Del Finançament estratosfèric, a l’emissió de bons al 4’75%.

Dissabte es feia pública la intenció del Conseller Castells de fer una emissió de deute a un any per a inversors particulars al 4’75%. D’aleshores ençà, s’ha desencadenat una mena de tempesta política a l’entorn de l’estat financer de la Generalitat. La reflexió en veu alta de l’Artur Mas sobre el malmès estat de les finances de la Generalitat ha desencadenat un reguitzell de crítiques (val a dir que poc o gens argumentades) per part dels integrants del Tripartit. Una vegada més, el “tots i tot contra CiU” ha unit els tres integrants d’un Tripartit darrerament desunit si parla d’educació, de reforma laboral, d’infraestructures, de model d’estat, de reforma energètica, de model d’estat o de desfilades militars... Curiós.

Curiós que, en qüestió d’hores s’hagin alçat com un sol home (o dona) les veus de la Consellera Tura, del candidat Herrera, del Portaveu Ridao o de la Consellera Capdevila en una mateixa direcció: Mas és irresponsable –diuen- al posar en dubte l’estat de les finances de la Generalitat. Certament, una comunió Tripartita que feia mesos que no veiem. Deu ser que contra Mas (i contra CiU), el Tripartit viu millor....

Però anem a la trista realitat: la veritable raó d’aquesta darrera emissió de deute per part de la Generalitat és tan simple com preocupant: d’aquí a final d’any, a la Generalitat li fan falta 3.000 milions d’€ per fer front a compromisos tant importants com pagar la factura farmacèutica o atendre la nòmina de la xarxa d’hospitals concertats, entre d’altres. Poca broma.

Així les coses, determinades acusacions tripartites contra l’Artur Mas són particularment curioses: acusar a Mas de sembrar dubtes sobre l’estat financer de la Generalitat ratlla el ridícul. El que genera alarma sobre les finances de la Generalitat és el 4'75% (que és tant com reconèixer als quatre vents, que per sota d’aquest elevat preu, la generalitat ja no col•loca res als mercats).

Ara ja només falta que ens venguin com un èxit governamental la ràpida col•locació d’aquesta emissió de deute a aquest preu. Al temps. Tot arribarà...

La batalla decisiva de Montilla.

Llegeixo als diaris d’avui que Montilla reclama el recolzament de Barcelona (i la seva àrea metropolitana) per frenar a CiU. “Nosaltres confiem en Barcelona –diu Montilla- Si guanyem a Barcelona, guanyarem a Catalunya, tots ho sabem: aquesta és la batalla decisiva”. Permeteu-me dues reflexions al respecte.

Primera: si algú està saturat de socialisme, és Barcelona i la seva àrea metropolitana. 31 anys de Governs Socialistes a la ciutat de Barcelona, a la Diputació de Barcelona i a la pràctica totalitat de les ciutats metropolitanes, han acabat generant una fatiga (lògica) a la que no podrà fer front un PSC tocat i en vies d’enfonsament. El PSC, que ha fet un bon servei transformant en positiu les condicions de vida de tantes i tantes ciutats metropolitanes i de la mateixa ciutat de Barcelona, hores d’ara no té il•lusió per oferir ni horitzons col•lectius per engrescar. Al capdevall, que Montilla torni la mirada a la Barcelona metropolitana en els termes que ho va fer ahir, denota fins a quin punt el President-Candidat és conscient de l’esgotament del seu projecte.

Segona: qui ha contraposat Barcelona i Catalunya ha estat històricament un PSC empès per la necessitat partidista de contraposar l’àrea metropolitana de Barcelona a una Generalitat en procés de vertebració des de 1980. Però ara la situació és diferent: el PSC, que segueix governant a Barcelona i àrea metropolitana, també governa a la Generalitat, també governa al conjunt de Catalunya. Precisament per això, encara és més preocupant constatar que el President Montilla continua instal•lat en la lògica de l’enfrontament Barcelona / Catalunya, per un simple interès electoral tant legítim com mancat d’horitzons i d’il•lusió. Potser d’aquí plora la criatura, no ?