dilluns, 21 de desembre del 2009

Bon Nadal i bon 2010.


Arribats a aquestes dates, el que correspon és desitjar-nos a tots plegats un bon Nadal, unes bones Festes i un bon any 2010. Aquest és el meu desig per a totes aquelles persones que, des de l'acord o la discrepància, heu seguit aquest blog al llarg de l'any que ja s'acaba. I ho vull fer amb una extraordinària nadala dibuixada pel meu fill Miquel, així com amb una altra nadala, en aquest cas cantada, pel Lluís, fill d'un bon amic i membre de l'Escolania de Montserrat.

En Miquel i en Lluís, cadascú a la seva manera, són continuadors de les nostres tradicions. Tan de bo que al llarg de l'any 2010 els sapiguem tenir ben presents a l'hora de decidir allò que els afecta tant a ells, com als (i a les) que encara han d'arribar.

dijous, 26 de novembre del 2009

Carta oberta a l'Hble. Sr. Ernest Maragall: I quines pistes d’esquí ens recomana, Senyor Conseller ?

(article inèdit)


Llegeixo amb perplexitat les declaracions del Conseller Ernest Maragall sobre com omplir la setmana de vacances hivernals que el nou calendari escolar ens depara. El Conseller ens recomana anar a esquiar, i es queda tan ample...

Només tinc un petit dubte, Sr. Conseller: quines pistes creu que són millors per anar a passar la setmaneta a la neu en família ? Què li sembla millor, Conseller ? ens quedem als Pirineus o, posats a fer, practiquem idiomes i ens arribem als Alps, al Tirol o als Dolomites ?
Francament, Conseller Maragall, no sabem ben bé si es tracta d’un mal moment (tots en podem tenir un), d’una boutade al més pur estil de la gauche divine, o bé si estem davant una proposta raonada i que va de veres. Crec que tenim dret a saber quin és l’origen de les seves desafortunades declaracions.

Si la cosa ha estat fruit d’un mal moment, no se’n parli més. Tema tancat. Quedi en el capítol de les anècdotes (altrament dites maragallades). Per contra, si la cosa és pura provocació des de la comoditat benestant del progressisme oficial, em sembla que faria bé de recapacitar. Pels temps que corren, la seva proposta és insultant per a moltes famílies que han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. No és seriós que un representant qualificat del Govern catalanista i d’esquerres ens proposi anar-nos-en a esquiar en família tota una setmaneta. I, menys encara, que això es faci des de la suposada superioritat moral que s’acostuma a auto atribuir l’esquerra oficial d'aquest país i que, per cert, ja cansa.

El més preocupant, però, seria que la proposta de la setmana blanca, fos fruit d’un procés de reflexió. Si així fos, no només es palesaria el preocupant desconeixement de la realitat que té el nostre Govern, sinó que, sobre tot, s’evidenciaria la imperiosa i urgent necessitat de canvi. Per decència, Conseller.

La deixadesa del Govern en política de medi natural.

Intervenció al Debat de Pressupostos per denunciar la deixadesa de la Conselleria de Medi Ambient en temes de medi natural:

dijous, 19 de novembre del 2009

L’impost del temps.

(article inèdit)


Avui hem votat (en contra nosaltres i a favor el tripatit) la nova Llei de Prevenció i Control Ambiental de les Activitats. Es tracta de la llei que regula els procediments administratius que han de seguir les activitats que tinguin algun tipus d’afectació al medi ambient. La llei, per dir-ho telegràficament, les ordena en funció del seu potencial impacte sobre el mesi, i estableix quins requeriments i quins tràmits han de seguir per legalitzar-se. Així, correspondrà a la Generalitat l’autorització de les activitats amb major impacte sobre el medi i als ajuntaments les que tenen menor impacte. D’entre aquestes darreres, les més potencialment contaminants requeriran una llicència, mentre que la resta es podran autoritzar per règim de comunicació.

Nosaltres hi hem votat en contra per considerar que hem perdut una oportunitat de fer una llei molt més àgil i molt menys cara pels emprenedors i per les PIMES, i que alhora oferís major seguretat jurídica als administrats. Però, sobre tot, hi hem votat en contra perquè ens sembla que ja és hora de reduir dràsticament un impost del que no se’n parla, però que paguen (i de quina manera !) totes les empreses d’aquest país: l’impost del temps. És aquell impost invisible que paguen totes les empreses que esperen i esperen un permís d’alguna administració. És aquell impost que, en definitiva, no ajuda, sinó tot el contrari, a fer més competitives les nostres PIMES.

Que l’actual llei millora la precedent és cert (només faltaria !). Així ho hem reconegut des de la tribuna del Parlament. Però ens queda el regust amarg d’haver perdut una bona oportunitat de legislar pensant en les PIMES, pensant primer a petita escala, tal i com aconsellen les modernes recomanacions de la Comissió al Consell i Parlament Europeu. Malauradament, els uns s’han conformat amb legislar mirant el retrovisor i comparant-se amb la vella Llei Intervenció Integral de l’Administració Ambiental, mentre que els altres (nosaltres), hauríem preferit legislar mirat parabrises enllà, en la mateixa direcció que ens indica la Unió Europea en el seu document Small Business Act: al servei de la competitivitat de les PIMES, que, per cert, constitueixen el gruix més important del nostre món productiu.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Em cansa la hipocresia biopija: del Barcelona Climate Change Talks 2009 al Barcelona Snow show 2009.


Baltasar i Mayol fent pinya (imatge extreta del TN de TV3)


La setmana passada, Barcelona va acollir la reunió Barcelona Climate Change Talks 2009 o, el que és el mateix, la darrera reunió d’abast mundial abans de la cimera sobre canvi climàtic que es farà el desembre a Copenhaguen. Bé. Està bé que el nostre Govern i el govern de la ciutat de Barcelona maldin per acollir esdeveniments d’aquesta mena, més enllà dels minsos resultats que s’hi varen registrar.

Val a dir que, en paral•lel a les sessions oficials, el Govern de la Generalitat va promoure una sessió de treball amb representants de diferents governs regionals per tal de reivindicar el paper que les regions o governs subestatals poden jugar aquest àmbit. Tot un encert.

El que ja no em sembla tan encertat o, millor dit, em sembla un exercici d’hipocresia en tota regla, és que al mateix temps que acollíem a Barcelona tots els experts del món en la lluita contra el canvi climàtic, també acollíssim un espectacle anomenat Barcelona Snow Show 2009, consistent en muntar un tinglado a l’Estadi Lluís Companys tan espectacular com insostenible, per dur a terme una competició de salts de trampolí amb neu inclosa... al mig de Barcelona. Al mig d’aquella Barcelona que fa un any no tenia prou aigua.

Sí, amics. Mentre amb una mà els nostres governants locals i nacionals donaven lloçons al món per salvar-nos del canvi climàtic, amb l’altre promovien un espectacle absolutament injustificable del punt de vista ambiental. Ei ! i tot plegat succeïa la mateixa setmana, a la mateixa ciutat i promogut pels mateixos governants. Insultant.

Ja cansa tanta hipocresia biopija d’aquells que de dilluns a divendres ens donen lliçons de sostenibilitat, mentre que el cap de setmana ens aixequen la camisa en nom del turisme, de la modernitat o de la capitalitat mundial del nostre cap i casal. Ja no cola ser bio de dilluns a divendres i pijo de cap de setmana, benvolguda Regidora i benvolgut Conseller. Massa comèdia i massa presa de pel. L’espectacle del Conseller Baltasar i de la Regidora Mayol fent pinya amb la colla castellera per aixecar un castell a la Sala Oval del Palau Nacional, davant mirada curiosa dels delegats del món mundial a la nostra cimera sobre el canvi climàtic, retrata bé la frivolitat de tan excelsos personatges. Em pregunto com se’ls haurien mirat si haguessin sabut que, mentre amb una mà feien pinya contra el canvi climàtic, amb l’altre el promovien a base de malbaratar aigua i energia per entretenir el personal. I, a sobre, també ens donen lliçons contra la desafecció política... anem llestos.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Avui fa vint anys de l'esfondrament del Mur de Berlin.




Aquests dies molts mitjans de comunicació dediquen reportatges a la caiguda del Mur de Berlin, un esdeveniment sens dubte transcendent per als berlinesos i per als alemanys, però també per al conjunt d'Europa i del Món. He de reconèixer que, passats vint anys, encara avui se'm posa la pell de gallina quan torno a veure les imatges dels alemanys de l'Est creuant el Mur de la Vergonya camí de la llibertat, de la democràcia i del respecte als Drets de l'Home.

Com tantes i tantes persones, en LLuís (piqueta en mà), en Pepe (al meu costat), en Pere (que feia la foto) i jo mateix, varem aprofitar les primeres vacances que vam tenir després daqull 9 de novembre per participar simbòlicament i modesta d'un episodi que, ja leshores, teniem clar que passaria a la Història majúscula del segle XX.

Continuarà...

dijous, 22 d’octubre del 2009

Recollida selectiva dels residus municipals. No anem bé.

(Article inèdit, a partir d'una rigorosa i sensata reflexió de l'amic Ivan)


La legislació de residus municipals de Catalunya estableix, des de fa uns quants anys, que els municipis tenen l’obligació de recollir selectivament els seus residus municipals, amb l’objecte de reduir al màxim la quantitat de brossa amb destí als abocadors. Per aconseguir aquest objectiu, la llei ha estat modificada dues vegades (l’any 2003 i l’any passat) primer per introduir (i més tard per ampliar) una taxa de 10€ per cada tona de brossa urbana que vagi a abocador. Aquesta taxa va a parar a un Fons governat per un òrgan participat per la Generalitat i els Ajuntaments, els quals s’encarreguen de retornar-lo als municipis en funció de l’esforç que hagin fet en el camí de la recollida selectiva. Per dir-ho de manera senzilla, qui més residus recupera (és a dir qui menys en porta a l’abocador), més diners se li retornen.

Res a dir fins aquí: es tracta d’un mecanisme senzill, la bondat del qual ningú discuteix, tal i com va quedar demostrat en el tràmit parlamentari. El problema que ara s’albira, però, no té tant a veure amb la lletra de la llei, com amb la lletra petita del que en podríem dir el reglament (Previsió de retorn del cànon per al 2009). Resulta que d’un any per l’altre, l’òrgan de govern del Cànon (diguem-ho tot, per acord de totes les parts) ha modificat els criteris (els coeficients) del repartiment de manera que, segurament de manera no conscient, s’acaba perjudicant notablement als municipis que han fet l’esforç d’implantar la recollida selectiva de la matèria orgànica amb el sistema porta a porta. M’explico: la recollida porta a porta de la matèria orgànica és el sistema que permet recollir més percentatge de fracció orgànica, alhora que probablement sigui el sistema d’implementació més complex.

El canvi dels criteris representa, a efectes pràctics, una important minva dels ingressos que aquest municipi tenia del Fons per haver fet les coses bé. I això és greu per dues raons: perquè no es premia a qui més esforç ha fet, i perquè s’està dient als municipis que encara no han decidit el sistema, que no optin pel sistema porta a porta, ja que, des de la perspectiva de recuperació de costos, no els sortirà a compte. Alguna volta hi haurem de donar entre tots per fer justícia.

En la mateixa línia, sorprèn que, després d’anys i panys d’obligació per llei de recollir selectivament els residus, les sancions per als municipis que no ho fan en el cas de la fracció orgànica, no s’hagin concretat fins ara. Em pregunto si hi té alguna cosa a veure el fet que Barcelona –aquella ciutat que té tan significats verds al Govern- no s’ha decidit fins ara a iniciar la recollida selectiva de l’orgànica. Quina casualitat, no ?

dimecres, 7 d’octubre del 2009

A qui li pugui interessar:




El de l'esquerra és un gos i el de la dreta un lleó.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Del PIB al PNN: l 'interessant Informe Stiglitz.

(article inèdit).


Fa més d’un any, el President Sarkozy va encarregar a personalitats de reconegut prestigi un informe per mesurar el progrés econòmic i social dels països. Un informe per tal d’elaborar nous indicadors per a mesurar la riquesa des d’una perspectiva no estrictament economicista, sinó global.

El resultat s’ha conegut fa pocs dies. Es tracta d’un informe de més de tres-centes pàgines que, sota el títol Rapport de la Comissions sur la mesure des performances économiques et du progrès social fa un conjunt de recomanacions a tenir en compte i que bé podríem resumir en una: hem de desenvolupar indicadors que, més enllà de mesurar l’estricta producció econòmica (el PIB), ens ajudin a mesurar el benestar de la població. En aquest sentit, l’Informe ens parla del Producte Nacional Net (PNN), el qual, a més del PIB, mesura els efectes de la depreciació del capital en les seves dimensions natural, humana, etc.

Caldrà parar compte a aquest Informe que, al marge de la definició de nous indicadors, ens fa un reguitzell de recomanacions entre les que destacaria les següents:

- Tenir en compte el punt de vista de les famílies: tenir en compte els impostos, les prestacions socials, els serveis proporcionats per l’Estat en els terrenys de la salut i l’educació, etc.
- Avaluar la sostenibilitat del benestar, és a dir, la seva capacitat de mantenir-se en el temps.
- Proposar indicadors sobre la qualitat de vida.
- Establir un conjunt d’indicadors relacionals amb el medi ambient, particularment adreçats a donar resposta al fenomen del canvi climàtic.
- O bé avaluar exhaustivament les desigualtats, bé siguin de gènere, de generació, o conseqüència de la immigració.

L’informe és extens, rigorós i profund, i em dóna la sensació que es tracta d’una aportació a tenir en compte tant pel que diu, com per la talla intel•lectual de qui ho diu. En aquest sentit, destaquen els Premis Nobel d’Economia, els Professors E. Stiglitz (que n’és el coordinador) i Amartya Sen, entre molts d’altres. N’haurem de seguir parlant.

dijous, 10 de setembre del 2009

L’altra pregunta.

(article inèdit)


Ja sigui per l’interès dels mitjans de comunicació d’un i altre signe, per la perplexitat que generen determinades resolucions judicials, o pel temor dels uns i desig dels altres d’un possible efecte viral, la consulta popular sobre la independència que es farà aquest cap de setmana a Arenys de Munt està ocupant ones, pàgines i tertúlies de tota mena, fins l’extrem d’impedir-nos copsar la gravetat d’alguns esdeveniments que estan succeint al nostre voltant.

En aquest sentit, i vist el debat sobre la situació econòmica que es va substanciar ahir al Congrés dels Diputats, em sembla que els catalans (d’Arenys de Munt i dels altres 945 municipis) tenim una altra pregunta per fer-nos: quina part pagarem els catalans dels 15.000 Milions d’€ de la puja d’impostos anunciada ahir pel President Zapatero ?
Des del meu punt de vista, la resposta a aquesta pregunta és transcendent per diverses raons. La primera, perquè fa quatre dies que el tripartit va assumir (i aplaudir) el nou model de finançament que, vull recordar, repartirà entre el conjunt de comunitats autònomes de l’Estat 12.000 Milions d’euros, és a dir 3.000 milions d’euros menys dels que ingressarà l’Estat amb la puja d’impostos anunciada ahir pel President Zapatero. En segon lloc, perquè després d’assistir al sainet de l’estira i arronsa entre el nostre Govern i el de l’Estat per veure quina part del pastís dels 12.000 milions ens tocava, els catalans ara tenim el dret (i el Govern de la Generalitat, l’obligació) de conèixer quina part ens toca de l’altre pastís, del dels 15.000 d’increment de recaptació. Digueu-me pessimista, però molt em sembla que ens acaben d’aixecar la camisa, i de quina manera...

I en tercer lloc, conèixer la xifra del que haurem de pagar de més els catalans amb aquesta puja d’impostos, és important perquè el President Zapatero, aplicant allò de les millors majories que es fan i es desfan, només la pot fer viable amb el suport dels diputats catalans del PSC (digui el que digui l’Honorable Castells), d’ICV (tot i que s’auto-tranquil•litzarà amb allò de que els rics pagaran la festa) i d’ERC (que ja ha dit amén als Pressupostos del Govern Zapatero, en un signe més de la desorientació política que fa temps que pateix).

Que ningú ho dubti: per bé i per mal, hi ha vida més enllà d’Arenys de Munt. Vida, i preguntes. Moltes preguntes...

diumenge, 26 de juliol del 2009

Puigcercós, la prova del 9 del mal Govern i el cuento de l'equidistància.

Ara fa vuit dies, TV3 interrompia (com mai abans ho havia fet) una carrera de cotxes de Fórmula 1 per oferir-nos un especial TN Migdia. Un noticiari a mida per transmetre en directe una llarga intervenció de Joan Puigcercós. ERC beneïa el nou finançament, n'explicava les raons i en detallava les xifres fins el darrer cèntim. S'acabava (malament a parer nostre) el llarg culebrot del finançament, alhora que s'esmicolaven les espctatives d'aquells que creien que el finançament esdevindria un escull insalvable per a la cohesió del Tripartit.

Avui, una setmana més tard d'aquella estelar aparició (per cert qualificada de digne del Màgic Andreu per part de l'inefable Miquel Iceta), Puigcercós torna a ser el protagonista plantejant la necessitat de fer canvis a l'actual Govern. Clar i català: la reflexió de Puigcercós sobre la neessitat de remodelar el Govern és la prova del 9 del seu mal funcionament. En efecte, quan un dels integrants del Trpartit reclama públicament canvis a l'Executiu, és que el creu esgotat i sense l'empenta necessària per encarar la recta final de la Legislatura. Puigcercós ha clamat als quatre vents que veu el Govern sense l'esma necessària per recórrer la darrera etapa d'un Tour en elque encara li resten més d'un i més de dos ports de primera...

De les seves declaracions també se'n desprèn una segona qestió no menys interessant:
el lider republicà considera que els canvis han d'afectar a Consellers/eres més enllà dels republicans, ja que si parlés només pels Consellers / eres d'ERC, n'hi hauria hagut prou demanant o suggerint els canvis estimats al President, tal i com va fer ell mateix quan va abandonar el Govern per atendre les urgències d'ERC.

La darrera paraula la té el President Montilla, justament perquè ERC li va donar a apostant pel segon Tripartit. Em pregunto com vol el Sr. Puigcercós que ens creguem les seves proclames d'equidistància formulades, justament, el mateix dia, hora i lloc en el que demana retocs al Govern, amb l'objectiu confessat d'allargar la vida al segon Tripartit i de fer-lo arribar en millors condicions a les properes eleccions... N'hi ha per llogar-hi cadires.

dijous, 25 de juny del 2009

Lliurament de la Medalla Carrasco Formiguera al Dr. Hans Gert Pottering, President del Parlament Europeu.


Moment del lliurament de la Medalla Carrasco i Formiguera al Dr. Pottering.



(Text íntegre del discurs de lliurament)

Quan Unió Democràtica de Catalunya va decidir instituir la medalla Manuel Carrasco i Formiguera, ens guiava el propòsit d’honorar aquelles persones o institucions que més intensament haguessin treballat en defensa de l’ideari humanista que professem. Un ideari que, juntament amb el compromís, la voluntat de servei i la coherència, constitueixen el patrimoni més preuat d’Unió Democràtica de Catalunya, partit que va néixer fa gairebé vuitanta anys amb la ferma voluntat de promoure els valors humanistes d’inspiració cristiana al si de la comunitat nacional que per a nosaltres ha estat i és Catalunya.

Honorar la medalla amb el nom de Manuel Carrasco i Formiguera també ens obliga. Per a Unió Democràtica, Carrasco representa el compromís amb uns valors i amb un país. Carrasco fou un cristià, humanista integral, demòcrata convençut i persona lleial al seu país i les seves institucions. Avui dia és molt senzill ser demòcrata, estimar la pròpia terra i pregonar la pròpia fe. No ho era tant en els temps en que Carrasco es va comprometre amb Unió Democràtica. Quan va esclatar la Guerra Civil a Espanya, Carrasco va haver de fugir de Catalunya perquè el volien matar per catòlic. La dramàtica paradoxa és que fou capturat pels franquistes, per l’altre bàndol, i que aquests el varen afusellar per catalanista i demòcrata.

Carrasco representa, doncs, el camí de compromís, de servei als altres, de democràcia i de valors pel qual volem transitar tots els que compartim el seu ideari humanista. Per això, aquest guardó només podia portar el seu nom, un nom de pau, de tolerància, de respecte, de fermesa i d’integritat. Afortunadament, Carrasco no és l’únic nom possible entre les moltes persones d’Unió que en els moments més difícils es van distingir per la defensa compromesa de la democràcia i per la lluita per la pau. És evident, però, que la seva figura els representa a tots.

Aquest any el guardó arriba a la desena edició. L’han rebut, i ens han honorat acceptant-lo, figures de prestigi mundial com Ibrahim Rugova, Oswaldo Payá o Vaclav Havel, i també persones que, tot i que el seu nom no hagi transcendit les nostres fronteres, s’han distingit en la defensa de l’humanisme d’arrel cristiana. Cadascun dels guardonats ha atorgat prestigi, honor i brillantor a la medalla.

I avui, en aquesta mateixa línia de reconèixer persones de trajectòria exemplar, tenim l’honor de fer entrega de la medalla al Dr. Hans-Gert Pöttering. És prou sabut que és el President del Parlament Europeu des del 16 de gener del 2007, i que, des de la constitució d’aquest Parlament l’any 1979, li ha dedicat bona part de la seva vida i de la seva activitat política. Ell és un dels (pocs) diputats que ha mantingut ininterrompudament el seu escó al llarg de les diferents Legislatures del Parlament Europeu des del seu origen. Tal i com va tenir ocasió de dir-li el Sr. Duran Lleida en motiu de la recent visita que va fer a Barcelona per parlar de l’Europa social, trenta anys vivint Europa en primera línia li atorguen una autoritat i un coneixement excepcionals.

Pöttering també és una persona de profundes conviccions. Militant de la CDU alemanya des de ben jove, ben aviat va anar lligant la seva activitat a la seva passió europeista. Elegit diputat l’any 79, la seva activitat parlamentària s’ha centrat en la política de seguretat i defensa, àmbit que impulsà de manera decidida com a president de la Subcomissió de Seguretat i Defensa, en la reforma de les institucions europees per adequar-les a l’ampliació als nous països de l’Europa central i oriental i, especialment, en la defensa de la integració i consolidació política i institucional de la Unió. Pöttering, no cal dir-ho, va ser un dels grans impulsors del Tractat de la Constitució Europea i de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

S’ha dit sovint que els pares fundadors de la Unió Europea van ser persones amb un gran sentit de futur. Que van saber entendre que la pau s’havia de construir d’una altra manera. Que en aquella Europa fratricida que anava de guerra en guerra, hi havia un esperit i uns valors comuns, sobre els quals era possible construir una pau duradora i bastir un edifici polític de llibertat i de progrés col•lectiu. Que hi havia un esperit i unes arrels comunes que ens feien a tots membres d’una mateixa família. Fruit d’aquestes arrels, Europa podia compartir uns valors centrats en la llibertat i la democràcia, la defensa de la persona, la fraternitat i la solidaritat. Aquesta és la gran tasca de la Unió Europea i, alhora, el seu gran èxit: mai com ara, no hi ha hagut en la nostra història comuna un espai tan gran de pau, ni un procés tan intens de col•laboració mútua com el que estem construint, no sense dificultats.

Monet, Spaak, Adenauer, Schuman o De Gasperi ja no hi són, però la seva feina continua endavant gràcies a persones que, com el Dr. Pöttering, han sabut entendre el seu missatge i han volgut continuar lluitant per a fer-lo possible. Hi ha persones que honoren les institucions que presideixen; i hi ha institucions que honoren les persones que les presideixen. En el cas del Parlament Europeu i el Dr. Pöttering, institucions i presidents s’honoren mútuament.

Des d’Unió Democràtica, estem convençuts que Manuel Carrasco hauria estat un gran i ferm partidari de la Unió Europea. Ell pertanyia a un partit que ha estat considerat un dels primers exemples de partit demòcratacristià des de la seva fundació l’any 1931. Estem convençuts que s’hauria sentit còmode al costat d’il•lustres defensors del mateix ideari, com ara De Gasperi o Adenauer, que, després de la Segona Guerra Mundial, van treballar per una Europa unida com a garantia de pau, des de la defensa i promoció dels valors cristians del nostre continent, en clara contraposició amb els experiments totalitaris que varen sembrar Europa de cadàvers.

Van ser aquests dos grans totalitarismes que van acabar amb la vida de Carrasco, els mateixos que pocs anys després, també van voler acabar amb l’ànima d’Europa. Tots dos totalitarismes l’any 1936 van prendre Espanya com a veritable camp de batalla, i entre l’un i l’altre van acabar matant Carrasco. Dos totalitarismes que haurien pogut acabar amb Europa. De fet, gairebé ho varen aconseguir. La Unió Europea, doncs, és, per ella mateixa, una forma de reivindicar la memòria de Carasco i de preservar Europa dels mateixos errors que van acabar amb la seva vida. L’Europa que persones com el Dr. Pöttering construeixen cada dia amb el seu esforç, és l’Europa de la llibertat i de la democràcia, del respecte i dels valors; en definitiva, l’Europa que Carrasco hauria desitjat i que també hauria defensat amb tota convicció.

L’any 1931 Carrasco i Formiguera escrivia que les llibertats de Catalunya havien de servir per a fer més sòlida la unió dels diferents pobles d’Espanya, els quals, des de la fesomia i personalitat pròpies, se sentirien més forts i més units. Un nacionalisme català, doncs, entès com “la derivació d’un superior humanisme i de l’afany que els pobles siguin lliures per sentir-se tots més germans per tal de fer l’obra magna i conjunta de la pau, del progrés i de la fraternitat universal”.

Algú que escrivia això ara fa vuitanta anys, per força, hauria de ser avui un convençut defensor de la Unió Europea, entesa aquesta com un espai de pau, de progrés i de fraternitat, edificat sobre la voluntat lliure dels pobles que l’integren. I Carrasco, com l’amic i President Hans Gert Pöttering, com a humanistes que són, voldrien i volen una Unió Europea edificada sobre la llibertat de les nacions, una Europa de les nacions, més que no pas una Europa dels estats. Una Europa amb ànima. Una Europa pàtria comuna, que, com a tal, és molt més que la simple suma d’un seguit de tractats.

Per a Unió Democràtica de Catalunya és un honor atorgar aquesta medalla al Dr. Hans-Gert Pöttering. Estem convençuts que si Carrasco fos avui entre nosaltres, seria un europeista convençut. Un europeista capaç d’apreciar i reconèixer l’ingent treball de l’amic Pöttering al servei d’aquesta Europa. Estem convençuts, que compartiria la necessitat de construir l’Europa unida que necessitem, per tal de preservar la pau, de garantir el progrés material i espiritual, d’aprofundir en la llibertat i d’eixamplar la democràcia. Per això, des d’Unió Democràtica de Catalunya, hem considerat just i oportú, atorgar aquesta medalla a algú que ha consagrat bona part de la seva vida a defensar els mateixos valors que van guiar, fins a l’últim minut, la vida de Manuel Carrasco i Formiguera.

divendres, 5 de juny del 2009

dijous, 4 de juny del 2009

El Conseller Baltasar està nerviós i altres històries.

U.

Avui han comparegut al Parlament els Consellers Saura i Baltasar amb el doble objectiu de passar balanç de la temporada i explicar els plans del Govern de cara a l’estiu vinent pel que fa als focs forestals. Els he vist entre xuletes (amb perdó) i nerviosos. Baltasar, sense anar més lluny, m’ha retret el contingut d’una entrevista que vaig fer diumenge passat a La Mañana de Lleida en la que afirmava que per ICV els pagesos són presumptes delinqüents ambientals. Els asseguro que tal afirmació no va ser fruit ni de la improvisació, ni del context de campanya electoral en el que estem immersos. Va ser una reflexió mesurada, conseqüència d’haver parlat (el dia mateix de l’entrevista i molts altres dies) amb molts pagesos, ramaders, regants i alcaldes de les terres de ponent (per no parlar dels motoristes, caçadors i pecadors, els quals encara se senten més perseguits que els pobres pagesos).

Si primer va ser la rèplica del Diputat Pané el que em va indicar que ICV es sentia feble, la intervenció del Conseller Baltasar a la Comissió Parlamentària parlamentària d'aquest matí m’ho ha acabat de confirmar. És per això, que em sento obligat a adjuntar-vos un enllaç amb aquella entrevista tant transcendent als ulls dels mandataris d’Iniciativa per Catalunya Verds, cosa que faré tant aviat com pugui.

DOS.



En la mateixa compateixença, els hem demanat perquè ni els bomebers ni els forestals han inspeccionat la Muntanya Russa del Tibidabo que, a parer nostre, incompleix flagrantment la normativa de prevenció d'incendis, atès que està al mig del bosc s'alzines. Resposta: El Conseller Baltasar ha dit que era cosa del Conseller Saura, i el Conseller Saura ha dit que era cosa de l'Ajuntament de Barcelona (i s'han quedat tan amples !) El problema, a parer nostre, és que la ditxosa muntanya russa es troba al bell mig de Collserola, aquell espai que el tripartit fa 5 anys que promet que serà parc natural. Patètic.

TRES.

Després de demanar durant 5 anys el Pla de Política Forestal, el Govern me l'ha lliurat en format CD mitja hora abans d'iniciar la compareixença. Com us podeu imaginar, el Conseller s'ha prou cuidat de dir en la compareixença que ja l'havien redactat. A primer cop d'ull, 36 pàgines en cinc anys surt a poc més de 7 pàgines per any. El deuen haver escrit a 80 Km/h...

I QUATRE.

Feia més d'un més que havia demanat al Conseller Baltasar un reguitzell de dades sobre l'empresa Forestal Catalana del Departament de Medi Ambient. Com que m'interessaven de cara a la compareixença, ho vaig fer via pregunta escrita al Govern. Doncs bé, a diferència del Pla Forestal (lliurat mitja hora abans perquè no fos dit -i perquè no me'l pugués estudiar), les respostes me les han donat mija hora després de la meva intervenció. Curiós, no ?

dilluns, 25 de maig del 2009

Escoles i casernes.

(article inèdit)


Diu la Ministra Chacón que ha obert un expedient per aclarir com pot ser que una escola hagués visitat la caserna de Hoyo de Manzanares quan ja es tenia coneixement del brot del grip malnomenat porcí. Sens dubte, es tracta d’una hàbil maniobra ministerial per tal de situar-se automàticament a l’altre costat del problema: demanant explicacions i obrint expedients, el que fa la Ministra és proclamar als quatre vents que ella no és part, sinó jutge del problema. El que fa és dir-nos que ella, per més que estigui al capdamunt de la piràmide de comandament de la cosa militar, no té res a veure amb l’incident. Curiós.

Però encara em sembla més curiós (i preocupant) que ningú hagi qüestionat la bondat de que les escoles visitin les casernes militars com qui visita el museu de la ciència, el zoològic o el museu d’art contemporani... I en això sí que hi deu tenir alguna cosa a veure la Ministra, no ? O és que tampoc ho sabia que les escoles visitaven les casernes ?

Una de dues: o la Ministra beneeix la visita d’escoles a les casernes militars, o aquestes es fan a esquenes seves. I com que hem de suposar que es tracta d’unes visites beneïdes, crec que convindria que la Ministra Chacón ens expliqués als pares i a la societat en general quins són els objectius i beneficis de tant edificants excursions.


Post data: brillant la idea de suspendre els mitins d'un en un, amb l'excusa de que s'ocupa dels pobres engripats. Aviat superarem la lucecita del Pardo...

dimarts, 19 de maig del 2009

La veritable España plural de ZP.



Avui diversos diaris (el requadre adjunt és tret de La Vanguardia) publiquen el mapa dels ajuds per a la compra d'automòbils que va prometre el President Zapatero en el transcurs del darrer Debate del estado de la Noción. De fet, si ens hi fixem bé, aquest mapa és la primera concreció tangible d'aqulla España Plural tantes vegades predicada i tantes vegades promesa pel President José Luís Rodríguez Zapatero..

Es veu que no ho haviem entès prou bé. Resulta que la pluralitat promesa per ZP no passava per la política, ni pel respecte a les forces més votades (vegeu els casos basc i català), com tampoc pel tracte fiscal just o no discriminatori. Res d'això. Per fi s'ha desvetllat el mapa de la pluralitat. Aquí el teniu. En ell s'hi representen amb tons diferenciats aquelles parts de l'España Plural zapaterista a les quals no els queda cap altre remei que fer cas al President (les Comunitats governades pel PSOE); les que no li fan cap cas (Comunitats Populars); i les que no saben o no contesten, entre les quals hi ha les que no contesten perquè no poden (cas de Catalunya) i les que, tot i poder, no contesten perquè no volen (cas de Madrid). Vaja, que tants cap tants barrets... Vista la qual cosa, em pregunto què en deu pensar José Bono, defensor a ultrança com era de la igualtat entre ciutadans i territoris de la pell de brau. De moment sembla que no piula...

dissabte, 16 de maig del 2009

A propòsit de les Àrees Residencials Estratègiques. El cas de Manlleu

Parlament de Catalunya, Comissió de Política Territorial.


dijous, 16 d’abril del 2009

La nova Llei d'Avaluació Ambiental Estratègica: tard i malament.

Aquesta és la intervenció al Ple del Parlament per fixar la posició de CiU: Estem clarament a favor de l'avaluació ambiental dels plans i programes de l'Administració, però discrepem de com el Govern Tripartit ha tranposat la Directiva Europea al nostre ordenament jurídic. A cada cruïlla, el Tripartit ha escollit la pitjor opció, la més burocratitzada, la més alentidora, la més enrevessada que, en cap cas, és sinònim ni de major control ambiental, ni de major competitivitat, sinó més aviat el contrari.

divendres, 3 d’abril del 2009

La Vic-Olot: entre la bona notícia i l’oportunitat perduda.

(Article publicat a El 9 Nou)


L’entrada en servei de la Vic-Olot és una bona notícia. Ens n’hem de felicitar, alhora que hem de saber-la aprofitar, justament en un moment de crisi com el que estem vivint. Apostar per la connectivitat, escurçar les distàncies i avençar en la millora de la nostra xarxa viària són aspectes positius, ja que propicien la millora de la competitivitat. A les nostres mans està el saber aprofitar tot el potencial que ens ofereix aquesta nova infraestructura en terrenys tant diversos com l’industrial, el turístic, l’universitari o en els àmbits cultural, lúdic o dels serveis.

Això no obstant, l’accidentat procés polític que ha patit aquesta infraestructura des de l’arribada del Tripartit al Govern Català a finals del 2003, s’ha traduït a la pràctica en una pèrdua significativa del seu potencial o, el que és el mateix, en una oportunitat perduda. La paralització de l’obra durant més d’un any, així com el replanteig a la baixa d’aquesta infraestructura, han estat dos factors que pagarem molt cars. Si se’m permet, força més cars que una obra que, entre demores i replantejos, ens ha acabat costant un 40% més del previst inicialment.

Si analitzem la seqüència dels esdeveniments, ens adonarem que dilluns mateix començarem a pagar l’elevat peatge que el partit majoritari del Govern va acceptar dels seus socis minoritaris ara fa cinc anys. Un peatge que també incorporarà el cost d’haver decidit tard i malament importants aspectes col•laterals de la Vic-Olot. Passar de quatre carrils a dos per imposició dels ecosocialistes, així com no tenir resolt a dia d’avui ni el Quart Cinturó, ni la variant d’Olot, són qüestions que redueixen notòriament el potencial dinamitzador de la Vic Olot. Una indecisió i una inacció que ens aboquen a un col•lapse cert tant a la C-17, com a l’entorn d’Olot. I, el que és més greu encara, a una sinistralitat potencialment més elevada, ja que enlloc està escrit que l’alternança entre dos i tres carrils sigui més segura que el dos carrils per banda.

Recordo com si fos ara el debat que varem tenir al respecte al Parlament de Catalunya a principis del 2004. Ja aleshores es va posar de manifest que la concepció de la Vic-Olot de CiU era diametralment oposada a la que, malauradament, es va acabar imposant després de no pocs equilibris al si del Tripartit. Per CiU la Vic-Olot era quelcom més que un simple nexe entre capitals de comarca. Nosaltres la varem concebre també com una nova via d’accés a Europa des de l’anomenada Catalunya Central. Per això es va plantejar un eix de quatre carrils, per això es va plantejar executar-la simultàniament a la variant de circumval•lació d’Olot i per això anava indefectiblement vinculada tant a la Olot-Figueres, com al Quart Cinturó.

En front d’aquest plantejament, es va acabar imposant el del Tripartit: una via intercomarcal d’un carril per banda i, lògicament, desconnectada tant de la variant d’Olot, com del Quart Cinturó. I així estem: avui inaugurem una carretera per la qual no hi podran passa determinats camions, cosa que equival a dir que els farem fer més quilòmetres, que cremaran més gasoli i que, per tant, faran moltes més emissions de CO2. I tot plegat no se sap ben be si per una mal entesa sostenibilitat ambiental, o per una egoistament entesa sostenibilitat del Tripartit. En qualsevol cas, benvinguda sigui aqueta nova via de comunicació amb totes les seves imperfeccions. Una via que, per cert, si no hagués estat licitada per l’anterior Govern de CiU, probablement hauria tingut el mateix destí que el Quart Cinturó, el més calent del qual és a l’aigüera.

dijous, 26 de març del 2009

Política de medi natural: algú sap cap on anem ?

(article inèdit)

Superat l’equador de la Legislatura, hi ha poques coses més decebedores que el donar un cop d’ull als compromisos del Conseller Baltasar en matèria de medi natural. Al costat d’una discutida política de l’aigua, d’una dubitativa política de residus i d’una ineficaç política d’habitatge, el Conseller Baltasar exhibeix una desconcertant política de medi natural. El desconcert legislatiu, la deixadesa organitzativa i l’absència de criteris són, al costat d’una pèssima gestió, els principals trets que la caracteritzen.

Vegem, si més no, alguns exemples d’aquestes mancances. En matèria legislativa, poca cosa queda dels compromisos del Conseller davant la Comissió de Medi Ambient del Parlament el 16 de març de 2007: ni llei catalana de la biodiversitat, ni llei d’ampliació del Parc Nacional d’Aigüestortes, ni la llei catalana de caça, ni la modificació de la llei d’accés motoritzat al medi natural, ni la llei de creació del Parc Natural de Montgrí Medes. Res de res. Llevat de la llei de pesca fluvial (que, veient com va, potser hauria estat millor no fer-la, tai i com ja ha demanat unànimement la Diputació de Lleida) la resta de projectes de llei, simplement allarguen la llarga llista d’incompliments del Govern.

Des del punt de vista organitzatiu, el panorama és encara pitjor. La seqüència és la següent: el tàndem Milà / Luque va prometre l’Agència Catalana de la Natura. El tàndem Baltasar / Pellissé, va prometre la remodelació de la Direcció General de Medi Natural i del Centre de la Propietat Forestal. A dia d’avui ni Agència ni remodelacions, de manera que el tàndem Baltasar / Buenaventura (pragmàtics com són) s’han apuntat al qui dia passa any empeny, que mai compromet tant com la promesa incompleta. I, mentre tant, el desànim entre els tècnics i el personal de la Direcció General va creixent (gairebé tant de pressa com la plantilla de l'empresa pública Forestal Catalana), cosa que s’acaba traduint en una gestió desgavellada: a dia d’avui encara no s’ha fet el reglament de la Llei de protecció dels animals (que és del 2003), ni tenim notícia de les plantes de biomassa forestal que el 2004 va prometre i comprometre el Govern per sustentar una correcta gestió dels boscos, o no coneixem cap programa nou de protecció d’espècies en perill d’extinció, per no parlar de la no-solució del tema dels micos de Camarles, del desmuntatge ignominiós del voluntariat a Vallcalent de Lleida, o de la inexistència de cap nou programa de control de les espècies invasores.

Una mala política que es complementa amb una preocupant absència de criteri i de priorització: on és el Pla General de Política Forestal que s’hauria d’haver aprovat el 2004 ? on són els Plans d’usos i gestió dels espais inclosos a la Xarxa Natura 2000 ? On és el nou parc natural de Prades i Poblet, on és l’ampliació del Parc Natural de Montserrat, anunciats tots ells pel Conseller en seu parlamentària ara fa dos anys ?

Només la incompetència manifesta en política de l’aigua i el soroll (més que no pas les nous) en política d’habitatge poden dissimular l'indissimulable: l'erràtica i desconcertant política de Medi Natural del Govern català. Una política que, malauradament, avui ja només té un qualificatiu precís: la deixadesa.

dijous, 19 de març del 2009

Un Govern cohesionat.

(article inèdit)

El desallotjament dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona i les posteriors càrregues policials han posat una altra vegada de manifest l’evident manca de cohesió dels partits que donen suport al Govern. Vegeu, si no, les frases que han pronunciat diferents responsables polítics dels diversos partits que suporten l’actual Govern: Totes les cites que reprodueixo a continuació són literals i, encara que no ho sembli, en cap cas –en cap- han estat pronunciades pels partits de l’oposició.

“Han de dimitir els responsables d’Universitats d’aquests moments per no saber explicar els beneficis que comporta Bolònia”. Pablo Fernández, dirigent de les Joventuts del PSC.

“Els errors continus de Joan Saura han demostrat la seva incapacitat per continuar al capdavant de la conselleria d’Interior. Eexigim, per tant, el seu cessament o dimissió”. Uriel Bertran (Diputat d’ERC)

“En l’actual context de crisi econòmica, és inadmissible que els antiavalots dels Mossos d’Esquadra i el seu responsable polític Joan Saura, utilitzin aquests mètodes. Uriel Bertran (Diputat d’ERC). (1)

“Els membres d’EUiA presents a les manifestacions estan al costat dels ferits (...) Els fets són greus i inacceptables (...) El Govern ha de demanar perdó als estudiants, als periodistes i als ciutadans agredits”. (Nota oficial de la Comissió Política d’EUiA)

“Va fallar l’adequació i la proporcionalitat” Blanca Palmada (Comissionada d’Universitats, membre d’ERC).

Tota una exhibició d’unitat, de cohesió, de lleialtat, de solidaritat i de companyonia política al si del Govern Tripartit, no creieu ? D’això sí que se’n pot dir un Govern plural. Tant plural que integra dintre seu la més bel•ligerant de les oposicions.

La veritat és que, veient actuar aquest Govern, a vegades no se ben bé perquè em paguen el sou. Avui mateix, és d’aquells dies en els que els diputats de l’oposició en tenim ben be prou callant i observant les habilitats del Govern per exercir d’oposició. Crec francament que superen amb escreix la nostra capacitat opositora.


(1)Haurem de demanar al Diputat Bertran si aquests mateixos mètodes són admisibles en temps de puixança econòmica, no ?

dijous, 5 de març del 2009

Quin país, quin paisatge i quin paisanatge...





Si Don Miguel de Unamuno aixequés el cap, bé podria tornar a pronunciar la cèlebre sentència “que país, que paisaje y que paisanaje”. Parlo, naturalment, del patètic espectacle que des de fa uns quants dies ens estan oferint els responsables del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, arran de l’ús fraudulent d’imatges d’arreu del món per promocionar la Costa Brava.

Certament, quin país (el nostre), quin paisatge (el de la Costa Brava), i quin paisanatge (el del Patronat de Turisme Costa Brava Girona), que ni tant sols s’ha plantejat la possibilitat de dimitir, després de fer-se evident l’engany als potencials turistes i el menyspreu al paisatge que, suposadament, haurien de promocionar.

Pel que es veu, aquest paisanatge (començant pel President de la Diputació, continuant per la Directora i acabant pels publicistes) , encara no s’ha adonat que la raó de ser del Patronat que els paga la nòmina és, precisament, el paisatge que han menyspreat. . Estem arreglats.



(Foto de La Vanguardia)

dijous, 26 de febrer del 2009

Carod (i el seu seguici).

(article inèdit)


Escric aquesta nota des de la Comissió de Cooperació del Parlament de Catalunya, a la que he assisteixo en substitució d’un company Diputat que ha d’atendre un altre compromís parlamentari. Resulta que compareix el Vicepresident del Govern, l’Honorable Sr. Carod Rovira per explicar el Pla Anual de Cooperació per al 2009. No sóc coneixedor dels temes de cooperació, raó per la qual no goso opinar, per simple prudència.

Hi ha, però, una cosa que m’ha cridat poderosament l’atenció. El Vicepresident Carod ha vingut acompanyat del Secretari General (Niubó), de la Viceconsellera (Clavell), del Director General (Minoves) i d’una dotzena de persones més, que no se sap ben be què hi pinten. Una de dues: o són els autors del Pla (amb la qual cosa, costa justificar que perdin tot un matí de feina per a escoltar al seu cap com explica la cosa), o bé no tenen res a veure amb el meravellós Pla del Sr.Cardod (amb la qual cosa, la seva presència a la Comissió encara és més injustificable).

Només tres coses m’han quedat meridianament clares. La primera, que a l’entorn del Vicepresident Carod hi ha (pel cap baix) quinze persones que tenen molt poca feina. La segona, que el Vicepressident del Govern Català necessita molta pompa per dissimular allò que no té (poder i autoritat). I la tercera, que tota aquesta broma la paguem entre tots.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Montería.

(article inèdit)


El 24 de febrer de 1998, Raimon Obiols publicava a les pàgines d’El País un article titulat Montería. L’aleshores membre de la Ejecutiva Federal del PSOE, feia una deliciosa i sarcàstica descripció d’una montería que havia agafat notorietat pública. Els protagonistes d’aleshores eren Conde, Perote i Garcia Trevijano, entre altres.

A continuació transcric literalment tres paràgrafs d’aquell article en el que s’hi aprecia la fina ironia de l’autor, tot recreant-se en aquell caspós episodi, al mateix temps que s’hi destaquen tres aspectes definidors de la monteria: la metàfora del poder, els negocietes que en ella s’hi solen fer i l’estètica franquista que les caracteritza.

“Durante ciertos años -en lo que eufemísticamente se ha llamado "el régimen anterior"-, la montería, con el Caudillo cuidadosamente depositado en el puesto central, en una especie de sagrario cinegético, rodeado de toda la inefable corte de los milagros del poderío franquista, se convirtió en la más rotunda metáfora del poder.” (...)

“Allí, mientras los subalternos y la inevitable jauría jaleaban y perseguían la presa hasta situarla a cómodo tiro de los jerarcas, éstos -es decir, los que habían logrado el acceso al sancta santórum más emblemático del poder- disparaban a matar sin riesgo alguno, cómodamente apoltronados en sus puestos de caza, mientras de paso ligaban algún negociete.” (...)

“Sólo hemos podido apreciar la fofa comodidad de la buena montería de los viejos tiempos, con su sadismo hipócritamente disimulado, su ferocidad bien abrigada, su chupeteo de petaca de whisky, sus sombreros tiroleses y, en general, su indumentaria campera de estricta etiqueta franquista. Sin olvidar la imprescindible confraternización (a medio camino entre la campechanía nacional-católica y la camaradería cuartelera) con algún mayoral rojillo.” (...)


Si en dóna de voltes la vida... Ara resulta que, passats 11 anys, els protagonistes de la montería ja no són els criptofranquistes Conde, Trevijano o Perote, sinó algun mayoral rojillo ascendit al sancta sanctorum més emblemàtic del poder i còmodament situat al bell mig del sagrari cinegètic d’aquella finca perduda a mig camí de Castella i Andalusia.

Ara resulta que el sadismo hipòcritamente disimulado ja no és una exclusiva d'aquells sinistres personatges de la dreta cavernària, sinó que es veu que té nous adeptes. Quanta raó té el bolero quan afirma "la vida te da sorpresas, sorpresas té da la vida..."

No se si avui, benvolgut Raimon, onze anys després d’aquell memorable article, gosaries parlar de negocietes entre els participants de l’última montería que s’ha fet famosa. Ves a saber... Pel demés (el chupeteo de la petaca de whisky, els barrets de tirolès i la indumentària campera) sembla que la cosa no ha canviat gaire. Pura anècdota, llevat del tema de la llicència per a matar de la qual sembla que se’n cuida el Sr. Manuel Chaves, President, per cert, d’aquella Ejecutiva Federal del PSOE a la que un dia, benvolgut Raimon, vares pertànyer. Sorpresas te da la vida...

dijous, 19 de febrer del 2009

El preu del PSC per salvar el Conseller Saura.

(article inèdit)


Ahir el Grup Parlamentari de CiU va portar al Ple del Parlament la reprovació del Conseller Saura per la maldestra gestió de les ventades que fa escassament un mes varen afectar diferents indrets de Catalunya.

Reprovar un Conseller no és una pràctica habitual. Que jo recordi, en la present Legislatura únicament s’ha portat al Ple la reprovació del Conseller Baltasar per caòtica gestió de la sequera i la de la Ministra Magdalena Alvarez, no recordo si pel caos a l’aeroport d’El Prat, o pel desastre continuat de Renfe Rodalies, tant se val. El manual exigeix (i així ha passat en tots els casos) que els grups que donen suport al Govern votin en contra de la reprovació, per tal d’evitar amb els seus vots que aquesta prosperi.

Exactament això és el que va passar ahir al Ple del Parlament: PSC, ERC i ICV van votar contra la reprovació del Conseller Saura, de manera que la cosa no va anar a més. Però de tot aquest episodi, el que més em crida l’atenció, és que just abans de que els vots del PSC (i els d’ERC) es sumessin als d’ICV –partit del Conseller Saura-per salvar-lo, ICV va anunciar que es desdeia de donar suport a la vaga que els mestres de les escoles públiques faran contra el Conseller Maragall.

La seqüència és fàcil d’imaginar, segurament es deu assemblar força a aquesta: Saura demana al President Montilla, el suport dels diputats socialistes per superar la reprovació. El President Montilla hi està d’acord, amb una petita contrapartida: exigeix a Saura que es faci enrere (abans de la votació de la seva reprovació al Parlament) del suport que ICV havia anunciat a vaga contra el conseller del PSC Ernest Maragall. A les sis de la tarda apareixen els teletips d’ICV desmarcant-se de la vaga contra el Conseller Maragall i a les 7 els vots socialistes salvaven el Conseller Saura de la Reprovació. Més clar, l’aigua.

dimecres, 18 de febrer del 2009

La Democràcia és cosa de tots.

Un bon amic m'ha fet a mans aquest curt sobre la Democràcia. Una bona lliçó.


divendres, 13 de febrer del 2009

Estem per l'eficiència energètica dels edificis.

Intervenció a la Comissió de Medi Ambient delParlament (11 de febrer de 2009)

divendres, 6 de febrer del 2009

80 Km/h, tants caps tants barrets...

(segona intervenció respecte els 80 Km/h)

dijous, 5 de febrer del 2009

Perquè estem en contra de limitar la velocitat a 80 Km/h ?

Primera intervenció (de dues) al Ple del Parlament (5 de febrer de 2009)


dilluns, 2 de febrer del 2009

Consell Nacional d'Unió.

Roda de Premsa posterior al Consell Nacional d'Unió (31 de gener de 2009)


divendres, 30 de gener del 2009

Saura, la llibertat, la seguretat (i la responsabilitat).

(article inèdit)


Encara no fa vuit dies vaig intervenir al Ple del Parlament per interpel•lar en nom de CiU el Conseller Saura sobre la utilitat –a parer nostre, irrellevant- de la polèmica mesura de prohibir circular a més de 80 Km/h a les carreteres i autopistes de l’entorn de Barcelona. Tinc al meu davant la transcripció literal del debat perquè no vull especular. El Conseller Saura va cloure la rèplica amb la següent afirmació: “Quan es prenen mesures de disminució de la velocitat fins que hi hagin llindars de contaminació acceptables per la Unió Europea, es perd llibertat a canvi de més salut, de més seguretat, de menys congestió”. Una afirmació certament contundent, precedida per una curiosa reflexió sobre el guany en seguretat i la pèrdua de llibertat que, a parer seu, suposen els semàfors: miri –ens deia el Conseller Saura- quan es posen semàfors es perd llibertat, una part de llibertat, perquè quan es posa vermell no pots passar. La cita és literal.

Curiosa reflexió, sobretot si tenim present que aquest no és precisament el criteri que ni ell ni ICV utilitzen, per exemple, a l’hora d’enfrontar-se al consum de determinades drogues, no ? Francament, em va sorprendre que Saura s’amagués darrera l’axioma de menys llibertat a canvi de més seguretat per defensar la polèmica mesura dels 80 Km/h. Però el més curiós de tot plegat és que aquell raonament que valia pel transit, no es va pas aplicar davant la maleïda ventada que tant i tant mal ens va fer el cap de setmana passat. En aquest cas, és evident que el Govern no va optar pel principi de reduir-nos la llibertat, prohibint les activitats a l’aire lliure, a fi d’ampliar-nos la seguretat. Perquè ?

De les darreres declaracions del Sr. Boada es desprèn que el Govern de la Generalitat ha optat per centrifugar responsabilitats cap al món local i per responsabilitzar del tema a un protocol obsolet (per cert, tan modificable com el Túnel de Bracons, el PHN o la Ciutat Judicial, entre moltes altres qüestions que bé ha pogut canviar el Govern Tripartit al llarg dels darrers cinc anys).

Temps hi haurà per poder-ho debatre serenament i constructiva al Parlament. Entre tant, uns i altres farem bé aportant rigor i llum a un debat que, més enllà d’escatir responsabilitats, haurà d’ajudar-nos a evitar que es repeteixin situacions com la viscuda el cap de setmana passat. Un debat en el qual la utopia del risc zero no hauria de ser ni un amagatall pel Govern, ni una exigència demagògica de l’oposició. Tant de bo uns i altres estiguem a l’alçada.

dimecres, 21 de gener del 2009

I ara l’avortament...

(Article inèdit)


Llegeixo a La Vanguardia que el Govern de la Generalitat preveu atorgar el dret a decidir sobre l’avortament a les joves de 16 anys, de manera que no els calgui consultar als pares i que, en cas de discrepàncies, acabi decidint un jutge. Francament, em sembla una barbaritat tant pel fons de la qüestió, com per la forma.

Des del punt de vista del fons, sempre m’he decantat per la defensa del dret a la vida. Per aquesta raó crec que els governs i les administracions el que han de fer és una bona educació sexual als joves adolescents, així com garantir un suport efectiu, explícit i real a les mares.

Del punt de vista formal, em sembla inversemblant que una mesura com aquesta s’inclogui en una llei de protecció de la infància (!). Si tot plegat acaba cristal•litzant, em sembla que serem el primer país del món en el que els infants tindran el dret d’avortar, però no de néixer... Tot un despropòsit, tota una frivolitat.

Un cop més, ens trobem davant d’un estirabot del Tripartit, que segurament persegueix dividir el país entre els meus i els altres, entre els progres i els carques, entre els bons i els dolents, simplement per anar fent bullir l’olla i distreure l'atenció davant el crític panorama social i econòmic que patim. Es tracta, en definitiva, d’una d’aquelles mesures que vesteixen de progre per quatre xavos. El problema és que, quan parlem d’avortament, parlem, ni més ni menys, de la vida. Poca broma.