(inèdit)
Els reculls de premsa són una manera com qualsevol altra de llegir els diaris. I com tot en aquesta vida, aquest mètode té avantatges i desavantatges. Si per un costat és útil tenir en un sol document i de manera ordenada tot el que els principals diaris han escrit respecte un tema, per l’altre és un xic confusionari posar en peu d’igualtat les notícies aparegudes a diferents pàgines de mitjans de tirades encara més diferents. Aquest, però, no és el tema del que volia parlar, almenys de manera directa. Avui volia parlar del resultat –sovint curiós- de contraposar notícies esgarrapades d’un i altre dossier de premsa.
M’explico. Fent una mica d’endreça de la taula, em cau a les mans una notícia publicada al El Punt el dimecres 19 de setembre d’enguany titulada “IC-EUiA es nega a assistir a la missa de la Mercè”. Una notícia que contrasta amb la publicada avui al Diari de Girona, segons la qual la Regidora d’Educació de Girona (adscrita a IC-EUiA) parlant de la polèmica del vel a l’escola que s’ha obert aquests dies a casa nostra, afirma amb rotunditat que “cal respectar les manifestacions culturals i religioses”.
La juxtaposició d’ambdues notícies (separades per menys d’un mes de temps) i emeses des d’una mateixa força política, és preocupant. Ara resulta que quan la simbologia religiosa pertany a una cultura diferent de la nostra (com més diferent millor), aquesta ha de ser respectada, mentre que quan es tracta de símbols arrelats i integrants de la nostra cultura, el políticament correcte –des del punt de vista progressista- és prescindir-ne. Quanta contradicció, no?
La feblesa d’aquest pensament auto-catalogat de progressista, i que té com a màxima expressió la defensa de la multiculturalitat, ens duu al fracàs. Com a comunitat nacional, fracassarem si neguem allò que som col•lectivament, de la mateixa manera que fracassarem com a persones si el preu de la nostra integració comunitària és la renúncia a les pròpies creences.
dimecres, 3 d’octubre del 2007
dijous, 27 de setembre del 2007
Ventdelplà i el debat de política general.
(inèdit)
No conec les estadístiques, però intueixo que entre els televidents de la nostra hi deu haver més seguidors del Ventdelplà, que no pas del debat de política general. És per això que m’indigna pensar que a Catalunya hi ha més gent que s’ha empassat la insensatesa d’una mestra fastiguejada, d’una doctora irresponsable i d’un mosso delinqüent (com si es tractés d’actituds normals), que no pas ha pogut conèixer la importància que el nostre Govern diu que dóna a l’educació, a la salut i a la seguretat.
És cosa sabuda que salut, seguretat i educació constitueixen tres pilars bàsics de l’estat de dret: sense educació no hi ha igualtat d’oportunitats, sense seguretat no hi ha llibertat i sense salut és difícil el desenvolupament personal, raó per la qual es tracta de tres àmbits on queda abastament justificada la intervenció pública, per bé que amb intensitat i formes diferents. És per això que em va indignar veure l’altre dia al Ventdelpla (sèrie emblemàtica de la nostra), com una servidora pública de l’educació abandonava la seves responsabilitats, com una servidora pública de la sanitat ocupava el seu temps laboral mantenint relacions sexuals al CAP amb un conegut, i com un servidor de la seguretat es dedicava, ras i curt, a delinquir.
Davant aquest espectacle, tinc seriosos dubtes sobre si el nostre Govern es creu de veritat allò que predica aquests dies per boca del seu President al debat de política general. Tinc seriosos dubtes respecte si el Govern és plenament conscient del paper que juguen els professionals de la salut, de la seguretat i de l’educació, i del respecte que col•lectivament i individual es mereixen.
Em dol constatar com Ventdelpla, que tan bé ens ha alliçonat sobre la maldat dels camps de golf i dels purins i sobre la bondat de les medicines alternatives i de la nova immigració (cosa que està molt bé), no es preocupi gens ni mica d’il•lustrar-nos tot ensenyant-nos una mestra vocacional, un policia honest i una doctora responsable. Per una vegada, estaria bé que les exigències ètiques estiguessin per damunt de les exigències del guió...
No conec les estadístiques, però intueixo que entre els televidents de la nostra hi deu haver més seguidors del Ventdelplà, que no pas del debat de política general. És per això que m’indigna pensar que a Catalunya hi ha més gent que s’ha empassat la insensatesa d’una mestra fastiguejada, d’una doctora irresponsable i d’un mosso delinqüent (com si es tractés d’actituds normals), que no pas ha pogut conèixer la importància que el nostre Govern diu que dóna a l’educació, a la salut i a la seguretat.
És cosa sabuda que salut, seguretat i educació constitueixen tres pilars bàsics de l’estat de dret: sense educació no hi ha igualtat d’oportunitats, sense seguretat no hi ha llibertat i sense salut és difícil el desenvolupament personal, raó per la qual es tracta de tres àmbits on queda abastament justificada la intervenció pública, per bé que amb intensitat i formes diferents. És per això que em va indignar veure l’altre dia al Ventdelpla (sèrie emblemàtica de la nostra), com una servidora pública de l’educació abandonava la seves responsabilitats, com una servidora pública de la sanitat ocupava el seu temps laboral mantenint relacions sexuals al CAP amb un conegut, i com un servidor de la seguretat es dedicava, ras i curt, a delinquir.
Davant aquest espectacle, tinc seriosos dubtes sobre si el nostre Govern es creu de veritat allò que predica aquests dies per boca del seu President al debat de política general. Tinc seriosos dubtes respecte si el Govern és plenament conscient del paper que juguen els professionals de la salut, de la seguretat i de l’educació, i del respecte que col•lectivament i individual es mereixen.
Em dol constatar com Ventdelpla, que tan bé ens ha alliçonat sobre la maldat dels camps de golf i dels purins i sobre la bondat de les medicines alternatives i de la nova immigració (cosa que està molt bé), no es preocupi gens ni mica d’il•lustrar-nos tot ensenyant-nos una mestra vocacional, un policia honest i una doctora responsable. Per una vegada, estaria bé que les exigències ètiques estiguessin per damunt de les exigències del guió...
dimecres, 12 de setembre del 2007
Imaz: una paradoxa perversa.
(inèdit)
M’assabento per un teletip que Josu Jon Imaz acaba d’anunciar que abandona la política activa. Encara ahir vaig tenir l’ocasió de saludar-lo en el marc de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova. Un cop més, vaig poder testimoniar-li el meu apreci personal i el meu profund respecte (i suport) per les tesis que honestament defensa al si del seu partit, el PNV.
Escric a cop calent per deixar constància d’una estranya sensació: és grat veure com a la política, per damunt del soroll ambiental, encara hi ha persones que defensen allò que creuen amb la coherència amb la que ho ha fet Imaz, alhora que entristeix veure com persones amb la seva talla moral i amb la seva senzillesa, han d’abandonar la política activa. Sens dubte una paradoxa perversa.
M’assabento per un teletip que Josu Jon Imaz acaba d’anunciar que abandona la política activa. Encara ahir vaig tenir l’ocasió de saludar-lo en el marc de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova. Un cop més, vaig poder testimoniar-li el meu apreci personal i el meu profund respecte (i suport) per les tesis que honestament defensa al si del seu partit, el PNV.
Escric a cop calent per deixar constància d’una estranya sensació: és grat veure com a la política, per damunt del soroll ambiental, encara hi ha persones que defensen allò que creuen amb la coherència amb la que ho ha fet Imaz, alhora que entristeix veure com persones amb la seva talla moral i amb la seva senzillesa, han d’abandonar la política activa. Sens dubte una paradoxa perversa.
dilluns, 3 de setembre del 2007
Ara, el que toca, és fer complir l’Estatut.
(Publicat a El Peroódico, 3 setembre de 2007)
Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.
Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.
De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.
A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.
I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.
Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.
És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.
Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.
Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.
De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.
A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.
I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.
Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.
És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.
dimecres, 29 d’agost del 2007
No tot s’hi val (notes sobre els límits de les propostes polítiques).
(inèdit)
El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.
Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.
Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.
És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.
Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.
El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.
Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.
Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.
És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.
Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.
dijous, 9 d’agost del 2007
Els catalans ho tindrem tot pagat (o no).
(inèdit)
Si els trens de Cercanias de la capital del Reyno de España fallessin cada dos per tres, si l’aeroport de Barajas només oferís vols de baix costamb cues incloses, si es quedessin centenars de milers de madrilenys sense llum hores i dies, si fóssin ells els que haguessin de suportar setanta quilòmetres de cua per acabar pagant peatges, i si tantes coses més... estic segur que el Gobierno de la Nación no tardaria ni dos dies a declarar l’emergència nacional, pas previ a l’abocament de milers de milions d’euros d'una vegada per totes.
Però com que tot això no passa a Madrid, sinó que passa a províncies, ens hem de fer fotre. Així de senzill. Ens hem de fer fotre i, per si no fos suficient, hem de suportar la xulesca visita de la Ministressa del ram que visita Catalunya amb els mateixos aires de perdonavides que gasta la seva mestressa de la Vogue quan es passeja arrogant per les antigues colònies. Quin país !!!
Ah ! I, entre tant, el nostre Govern de vacances (perquè tot el que passa –i el que no passa també-) és culpa de CiU. Només faltaria !
I entre tant jo em pregunto quan arribarà el dia en el que els catalans, pel simple fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat. Si en Francesc Pujols aixequés el cap !!!
Si els trens de Cercanias de la capital del Reyno de España fallessin cada dos per tres, si l’aeroport de Barajas només oferís vols de baix costamb cues incloses, si es quedessin centenars de milers de madrilenys sense llum hores i dies, si fóssin ells els que haguessin de suportar setanta quilòmetres de cua per acabar pagant peatges, i si tantes coses més... estic segur que el Gobierno de la Nación no tardaria ni dos dies a declarar l’emergència nacional, pas previ a l’abocament de milers de milions d’euros d'una vegada per totes.
Però com que tot això no passa a Madrid, sinó que passa a províncies, ens hem de fer fotre. Així de senzill. Ens hem de fer fotre i, per si no fos suficient, hem de suportar la xulesca visita de la Ministressa del ram que visita Catalunya amb els mateixos aires de perdonavides que gasta la seva mestressa de la Vogue quan es passeja arrogant per les antigues colònies. Quin país !!!
Ah ! I, entre tant, el nostre Govern de vacances (perquè tot el que passa –i el que no passa també-) és culpa de CiU. Només faltaria !
I entre tant jo em pregunto quan arribarà el dia en el que els catalans, pel simple fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat. Si en Francesc Pujols aixequés el cap !!!
divendres, 6 de juliol del 2007
TV3 en castellà i àrab ? No, gràcies.
(inèdit)
Em diuen que des de fa uns quants dies, és possible veure algun serial de TV3 amb subtitulació en castellà i en àrab. Quina bajanada ! Si TV3 té una raó de ser, aquesta és precisament la llengua (la llengua catalana, s’entén). Si els catalans estem disposats a abocar milers de milions d'euros del nostre pressupost públic per tenir una televisió nostra, és precisament perquè creiem que la televisió és un excel•lent mitjà per a difondre i estendre l’ús del català. Si no és per aquesta raó, ja em diran vostès de què serveix abocar tant diner públic per acabar tenint una televisió castellanoparlant més.
Respecte l’àrab, encara avui recordo una anècdota viscuda ja fa força anys a l’ajuntament de Vic. Resulta que el representants d’ERC van demanar al Ple Municipal que l’ajuntament dotés determinats serveis de traductors d’àrab. La resposta del aleshores alcalde, el Sr. Jacint Codina, va ser contundent: demanin-me tants professors de català com vulguin, però no em demanin ni un traductor.
Quanta raó tenia en Jacint Codina ! Traduir és garantir que castellanoparlants i parlants d’àrab puguin prescindir del tot de la llengua del país que els acull (pagant tots nosaltres...) Fins aquí podíem arribar !
Em diuen que des de fa uns quants dies, és possible veure algun serial de TV3 amb subtitulació en castellà i en àrab. Quina bajanada ! Si TV3 té una raó de ser, aquesta és precisament la llengua (la llengua catalana, s’entén). Si els catalans estem disposats a abocar milers de milions d'euros del nostre pressupost públic per tenir una televisió nostra, és precisament perquè creiem que la televisió és un excel•lent mitjà per a difondre i estendre l’ús del català. Si no és per aquesta raó, ja em diran vostès de què serveix abocar tant diner públic per acabar tenint una televisió castellanoparlant més.
Respecte l’àrab, encara avui recordo una anècdota viscuda ja fa força anys a l’ajuntament de Vic. Resulta que el representants d’ERC van demanar al Ple Municipal que l’ajuntament dotés determinats serveis de traductors d’àrab. La resposta del aleshores alcalde, el Sr. Jacint Codina, va ser contundent: demanin-me tants professors de català com vulguin, però no em demanin ni un traductor.
Quanta raó tenia en Jacint Codina ! Traduir és garantir que castellanoparlants i parlants d’àrab puguin prescindir del tot de la llengua del país que els acull (pagant tots nosaltres...) Fins aquí podíem arribar !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)