divendres, 31 d’octubre del 2008

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Tzipi Livni: lliçó de responsabilitat i exemple de coherència.

(Article inèdit)


No conec la política israeliana en profunditat. Simplement la segueixo des de les seccions d’internacional dels principals diaris de casa nostra. He de reconèixer, però, que aquests dies m’ha cridat poderosament l’atenció el gest de renunciar a fer govern protagonitzat per Tzipi Livni, la qual ha acabat proposat un avançament electoral al Cap d’Estat Shimon Peres. Un gest sens dubte tant valent, com controvertit.

Tzipi Livni és la candidata del Kadima, el partit centrista fundat per Sharon, que no ha volgut pagar l’elevat peatge que, segons ella mateixa ha dit, li exigien els partits ultraortodoxes a canvi de donar-li el suport que li calia per convertir-se en Primera Ministra. Ras i curt, Livni ha afirmat amb contundència que “hi ha preus que altres estan disposats a pagar, però que jo rebutjo només per ser la Primera Ministra. Em nego a hipotecar Israel per ocupar el lloc de premier” En concret, ha afirmat que no està disposada a renunciar d’antuvi a negociar sobre el futur de Jerusalem, o a aprovar ajudes per a les famílies més pobres, dues exigències dels partits ultraortodoxes, tan minoritaris com imprescindibles per a formar govern.

Es tracta d’un gest que, a parer meu, l’honora. És un d’aquells gestos que, sens dubte, ajuden a restablir la malmesa confiança en allò que hem convingut anomenar la classe política i el conjunt de la ciutadania. En efecte, veure com algú és capaç de posar límits clars al preu de governar i que hi ha algú disposat a no ser Primera Ministra a qualsevol preu, obre una petita finestra d’esperança.

Naturalment, hi haurà qui voldrà veure en aquest gest un posicionament purament tàctic o electoral, i potser alguna cosa d’això hi hagi. Això no obstant, el fet objectiu és que avui Tzipi Livni no és Primera Ministra perquè no ha volgut pagar determinats peatges. Una actitud que contrasta amb la que veiem en altres situacions més properes -potser no del tot comparables- en les que sembla que només compta el mantenir-se al govern, tant se val a quin preu. O situacions en les que, quan es tracta d’aprovar uns Pressupostos, tant se val d’on venen els vots, quin preu s’ha de pagar per ells, o quines coses cal oblidar transitòriament.



Post data: No entenc com alguns diaris, entre ells l’ Avui i el Periódico, han posat un suspens a Tzipi Livni pel fet de no haver pogut fer govern.

Sobre el Roine, a propòsit del comentari d’en Joan.

(article inèdit)

En Joan té part de raó quan, en el seu comentari, afirma que no podem anar augmentant indefinidament l’oferta d’aigua. Ho comparteixo. Però el que diu el Col•legi d’Enginyers de Camins, i el que diem des de CiU, no és pas això. El que diuen els Enginyers –i jo hi estic molt d’acord- és que l’aigua que generaran les dessaladores que s’estan construint en aquests moments, podrà servir (i és bo que així sigui) per retornar al Ter part del cabal que ara li xuclem per garantir l’abastament de Barcelona i entorn. El Col•legi diu –i jo hi estic molt d’acord- que l’important és incrementar la garantia d’abastament a l’anomenada regió ATLL o, el que és el mateix, a la Barcelona metropolitana en sentit ampli, la dels 5 milions d’habitants. Dit d’una altra manera, una de dues: o bé retornem part del cabal al Ter, o bé incrementem la garantia d’abastament a Barcelona i entorn, però les dues coses a l’hora no són possibles, si no és sumant el Roine a l’aportació de les dessaladores.

Pensar que l’aportació extra de les dessaladores serà suficient per resoldre el dèficit d’aigua de Catalunya és un error, pel simple fet que ha augmentat (i segurament continuarà augmentant) la població i pel simple fet que tots estem d’acord en la necessitat imperiosa de deixar d’explotar el Ter i de no incrementar l’extracció d’aigua de l’Ebre. És des d’aquesta perspectiva que els enginyers de camins (com abans els enginyers industrials, el Consell de Cambres de Catalunya, el RACC, o la mateixa CiU), creiem que cal gestionar en xarxa i que cal una aportació exterior de recurs via dessaladores i via Roine. Tenir més recurs disponible no ha de significar en cap cas tenir el dret a malbaratar l’aigua. Ben al contrari: tenir més recurs ha de significar tenir més garantia d’abastament per no haver d’estar una altra vegada sotmesos a l’atzar d’una climatologia tant canviant com la mediterrània i que tants disgustos ens ha donat darrerament.

Des de CiU diem, per aquest ordre: sí a l’estalvi, sí al Roine, sí a la dessalació, sí a la gestió en xarxa de l’aigua i sí a la reutilització. És en aquest mix que trobarem una resposta eficient a un dèficit que ens ha fet patir i molt aquest darrer any i que té nom i cognoms: la manca de garantia de subministrament d’aigua en un entorn de més de 5 milions d’habitants.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Sobre el 24è Congrés Nacional d'Unió.

Com un bri d’herba al mig del blat.

El problema d’haver deixat aparcat el blog durant tant de temps, és que hom podria esperar (i fora raonable que així fos) un escrit de represa d’un especial contingut, a cavall entre la justificació i la transcendència. Lamento comunicar que aquest no és el cas.

Des darrer article ençà ha plogut molt. Podria parlar de la galopant crisi econòmica, de les esfereïdores xifres ambientals que la UICN, reunida en Congrés a Barcelona, ha posat sobre la taula, o de l’evolució dels debats polítics tant al Parlament, com a les Corts Generals. Podria parlar del Congrés d’Unió que hem celebrat aquest cap de setmana, o podria parlar de l’èxit de la primer sortida per anar a buscar bolets amb en Miquel. Res de tot això. Ja ens vagarà. Avui m’agradaria parlar-vos d’una novel•la que ha escrit una persona que, tot i conèixer-la poc, em va cridar l’atenció des del primer dia que vaig parlar amb ella.

L’obra en qüestió duu per títol Heydrich i les agentss del saló Kitty, és de Miquel Esteve i l’ha publicada recentment Cossetània Editors. No us faré ni una crítica literària (pobre de mi....), ni tindré el mal gust de desvetllar-vos-en la trama. Només voldria apuntar-vos que es tracta de l’opera prima d’un home que, abans de publicar, dóna tota la impressió que ha llegit i que ha escrit. Que s’ha documentat bé. I, sobre tot, que ha reflexionat des de la postura (com va dir ell mateix el dia de la presentació pública del llibre a Barcelona) de qui volgudament ha optat per ser un bri d’herba al mig del blat. Una expressió que en Miquel ha encunyat per posar nom a la seva voluntària (i convençuda) vocació d’arrelar-se a la seva terra (la Ribera d’Ebre), enlloc de trasplantar-se a Barcelona.

No es tracta només –que també- d’una bona trama o d’un relat ben estructurat. Es tracta, sobre tot, d’una reflexió serena –des del camp de blat estant- sobre la condició humana. D’una reflexió que destil•la humanisme per entremig de tan inhumans personatges i de tan inhumanes tragèdies.

Res. Que us la recomano.