(article inèdit)
Escric aquesta nota des de la Comissió de Cooperació del Parlament de Catalunya, a la que he assisteixo en substitució d’un company Diputat que ha d’atendre un altre compromís parlamentari. Resulta que compareix el Vicepresident del Govern, l’Honorable Sr. Carod Rovira per explicar el Pla Anual de Cooperació per al 2009. No sóc coneixedor dels temes de cooperació, raó per la qual no goso opinar, per simple prudència.
Hi ha, però, una cosa que m’ha cridat poderosament l’atenció. El Vicepresident Carod ha vingut acompanyat del Secretari General (Niubó), de la Viceconsellera (Clavell), del Director General (Minoves) i d’una dotzena de persones més, que no se sap ben be què hi pinten. Una de dues: o són els autors del Pla (amb la qual cosa, costa justificar que perdin tot un matí de feina per a escoltar al seu cap com explica la cosa), o bé no tenen res a veure amb el meravellós Pla del Sr.Cardod (amb la qual cosa, la seva presència a la Comissió encara és més injustificable).
Només tres coses m’han quedat meridianament clares. La primera, que a l’entorn del Vicepresident Carod hi ha (pel cap baix) quinze persones que tenen molt poca feina. La segona, que el Vicepressident del Govern Català necessita molta pompa per dissimular allò que no té (poder i autoritat). I la tercera, que tota aquesta broma la paguem entre tots.
dijous, 26 de febrer del 2009
diumenge, 22 de febrer del 2009
Montería.
(article inèdit)
El 24 de febrer de 1998, Raimon Obiols publicava a les pàgines d’El País un article titulat Montería. L’aleshores membre de la Ejecutiva Federal del PSOE, feia una deliciosa i sarcàstica descripció d’una montería que havia agafat notorietat pública. Els protagonistes d’aleshores eren Conde, Perote i Garcia Trevijano, entre altres.
A continuació transcric literalment tres paràgrafs d’aquell article en el que s’hi aprecia la fina ironia de l’autor, tot recreant-se en aquell caspós episodi, al mateix temps que s’hi destaquen tres aspectes definidors de la monteria: la metàfora del poder, els negocietes que en ella s’hi solen fer i l’estètica franquista que les caracteritza.
“Durante ciertos años -en lo que eufemísticamente se ha llamado "el régimen anterior"-, la montería, con el Caudillo cuidadosamente depositado en el puesto central, en una especie de sagrario cinegético, rodeado de toda la inefable corte de los milagros del poderío franquista, se convirtió en la más rotunda metáfora del poder.” (...)
“Allí, mientras los subalternos y la inevitable jauría jaleaban y perseguían la presa hasta situarla a cómodo tiro de los jerarcas, éstos -es decir, los que habían logrado el acceso al sancta santórum más emblemático del poder- disparaban a matar sin riesgo alguno, cómodamente apoltronados en sus puestos de caza, mientras de paso ligaban algún negociete.” (...)
“Sólo hemos podido apreciar la fofa comodidad de la buena montería de los viejos tiempos, con su sadismo hipócritamente disimulado, su ferocidad bien abrigada, su chupeteo de petaca de whisky, sus sombreros tiroleses y, en general, su indumentaria campera de estricta etiqueta franquista. Sin olvidar la imprescindible confraternización (a medio camino entre la campechanía nacional-católica y la camaradería cuartelera) con algún mayoral rojillo.” (...)
Si en dóna de voltes la vida... Ara resulta que, passats 11 anys, els protagonistes de la montería ja no són els criptofranquistes Conde, Trevijano o Perote, sinó algun mayoral rojillo ascendit al sancta sanctorum més emblemàtic del poder i còmodament situat al bell mig del sagrari cinegètic d’aquella finca perduda a mig camí de Castella i Andalusia.
Ara resulta que el sadismo hipòcritamente disimulado ja no és una exclusiva d'aquells sinistres personatges de la dreta cavernària, sinó que es veu que té nous adeptes. Quanta raó té el bolero quan afirma "la vida te da sorpresas, sorpresas té da la vida..."
No se si avui, benvolgut Raimon, onze anys després d’aquell memorable article, gosaries parlar de negocietes entre els participants de l’última montería que s’ha fet famosa. Ves a saber... Pel demés (el chupeteo de la petaca de whisky, els barrets de tirolès i la indumentària campera) sembla que la cosa no ha canviat gaire. Pura anècdota, llevat del tema de la llicència per a matar de la qual sembla que se’n cuida el Sr. Manuel Chaves, President, per cert, d’aquella Ejecutiva Federal del PSOE a la que un dia, benvolgut Raimon, vares pertànyer. Sorpresas te da la vida...
El 24 de febrer de 1998, Raimon Obiols publicava a les pàgines d’El País un article titulat Montería. L’aleshores membre de la Ejecutiva Federal del PSOE, feia una deliciosa i sarcàstica descripció d’una montería que havia agafat notorietat pública. Els protagonistes d’aleshores eren Conde, Perote i Garcia Trevijano, entre altres.
A continuació transcric literalment tres paràgrafs d’aquell article en el que s’hi aprecia la fina ironia de l’autor, tot recreant-se en aquell caspós episodi, al mateix temps que s’hi destaquen tres aspectes definidors de la monteria: la metàfora del poder, els negocietes que en ella s’hi solen fer i l’estètica franquista que les caracteritza.
“Durante ciertos años -en lo que eufemísticamente se ha llamado "el régimen anterior"-, la montería, con el Caudillo cuidadosamente depositado en el puesto central, en una especie de sagrario cinegético, rodeado de toda la inefable corte de los milagros del poderío franquista, se convirtió en la más rotunda metáfora del poder.” (...)
“Allí, mientras los subalternos y la inevitable jauría jaleaban y perseguían la presa hasta situarla a cómodo tiro de los jerarcas, éstos -es decir, los que habían logrado el acceso al sancta santórum más emblemático del poder- disparaban a matar sin riesgo alguno, cómodamente apoltronados en sus puestos de caza, mientras de paso ligaban algún negociete.” (...)
“Sólo hemos podido apreciar la fofa comodidad de la buena montería de los viejos tiempos, con su sadismo hipócritamente disimulado, su ferocidad bien abrigada, su chupeteo de petaca de whisky, sus sombreros tiroleses y, en general, su indumentaria campera de estricta etiqueta franquista. Sin olvidar la imprescindible confraternización (a medio camino entre la campechanía nacional-católica y la camaradería cuartelera) con algún mayoral rojillo.” (...)
Si en dóna de voltes la vida... Ara resulta que, passats 11 anys, els protagonistes de la montería ja no són els criptofranquistes Conde, Trevijano o Perote, sinó algun mayoral rojillo ascendit al sancta sanctorum més emblemàtic del poder i còmodament situat al bell mig del sagrari cinegètic d’aquella finca perduda a mig camí de Castella i Andalusia.
Ara resulta que el sadismo hipòcritamente disimulado ja no és una exclusiva d'aquells sinistres personatges de la dreta cavernària, sinó que es veu que té nous adeptes. Quanta raó té el bolero quan afirma "la vida te da sorpresas, sorpresas té da la vida..."
No se si avui, benvolgut Raimon, onze anys després d’aquell memorable article, gosaries parlar de negocietes entre els participants de l’última montería que s’ha fet famosa. Ves a saber... Pel demés (el chupeteo de la petaca de whisky, els barrets de tirolès i la indumentària campera) sembla que la cosa no ha canviat gaire. Pura anècdota, llevat del tema de la llicència per a matar de la qual sembla que se’n cuida el Sr. Manuel Chaves, President, per cert, d’aquella Ejecutiva Federal del PSOE a la que un dia, benvolgut Raimon, vares pertànyer. Sorpresas te da la vida...
dijous, 19 de febrer del 2009
El preu del PSC per salvar el Conseller Saura.
(article inèdit)
Ahir el Grup Parlamentari de CiU va portar al Ple del Parlament la reprovació del Conseller Saura per la maldestra gestió de les ventades que fa escassament un mes varen afectar diferents indrets de Catalunya.
Reprovar un Conseller no és una pràctica habitual. Que jo recordi, en la present Legislatura únicament s’ha portat al Ple la reprovació del Conseller Baltasar per caòtica gestió de la sequera i la de la Ministra Magdalena Alvarez, no recordo si pel caos a l’aeroport d’El Prat, o pel desastre continuat de Renfe Rodalies, tant se val. El manual exigeix (i així ha passat en tots els casos) que els grups que donen suport al Govern votin en contra de la reprovació, per tal d’evitar amb els seus vots que aquesta prosperi.
Exactament això és el que va passar ahir al Ple del Parlament: PSC, ERC i ICV van votar contra la reprovació del Conseller Saura, de manera que la cosa no va anar a més. Però de tot aquest episodi, el que més em crida l’atenció, és que just abans de que els vots del PSC (i els d’ERC) es sumessin als d’ICV –partit del Conseller Saura-per salvar-lo, ICV va anunciar que es desdeia de donar suport a la vaga que els mestres de les escoles públiques faran contra el Conseller Maragall.
La seqüència és fàcil d’imaginar, segurament es deu assemblar força a aquesta: Saura demana al President Montilla, el suport dels diputats socialistes per superar la reprovació. El President Montilla hi està d’acord, amb una petita contrapartida: exigeix a Saura que es faci enrere (abans de la votació de la seva reprovació al Parlament) del suport que ICV havia anunciat a vaga contra el conseller del PSC Ernest Maragall. A les sis de la tarda apareixen els teletips d’ICV desmarcant-se de la vaga contra el Conseller Maragall i a les 7 els vots socialistes salvaven el Conseller Saura de la Reprovació. Més clar, l’aigua.
Ahir el Grup Parlamentari de CiU va portar al Ple del Parlament la reprovació del Conseller Saura per la maldestra gestió de les ventades que fa escassament un mes varen afectar diferents indrets de Catalunya.
Reprovar un Conseller no és una pràctica habitual. Que jo recordi, en la present Legislatura únicament s’ha portat al Ple la reprovació del Conseller Baltasar per caòtica gestió de la sequera i la de la Ministra Magdalena Alvarez, no recordo si pel caos a l’aeroport d’El Prat, o pel desastre continuat de Renfe Rodalies, tant se val. El manual exigeix (i així ha passat en tots els casos) que els grups que donen suport al Govern votin en contra de la reprovació, per tal d’evitar amb els seus vots que aquesta prosperi.
Exactament això és el que va passar ahir al Ple del Parlament: PSC, ERC i ICV van votar contra la reprovació del Conseller Saura, de manera que la cosa no va anar a més. Però de tot aquest episodi, el que més em crida l’atenció, és que just abans de que els vots del PSC (i els d’ERC) es sumessin als d’ICV –partit del Conseller Saura-per salvar-lo, ICV va anunciar que es desdeia de donar suport a la vaga que els mestres de les escoles públiques faran contra el Conseller Maragall.
La seqüència és fàcil d’imaginar, segurament es deu assemblar força a aquesta: Saura demana al President Montilla, el suport dels diputats socialistes per superar la reprovació. El President Montilla hi està d’acord, amb una petita contrapartida: exigeix a Saura que es faci enrere (abans de la votació de la seva reprovació al Parlament) del suport que ICV havia anunciat a vaga contra el conseller del PSC Ernest Maragall. A les sis de la tarda apareixen els teletips d’ICV desmarcant-se de la vaga contra el Conseller Maragall i a les 7 els vots socialistes salvaven el Conseller Saura de la Reprovació. Més clar, l’aigua.
dimecres, 18 de febrer del 2009
La Democràcia és cosa de tots.
Un bon amic m'ha fet a mans aquest curt sobre la Democràcia. Una bona lliçó.
divendres, 13 de febrer del 2009
Estem per l'eficiència energètica dels edificis.
Intervenció a la Comissió de Medi Ambient delParlament (11 de febrer de 2009)
divendres, 6 de febrer del 2009
dijous, 5 de febrer del 2009
Perquè estem en contra de limitar la velocitat a 80 Km/h ?
Primera intervenció (de dues) al Ple del Parlament (5 de febrer de 2009)
dilluns, 2 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)