ens faci saber les darreres qüestions que el Govern d’allà li ha imposat.
Malgrat tot, i com que som gent responsable i seriosa, hi anirem amb algunes preguntes que, vist el panorama, pensem que poden ser d’interès pel conjunt de l’opinió pública. Preguntarem al Govern com està el tema de la compra d’aigua als regants, sobre tot després de veure que tant aquests, com el mateix President Zapatero (per gaudi del nostre veí Marcelino Iglésias) li han dit que ni parlar-ne. Li preguntarem què hi ha del famós conveni entre l’Estat la Generalitat per a l’execució del transvasament de l’Ebre a Barcelona que no acaba de veure la llum pública. Preguntarem qui contractarà l’obra i a quines empreses. Preguntarem quin paper ha reservat el Govern central a la Generalitat de Catalunya, més enllà d’encarregar-li les expropiacions. Preguntarem si hi ha un calendari estimat per començar l’obra i si és veritat que aquesta es pot executar en només sis mesos, o bé si també això és una mentida. I potser preguntarem alguna coseta més.
Però, sobre tot, anirem a la Taula de la Sequera Nacional expectants respecte l’actitud dels Delegats del Govern a l’Ebre i a Lleida. Ja que una de dues: o bé callen i atorguen, o bé es refermen en la crítica que ells mateixos van fer al Govern -al que suposadament representen- per haver impulsat el transvasament de l’Ebre a Barcelona. Serà bo saber si finalment s’imposa l’estalinisme del pensament únic (denunciat per l'entorn dels Delegats del Govern d'ERC), o si, per contra, acaba triomfant el marxisme (naturalment de Groucho) d’un Govern que té tantes polítiques (i tants principis) com auditoris. S’accepten apostes...
dissabte, 29 de març del 2008
El Tripartit fa aigües.
(article inèdit)
Valga’m Déu, si en dóna de voltes la vida ! Si algú ens hagués dit que arribaria un dia en el que els ecosocialistes acusarien d’irresponsable, deslleial i traïdora (sic.) la Vicepresidenta del Govern Central, justament per declarar-se antitransvassista, l’hauríem engegat a dida en el millor dels casos. Dons això, ni més ni menys, és el que acaba de dir el Conseller Saura a la totpoderosa Vicepresidenta de la Vega: que el Govern de l’Estat és un irresponsable per negar-se a transvasar el Segre, que és profondament deslleial per no fer cas al seu amic Baltasar, i que ha traït no se sap ben bé si a ell i al seu amic Baltasar, al Tripartit o a Catalunya. Viure per veure...
Però encara hi ha més: mentre Saura va fent amics al Govern Central (per cert, el que li ha de donar o negar la concessió per qualsevol transvasament entre el Segre o l’Ebre i les conques interiors), el Conseller Joaquim Llena –socialista-, es desentén ostensiblement del seu col•lega Baltasar, donant a entendre que això dels transvasaments és més cosa de la gent d’Iniciativa i de Medi Ambient i Habitatge, que del Govern en el seu conjunt. I la cosa no acaba aquí, ja que mentre una part dels republicans parla del 2014 i l’altre del proper Congrés, encara no coneixem l’opinió hidràulica del recent estrenat Conseller del Segre, l’Honorable Jordi Ausàs. En altres paraules: sabem tot el que se’ns demanarà el 2014, però no sabem l’aigua que beurem (o no) demà passat.
I damunt de tan sòlids fonaments, el President Montilla, com qui no vol la cosa, va i s’atribueix la representativitat del catalanisme polític, sense manies i sense adonar-se (o potser sí) que el tripartit fa aigües (amb perdó de l’expressió).
Així les coses, dilluns, en un exercici de responsabilitat, una representació de CiU ens reunirem amb el Conseller Baltasar per parlar de sequera, amb dues preguntes importants sobre la taula. En primer lloc, hauríem de saber si el PSC comparteix o no les demolidores paraules que el Conseller Saura ha adreçat a la Vicepresidenta de la Vega. En segon lloc, és imprescindible aclarir si el PSC comparteix o no la posició rotundament antitransvasista de la Sra. de la Vega.
A ningú se li escapa que, segons quina sigui la resposta a una i altra pregunta, els escenaris seran radicalment diferents: si el PSC es posa al costat de la Sra. de la Vega (de l’Ebre ni una gota), Saura i Baltasar sobren al Govern. Per contra, si el PSC es posa al costat de Saura i Baltasar i acaba dient sí al transvasament del Segre, ens hauran d’explicar molt bé com s’ho pensen fer davant el Govern Central amic, tan lluny com estem del 2014...
Paradoxes de la vida: la continuïtat dels ecosocialistes al Govern ha quedat avui directament vinculada a la possibilitat d'un transvasament. Qui els ho havia de dir a Saura i Baltasar que esdevindrien els més transvasistes del Govern... Això sí: d'un Govern que fa aigües.
Valga’m Déu, si en dóna de voltes la vida ! Si algú ens hagués dit que arribaria un dia en el que els ecosocialistes acusarien d’irresponsable, deslleial i traïdora (sic.) la Vicepresidenta del Govern Central, justament per declarar-se antitransvassista, l’hauríem engegat a dida en el millor dels casos. Dons això, ni més ni menys, és el que acaba de dir el Conseller Saura a la totpoderosa Vicepresidenta de la Vega: que el Govern de l’Estat és un irresponsable per negar-se a transvasar el Segre, que és profondament deslleial per no fer cas al seu amic Baltasar, i que ha traït no se sap ben bé si a ell i al seu amic Baltasar, al Tripartit o a Catalunya. Viure per veure...
Però encara hi ha més: mentre Saura va fent amics al Govern Central (per cert, el que li ha de donar o negar la concessió per qualsevol transvasament entre el Segre o l’Ebre i les conques interiors), el Conseller Joaquim Llena –socialista-, es desentén ostensiblement del seu col•lega Baltasar, donant a entendre que això dels transvasaments és més cosa de la gent d’Iniciativa i de Medi Ambient i Habitatge, que del Govern en el seu conjunt. I la cosa no acaba aquí, ja que mentre una part dels republicans parla del 2014 i l’altre del proper Congrés, encara no coneixem l’opinió hidràulica del recent estrenat Conseller del Segre, l’Honorable Jordi Ausàs. En altres paraules: sabem tot el que se’ns demanarà el 2014, però no sabem l’aigua que beurem (o no) demà passat.
I damunt de tan sòlids fonaments, el President Montilla, com qui no vol la cosa, va i s’atribueix la representativitat del catalanisme polític, sense manies i sense adonar-se (o potser sí) que el tripartit fa aigües (amb perdó de l’expressió).
Així les coses, dilluns, en un exercici de responsabilitat, una representació de CiU ens reunirem amb el Conseller Baltasar per parlar de sequera, amb dues preguntes importants sobre la taula. En primer lloc, hauríem de saber si el PSC comparteix o no les demolidores paraules que el Conseller Saura ha adreçat a la Vicepresidenta de la Vega. En segon lloc, és imprescindible aclarir si el PSC comparteix o no la posició rotundament antitransvasista de la Sra. de la Vega.
A ningú se li escapa que, segons quina sigui la resposta a una i altra pregunta, els escenaris seran radicalment diferents: si el PSC es posa al costat de la Sra. de la Vega (de l’Ebre ni una gota), Saura i Baltasar sobren al Govern. Per contra, si el PSC es posa al costat de Saura i Baltasar i acaba dient sí al transvasament del Segre, ens hauran d’explicar molt bé com s’ho pensen fer davant el Govern Central amic, tan lluny com estem del 2014...
Paradoxes de la vida: la continuïtat dels ecosocialistes al Govern ha quedat avui directament vinculada a la possibilitat d'un transvasament. Qui els ho havia de dir a Saura i Baltasar que esdevindrien els més transvasistes del Govern... Això sí: d'un Govern que fa aigües.
dilluns, 24 de març del 2008
Sequera: l'aigua clara.
(publicat a El Periodico, 24 març 2008)
Per més que ho intenti complicar el conseller Nadal amb una retòrica més pròpia del seu homònim de Polònia que no pas d'un portaveu del Govern, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix transvasament com l'acció de fer passar aigua d'un riu a un altre. És evident, doncs, que el Govern de la Generalitat va mentir al Parlament quan va afirmar que no s'havia plantejat transvasar aigua del Segre cap al Llobregat. Va mentir el conseller Baltasar quan va dir que els transvasaments no formaven part de la política hidràulica del tripartit. I va mentir el conseller Llena quan va acusar CiU d'haver-ho somniat en plena campanya electoral.
Però, com bé diu la dita, abans s'atrapa un mentider que un coix i vet aquí que, un cop desemmascarat, el Govern ha hagut de canviar d'estratègia. De negar l'evidència, ha passat a reclamar responsabilitat a totes les parts. De manera que aquell Govern tan antitransvasista que porta l'aigua amb vaixells i tan transparent que planifica les obres hidràuliques d'amagat del Parlament i dels ajuntaments, ha acabat descobrint que, en matèria d'aigua, només hi ha una Catalunya i que, per variar, la culpa de tot és dels altres, és a dir de CiU.
AIXÍ LES COSES,ens preguntem com pensa el Govern aplegar partits polítics, usuaris i
territoris a l'entorn d'una política de l'aigua tan opaca com la que ha practicat fins ara. I ens preguntem per quina raó hauríem de fer-li ara costat en una política que, en lloc d'haver-nos estat plantejada, l'hem hagut d'anar descobrint, per sorpresa de tots, com les estaques de Prats i Sansor.
Pel que es veu, aquella nova cultura de l'aigua del tripartit va ser més útil per fer d'oposició que no pas per resoldre els problemes reals del país des de la Generalitat. Si exceptuem la promoció de l'estalvi d'aigua, que de fet és patrimoni de tots, la resta de mesures que ara ens proposa el Govern no semblen precisament extretes del manual d'ús de l'anomenada nova cultura de l'aigua (vaixells carregats d'aigua, transvasaments del Segre al Llobregat, del Ter a Barcelona o de l'Ebre al Camp de Tarragona, sobreexplotació dels aqüífers tarragonins o del Baix Llobregat, etc.).I tot plegat per no voler acceptar l'evidència que cada vegada plou menys i que cada dia som més i que, per tant, calen solucions estructurals, més que no pas mesures de curta volada que acaben essent cares i dolentes.
Des del nostre punt de vista cal utilitzar amb responsabilitat i sense dogmatismes tots els recursos i totes les eines que tenim a l'abast. Cal estalviar, cal reutilitzar i cal gestionar millor l'aigua que tenim. És per això que apostem per la connexió de les principals xarxes de proveïment d'aigua catalanes entre elles i amb el Roine. Deixar tota l'aportació d'aigua a la dessalació és un error tant pel seu cost econòmic, com pel seu impacte ambiental. Un error tan gran com el de pretendre transvasar els rius des de la capçalera, amb la consegüent laminació dels seus cabals ecològics.
Per tot plegat, essent conscients de la situació en què vivim, que els uns defineixen com a economia de guerra i els altres preferiríem resoldre amb el diàleg i la concertació, les eines pròpies de la cultura de la pau, hem fet algunes propostes al Parlament.
Proposem que el Govern posi totes les cartes sobre la taula. Que sigui transparent. Proposem que el Parlament sigui informat de qualsevol transvasament que es vulgui fer en territori català i que es pronunciï sobre aquesta qüestió. I proposem crear una comissió parlamentària de seguiment de la sequera. Ras i curt: reclamem transparència i oferim responsabilitat. Aquella responsabilitat que no vàrem trobar davant nostre quan, des del Govern, vàrem impulsar obres com la portada d'aigües de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció del pantà de la Llosa del Cavall, que, per cert, ens ajuden a fer força més suportable l'actual sequera
Per més que ho intenti complicar el conseller Nadal amb una retòrica més pròpia del seu homònim de Polònia que no pas d'un portaveu del Govern, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix transvasament com l'acció de fer passar aigua d'un riu a un altre. És evident, doncs, que el Govern de la Generalitat va mentir al Parlament quan va afirmar que no s'havia plantejat transvasar aigua del Segre cap al Llobregat. Va mentir el conseller Baltasar quan va dir que els transvasaments no formaven part de la política hidràulica del tripartit. I va mentir el conseller Llena quan va acusar CiU d'haver-ho somniat en plena campanya electoral.
Però, com bé diu la dita, abans s'atrapa un mentider que un coix i vet aquí que, un cop desemmascarat, el Govern ha hagut de canviar d'estratègia. De negar l'evidència, ha passat a reclamar responsabilitat a totes les parts. De manera que aquell Govern tan antitransvasista que porta l'aigua amb vaixells i tan transparent que planifica les obres hidràuliques d'amagat del Parlament i dels ajuntaments, ha acabat descobrint que, en matèria d'aigua, només hi ha una Catalunya i que, per variar, la culpa de tot és dels altres, és a dir de CiU.
AIXÍ LES COSES,ens preguntem com pensa el Govern aplegar partits polítics, usuaris i
territoris a l'entorn d'una política de l'aigua tan opaca com la que ha practicat fins ara. I ens preguntem per quina raó hauríem de fer-li ara costat en una política que, en lloc d'haver-nos estat plantejada, l'hem hagut d'anar descobrint, per sorpresa de tots, com les estaques de Prats i Sansor.
Pel que es veu, aquella nova cultura de l'aigua del tripartit va ser més útil per fer d'oposició que no pas per resoldre els problemes reals del país des de la Generalitat. Si exceptuem la promoció de l'estalvi d'aigua, que de fet és patrimoni de tots, la resta de mesures que ara ens proposa el Govern no semblen precisament extretes del manual d'ús de l'anomenada nova cultura de l'aigua (vaixells carregats d'aigua, transvasaments del Segre al Llobregat, del Ter a Barcelona o de l'Ebre al Camp de Tarragona, sobreexplotació dels aqüífers tarragonins o del Baix Llobregat, etc.).I tot plegat per no voler acceptar l'evidència que cada vegada plou menys i que cada dia som més i que, per tant, calen solucions estructurals, més que no pas mesures de curta volada que acaben essent cares i dolentes.
Des del nostre punt de vista cal utilitzar amb responsabilitat i sense dogmatismes tots els recursos i totes les eines que tenim a l'abast. Cal estalviar, cal reutilitzar i cal gestionar millor l'aigua que tenim. És per això que apostem per la connexió de les principals xarxes de proveïment d'aigua catalanes entre elles i amb el Roine. Deixar tota l'aportació d'aigua a la dessalació és un error tant pel seu cost econòmic, com pel seu impacte ambiental. Un error tan gran com el de pretendre transvasar els rius des de la capçalera, amb la consegüent laminació dels seus cabals ecològics.
Per tot plegat, essent conscients de la situació en què vivim, que els uns defineixen com a economia de guerra i els altres preferiríem resoldre amb el diàleg i la concertació, les eines pròpies de la cultura de la pau, hem fet algunes propostes al Parlament.
Proposem que el Govern posi totes les cartes sobre la taula. Que sigui transparent. Proposem que el Parlament sigui informat de qualsevol transvasament que es vulgui fer en territori català i que es pronunciï sobre aquesta qüestió. I proposem crear una comissió parlamentària de seguiment de la sequera. Ras i curt: reclamem transparència i oferim responsabilitat. Aquella responsabilitat que no vàrem trobar davant nostre quan, des del Govern, vàrem impulsar obres com la portada d'aigües de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció del pantà de la Llosa del Cavall, que, per cert, ens ajuden a fer força més suportable l'actual sequera
dimecres, 27 de febrer del 2008
Si tu no hi vas, ells hi tornaran...
(inèdit)
Ja hi tornem a ser. Altra cop la por. Que poca cosa deuen tenir per oferir els apocalíptics del PP i els crispadors de saló del PSOE quan se’ns presenten amb consignes tan pobres que, més enllà de ficar el dit a l’ull de l’altre, no ofereixen res.
Que el PP té les idees clares no ho he dubtat mai: res d’Estatut, res de millorar el finançament, res de decidir sobre les nostres infraestructures, etc. Que el PSOE no té gran cosa a oferir, ho certifica un eslògan que, més enllà d’apel•lar a la por, no aporta res. Res de nou, ni res de bo.
Així les coses (i vist el cara a cara de l’altre dia), bé podríem concloure que si tu no hi vas, ells –els uns i els altres- hi tornaran. Tornaran a escatimar-nos el finançament, tornaran a utilitzar Catalunya com a munició per les seves batalles, tornaran a amagar-nos les balances fiscals, tornaran a aixecar-nos la camisa en matèria d’infraestructures, tornaran, en una paraula, a faltar-nos el respecte.
Si tu catalanista no hi vas, ells hi tornaran. Tornaran a perdre’ns el respecte.
Ja hi tornem a ser. Altra cop la por. Que poca cosa deuen tenir per oferir els apocalíptics del PP i els crispadors de saló del PSOE quan se’ns presenten amb consignes tan pobres que, més enllà de ficar el dit a l’ull de l’altre, no ofereixen res.
Que el PP té les idees clares no ho he dubtat mai: res d’Estatut, res de millorar el finançament, res de decidir sobre les nostres infraestructures, etc. Que el PSOE no té gran cosa a oferir, ho certifica un eslògan que, més enllà d’apel•lar a la por, no aporta res. Res de nou, ni res de bo.
Així les coses (i vist el cara a cara de l’altre dia), bé podríem concloure que si tu no hi vas, ells –els uns i els altres- hi tornaran. Tornaran a escatimar-nos el finançament, tornaran a utilitzar Catalunya com a munició per les seves batalles, tornaran a amagar-nos les balances fiscals, tornaran a aixecar-nos la camisa en matèria d’infraestructures, tornaran, en una paraula, a faltar-nos el respecte.
Si tu catalanista no hi vas, ells hi tornaran. Tornaran a perdre’ns el respecte.
dimarts, 26 de febrer del 2008
Presa de pel.
(inèdit)
Ahir el Ple Municipal de Tarragona va aprovar portar aigua de Tarragona a Barcelona. Amb aquest acord, Catalunya fa un pas més cap a l’absurd. Ara resulta que portem l’aigua de l’Ebre a Tarragona i la de Tarragona a Barcelona. Magnífic. Sobre explotem els aqüífers tarragonins per abeurar Barcelona i sobre explotem l’Ebre per abeurar Tarragona. I, per l’altre cap, el Ter està tan eixut que ja no dóna per més. Costa entendre quina lògica hi ha darrera de tot plegat.
D’aquí a dos dies, transvasarem amb vaixells l’aigua d’Almeria i del Roine fins a Barcelona, continuarem eixugant els pous de Tarragona, malmetrem encara més el Ter, acabarem de buidar Sau... , tot plegat per no fer allò que és de sentit comú: connectar les nostres xarxes d’abastament d’aigua amb l’Europa humida, amb el Roine. Trist, ineficient, ridícul i, sobre tot, car.
Ahir el Ple Municipal de Tarragona va aprovar portar aigua de Tarragona a Barcelona. Amb aquest acord, Catalunya fa un pas més cap a l’absurd. Ara resulta que portem l’aigua de l’Ebre a Tarragona i la de Tarragona a Barcelona. Magnífic. Sobre explotem els aqüífers tarragonins per abeurar Barcelona i sobre explotem l’Ebre per abeurar Tarragona. I, per l’altre cap, el Ter està tan eixut que ja no dóna per més. Costa entendre quina lògica hi ha darrera de tot plegat.
D’aquí a dos dies, transvasarem amb vaixells l’aigua d’Almeria i del Roine fins a Barcelona, continuarem eixugant els pous de Tarragona, malmetrem encara més el Ter, acabarem de buidar Sau... , tot plegat per no fer allò que és de sentit comú: connectar les nostres xarxes d’abastament d’aigua amb l’Europa humida, amb el Roine. Trist, ineficient, ridícul i, sobre tot, car.
dilluns, 11 de febrer del 2008
El TGV i el suposat paper d’estrassa del Parlament.
(inèdit)
És ben sabut que el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament en contra del traçat del TGV pel carrer Mallorca, de manera molt semblant com uns mesos abans ho havia fet el Ple de l’Ajuntament de Barcelona. En el cas de la Cambra catalana, varem votat a favor la revisió del traçat del tren pel Carrer Mallorca els diputats de CiU, els del PP, els d’ERC i els del Grup Mixt-Ciutadans. Els del PSC i els d’ICV ho varen fer en contra.
Al cap de pocs minuts de la votació, però, el Conseller Nadal va afirmar des del mateix Parlament que el Govern no pensava fer ni cas del mandat parlamentari i que no s’havia ni plantejat traslladar-lo al Govern central. Com era de preveure, l’ afirmació va generar tota mena de comentaris, bona part dels quals en la línia de menystenir el nostre Parlament, posant-ne en qüestió la seva seriositat i utilitat. Uns comentaris que no comparteixo per les raons que tot seguit intentaré explicar.
La tesi: “el Govern pot desobeir una votació parlamentària perquè no passa res, ergo el Parlament ha fet un paper d’estrassa” és falsa. Aquí qui ha fallat no és el Parlament, com tampoc en el seu dia va fallar l’Ajuntament de Barcelona. Aquí qui ha fallat és ERC. Siguem clars i diguem les coses pel seu nom: si el Conseller Nadal va poder sortir tan tranquil afirmant que el Govern es passaria el mandat parlamentari pel clatell, és perquè tenia l’absoluta certesa que ERC (present al Parlament i també al Govern), actuaria de manera diferent en un i altre lloc. Nadal sabia que per més escarafalls que fes l’Esquerra del Parlament, la del Govern romandria immòbil, dissimularia. Només així s’explica l’atreviment del Conseller Nadal. I és que la veritable coherència no consisteix en fer el mateix al Parlament que a l’Ajuntament, sinó que exigeix fer-ho també al Govern.
Que ningú es confongui: si el President Montilla ha pogut fer befa del Parlament a través dde les desafortunades declaracions del Conseller Nadal, és perquè els Consellers d'Esquerra han fet un exercici d'incoherència extrema. Que ara aparegui el President Benach reclament respecte pel Parlament al President Montilla, no resol res. A qui ha de demanar respecte pel Parlament és als Consellers d'ERC que en un costat voten una cosa i a l'altre deixen fer la contrària.
És ben sabut que el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament en contra del traçat del TGV pel carrer Mallorca, de manera molt semblant com uns mesos abans ho havia fet el Ple de l’Ajuntament de Barcelona. En el cas de la Cambra catalana, varem votat a favor la revisió del traçat del tren pel Carrer Mallorca els diputats de CiU, els del PP, els d’ERC i els del Grup Mixt-Ciutadans. Els del PSC i els d’ICV ho varen fer en contra.
Al cap de pocs minuts de la votació, però, el Conseller Nadal va afirmar des del mateix Parlament que el Govern no pensava fer ni cas del mandat parlamentari i que no s’havia ni plantejat traslladar-lo al Govern central. Com era de preveure, l’ afirmació va generar tota mena de comentaris, bona part dels quals en la línia de menystenir el nostre Parlament, posant-ne en qüestió la seva seriositat i utilitat. Uns comentaris que no comparteixo per les raons que tot seguit intentaré explicar.
La tesi: “el Govern pot desobeir una votació parlamentària perquè no passa res, ergo el Parlament ha fet un paper d’estrassa” és falsa. Aquí qui ha fallat no és el Parlament, com tampoc en el seu dia va fallar l’Ajuntament de Barcelona. Aquí qui ha fallat és ERC. Siguem clars i diguem les coses pel seu nom: si el Conseller Nadal va poder sortir tan tranquil afirmant que el Govern es passaria el mandat parlamentari pel clatell, és perquè tenia l’absoluta certesa que ERC (present al Parlament i també al Govern), actuaria de manera diferent en un i altre lloc. Nadal sabia que per més escarafalls que fes l’Esquerra del Parlament, la del Govern romandria immòbil, dissimularia. Només així s’explica l’atreviment del Conseller Nadal. I és que la veritable coherència no consisteix en fer el mateix al Parlament que a l’Ajuntament, sinó que exigeix fer-ho també al Govern.
Que ningú es confongui: si el President Montilla ha pogut fer befa del Parlament a través dde les desafortunades declaracions del Conseller Nadal, és perquè els Consellers d'Esquerra han fet un exercici d'incoherència extrema. Que ara aparegui el President Benach reclament respecte pel Parlament al President Montilla, no resol res. A qui ha de demanar respecte pel Parlament és als Consellers d'ERC que en un costat voten una cosa i a l'altre deixen fer la contrària.
dijous, 7 de febrer del 2008
Les quatre mentides més freqüents a l'entorn del Roine
(article inèdit)
La proposta de portar (per terra) aigua del Roine a les conques internes de Catalunya té un pecat original: és una pensada de CiU. I, precisament per aquesta raó, el tripartit per un costat i el PP per l’altre, s’escarrassen a trobar-hi pegues. A continuació voldria desmentir les quatre llegendes urbanes més freqüents que corren contra la proposta de portar aigua del Roine a Catalunya.
Primera mentida: l’aigua del Roine està contaminada per les centrals nuclears que té a la seva riba. Us heu parat a pensar com estarien els més de 10 milions de ciutadans francesos que en beuen cada dia des de fa una pila d’anys ? Us heu parat a pensar què hauria passat amb els fruiters, conreus i hortes que any rere any es reguen amb l’aigua dels canals del Roine ? Encara dues raons més. Primera: si tan dolenta és l’aigua del Roine, perquè ens la vol portar a Barcelona (per vaixell) el tripartit ? Segona (pels incrèduls): trobareu les dades de les analítiques periòdiques del Roine a http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr
Segona mentida: dependre del Roine és donar la clau als francesos en un tema tant sensible com l’aigua. Com si la clau del petroli amb l’Hugo Chávez, o la del gas amb el Coronel Gadaffi, estiguessin en tan bones mans... Per cert: no és donar la clau de l’energia als francesos fer la interconnexió elèctrica amb França, tal i com acaba de decidir el nostre Govern ?
Tercera mentida: transvasar des del Roine és més car que dessalar. El cost del metre cúbic d’aigua transvasada és pel cap baix 0’5 ctms d’€ inferior al de dessalar. I tant important com això, ho és e fet que mentre l’obra del transvasament té una vida útil de moltes dècades (el transvasament de Sau a l’Àrea de Barcelona funciona des del 1969), la vida útil d’una dessaladora no supera els 18-20 anys, termini a partir del qual cal de fer una nova inversió multimilionària.
Quarta mentida: el transvasament del Roine tindria un impacte ambiental més sever que la traça d’una autopista. Ras i curt: algú sap per on passa “l’autopista” que duu l’aigua de l’Ebre fins el Camp de Tarragona ? o la del Ter fins Barcelona ? Un transvasament d’aquestes característiques va soterrat, i per tant és d’un impacte visual pràcticament nul.
Usuaris de les mentides: el tripartit ara ja no parla de la contaminació, suposo que deu ser perquè ara portarà l’aigua del Roine en vaixell. Actualment, l’únic grup que diu semblant bajanada des de la tribuna del Parlament és el dels Ciutadans. Les mentides segona (la clau a mans franceses), tercera (la clau a mans franceses) i quarta (el preu), si pareu les orelles, encara les podreu sentir dir al Conseller Baltasar el qual, per cert, en una recent entrevista amb la implacable Mònica Terribes va tenir el valor (?) d’afirmar que això de fer dessaladores serà una bona cosa pel sector de la construcció en un moment de davallada de la feina. Sujuro que ho va dir !
Respecte el PP, encara no m'he refet de la sentència que em va dir l'aleshores Ministra de Medi Ambient, la Sra.Elvira Rodríguez. A saber: el Ródano es tanto como independizar las aguas catalanas de las españolas... Bona, no ?
La proposta de portar (per terra) aigua del Roine a les conques internes de Catalunya té un pecat original: és una pensada de CiU. I, precisament per aquesta raó, el tripartit per un costat i el PP per l’altre, s’escarrassen a trobar-hi pegues. A continuació voldria desmentir les quatre llegendes urbanes més freqüents que corren contra la proposta de portar aigua del Roine a Catalunya.
Primera mentida: l’aigua del Roine està contaminada per les centrals nuclears que té a la seva riba. Us heu parat a pensar com estarien els més de 10 milions de ciutadans francesos que en beuen cada dia des de fa una pila d’anys ? Us heu parat a pensar què hauria passat amb els fruiters, conreus i hortes que any rere any es reguen amb l’aigua dels canals del Roine ? Encara dues raons més. Primera: si tan dolenta és l’aigua del Roine, perquè ens la vol portar a Barcelona (per vaixell) el tripartit ? Segona (pels incrèduls): trobareu les dades de les analítiques periòdiques del Roine a http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr
Segona mentida: dependre del Roine és donar la clau als francesos en un tema tant sensible com l’aigua. Com si la clau del petroli amb l’Hugo Chávez, o la del gas amb el Coronel Gadaffi, estiguessin en tan bones mans... Per cert: no és donar la clau de l’energia als francesos fer la interconnexió elèctrica amb França, tal i com acaba de decidir el nostre Govern ?
Tercera mentida: transvasar des del Roine és més car que dessalar. El cost del metre cúbic d’aigua transvasada és pel cap baix 0’5 ctms d’€ inferior al de dessalar. I tant important com això, ho és e fet que mentre l’obra del transvasament té una vida útil de moltes dècades (el transvasament de Sau a l’Àrea de Barcelona funciona des del 1969), la vida útil d’una dessaladora no supera els 18-20 anys, termini a partir del qual cal de fer una nova inversió multimilionària.
Quarta mentida: el transvasament del Roine tindria un impacte ambiental més sever que la traça d’una autopista. Ras i curt: algú sap per on passa “l’autopista” que duu l’aigua de l’Ebre fins el Camp de Tarragona ? o la del Ter fins Barcelona ? Un transvasament d’aquestes característiques va soterrat, i per tant és d’un impacte visual pràcticament nul.
Usuaris de les mentides: el tripartit ara ja no parla de la contaminació, suposo que deu ser perquè ara portarà l’aigua del Roine en vaixell. Actualment, l’únic grup que diu semblant bajanada des de la tribuna del Parlament és el dels Ciutadans. Les mentides segona (la clau a mans franceses), tercera (la clau a mans franceses) i quarta (el preu), si pareu les orelles, encara les podreu sentir dir al Conseller Baltasar el qual, per cert, en una recent entrevista amb la implacable Mònica Terribes va tenir el valor (?) d’afirmar que això de fer dessaladores serà una bona cosa pel sector de la construcció en un moment de davallada de la feina. Sujuro que ho va dir !
Respecte el PP, encara no m'he refet de la sentència que em va dir l'aleshores Ministra de Medi Ambient, la Sra.Elvira Rodríguez. A saber: el Ródano es tanto como independizar las aguas catalanas de las españolas... Bona, no ?
divendres, 1 de febrer del 2008
Najat El Hachmi, la primera vigatana que guanya el Ramon Llull
(inèdit)
La vigatana Najat El Hachmi Ha guanyat el XXVIIIè Premi Ramon Llull de les lletres catalanes amb la novel•la El patriarca. Najat, autora d’un altre llibre titulat Jo també soc catalana, afirma en alguna de les moltes entrevistes conseqüència del Premi que no se sent símbol de res. Si ella ho diu, jo m’ho crec. Però per les persones que creiem en la bondat de la integració dels nouvinguts des del respecte mutu, la Najat sí que té un valor simbòlic. I tant si el té ! Fer seva la nostra llengua amb naturalitat i sense escarafalls, i fer-se una més sense renegar de les pròpies arrels, és tota una lliçó. És una mostra explícita de la seva voluntat de respectar, però és també la millor manera de demanar respecte.
Però veient la premsa d’avui decepciona veure com de la Najat interessa més el seu origen que no pas pel seu destí. Titulars com “Un Llull con acento marroquí” (La Vanguardia), o bé “Una autora de orígen marroquí gana el Llull” (El País), o “Una noia marroquina guanya el gran premi de novel•la en català” (El Periodico), demostren que encara tenim feina per fer.
“Una vigatana guanya el Ramon Llull”, o bé “Najat, la primera vigatana que guanya el Ramon Llull” haurien estat titulars més precisos, més justos i més afortunats. Perquè, al capdavall, Najat fa vint-i-cinc anys que ha volgut ser vigatana, i jo que me’n alegro.
La vigatana Najat El Hachmi Ha guanyat el XXVIIIè Premi Ramon Llull de les lletres catalanes amb la novel•la El patriarca. Najat, autora d’un altre llibre titulat Jo també soc catalana, afirma en alguna de les moltes entrevistes conseqüència del Premi que no se sent símbol de res. Si ella ho diu, jo m’ho crec. Però per les persones que creiem en la bondat de la integració dels nouvinguts des del respecte mutu, la Najat sí que té un valor simbòlic. I tant si el té ! Fer seva la nostra llengua amb naturalitat i sense escarafalls, i fer-se una més sense renegar de les pròpies arrels, és tota una lliçó. És una mostra explícita de la seva voluntat de respectar, però és també la millor manera de demanar respecte.
Però veient la premsa d’avui decepciona veure com de la Najat interessa més el seu origen que no pas pel seu destí. Titulars com “Un Llull con acento marroquí” (La Vanguardia), o bé “Una autora de orígen marroquí gana el Llull” (El País), o “Una noia marroquina guanya el gran premi de novel•la en català” (El Periodico), demostren que encara tenim feina per fer.
“Una vigatana guanya el Ramon Llull”, o bé “Najat, la primera vigatana que guanya el Ramon Llull” haurien estat titulars més precisos, més justos i més afortunats. Perquè, al capdavall, Najat fa vint-i-cinc anys que ha volgut ser vigatana, i jo que me’n alegro.
dimecres, 16 de gener del 2008
El Tripartit i el Dret a Decidir.
(article inèdit)
Encara no han passat ni dos mesos de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir que va tenir lloc a Barcelona el passat 1 de desembre. D’aleshores ençà, el nostre Govern ha fet un us ben curiós d’aquest dret, particularment en el terreny de les infraestructures. El traspàs fallit de Rodalies de Renfe, el penúltim capítol sobre la interconnexió elèctrica amb França (altrament coneguda com la MAT), i la imposició del túnel del TAV a tocar de la Sagrada Família, són tres àmbits transcendents en els que el nostre Govern ha emprat tres mecanismes diferents de decisió, cosa que ratlla l’exotisme.
En el cas de la connexió elèctrica amb França, atesa la impossibilitat d’arribar a una síntesi raonable entre fer-la (postura del PSC) i no fer-la (postura d’ERC i d’ICV), el mecanisme de decisió ha estat per elevació: que decideixi Europa. Un mecanisme que, per cert, es situa a les antípodes del principi de subsidiarietat que tant els plau de citar als integrants del nostre tripartit Govern.
En el cas del túnel del TAV per Barcelona, la cosa ha anat d’una altra manera: allò que el Partit Socialista no guanyaria per vots ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, ho decideix sense embuts des de Madrid. Tot un exemple de qualitat democràtica, no ?
I, en el cas del traspàs fallit de Rodalies de Renfe, encara trobem un tercer model o mecanisme de presa de decisió per part del Govern Montilla. Aquí, el Dret a Decidir del nostre Govern pel que es veu es situa en una forquilla que va entre res i un mal negoci. Aquest és el marge que els socialistes suposadament amics d’allà han deixat als socialistes suposadament independents d’aquí: el dret a decidir entre el res o la misèria.
Heus ací la diversitat de formes i mecanismes de decisió del nostre Govern: en el cas de la MAT decidir és sinònim d’escaquejar-se, mentre que en el cas del Túnel de l’AVE per la Sagrada Família decidir és més aviat sinònim d’imposar.
L’espectacle de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat sobre traspàs fallit de Rodalies de Renfe és tota una altra cosa. És, simplement, que quan hom només pot decidir entre el res o la misèria, per més que ens vulgui fer creure que es planta, el que denota és que no té ni dret ni capacitat de decidir. Com per continuar-nos creient allò de que quan manen els mateixos als diferents nivells de govern les relacions són millors i les coses són més fàcils. Com per creure’ns que si guanya Zapatero ...
Encara no han passat ni dos mesos de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir que va tenir lloc a Barcelona el passat 1 de desembre. D’aleshores ençà, el nostre Govern ha fet un us ben curiós d’aquest dret, particularment en el terreny de les infraestructures. El traspàs fallit de Rodalies de Renfe, el penúltim capítol sobre la interconnexió elèctrica amb França (altrament coneguda com la MAT), i la imposició del túnel del TAV a tocar de la Sagrada Família, són tres àmbits transcendents en els que el nostre Govern ha emprat tres mecanismes diferents de decisió, cosa que ratlla l’exotisme.
En el cas de la connexió elèctrica amb França, atesa la impossibilitat d’arribar a una síntesi raonable entre fer-la (postura del PSC) i no fer-la (postura d’ERC i d’ICV), el mecanisme de decisió ha estat per elevació: que decideixi Europa. Un mecanisme que, per cert, es situa a les antípodes del principi de subsidiarietat que tant els plau de citar als integrants del nostre tripartit Govern.
En el cas del túnel del TAV per Barcelona, la cosa ha anat d’una altra manera: allò que el Partit Socialista no guanyaria per vots ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, ho decideix sense embuts des de Madrid. Tot un exemple de qualitat democràtica, no ?
I, en el cas del traspàs fallit de Rodalies de Renfe, encara trobem un tercer model o mecanisme de presa de decisió per part del Govern Montilla. Aquí, el Dret a Decidir del nostre Govern pel que es veu es situa en una forquilla que va entre res i un mal negoci. Aquest és el marge que els socialistes suposadament amics d’allà han deixat als socialistes suposadament independents d’aquí: el dret a decidir entre el res o la misèria.
Heus ací la diversitat de formes i mecanismes de decisió del nostre Govern: en el cas de la MAT decidir és sinònim d’escaquejar-se, mentre que en el cas del Túnel de l’AVE per la Sagrada Família decidir és més aviat sinònim d’imposar.
L’espectacle de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat sobre traspàs fallit de Rodalies de Renfe és tota una altra cosa. És, simplement, que quan hom només pot decidir entre el res o la misèria, per més que ens vulgui fer creure que es planta, el que denota és que no té ni dret ni capacitat de decidir. Com per continuar-nos creient allò de que quan manen els mateixos als diferents nivells de govern les relacions són millors i les coses són més fàcils. Com per creure’ns que si guanya Zapatero ...
dimecres, 9 de gener del 2008
El nostre Calvari particular.
(inèdit. Dedicat al Roger: sempre crític, sempre constructiu)
El veritable calvari del nostre patrimoni cultural no és el que suposadament va regalar ahir el ministre Molina al MNAC, sinó el que patim tots els catalans quan una persona física o bé una empresa radicada a Catalunya decideix pagar algun tipus d’impost estatal amb obres d’art o amb bens mobles de valor artístic o històric. El pagament d’impostos amb dacions d’obres d’art o antiguitats és una pràctica relativament habitual permesa per Hisenda.
El problema apareix quan el Ministeri d’ Hisenda de torn decideix la destinació o el dipòsit d’aquestes obres propietat del l’erari públic estatal. Val a dir que, si ens remetem als fets, aquí no hi ha cap diferència entre els governs socialistes i els populars: el destí del 95% d’aquestes peces són els museus situats a Madrid i rodalies, amb total independència de quin sigui l’origen territorial de la dació i la voluntat de qui la fa. Tant és així, que El Prado té en aquesta via, una de les principals fonts d’ampliació del seu fons artístic.
Fa tres o quatre anys vaig seguir de prop un cas tan il•lustratiu com dramàtic: una empresa catalana va decidir pagar part de l’impost de societats mitjançant la dació d’un orgue del segle XVII, tot expressant la seva voluntat que, sense deixar de ser patrimoni de l’Estat, aquest el diposités al Museu de la Música de Barcelona. Una voluntat, sens dubte, emparada pel sentit comú (un orgue és un instrument musical) i en una voluntat explícita de no descapitalitzar Catalunya en matèria de patrimoni cultural moble. La resposta governamental va ser, ras i curt, portar l’orgue a un museu d’arquitectura d’una ciutat castellana.
Una anècdota que varem elevar a categoria tot portant una proposta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya per tal que fos elevada al Congrés dels Diputats amb un objectiu clar: que els bens mobles i les obres d’art utilitzades per pagar impostos estatals per la via de les dacions es poguessin quedar majoritàriament als museus del l’àmbit territorial de la seva procedència. És a dir: pensàvem en Catalunya, però també amb Castilla La Mancha, Andalusia o Les Canárias...
Resultat: al Parlament la nostra proposta va rebre el suport d’ERC, del PSC, d’ICV i l’abstenció del PP, però quan aquesta va arribar al Congres dels Diputats, tan sols va rebre el nostre suport, així com el d’ERC i d’ICV, i el vot en contra dels diputats socialistes i populars.
Conclusions. Primera: el PSC és capaç de votar una cosa aquí i la contrària allà i quedar-se tant ample. Segona: quan són allà (i parlen d’aquí) els socialistes s’assemblen tant als populars que acaben votant el mateix. Tercera: amb tant caragirat qui més hi perd és Catalunya.
Un prec: que el Ministre de Cultura de torn no ens aixequi més la camisa ni ens insulti més fent-nos suposades donacions. Insulta veure com per cada quadre que ens diposita el Ministerio al MNAC, ens en espolia cent per l’altre cap en benefici d’El Prado. Això sí que és un Calvari...
El veritable calvari del nostre patrimoni cultural no és el que suposadament va regalar ahir el ministre Molina al MNAC, sinó el que patim tots els catalans quan una persona física o bé una empresa radicada a Catalunya decideix pagar algun tipus d’impost estatal amb obres d’art o amb bens mobles de valor artístic o històric. El pagament d’impostos amb dacions d’obres d’art o antiguitats és una pràctica relativament habitual permesa per Hisenda.
El problema apareix quan el Ministeri d’ Hisenda de torn decideix la destinació o el dipòsit d’aquestes obres propietat del l’erari públic estatal. Val a dir que, si ens remetem als fets, aquí no hi ha cap diferència entre els governs socialistes i els populars: el destí del 95% d’aquestes peces són els museus situats a Madrid i rodalies, amb total independència de quin sigui l’origen territorial de la dació i la voluntat de qui la fa. Tant és així, que El Prado té en aquesta via, una de les principals fonts d’ampliació del seu fons artístic.
Fa tres o quatre anys vaig seguir de prop un cas tan il•lustratiu com dramàtic: una empresa catalana va decidir pagar part de l’impost de societats mitjançant la dació d’un orgue del segle XVII, tot expressant la seva voluntat que, sense deixar de ser patrimoni de l’Estat, aquest el diposités al Museu de la Música de Barcelona. Una voluntat, sens dubte, emparada pel sentit comú (un orgue és un instrument musical) i en una voluntat explícita de no descapitalitzar Catalunya en matèria de patrimoni cultural moble. La resposta governamental va ser, ras i curt, portar l’orgue a un museu d’arquitectura d’una ciutat castellana.
Una anècdota que varem elevar a categoria tot portant una proposta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya per tal que fos elevada al Congrés dels Diputats amb un objectiu clar: que els bens mobles i les obres d’art utilitzades per pagar impostos estatals per la via de les dacions es poguessin quedar majoritàriament als museus del l’àmbit territorial de la seva procedència. És a dir: pensàvem en Catalunya, però també amb Castilla La Mancha, Andalusia o Les Canárias...
Resultat: al Parlament la nostra proposta va rebre el suport d’ERC, del PSC, d’ICV i l’abstenció del PP, però quan aquesta va arribar al Congres dels Diputats, tan sols va rebre el nostre suport, així com el d’ERC i d’ICV, i el vot en contra dels diputats socialistes i populars.
Conclusions. Primera: el PSC és capaç de votar una cosa aquí i la contrària allà i quedar-se tant ample. Segona: quan són allà (i parlen d’aquí) els socialistes s’assemblen tant als populars que acaben votant el mateix. Tercera: amb tant caragirat qui més hi perd és Catalunya.
Un prec: que el Ministre de Cultura de torn no ens aixequi més la camisa ni ens insulti més fent-nos suposades donacions. Insulta veure com per cada quadre que ens diposita el Ministerio al MNAC, ens en espolia cent per l’altre cap en benefici d’El Prado. Això sí que és un Calvari...
divendres, 4 de gener del 2008
Aigua: restriccions o eleccions ?
(Article inèdit)
La política de l’aigua del l’actual Govern català és la resultant del dogmatisme d’ICV, de les seves contradiccions i, sobre tot, d’una escandalosa manca de rigor en la gestió. No és d’estranyar, doncs, que gràcies a tanta incompetència, l’aigua (o, millor dit, la manca d’aigua) hagi esdevingut un nou coll d’ampolla pel nostre país.
Primer va ser el caos aeroportuari, després van venir les apagades elèctriques i el caos de rodalies de Renfe i ara, com per si no fos prou, l’aigua. Ara, després de quatre anys de perdre el temps, se’ns anuncien unes restriccions que no vindran abans de març. Unes restriccions que no tan sols són conseqüència de la sequera, sinó que sobre tot ho són d’una política hidràulica erràtica i ineficient.
Erràtica perquè ha trigat quatre anys –quatre- a decidir on situava dues de les tres dessaladores ja previstes en la primera versió del PHN (val a dir que l’altra es va ubicar, construir i posar en servei per part del darrer Govern de CiU en escassament dos anys).
I ineficient perquè el web del Departament d’Economia i Finances encara avui (4 de gener de 2008) demostra que el Departament de Medi Ambient i Habitatge tan sols ha executat la meitat del Programa del Cicle de l’Agua previst al Pressupost de 2007. En altres paraules: en un àmbit suposadament estratègic com el de l’aigua i en un any de sequera, el Govern no ha estat capaç d’invertir 1 de cada 2 € que el Parlament li ha posat a les mans. Això només té un nom: ineficàcia.
El resultat és evident: estem en un atzucac. Vista tanta incompetència del Govern, ja no valen les excuses de mal pagador. Ja no val anunciar que ara transvasarem l’aigua mitjançant vaixells. Això és un pegat (per cert molt car) que només resol situacions puntuals. Que només serveix per posposar les restriccions d’aigua més enllà del 9 de març. Si això és així, anem llestos...
La política de l’aigua del l’actual Govern català és la resultant del dogmatisme d’ICV, de les seves contradiccions i, sobre tot, d’una escandalosa manca de rigor en la gestió. No és d’estranyar, doncs, que gràcies a tanta incompetència, l’aigua (o, millor dit, la manca d’aigua) hagi esdevingut un nou coll d’ampolla pel nostre país.
Primer va ser el caos aeroportuari, després van venir les apagades elèctriques i el caos de rodalies de Renfe i ara, com per si no fos prou, l’aigua. Ara, després de quatre anys de perdre el temps, se’ns anuncien unes restriccions que no vindran abans de març. Unes restriccions que no tan sols són conseqüència de la sequera, sinó que sobre tot ho són d’una política hidràulica erràtica i ineficient.
Erràtica perquè ha trigat quatre anys –quatre- a decidir on situava dues de les tres dessaladores ja previstes en la primera versió del PHN (val a dir que l’altra es va ubicar, construir i posar en servei per part del darrer Govern de CiU en escassament dos anys).
I ineficient perquè el web del Departament d’Economia i Finances encara avui (4 de gener de 2008) demostra que el Departament de Medi Ambient i Habitatge tan sols ha executat la meitat del Programa del Cicle de l’Agua previst al Pressupost de 2007. En altres paraules: en un àmbit suposadament estratègic com el de l’aigua i en un any de sequera, el Govern no ha estat capaç d’invertir 1 de cada 2 € que el Parlament li ha posat a les mans. Això només té un nom: ineficàcia.
El resultat és evident: estem en un atzucac. Vista tanta incompetència del Govern, ja no valen les excuses de mal pagador. Ja no val anunciar que ara transvasarem l’aigua mitjançant vaixells. Això és un pegat (per cert molt car) que només resol situacions puntuals. Que només serveix per posposar les restriccions d’aigua més enllà del 9 de març. Si això és així, anem llestos...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)