dimecres, 16 de gener del 2008

El Tripartit i el Dret a Decidir.

(article inèdit)

Encara no han passat ni dos mesos de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir que va tenir lloc a Barcelona el passat 1 de desembre. D’aleshores ençà, el nostre Govern ha fet un us ben curiós d’aquest dret, particularment en el terreny de les infraestructures. El traspàs fallit de Rodalies de Renfe, el penúltim capítol sobre la interconnexió elèctrica amb França (altrament coneguda com la MAT), i la imposició del túnel del TAV a tocar de la Sagrada Família, són tres àmbits transcendents en els que el nostre Govern ha emprat tres mecanismes diferents de decisió, cosa que ratlla l’exotisme.

En el cas de la connexió elèctrica amb França, atesa la impossibilitat d’arribar a una síntesi raonable entre fer-la (postura del PSC) i no fer-la (postura d’ERC i d’ICV), el mecanisme de decisió ha estat per elevació: que decideixi Europa. Un mecanisme que, per cert, es situa a les antípodes del principi de subsidiarietat que tant els plau de citar als integrants del nostre tripartit Govern.

En el cas del túnel del TAV per Barcelona, la cosa ha anat d’una altra manera: allò que el Partit Socialista no guanyaria per vots ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, ho decideix sense embuts des de Madrid. Tot un exemple de qualitat democràtica, no ?

I, en el cas del traspàs fallit de Rodalies de Renfe, encara trobem un tercer model o mecanisme de presa de decisió per part del Govern Montilla. Aquí, el Dret a Decidir del nostre Govern pel que es veu es situa en una forquilla que va entre res i un mal negoci. Aquest és el marge que els socialistes suposadament amics d’allà han deixat als socialistes suposadament independents d’aquí: el dret a decidir entre el res o la misèria.


Heus ací la diversitat de formes i mecanismes de decisió del nostre Govern: en el cas de la MAT decidir és sinònim d’escaquejar-se, mentre que en el cas del Túnel de l’AVE per la Sagrada Família decidir és més aviat sinònim d’imposar.

L’espectacle de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat sobre traspàs fallit de Rodalies de Renfe és tota una altra cosa. És, simplement, que quan hom només pot decidir entre el res o la misèria, per més que ens vulgui fer creure que es planta, el que denota és que no té ni dret ni capacitat de decidir. Com per continuar-nos creient allò de que quan manen els mateixos als diferents nivells de govern les relacions són millors i les coses són més fàcils. Com per creure’ns que si guanya Zapatero ...

dimecres, 9 de gener del 2008

El nostre Calvari particular.

(inèdit. Dedicat al Roger: sempre crític, sempre constructiu)


El veritable calvari del nostre patrimoni cultural no és el que suposadament va regalar ahir el ministre Molina al MNAC, sinó el que patim tots els catalans quan una persona física o bé una empresa radicada a Catalunya decideix pagar algun tipus d’impost estatal amb obres d’art o amb bens mobles de valor artístic o històric. El pagament d’impostos amb dacions d’obres d’art o antiguitats és una pràctica relativament habitual permesa per Hisenda.

El problema apareix quan el Ministeri d’ Hisenda de torn decideix la destinació o el dipòsit d’aquestes obres propietat del l’erari públic estatal. Val a dir que, si ens remetem als fets, aquí no hi ha cap diferència entre els governs socialistes i els populars: el destí del 95% d’aquestes peces són els museus situats a Madrid i rodalies, amb total independència de quin sigui l’origen territorial de la dació i la voluntat de qui la fa. Tant és així, que El Prado té en aquesta via, una de les principals fonts d’ampliació del seu fons artístic.

Fa tres o quatre anys vaig seguir de prop un cas tan il•lustratiu com dramàtic: una empresa catalana va decidir pagar part de l’impost de societats mitjançant la dació d’un orgue del segle XVII, tot expressant la seva voluntat que, sense deixar de ser patrimoni de l’Estat, aquest el diposités al Museu de la Música de Barcelona. Una voluntat, sens dubte, emparada pel sentit comú (un orgue és un instrument musical) i en una voluntat explícita de no descapitalitzar Catalunya en matèria de patrimoni cultural moble. La resposta governamental va ser, ras i curt, portar l’orgue a un museu d’arquitectura d’una ciutat castellana.

Una anècdota que varem elevar a categoria tot portant una proposta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya per tal que fos elevada al Congrés dels Diputats amb un objectiu clar: que els bens mobles i les obres d’art utilitzades per pagar impostos estatals per la via de les dacions es poguessin quedar majoritàriament als museus del l’àmbit territorial de la seva procedència. És a dir: pensàvem en Catalunya, però també amb Castilla La Mancha, Andalusia o Les Canárias...

Resultat: al Parlament la nostra proposta va rebre el suport d’ERC, del PSC, d’ICV i l’abstenció del PP, però quan aquesta va arribar al Congres dels Diputats, tan sols va rebre el nostre suport, així com el d’ERC i d’ICV, i el vot en contra dels diputats socialistes i populars.

Conclusions. Primera: el PSC és capaç de votar una cosa aquí i la contrària allà i quedar-se tant ample. Segona: quan són allà (i parlen d’aquí) els socialistes s’assemblen tant als populars que acaben votant el mateix. Tercera: amb tant caragirat qui més hi perd és Catalunya.

Un prec: que el Ministre de Cultura de torn no ens aixequi més la camisa ni ens insulti més fent-nos suposades donacions. Insulta veure com per cada quadre que ens diposita el Ministerio al MNAC, ens en espolia cent per l’altre cap en benefici d’El Prado. Això sí que és un Calvari...

divendres, 4 de gener del 2008

Aigua: restriccions o eleccions ?

(Article inèdit)

La política de l’aigua del l’actual Govern català és la resultant del dogmatisme d’ICV, de les seves contradiccions i, sobre tot, d’una escandalosa manca de rigor en la gestió. No és d’estranyar, doncs, que gràcies a tanta incompetència, l’aigua (o, millor dit, la manca d’aigua) hagi esdevingut un nou coll d’ampolla pel nostre país.

Primer va ser el caos aeroportuari, després van venir les apagades elèctriques i el caos de rodalies de Renfe i ara, com per si no fos prou, l’aigua. Ara, després de quatre anys de perdre el temps, se’ns anuncien unes restriccions que no vindran abans de març. Unes restriccions que no tan sols són conseqüència de la sequera, sinó que sobre tot ho són d’una política hidràulica erràtica i ineficient.

Erràtica perquè ha trigat quatre anys –quatre- a decidir on situava dues de les tres dessaladores ja previstes en la primera versió del PHN (val a dir que l’altra es va ubicar, construir i posar en servei per part del darrer Govern de CiU en escassament dos anys).

I ineficient perquè el web del Departament d’Economia i Finances encara avui (4 de gener de 2008) demostra que el Departament de Medi Ambient i Habitatge tan sols ha executat la meitat del Programa del Cicle de l’Agua previst al Pressupost de 2007. En altres paraules: en un àmbit suposadament estratègic com el de l’aigua i en un any de sequera, el Govern no ha estat capaç d’invertir 1 de cada 2 € que el Parlament li ha posat a les mans. Això només té un nom: ineficàcia.

El resultat és evident: estem en un atzucac. Vista tanta incompetència del Govern, ja no valen les excuses de mal pagador. Ja no val anunciar que ara transvasarem l’aigua mitjançant vaixells. Això és un pegat (per cert molt car) que només resol situacions puntuals. Que només serveix per posposar les restriccions d’aigua més enllà del 9 de març. Si això és així, anem llestos...