dimecres, 9 de gener del 2008

El nostre Calvari particular.

(inèdit. Dedicat al Roger: sempre crític, sempre constructiu)


El veritable calvari del nostre patrimoni cultural no és el que suposadament va regalar ahir el ministre Molina al MNAC, sinó el que patim tots els catalans quan una persona física o bé una empresa radicada a Catalunya decideix pagar algun tipus d’impost estatal amb obres d’art o amb bens mobles de valor artístic o històric. El pagament d’impostos amb dacions d’obres d’art o antiguitats és una pràctica relativament habitual permesa per Hisenda.

El problema apareix quan el Ministeri d’ Hisenda de torn decideix la destinació o el dipòsit d’aquestes obres propietat del l’erari públic estatal. Val a dir que, si ens remetem als fets, aquí no hi ha cap diferència entre els governs socialistes i els populars: el destí del 95% d’aquestes peces són els museus situats a Madrid i rodalies, amb total independència de quin sigui l’origen territorial de la dació i la voluntat de qui la fa. Tant és així, que El Prado té en aquesta via, una de les principals fonts d’ampliació del seu fons artístic.

Fa tres o quatre anys vaig seguir de prop un cas tan il•lustratiu com dramàtic: una empresa catalana va decidir pagar part de l’impost de societats mitjançant la dació d’un orgue del segle XVII, tot expressant la seva voluntat que, sense deixar de ser patrimoni de l’Estat, aquest el diposités al Museu de la Música de Barcelona. Una voluntat, sens dubte, emparada pel sentit comú (un orgue és un instrument musical) i en una voluntat explícita de no descapitalitzar Catalunya en matèria de patrimoni cultural moble. La resposta governamental va ser, ras i curt, portar l’orgue a un museu d’arquitectura d’una ciutat castellana.

Una anècdota que varem elevar a categoria tot portant una proposta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya per tal que fos elevada al Congrés dels Diputats amb un objectiu clar: que els bens mobles i les obres d’art utilitzades per pagar impostos estatals per la via de les dacions es poguessin quedar majoritàriament als museus del l’àmbit territorial de la seva procedència. És a dir: pensàvem en Catalunya, però també amb Castilla La Mancha, Andalusia o Les Canárias...

Resultat: al Parlament la nostra proposta va rebre el suport d’ERC, del PSC, d’ICV i l’abstenció del PP, però quan aquesta va arribar al Congres dels Diputats, tan sols va rebre el nostre suport, així com el d’ERC i d’ICV, i el vot en contra dels diputats socialistes i populars.

Conclusions. Primera: el PSC és capaç de votar una cosa aquí i la contrària allà i quedar-se tant ample. Segona: quan són allà (i parlen d’aquí) els socialistes s’assemblen tant als populars que acaben votant el mateix. Tercera: amb tant caragirat qui més hi perd és Catalunya.

Un prec: que el Ministre de Cultura de torn no ens aixequi més la camisa ni ens insulti més fent-nos suposades donacions. Insulta veure com per cada quadre que ens diposita el Ministerio al MNAC, ens en espolia cent per l’altre cap en benefici d’El Prado. Això sí que és un Calvari...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo sempre crític i tu sempre donant-me motius per ser-ho! jeje... gràcies per cert, per dedicar-me el post.

A veure, poc puc dir al respecte ja que tots sabem la constant subordinació dels diputats del PSC al PSOE quan arriben a la capital, malgrat els esforços de Montilla per negar-ho.

Però mentre llegia el comentari, pensava en quina fórmula podia ser vàlida a efectes d'evitar la incontinència socialista quan són a la capital.
I em passava pel cap reforçar l'estructura de l'Estat cap a un model confederal, on hi hagués molt més blindatge a les resolucions dels parlaments nacionals (o autonòmics per a ells).

Els socialistes sempre farden de ser federalistes però enlloc s'ha vist una ferma evolució cap al model federal (no és el millor, però sí millor que l'actual). Fer quatre retocs als estatuts suposa per ells la gran modernització de l'España actual.

De totes maneres, aquest cas que posaves de l'orgue em feia pensar que el problema és greu tot i que és el típic problema desconegut que va consolidant dia a dia la jacobinitat dels poders (en aquest cas culturals) de Madrid respecte Barcelona. I no entenc, de debò, com a provincies no s'adonen d'aquest greuge...

Anònim ha dit...

Benvolguts/Benvolgudes blocaires,

A finals de 2007, un grup de blocaires osonencs vam impulsar Blocaires.Osona, que vol ser el col.lectiu de blocaires osonencs, obert a tots els que formem part de la blocosfera de la comarca.
L'objectiu de Blocaires.Osona, segons el manifest fundacional, és estimular i reivindicar la cultura blocaire, donar forma i contingut a la rica comunitat blocaire d'Osona i projectar-la amb força a la Catosfera.
El proper dijous 17 de gener, a 2/4 de 9 del vespre, a l'auditori del Col.legi d'Arquitectes de Vic, es portarà a terme la presentació pública de Blocaires.Osona en el marc de la presentació del llibre del blocaire de referència del nostre país, Saül Gordillo ( www.saul.cat), Nació.CAT.
Esperem comptar amb la vostra participació en aquest acte i en els propers que es facin.

Salutacions cordials,

Blocaires.Osona