I ara l’avortament...

(Article inèdit)


Llegeixo a La Vanguardia que el Govern de la Generalitat preveu atorgar el dret a decidir sobre l’avortament a les joves de 16 anys, de manera que no els calgui consultar als pares i que, en cas de discrepàncies, acabi decidint un jutge. Francament, em sembla una barbaritat tant pel fons de la qüestió, com per la forma.

Des del punt de vista del fons, sempre m’he decantat per la defensa del dret a la vida. Per aquesta raó crec que els governs i les administracions el que han de fer és una bona educació sexual als joves adolescents, així com garantir un suport efectiu, explícit i real a les mares.

Del punt de vista formal, em sembla inversemblant que una mesura com aquesta s’inclogui en una llei de protecció de la infància (!). Si tot plegat acaba cristal•litzant, em sembla que serem el primer país del món en el que els infants tindran el dret d’avortar, però no de néixer... Tot un despropòsit, tota una frivolitat.

Un cop més, ens trobem davant d’un estirabot del Tripartit, que segurament persegueix dividir el país entre els meus i els altres, entre els progres i els carques, entre els bons i els dolents, simplement per anar fent bullir l’olla i distreure l'atenció davant el crític panorama social i econòmic que patim. Es tracta, en definitiva, d’una d’aquelles mesures que vesteixen de progre per quatre xavos. El problema és que, quan parlem d’avortament, parlem, ni més ni menys, de la vida. Poca broma.

Barcelona, capital europea de l'avortament.

M’esborrona pensar que en una clínica de Barcelona s’han estat practicant avortaments de fetus de fins a set i més mesos, i em dol constatar que Barcelona ha esdevingut ciutat capital en aquesta matèria. No he amagat mai, i tampoc ho faré ara, que soc partidari de la vida. Per aquesta raó, haig de dir que em dol (per no dir que em repugna) tant la reacció del Col•legi de Metges de Barcelona, com la de la Conselleria de Salut del nostre Govern. Si bé és cert que la presumpció d’innocència ha de prevaldre també en aquest cas, no ho és menys que, en aquest cas, tant el Col•legi de Metges com la Generalitat, hi tenen algun tipus de responsabilitats (ni que sigui per omissió). Fer cas omís d’anteriors denúncies pel simple fet que venien d'on venien, és a dir de l’associació e-cristians (associació respecte la qual –dit sigui de passada- tinc algunes discrepàncies de fons) no és justificable des de cap punt de vista.

Que la Generalitat no fos capaç de trobar indicis de tanta misèria i que el Col•legi de Metges s’amagui ara darrera l’heterogeneïtat de la legislació europea al respecte, és quelcom més que amagar el cap sota l’ala. Si el jutge acaba demostrant que aquestes pràctiques han estat una realitat, tots plegats ens mereixem alguna cosa més que una simple explicació. Ens mereixem que, més enllà de demanar-nos perdó per tanta inutilitat governamental i per tant corporativisme col•legial malentès, algú assumeixi responsabilitats. Respecte els autors materials de tot plegat, em sembla que no és demanar massa si reclamem una aplicació rigorosa de la llei i, per damunt de tot, un esforç valent per eradicar aquestes pràctiques de casa nostra.