Dissabte es feia pública la intenció del Conseller Castells de fer una emissió de deute a un any per a inversors particulars al 4’75%. D’aleshores ençà, s’ha desencadenat una mena de tempesta política a l’entorn de l’estat financer de la Generalitat. La reflexió en veu alta de l’Artur Mas sobre el malmès estat de les finances de la Generalitat ha desencadenat un reguitzell de crítiques (val a dir que poc o gens argumentades) per part dels integrants del Tripartit. Una vegada més, el “tots i tot contra CiU” ha unit els tres integrants d’un Tripartit darrerament desunit si parla d’educació, de reforma laboral, d’infraestructures, de model d’estat, de reforma energètica, de model d’estat o de desfilades militars... Curiós.
Curiós que, en qüestió d’hores s’hagin alçat com un sol home (o dona) les veus de la Consellera Tura, del candidat Herrera, del Portaveu Ridao o de la Consellera Capdevila en una mateixa direcció: Mas és irresponsable –diuen- al posar en dubte l’estat de les finances de la Generalitat. Certament, una comunió Tripartita que feia mesos que no veiem. Deu ser que contra Mas (i contra CiU), el Tripartit viu millor....
Però anem a la trista realitat: la veritable raó d’aquesta darrera emissió de deute per part de la Generalitat és tan simple com preocupant: d’aquí a final d’any, a la Generalitat li fan falta 3.000 milions d’€ per fer front a compromisos tant importants com pagar la factura farmacèutica o atendre la nòmina de la xarxa d’hospitals concertats, entre d’altres. Poca broma.
Així les coses, determinades acusacions tripartites contra l’Artur Mas són particularment curioses: acusar a Mas de sembrar dubtes sobre l’estat financer de la Generalitat ratlla el ridícul. El que genera alarma sobre les finances de la Generalitat és el 4'75% (que és tant com reconèixer als quatre vents, que per sota d’aquest elevat preu, la generalitat ja no col•loca res als mercats).
Ara ja només falta que ens venguin com un èxit governamental la ràpida col•locació d’aquesta emissió de deute a aquest preu. Al temps. Tot arribarà...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CiU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CiU. Mostrar tots els missatges
dilluns, 11 d’octubre del 2010
dimecres, 23 de juliol del 2008
ERC: “No sense CiU”.
(article inèdit)
Veig que ERC ha afirmat que només farà pinya amb el Govern (al qual pertany) respecte el model de finançament que ens cal, si en aquesta empresa també hi és CiU. És d’agrair. És molt d’agrair que ERC, després de donar lliçons a tort i a dret, acabi adjudicant a CiU el paper de principal (i, de fet, únic) garant en el difícil procés d’establiment d’un nou model de finançament per Catalunya.
De les paraules de Joan Ridao se’n desprenen, entra d’altres, algunes consideracions interessants. En primer lloc, traspuen la confiança cega que ERC té respecte els seus socis de Govern, pel que fa a la capacitat d’influir o de condicionar al Govern amic de Madrid. En segon lloc, evidencien la incapacitat d’ERC de condicionar per ella mateixa als seus socis de Govern. I en tercer lloc retraten fins on és capaç d’arribar ERC en la pressió per a un bon finançament: ERC no està disposada a plantar el Govern. Pel que es veu, ERC només està disposada a amenaçar-lo amb el suport dels de fora del Govern, és a dir, de CiU.
Sens dubte, tot un exercici de sobirania partidària, tota una demostració de la capacitat d‘ERC de condicionar per ella mateixa al Govern (que ella mateixa ha volgut), i tot un retrat precís de capacitat de maniobra d’ERC al si del Govern... No anem bé.
Veig que ERC ha afirmat que només farà pinya amb el Govern (al qual pertany) respecte el model de finançament que ens cal, si en aquesta empresa també hi és CiU. És d’agrair. És molt d’agrair que ERC, després de donar lliçons a tort i a dret, acabi adjudicant a CiU el paper de principal (i, de fet, únic) garant en el difícil procés d’establiment d’un nou model de finançament per Catalunya.
De les paraules de Joan Ridao se’n desprenen, entra d’altres, algunes consideracions interessants. En primer lloc, traspuen la confiança cega que ERC té respecte els seus socis de Govern, pel que fa a la capacitat d’influir o de condicionar al Govern amic de Madrid. En segon lloc, evidencien la incapacitat d’ERC de condicionar per ella mateixa als seus socis de Govern. I en tercer lloc retraten fins on és capaç d’arribar ERC en la pressió per a un bon finançament: ERC no està disposada a plantar el Govern. Pel que es veu, ERC només està disposada a amenaçar-lo amb el suport dels de fora del Govern, és a dir, de CiU.
Sens dubte, tot un exercici de sobirania partidària, tota una demostració de la capacitat d‘ERC de condicionar per ella mateixa al Govern (que ella mateixa ha volgut), i tot un retrat precís de capacitat de maniobra d’ERC al si del Govern... No anem bé.
dijous, 7 de febrer del 2008
Les quatre mentides més freqüents a l'entorn del Roine
(article inèdit)
La proposta de portar (per terra) aigua del Roine a les conques internes de Catalunya té un pecat original: és una pensada de CiU. I, precisament per aquesta raó, el tripartit per un costat i el PP per l’altre, s’escarrassen a trobar-hi pegues. A continuació voldria desmentir les quatre llegendes urbanes més freqüents que corren contra la proposta de portar aigua del Roine a Catalunya.
Primera mentida: l’aigua del Roine està contaminada per les centrals nuclears que té a la seva riba. Us heu parat a pensar com estarien els més de 10 milions de ciutadans francesos que en beuen cada dia des de fa una pila d’anys ? Us heu parat a pensar què hauria passat amb els fruiters, conreus i hortes que any rere any es reguen amb l’aigua dels canals del Roine ? Encara dues raons més. Primera: si tan dolenta és l’aigua del Roine, perquè ens la vol portar a Barcelona (per vaixell) el tripartit ? Segona (pels incrèduls): trobareu les dades de les analítiques periòdiques del Roine a http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr
Segona mentida: dependre del Roine és donar la clau als francesos en un tema tant sensible com l’aigua. Com si la clau del petroli amb l’Hugo Chávez, o la del gas amb el Coronel Gadaffi, estiguessin en tan bones mans... Per cert: no és donar la clau de l’energia als francesos fer la interconnexió elèctrica amb França, tal i com acaba de decidir el nostre Govern ?
Tercera mentida: transvasar des del Roine és més car que dessalar. El cost del metre cúbic d’aigua transvasada és pel cap baix 0’5 ctms d’€ inferior al de dessalar. I tant important com això, ho és e fet que mentre l’obra del transvasament té una vida útil de moltes dècades (el transvasament de Sau a l’Àrea de Barcelona funciona des del 1969), la vida útil d’una dessaladora no supera els 18-20 anys, termini a partir del qual cal de fer una nova inversió multimilionària.
Quarta mentida: el transvasament del Roine tindria un impacte ambiental més sever que la traça d’una autopista. Ras i curt: algú sap per on passa “l’autopista” que duu l’aigua de l’Ebre fins el Camp de Tarragona ? o la del Ter fins Barcelona ? Un transvasament d’aquestes característiques va soterrat, i per tant és d’un impacte visual pràcticament nul.
Usuaris de les mentides: el tripartit ara ja no parla de la contaminació, suposo que deu ser perquè ara portarà l’aigua del Roine en vaixell. Actualment, l’únic grup que diu semblant bajanada des de la tribuna del Parlament és el dels Ciutadans. Les mentides segona (la clau a mans franceses), tercera (la clau a mans franceses) i quarta (el preu), si pareu les orelles, encara les podreu sentir dir al Conseller Baltasar el qual, per cert, en una recent entrevista amb la implacable Mònica Terribes va tenir el valor (?) d’afirmar que això de fer dessaladores serà una bona cosa pel sector de la construcció en un moment de davallada de la feina. Sujuro que ho va dir !
Respecte el PP, encara no m'he refet de la sentència que em va dir l'aleshores Ministra de Medi Ambient, la Sra.Elvira Rodríguez. A saber: el Ródano es tanto como independizar las aguas catalanas de las españolas... Bona, no ?
La proposta de portar (per terra) aigua del Roine a les conques internes de Catalunya té un pecat original: és una pensada de CiU. I, precisament per aquesta raó, el tripartit per un costat i el PP per l’altre, s’escarrassen a trobar-hi pegues. A continuació voldria desmentir les quatre llegendes urbanes més freqüents que corren contra la proposta de portar aigua del Roine a Catalunya.
Primera mentida: l’aigua del Roine està contaminada per les centrals nuclears que té a la seva riba. Us heu parat a pensar com estarien els més de 10 milions de ciutadans francesos que en beuen cada dia des de fa una pila d’anys ? Us heu parat a pensar què hauria passat amb els fruiters, conreus i hortes que any rere any es reguen amb l’aigua dels canals del Roine ? Encara dues raons més. Primera: si tan dolenta és l’aigua del Roine, perquè ens la vol portar a Barcelona (per vaixell) el tripartit ? Segona (pels incrèduls): trobareu les dades de les analítiques periòdiques del Roine a http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr
Segona mentida: dependre del Roine és donar la clau als francesos en un tema tant sensible com l’aigua. Com si la clau del petroli amb l’Hugo Chávez, o la del gas amb el Coronel Gadaffi, estiguessin en tan bones mans... Per cert: no és donar la clau de l’energia als francesos fer la interconnexió elèctrica amb França, tal i com acaba de decidir el nostre Govern ?
Tercera mentida: transvasar des del Roine és més car que dessalar. El cost del metre cúbic d’aigua transvasada és pel cap baix 0’5 ctms d’€ inferior al de dessalar. I tant important com això, ho és e fet que mentre l’obra del transvasament té una vida útil de moltes dècades (el transvasament de Sau a l’Àrea de Barcelona funciona des del 1969), la vida útil d’una dessaladora no supera els 18-20 anys, termini a partir del qual cal de fer una nova inversió multimilionària.
Quarta mentida: el transvasament del Roine tindria un impacte ambiental més sever que la traça d’una autopista. Ras i curt: algú sap per on passa “l’autopista” que duu l’aigua de l’Ebre fins el Camp de Tarragona ? o la del Ter fins Barcelona ? Un transvasament d’aquestes característiques va soterrat, i per tant és d’un impacte visual pràcticament nul.
Usuaris de les mentides: el tripartit ara ja no parla de la contaminació, suposo que deu ser perquè ara portarà l’aigua del Roine en vaixell. Actualment, l’únic grup que diu semblant bajanada des de la tribuna del Parlament és el dels Ciutadans. Les mentides segona (la clau a mans franceses), tercera (la clau a mans franceses) i quarta (el preu), si pareu les orelles, encara les podreu sentir dir al Conseller Baltasar el qual, per cert, en una recent entrevista amb la implacable Mònica Terribes va tenir el valor (?) d’afirmar que això de fer dessaladores serà una bona cosa pel sector de la construcció en un moment de davallada de la feina. Sujuro que ho va dir !
Respecte el PP, encara no m'he refet de la sentència que em va dir l'aleshores Ministra de Medi Ambient, la Sra.Elvira Rodríguez. A saber: el Ródano es tanto como independizar las aguas catalanas de las españolas... Bona, no ?
dimecres, 29 d’agost del 2007
No tot s’hi val (notes sobre els límits de les propostes polítiques).
(inèdit)
El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.
Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.
Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.
És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.
Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.
El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.
Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.
Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.
És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.
Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.
dimarts, 24 d’abril del 2007
CiU no podria entrar en un govern de Rajoy.
(Entrevista de Lluís Bou publicada a l'Avui el dissabte 21 d'abril)
GOVERNABILITAT • "Plantejar la incorporació a l'executiu central no significa canviar les prioritats de CiU, que seguiran sent Catalunya, sinó l'estratègia"
AUTODETERMINACIÓ • "Passar del sí a l'Estatut a demanar un referèndum d'autodeterminació ens fa perdre centralitat i electorat"
Ramon Espadaler proposa en aquesta entrevista reforçar la centralitat de CiU, i aposta per entrar al govern central després de les eleccions generals.
Com veu les municipals del 27 de maig? Vostès havien parlat del risc d'una certa davallada...
A mi em preocupa molt més l'abstenció que no pas el tripartit. Això, en el benentès que el tripartit es reproduirà clònicament allà on aritmèticament els resultats li ho permetin. I, per tant, és una prevenció que també hem de tenir. Ara bé, el gran missatge és que val la pena que vagin a votar els electors que vénen de la decepció d'haver votat CiU a les catalanes, d'haver guanyat, i després d'haver estat desplaçats a l'oposició.
Per què diu que els val la pena?
El vot de CiU a les municipals té un doble component: un component estrictament local, i aquí és on entren amb un pes molt important els candidats i candidates locals, i també un component nacional. No són dos conceptes divergents, dissociats, ni diferents. És el mateix projecte, i en part el vot no és només per al municipi sinó també un sí a Catalunya.
A CiU ara existeix un cert debat latent sobre si fer una oposició més intensa, per les topades dins el govern. Vostè és partidari de presentar tard o d'hora una moció de censura?
És evident que hi ha desacords dins el govern, i a cada ple n'hi ha nous exemples, com el Quart Cinturó. Però el que em preocupa més de la nostra oposició és que en queda finalment més la crítica que no pas la proposta, quan sempre la nostra crítica va acompanyada d'una alternativa. Per tant hem de ser molt propositius, malgrat que a vegades això pugui ser poc cridaner, més que accentuar la crítica. La població ja comparteix en bona part la crítica a la disfunció permanent del tripartit, i hem de fer més visible l'alternativa.
CiU ha de reforçar el perfil centrista o més aviat el perfil sobiranista?
Per mi no són dues qüestions contradictòries. La defensa radical de la nació, en el sentit etimològic de l'expressió, és consubstancial a CiU. Si es posa en qüestió és per desconeixement o per mala fe. Ara bé, això no pot ser tota l'actuació política. Aquesta doble lectura és present des del mateix origen d'Unió, ara fa 76 anys, i de CDC, ja en fa també una bona pila. Forma part de l'ADN de la federació. Massa vegades hem accentuat exclusivament la primera ànima quan tenim l'altra, que no és contradictòria sinó complementària, de fer les polítiques d'allò que ens reclama la gent.
Vostè on se sent més còmode?
Em sento més còmode reforçant les polítiques de centralitat. No sóc pardiari de fer excursions cap a no sé quin costat per agafar un determinat vot, perquè després en desatens molts d'altres.
Ara tenen sobre la taula la gran qüestió del pas de l'Estatut pel Constitucional, i de la possible retallada. Què passarà si es produeix?
Fins ara el TC mai no havia esmenat la plana a tot un poble, a un Estatut plebiscitat en referèndum. No és una qüestió menor. Ara bé, anar especulant exageradament sobre què succeirà l'endemà si passa això és donar ales a qui vol que succeeixi. És responsable tenir alternatives, i és irresponsable exhibir-les cada dia. CiU ha de tenir un full de ruta i hi està treballant.
Estudien demanar un referèndum d'autodeterminació?
Passar de demanar el sí a l'Estatut a demanar un referèndum de l'autodeterminació és d'aquelles coses que ens fa perdre centralitat, credibilitat i electorat. I altres qüestions que corren, com demanar canviar la Constitució, se'ns hauria de dir abans amb quins socis fer-ho.
És partidari que CiU entri al govern central després de les generals?
Sí. Plantejar l'entrada al govern central no significa canviar de prioritats, que seguiran sent Catalunya, sinó d'estratègia. Ha variat el paradigma: hem guanyat dues eleccions i no hem aconseguit pactar per governar, i això és un canvi substantiu. Per això no hem de canviar els objectius, en absolut, però sí les estratègies. Cal entrar al govern sobre la base dels programes, i, si cal, arribat el cas, sortir-ne.
S'incorporarien en un govern del PP?
En un govern del PP, tal com estan les coses, no s'hi pot entrar. No és possible per les seves actituds.
GOVERNABILITAT • "Plantejar la incorporació a l'executiu central no significa canviar les prioritats de CiU, que seguiran sent Catalunya, sinó l'estratègia"
AUTODETERMINACIÓ • "Passar del sí a l'Estatut a demanar un referèndum d'autodeterminació ens fa perdre centralitat i electorat"
Ramon Espadaler proposa en aquesta entrevista reforçar la centralitat de CiU, i aposta per entrar al govern central després de les eleccions generals.
Com veu les municipals del 27 de maig? Vostès havien parlat del risc d'una certa davallada...
A mi em preocupa molt més l'abstenció que no pas el tripartit. Això, en el benentès que el tripartit es reproduirà clònicament allà on aritmèticament els resultats li ho permetin. I, per tant, és una prevenció que també hem de tenir. Ara bé, el gran missatge és que val la pena que vagin a votar els electors que vénen de la decepció d'haver votat CiU a les catalanes, d'haver guanyat, i després d'haver estat desplaçats a l'oposició.
Per què diu que els val la pena?
El vot de CiU a les municipals té un doble component: un component estrictament local, i aquí és on entren amb un pes molt important els candidats i candidates locals, i també un component nacional. No són dos conceptes divergents, dissociats, ni diferents. És el mateix projecte, i en part el vot no és només per al municipi sinó també un sí a Catalunya.
A CiU ara existeix un cert debat latent sobre si fer una oposició més intensa, per les topades dins el govern. Vostè és partidari de presentar tard o d'hora una moció de censura?
És evident que hi ha desacords dins el govern, i a cada ple n'hi ha nous exemples, com el Quart Cinturó. Però el que em preocupa més de la nostra oposició és que en queda finalment més la crítica que no pas la proposta, quan sempre la nostra crítica va acompanyada d'una alternativa. Per tant hem de ser molt propositius, malgrat que a vegades això pugui ser poc cridaner, més que accentuar la crítica. La població ja comparteix en bona part la crítica a la disfunció permanent del tripartit, i hem de fer més visible l'alternativa.
CiU ha de reforçar el perfil centrista o més aviat el perfil sobiranista?
Per mi no són dues qüestions contradictòries. La defensa radical de la nació, en el sentit etimològic de l'expressió, és consubstancial a CiU. Si es posa en qüestió és per desconeixement o per mala fe. Ara bé, això no pot ser tota l'actuació política. Aquesta doble lectura és present des del mateix origen d'Unió, ara fa 76 anys, i de CDC, ja en fa també una bona pila. Forma part de l'ADN de la federació. Massa vegades hem accentuat exclusivament la primera ànima quan tenim l'altra, que no és contradictòria sinó complementària, de fer les polítiques d'allò que ens reclama la gent.
Vostè on se sent més còmode?
Em sento més còmode reforçant les polítiques de centralitat. No sóc pardiari de fer excursions cap a no sé quin costat per agafar un determinat vot, perquè després en desatens molts d'altres.
Ara tenen sobre la taula la gran qüestió del pas de l'Estatut pel Constitucional, i de la possible retallada. Què passarà si es produeix?
Fins ara el TC mai no havia esmenat la plana a tot un poble, a un Estatut plebiscitat en referèndum. No és una qüestió menor. Ara bé, anar especulant exageradament sobre què succeirà l'endemà si passa això és donar ales a qui vol que succeeixi. És responsable tenir alternatives, i és irresponsable exhibir-les cada dia. CiU ha de tenir un full de ruta i hi està treballant.
Estudien demanar un referèndum d'autodeterminació?
Passar de demanar el sí a l'Estatut a demanar un referèndum de l'autodeterminació és d'aquelles coses que ens fa perdre centralitat, credibilitat i electorat. I altres qüestions que corren, com demanar canviar la Constitució, se'ns hauria de dir abans amb quins socis fer-ho.
És partidari que CiU entri al govern central després de les generals?
Sí. Plantejar l'entrada al govern central no significa canviar de prioritats, que seguiran sent Catalunya, sinó d'estratègia. Ha variat el paradigma: hem guanyat dues eleccions i no hem aconseguit pactar per governar, i això és un canvi substantiu. Per això no hem de canviar els objectius, en absolut, però sí les estratègies. Cal entrar al govern sobre la base dels programes, i, si cal, arribat el cas, sortir-ne.
S'incorporarien en un govern del PP?
En un govern del PP, tal com estan les coses, no s'hi pot entrar. No és possible per les seves actituds.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)