(Entrevista de Lluís Bou publicada a l'Avui el dissabte 21 d'abril)
GOVERNABILITAT • "Plantejar la incorporació a l'executiu central no significa canviar les prioritats de CiU, que seguiran sent Catalunya, sinó l'estratègia"
AUTODETERMINACIÓ • "Passar del sí a l'Estatut a demanar un referèndum d'autodeterminació ens fa perdre centralitat i electorat"
Ramon Espadaler proposa en aquesta entrevista reforçar la centralitat de CiU, i aposta per entrar al govern central després de les eleccions generals.
Com veu les municipals del 27 de maig? Vostès havien parlat del risc d'una certa davallada...
A mi em preocupa molt més l'abstenció que no pas el tripartit. Això, en el benentès que el tripartit es reproduirà clònicament allà on aritmèticament els resultats li ho permetin. I, per tant, és una prevenció que també hem de tenir. Ara bé, el gran missatge és que val la pena que vagin a votar els electors que vénen de la decepció d'haver votat CiU a les catalanes, d'haver guanyat, i després d'haver estat desplaçats a l'oposició.
Per què diu que els val la pena?
El vot de CiU a les municipals té un doble component: un component estrictament local, i aquí és on entren amb un pes molt important els candidats i candidates locals, i també un component nacional. No són dos conceptes divergents, dissociats, ni diferents. És el mateix projecte, i en part el vot no és només per al municipi sinó també un sí a Catalunya.
A CiU ara existeix un cert debat latent sobre si fer una oposició més intensa, per les topades dins el govern. Vostè és partidari de presentar tard o d'hora una moció de censura?
És evident que hi ha desacords dins el govern, i a cada ple n'hi ha nous exemples, com el Quart Cinturó. Però el que em preocupa més de la nostra oposició és que en queda finalment més la crítica que no pas la proposta, quan sempre la nostra crítica va acompanyada d'una alternativa. Per tant hem de ser molt propositius, malgrat que a vegades això pugui ser poc cridaner, més que accentuar la crítica. La població ja comparteix en bona part la crítica a la disfunció permanent del tripartit, i hem de fer més visible l'alternativa.
CiU ha de reforçar el perfil centrista o més aviat el perfil sobiranista?
Per mi no són dues qüestions contradictòries. La defensa radical de la nació, en el sentit etimològic de l'expressió, és consubstancial a CiU. Si es posa en qüestió és per desconeixement o per mala fe. Ara bé, això no pot ser tota l'actuació política. Aquesta doble lectura és present des del mateix origen d'Unió, ara fa 76 anys, i de CDC, ja en fa també una bona pila. Forma part de l'ADN de la federació. Massa vegades hem accentuat exclusivament la primera ànima quan tenim l'altra, que no és contradictòria sinó complementària, de fer les polítiques d'allò que ens reclama la gent.
Vostè on se sent més còmode?
Em sento més còmode reforçant les polítiques de centralitat. No sóc pardiari de fer excursions cap a no sé quin costat per agafar un determinat vot, perquè després en desatens molts d'altres.
Ara tenen sobre la taula la gran qüestió del pas de l'Estatut pel Constitucional, i de la possible retallada. Què passarà si es produeix?
Fins ara el TC mai no havia esmenat la plana a tot un poble, a un Estatut plebiscitat en referèndum. No és una qüestió menor. Ara bé, anar especulant exageradament sobre què succeirà l'endemà si passa això és donar ales a qui vol que succeeixi. És responsable tenir alternatives, i és irresponsable exhibir-les cada dia. CiU ha de tenir un full de ruta i hi està treballant.
Estudien demanar un referèndum d'autodeterminació?
Passar de demanar el sí a l'Estatut a demanar un referèndum de l'autodeterminació és d'aquelles coses que ens fa perdre centralitat, credibilitat i electorat. I altres qüestions que corren, com demanar canviar la Constitució, se'ns hauria de dir abans amb quins socis fer-ho.
És partidari que CiU entri al govern central després de les generals?
Sí. Plantejar l'entrada al govern central no significa canviar de prioritats, que seguiran sent Catalunya, sinó d'estratègia. Ha variat el paradigma: hem guanyat dues eleccions i no hem aconseguit pactar per governar, i això és un canvi substantiu. Per això no hem de canviar els objectius, en absolut, però sí les estratègies. Cal entrar al govern sobre la base dels programes, i, si cal, arribat el cas, sortir-ne.
S'incorporarien en un govern del PP?
En un govern del PP, tal com estan les coses, no s'hi pot entrar. No és possible per les seves actituds.
dimarts, 24 d’abril del 2007
dilluns, 9 d’abril del 2007
Carrasco i Formiguera: exemple de coherència, llavor de dignitat.
(inèdit)
Avui fa seixanta nou anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat al Penal de Burgos en compliment d’una injusta sentència dictada en un sumaríssim consell de guerra fet un any abans. Amb la perspectiva dels anys, els aspectes destacables de la seva trajectòria personal, familiar i pública esdevenen encara més evidents i exemplificadors. Avui voldria parar l’atenció en un aspecte nuclear de la seva rica personalitat: la coherència. Aquella coherència entre el dir i el fer que va caracteritzar la seva trajectòria personal, familiar i pública.
Carrasco fou coherent amb el sentit cristià de la seva vida quan va defensar els ordes i les congregacions religioses, i fou coherent amb el seu catalanisme radical quan va defensar l’Estatut plebiscitat pel poble català. Una coherència que, en un i altre cas, li reportà tan significades enemistats, que hagué de fugir del foc d’una Catalunya incapaç de respectar la seva ànima cristiana, per caure a les brases d’una Espanya igualment incapaç d’acceptar la seva ànima catalana.
A les pàgines del llibre En defensa pròpia (Fundació Dr. Lluís Vila Abadal, abril 2003), s’hi recull el colpidor testimoni del Cònsol Britànic Henry Chilton, el qual es refereix a Carrasco en els següents termes: tot i ser catòlic, era un català i un demòcrata tan convençut que preferiria morir ell i els seus vuit fills embolcallats en una bandera catalana, abans que sotmetre’s als plans del General Franco. En poques paraules, Chilton ens descriu Carrasco com un cristià, català i demòcrata, del qual, indirectament, en subratlla una insubornable coherència. La coherència que, portant-lo fins el patíbul mateix, esdevingué sinònim de dignitat i llavor de futur.
De Carrasco té sentit la vida i té sentit la mort. De Carrasco en queda l’exemple i la dignitat. Un exemple oportú en un moment en el que entre els uns i els altres, correm el risc de banalitzar el dret a l’autodeterminació del poble català. I de Carrasco en queda la tossuda voluntat de no contraposar catalanisme radical, amb un model de societat basat en els valors de l’ humanisme cristià.
Tan de bo siguem dignes d’aquest exemple.
Avui fa seixanta nou anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat al Penal de Burgos en compliment d’una injusta sentència dictada en un sumaríssim consell de guerra fet un any abans. Amb la perspectiva dels anys, els aspectes destacables de la seva trajectòria personal, familiar i pública esdevenen encara més evidents i exemplificadors. Avui voldria parar l’atenció en un aspecte nuclear de la seva rica personalitat: la coherència. Aquella coherència entre el dir i el fer que va caracteritzar la seva trajectòria personal, familiar i pública.
Carrasco fou coherent amb el sentit cristià de la seva vida quan va defensar els ordes i les congregacions religioses, i fou coherent amb el seu catalanisme radical quan va defensar l’Estatut plebiscitat pel poble català. Una coherència que, en un i altre cas, li reportà tan significades enemistats, que hagué de fugir del foc d’una Catalunya incapaç de respectar la seva ànima cristiana, per caure a les brases d’una Espanya igualment incapaç d’acceptar la seva ànima catalana.
A les pàgines del llibre En defensa pròpia (Fundació Dr. Lluís Vila Abadal, abril 2003), s’hi recull el colpidor testimoni del Cònsol Britànic Henry Chilton, el qual es refereix a Carrasco en els següents termes: tot i ser catòlic, era un català i un demòcrata tan convençut que preferiria morir ell i els seus vuit fills embolcallats en una bandera catalana, abans que sotmetre’s als plans del General Franco. En poques paraules, Chilton ens descriu Carrasco com un cristià, català i demòcrata, del qual, indirectament, en subratlla una insubornable coherència. La coherència que, portant-lo fins el patíbul mateix, esdevingué sinònim de dignitat i llavor de futur.
De Carrasco té sentit la vida i té sentit la mort. De Carrasco en queda l’exemple i la dignitat. Un exemple oportú en un moment en el que entre els uns i els altres, correm el risc de banalitzar el dret a l’autodeterminació del poble català. I de Carrasco en queda la tossuda voluntat de no contraposar catalanisme radical, amb un model de societat basat en els valors de l’ humanisme cristià.
Tan de bo siguem dignes d’aquest exemple.
dilluns, 2 d’abril del 2007
Cànon de l’aigua: el Síndic de Comptes i el Síndic de Greuges es contradiuen
(inèdit)
El cànon de l’aigua és un tema complex. Darrerament, tant el Síndic de Greuges, com el Síndic de Comptes s’hi han referit en llurs informes i compareixences parlamentàries. D’aquests pronunciaments, ens crida poderosament l’atenció que un Síndic i l’altre hagin arribat a conclusions diametralment oposades. El Síndic de Greuges, en la compareixença parlamentària del passat dilluns 25 de març, advertia al Govern que no era raonable incrementar el cànon de l’aigua fins apropar-nos un nivell de recaptació que tendís a finançar el cicle de l’aigua. Per la seva part, la Sindicatura de Comptes, afirma en el seu Informe 13/2006 (pg. 113) que caldrà un increment sostingut del cànon de l’aigua per sobre de la previsió considerada (3% anual acumulatiu, real), al marge de trobar noves fonts de finançament, si volem finançar el cicle de l’aigua. El conflicte està servit.
Ara, a l’espera de la llera petita del Projecte de Llei de Pressupostos per a 2007 lliurat divendres passat al Parlament, haurem d’estar atents al camí que esculli la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge. El Conseller Baltasar tindrà el nostre suport si s’escolta els consells del Síndic de Greuges, i no estira el cànon de l’aigua per resoldre tots els mals financers de l’ACA. I tindrà tota la nostra oposició si, fent cas al Síndic de Comptes, apuja el cànon de manera sostinguda, acumulada i real per damunt de l’IPC.
Per tot plegat, reclamem al nostre Govern un major esforç de captació de fons per al manteniment i millora del cicle de l’aigua a Catalunya. Per una mala negociació de la Generalitat amb el Govern de l’Estat, Catalunya ha deixat de percebre 270 milions d’€ de Fons Europeus, així com més de 9 milions d’€ del Plan Nacional de Depuración de l’Estat, a més de no ha aconseguir cap nova aportació financera dels Pressupostos de l’Estat per a inversions hidràuliques. Seria políticament injust que tota aquesta ineficàcia de la Generalitat es volgués ara compensar amb un increment desmesurat del cànon de l’aigua. De la mateixa manera que seria moralment insostenible compensar tanta ineficàcia carregant-ho tot plegat sobre les espatlles de les famílies i de les empreses apujant desmesuradament el cànon de l’aigua que, per cert, a Catalunya es paga des del 1980, mentre que a la resta de l’Estat encara hi ha CCAA que no saben què és.
El cànon de l’aigua és un tema complex. Darrerament, tant el Síndic de Greuges, com el Síndic de Comptes s’hi han referit en llurs informes i compareixences parlamentàries. D’aquests pronunciaments, ens crida poderosament l’atenció que un Síndic i l’altre hagin arribat a conclusions diametralment oposades. El Síndic de Greuges, en la compareixença parlamentària del passat dilluns 25 de març, advertia al Govern que no era raonable incrementar el cànon de l’aigua fins apropar-nos un nivell de recaptació que tendís a finançar el cicle de l’aigua. Per la seva part, la Sindicatura de Comptes, afirma en el seu Informe 13/2006 (pg. 113) que caldrà un increment sostingut del cànon de l’aigua per sobre de la previsió considerada (3% anual acumulatiu, real), al marge de trobar noves fonts de finançament, si volem finançar el cicle de l’aigua. El conflicte està servit.
Ara, a l’espera de la llera petita del Projecte de Llei de Pressupostos per a 2007 lliurat divendres passat al Parlament, haurem d’estar atents al camí que esculli la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge. El Conseller Baltasar tindrà el nostre suport si s’escolta els consells del Síndic de Greuges, i no estira el cànon de l’aigua per resoldre tots els mals financers de l’ACA. I tindrà tota la nostra oposició si, fent cas al Síndic de Comptes, apuja el cànon de manera sostinguda, acumulada i real per damunt de l’IPC.
Per tot plegat, reclamem al nostre Govern un major esforç de captació de fons per al manteniment i millora del cicle de l’aigua a Catalunya. Per una mala negociació de la Generalitat amb el Govern de l’Estat, Catalunya ha deixat de percebre 270 milions d’€ de Fons Europeus, així com més de 9 milions d’€ del Plan Nacional de Depuración de l’Estat, a més de no ha aconseguir cap nova aportació financera dels Pressupostos de l’Estat per a inversions hidràuliques. Seria políticament injust que tota aquesta ineficàcia de la Generalitat es volgués ara compensar amb un increment desmesurat del cànon de l’aigua. De la mateixa manera que seria moralment insostenible compensar tanta ineficàcia carregant-ho tot plegat sobre les espatlles de les famílies i de les empreses apujant desmesuradament el cànon de l’aigua que, per cert, a Catalunya es paga des del 1980, mentre que a la resta de l’Estat encara hi ha CCAA que no saben què és.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)