La veritable España plural de ZP.

Avui diversos diaris (el requadre adjunt és tret de La Vanguardia) publiquen el mapa dels ajuds per a la compra d'automòbils que va prometre el President Zapatero en el transcurs del darrer Debate del estado de la Noción. De fet, si ens hi fixem bé, aquest mapa és la primera concreció tangible d'aqulla España Plural tantes vegades predicada i tantes vegades promesa pel President José Luís Rodríguez Zapatero..

Es veu que no ho haviem entès prou bé. Resulta que la pluralitat promesa per ZP no passava per la política, ni pel respecte a les forces més votades (vegeu els casos basc i català), com tampoc pel tracte fiscal just o no discriminatori. Res d'això. Per fi s'ha desvetllat el mapa de la pluralitat. Aquí el teniu. En ell s'hi representen amb tons diferenciats aquelles parts de l'España Plural zapaterista a les quals no els queda cap altre remei que fer cas al President (les Comunitats governades pel PSOE); les que no li fan cap cas (Comunitats Populars); i les que no saben o no contesten, entre les quals hi ha les que no contesten perquè no poden (cas de Catalunya) i les que, tot i poder, no contesten perquè no volen (cas de Madrid). Vaja, que tants cap tants barrets... Vista la qual cosa, em pregunto què en deu pensar José Bono, defensor a ultrança com era de la igualtat entre ciutadans i territoris de la pell de brau. De moment sembla que no piula...

A propòsit de les Àrees Residencials Estratègiques. El cas de Manlleu

Parlament de Catalunya, Comissió de Política Territorial.

La nova Llei d'Avaluació Ambiental Estratègica: tard i malament.

Aquesta és la intervenció al Ple del Parlament per fixar la posició de CiU: Estem clarament a favor de l'avaluació ambiental dels plans i programes de l'Administració, però discrepem de com el Govern Tripartit ha tranposat la Directiva Europea al nostre ordenament jurídic. A cada cruïlla, el Tripartit ha escollit la pitjor opció, la més burocratitzada, la més alentidora, la més enrevessada que, en cap cas, és sinònim ni de major control ambiental, ni de major competitivitat, sinó més aviat el contrari.

La Vic-Olot: entre la bona notícia i l’oportunitat perduda.

(Article publicat a El 9 Nou)


L’entrada en servei de la Vic-Olot és una bona notícia. Ens n’hem de felicitar, alhora que hem de saber-la aprofitar, justament en un moment de crisi com el que estem vivint. Apostar per la connectivitat, escurçar les distàncies i avençar en la millora de la nostra xarxa viària són aspectes positius, ja que propicien la millora de la competitivitat. A les nostres mans està el saber aprofitar tot el potencial que ens ofereix aquesta nova infraestructura en terrenys tant diversos com l’industrial, el turístic, l’universitari o en els àmbits cultural, lúdic o dels serveis.

Això no obstant, l’accidentat procés polític que ha patit aquesta infraestructura des de l’arribada del Tripartit al Govern Català a finals del 2003, s’ha traduït a la pràctica en una pèrdua significativa del seu potencial o, el que és el mateix, en una oportunitat perduda. La paralització de l’obra durant més d’un any, així com el replanteig a la baixa d’aquesta infraestructura, han estat dos factors que pagarem molt cars. Si se’m permet, força més cars que una obra que, entre demores i replantejos, ens ha acabat costant un 40% més del previst inicialment.

Si analitzem la seqüència dels esdeveniments, ens adonarem que dilluns mateix començarem a pagar l’elevat peatge que el partit majoritari del Govern va acceptar dels seus socis minoritaris ara fa cinc anys. Un peatge que també incorporarà el cost d’haver decidit tard i malament importants aspectes col•laterals de la Vic-Olot. Passar de quatre carrils a dos per imposició dels ecosocialistes, així com no tenir resolt a dia d’avui ni el Quart Cinturó, ni la variant d’Olot, són qüestions que redueixen notòriament el potencial dinamitzador de la Vic Olot. Una indecisió i una inacció que ens aboquen a un col•lapse cert tant a la C-17, com a l’entorn d’Olot. I, el que és més greu encara, a una sinistralitat potencialment més elevada, ja que enlloc està escrit que l’alternança entre dos i tres carrils sigui més segura que el dos carrils per banda.

Recordo com si fos ara el debat que varem tenir al respecte al Parlament de Catalunya a principis del 2004. Ja aleshores es va posar de manifest que la concepció de la Vic-Olot de CiU era diametralment oposada a la que, malauradament, es va acabar imposant després de no pocs equilibris al si del Tripartit. Per CiU la Vic-Olot era quelcom més que un simple nexe entre capitals de comarca. Nosaltres la varem concebre també com una nova via d’accés a Europa des de l’anomenada Catalunya Central. Per això es va plantejar un eix de quatre carrils, per això es va plantejar executar-la simultàniament a la variant de circumval•lació d’Olot i per això anava indefectiblement vinculada tant a la Olot-Figueres, com al Quart Cinturó.

En front d’aquest plantejament, es va acabar imposant el del Tripartit: una via intercomarcal d’un carril per banda i, lògicament, desconnectada tant de la variant d’Olot, com del Quart Cinturó. I així estem: avui inaugurem una carretera per la qual no hi podran passa determinats camions, cosa que equival a dir que els farem fer més quilòmetres, que cremaran més gasoli i que, per tant, faran moltes més emissions de CO2. I tot plegat no se sap ben be si per una mal entesa sostenibilitat ambiental, o per una egoistament entesa sostenibilitat del Tripartit. En qualsevol cas, benvinguda sigui aqueta nova via de comunicació amb totes les seves imperfeccions. Una via que, per cert, si no hagués estat licitada per l’anterior Govern de CiU, probablement hauria tingut el mateix destí que el Quart Cinturó, el més calent del qual és a l’aigüera.

Política de medi natural: algú sap cap on anem ?

(article inèdit)

Superat l’equador de la Legislatura, hi ha poques coses més decebedores que el donar un cop d’ull als compromisos del Conseller Baltasar en matèria de medi natural. Al costat d’una discutida política de l’aigua, d’una dubitativa política de residus i d’una ineficaç política d’habitatge, el Conseller Baltasar exhibeix una desconcertant política de medi natural. El desconcert legislatiu, la deixadesa organitzativa i l’absència de criteris són, al costat d’una pèssima gestió, els principals trets que la caracteritzen.

Vegem, si més no, alguns exemples d’aquestes mancances. En matèria legislativa, poca cosa queda dels compromisos del Conseller davant la Comissió de Medi Ambient del Parlament el 16 de març de 2007: ni llei catalana de la biodiversitat, ni llei d’ampliació del Parc Nacional d’Aigüestortes, ni la llei catalana de caça, ni la modificació de la llei d’accés motoritzat al medi natural, ni la llei de creació del Parc Natural de Montgrí Medes. Res de res. Llevat de la llei de pesca fluvial (que, veient com va, potser hauria estat millor no fer-la, tai i com ja ha demanat unànimement la Diputació de Lleida) la resta de projectes de llei, simplement allarguen la llarga llista d’incompliments del Govern.

Des del punt de vista organitzatiu, el panorama és encara pitjor. La seqüència és la següent: el tàndem Milà / Luque va prometre l’Agència Catalana de la Natura. El tàndem Baltasar / Pellissé, va prometre la remodelació de la Direcció General de Medi Natural i del Centre de la Propietat Forestal. A dia d’avui ni Agència ni remodelacions, de manera que el tàndem Baltasar / Buenaventura (pragmàtics com són) s’han apuntat al qui dia passa any empeny, que mai compromet tant com la promesa incompleta. I, mentre tant, el desànim entre els tècnics i el personal de la Direcció General va creixent (gairebé tant de pressa com la plantilla de l'empresa pública Forestal Catalana), cosa que s’acaba traduint en una gestió desgavellada: a dia d’avui encara no s’ha fet el reglament de la Llei de protecció dels animals (que és del 2003), ni tenim notícia de les plantes de biomassa forestal que el 2004 va prometre i comprometre el Govern per sustentar una correcta gestió dels boscos, o no coneixem cap programa nou de protecció d’espècies en perill d’extinció, per no parlar de la no-solució del tema dels micos de Camarles, del desmuntatge ignominiós del voluntariat a Vallcalent de Lleida, o de la inexistència de cap nou programa de control de les espècies invasores.

Una mala política que es complementa amb una preocupant absència de criteri i de priorització: on és el Pla General de Política Forestal que s’hauria d’haver aprovat el 2004 ? on són els Plans d’usos i gestió dels espais inclosos a la Xarxa Natura 2000 ? On és el nou parc natural de Prades i Poblet, on és l’ampliació del Parc Natural de Montserrat, anunciats tots ells pel Conseller en seu parlamentària ara fa dos anys ?

Només la incompetència manifesta en política de l’aigua i el soroll (més que no pas les nous) en política d’habitatge poden dissimular l'indissimulable: l'erràtica i desconcertant política de Medi Natural del Govern català. Una política que, malauradament, avui ja només té un qualificatiu precís: la deixadesa.

Un Govern cohesionat.

(article inèdit)

El desallotjament dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona i les posteriors càrregues policials han posat una altra vegada de manifest l’evident manca de cohesió dels partits que donen suport al Govern. Vegeu, si no, les frases que han pronunciat diferents responsables polítics dels diversos partits que suporten l’actual Govern: Totes les cites que reprodueixo a continuació són literals i, encara que no ho sembli, en cap cas –en cap- han estat pronunciades pels partits de l’oposició.

“Han de dimitir els responsables d’Universitats d’aquests moments per no saber explicar els beneficis que comporta Bolònia”. Pablo Fernández, dirigent de les Joventuts del PSC.

“Els errors continus de Joan Saura han demostrat la seva incapacitat per continuar al capdavant de la conselleria d’Interior. Eexigim, per tant, el seu cessament o dimissió”. Uriel Bertran (Diputat d’ERC)

“En l’actual context de crisi econòmica, és inadmissible que els antiavalots dels Mossos d’Esquadra i el seu responsable polític Joan Saura, utilitzin aquests mètodes. Uriel Bertran (Diputat d’ERC). (1)

“Els membres d’EUiA presents a les manifestacions estan al costat dels ferits (...) Els fets són greus i inacceptables (...) El Govern ha de demanar perdó als estudiants, als periodistes i als ciutadans agredits”. (Nota oficial de la Comissió Política d’EUiA)

“Va fallar l’adequació i la proporcionalitat” Blanca Palmada (Comissionada d’Universitats, membre d’ERC).

Tota una exhibició d’unitat, de cohesió, de lleialtat, de solidaritat i de companyonia política al si del Govern Tripartit, no creieu ? D’això sí que se’n pot dir un Govern plural. Tant plural que integra dintre seu la més bel•ligerant de les oposicions.

La veritat és que, veient actuar aquest Govern, a vegades no se ben bé perquè em paguen el sou. Avui mateix, és d’aquells dies en els que els diputats de l’oposició en tenim ben be prou callant i observant les habilitats del Govern per exercir d’oposició. Crec francament que superen amb escreix la nostra capacitat opositora.


(1)Haurem de demanar al Diputat Bertran si aquests mateixos mètodes són admisibles en temps de puixança econòmica, no ?

Quin país, quin paisatge i quin paisanatge...

Si Don Miguel de Unamuno aixequés el cap, bé podria tornar a pronunciar la cèlebre sentència “que país, que paisaje y que paisanaje”. Parlo, naturalment, del patètic espectacle que des de fa uns quants dies ens estan oferint els responsables del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, arran de l’ús fraudulent d’imatges d’arreu del món per promocionar la Costa Brava.

Certament, quin país (el nostre), quin paisatge (el de la Costa Brava), i quin paisanatge (el del Patronat de Turisme Costa Brava Girona), que ni tant sols s’ha plantejat la possibilitat de dimitir, després de fer-se evident l’engany als potencials turistes i el menyspreu al paisatge que, suposadament, haurien de promocionar.

Pel que es veu, aquest paisanatge (començant pel President de la Diputació, continuant per la Directora i acabant pels publicistes) , encara no s’ha adonat que la raó de ser del Patronat que els paga la nòmina és, precisament, el paisatge que han menyspreat. . Estem arreglats.



(Foto de La Vanguardia)