dilluns, 29 de novembre de 2010

Mas, President.

video
El 28-N des del balcó del Majestic.

El 28-N des del balcó del Majestic. Finalment hem obert les urnes i el veredicte ha estat clar: una majoria amplia de catalans han dit que volen l'Artur Mas al capdevant de la Generalitat, al capdevant del país. Aquell Artur Mas que ahir a la nit, es proclamava més servidor que salvador de Catalunya. Sens dubte, tota una lliçó de saber estar i de saber entendre el missatge de les urnes. Gràcies a tots aquells que amb la suma de petits gestos sovint anònims, han fet possible aquesta victòria de Mas i de Ciu

divendres, 26 de novembre de 2010

Tot està per fer, tot és possibe !

Amb Artur Mas al mitin de Vic.




Arribem al final de la campanya electoral. Hem anat arreu del país amb tota mena d'actes i de formats, per explicar que volem una Catalunya millor. Que, malgrat les dificultats de tota mena per les que passem, aquest país se'n sortirà si, entre tots, fem una aposta decidida pel canvi, recolzant un Govern fort, coherent i amb les mans lliures. El Govern que, amb el suport de tots, farà l'Artur Mas.

Sembla que és al nostre abast, però no ens podem confiar: tot està per fer, tot és possible. De nosaltres depen que, amb el gest del nostre vot el proper diumenge, ho fem possible. Força, Artur ! Força CiU ! Catalunya s'ho mereix.

divendres, 19 de novembre de 2010

El nostre compromís amb Santa Cristina: subsidiarietat, respecte i sentit comú...

Reunió a Lloret de Mar amb els representants de l'Obreria de Santa Cristina, amb l'Alcalde i Diputat Xavier Crespo i el cap de llista de CiU a Girona, Santi Vila.


Aquest matí, juntament amb en Santi Vila i en Xavier Crespo, ens hem reunit amb representants de l'Obreria de Santa Cristina de Lloret. Estan preocupats per la manera com el Govern està tractant el tema de la protecció de Santa Cristina en el marc del PEIN i PNIN de Pinya de Rosa. Resula que fa més de 600 anys que l'Obreria de Santa Cristina s'ocupa de la preservació d'aquest meravellós espai. Un espai natural situat al terme municipal de LLoret de Mar, protegit tant pel Pla General de Lloret, com el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Però és tal la dèria invasora de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, que tant si vols, com si no vols, els va annexar per decret (mai millor dit) a l'espai veí de Pinya de Rosa (al Terme de Blanes) per fer un nou PEIN i, de passada, per imposar-los uns òrgans de govern que ignoren la centenària institució de l'Obraria. Un atemptat en tota regla al principi de subsidiarietat: perquè, essent un espai ja protegit i correctament gestionat des de la iniciativa social local, ha de venir l'Administració a ficar-hi el nas, expulsant els que n'han tingut cura des de fa 600 anys ?

No hi ha dret. No hi ha dret perquè, a més de l'Obreria, el Govern de la Generalitat han menystingut sengles acords de Ple dels Ajuntaments de LLoret i de Blanes, així com dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donaven la raó a l'Obreria i a l'Ajuntament lloretenc en la demanda de que aquest espai continués com fins ara, en lloc de ser incorporat per decret a un nou PEIN.

I com que no hi ha dret, com que el Govern tripartit ha atemptat contra el principi de subsidiarietat i contra la voluntat manifestada en Ple pels dos Ajuntaments i contra la Sentència del TSJC, nosaltres -la gent de CiU- no sols els expressem un cop més el nostre suport, sinó que ens comprometem -si tenim la responsabilitat de governar Catalunya- a desllindar els dos espais (Pinya de Rosa i Santa Cristina) pel bé d'ambdós, tot deixant a l'Obreria la responsabilitat de cura i custòdia d'aquest espai. Aquest és el nostre compromís.

dilluns, 15 de novembre de 2010

No es governa amb enquestes, sinó amb vots.




Amb un Pavelló Poliestportiu ple de gom a gom, dissabte al migdia vam celebrar un acte pólític rellevant a Amposta. Queda clar que la gent de CiU del Montsià ja fa temps que està preparada pel canvi i, sobre tot, predisposada a deixar-hi la pell fins el darrer minut de la campanya. Així va quedar demostrat en un multitudinari dinar-mitin en el que va prendre la paraula les candidates del Montsià, així com altres representants polítics de les Terres de l'Ebre. Un objectiu clar: una Catalunya millor. I un compromís ferm: aquest país sortirà del túnel. Res ens preocupa més a la gent de CiU que el trionfalisme estèil al que ens podríen abocar algunes enquestes. Quedi clar: no es governa amb enquestes, sinó amb vots. I de vot, avui per avui, encara no en tenim cap al sac i ben lligat.

divendres, 12 de novembre de 2010

Una Catalunya millor.



Acte d'obertura de la campanya electoral.

Ja hi tornem a ser ! Una vegada més (i que sigui per molts anys !), som a les portes d'unes Eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions en les que, més que un Govern en sentit estrice, ens hi juguem el país. Resten quinze dies per explicar a tots els racons del país que la gent de CiU, amb l'Artur Mas al capdevant, volem una Catalunya millor. És per això que la nostra serà una campanya més de proposta que de protesta, més de mirar endavant que no pas de mirar enrere. Intentaré, des d'aquest blog, aportar dades, propostes i arguments, així com els suggeriments i comentaris que vagi recollint al llarg dels diferents actes que aquests dies anirem fent arreu de Catalunya. A la columna de la dreta hi trobareu els actes més rellevants en els que participaré al llarg de la campanya. Bona campanya!, que el país s'ho mereix.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Laïcitat positiva i catalanitat. Reflexió a propòsit de la visita de Benet XVI.


Moment de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família per part del Papa Benet XVI




(Article publicat a El 9 Nou)

La visita de Benet XVI a Barcelona per dedicar el temple de la Sagrada Família ha generat una munió de comentaris de naturalesa i intencionalitat diversa i, sovint, contradictòria. De fet, són molts i variats els angles des dels que podem aproximar-nos i opinar respecte la visita Papal. Així, darrerament hem assistit a un debat sobre el cost de la seguretat de la visita, sobre els beneficis econòmics pel conjunt de la ciutat de Barcelona o sobre l’impacte mediàtic que l’esdeveniment tindrà a nivell planetari. M’agradaria, amb aquestes ratlles, compartir algunes reflexions respecte dos aspectes que em sembla que venen a tomb a poques hores de la visita del Sant Pare. Per un costat voldria parlar del concepte de laïcitat positiva, netament contraposat al de laïcisme i per l’altre de l’existència d’una Església catalana partícep i forjadora, juntament amb d’altres tradicions, de la nostra realitat nacional. En un i altra cas, ho faig posant les cartes sobre la taula, és a dir, sense amagar la meva condició de persona catòlica.

Certament (i afortunada), el nostre és un Estat no confessional. La separació entre l’Església i l’Estat, entre Déu i el Cèsar, és una lloable característica de les societats modernes i de les seves estructures polítiques. Passa, però, que sovint es tendeix a confondre aquesta no confessionalitat de l’Estat amb el que anomenem laïcisme, entès aquest com una acció bel•ligerant i proactiva de l’Estat en contra del fet religiós. Un intent, el del laïcisme, orientat a arraconar el fet religiós a l’esfera estrictament privada, és a dir, a expulsar-lo per complet de la vida pública.

En aquest sentit, em semblen il•lustratives les paraules de Benet XVI en el seu darrer viatge a França en defensa d’una laïcitat (que no laïcisme) positiva, és a dir, de la necessitat i l’interès de l’Estat (naturalment aconfessional) no només de respectar i permetre la pràctica religiosa, sinó també d’emparar-la. Un raonament que no només ha formulat Benet XVI, sinó que ha estat també en boca de polítics i pensadors ubicats en diferents punts tant del ventall ideològic, com de la praxi religiosa, però que han sabut veure en el fet religiós, en la creença i en la seva pràctica un conjunt de valors positius per a la convivència harmònica tant entre els pobles, com al sí de les nostres societats.

És des d’aquest raonament, des de la defensa de la laïcitat positiva així entesa, que em dolen -per gratuïtes- algunes afirmacions poc afortunades sobre l’oportunitat i fins i tot sobre el dret (!) de Benet XVI de visitar Catalunya i de que aquesta visita sigui emparada des de les instàncies governamentals. De la mateixa manera que celebro la transparència de l’Arquebisbat de Barcelona a l’hora de referir-se als detalls organitzatius (cost econòmic inclòs) de la visita, així com de l’esforç de la comunitat catòlica de sufragar-ne una bona part.

Respecte la catalanitat, celebro sincerament la confirmació que ha fet la Santa Seu de l’ús del català per part del Sant Pare en part de les seves intervencions públiques a Barcelona. Més enllà de testimoniar el bon moment pel que passen les relacions de la nostra Església amb el Vaticà, aquest gest constitueix, en ell mateix, un explícit reconeixement d’aquesta Església catalana que tant ha contribuït a dibuixar la fesomia del nostre país, des de l’albada mateixa, amb el bisbe Oliba, fins a la Catalunya moderna i contemporània, amb el pensament de Balmes, la doctrina de Torras i Bages o la intel•lectualitat del pare Batllori. No debades, és precisament en les Homilies d’Organyà, on trobem el primer testimoni escrit de la nostra llengua.
Resta, però, el més important de tot: conèixer el sentit de les paraules que Benet XVI ens adreçarà des de la Sagrada Família i que, com ja ha estat anunciat, constituiran una nova invitació a la reflexió sobre aspectes tant seriosos com la vida mateixa, la família o el paper dels catòlics al sí de la nostra societat. Un conjunt de reflexions sobre les quals tant legítima és la discrepància, com el demanar-ne respecte. Al capdevall, aquest és el sentit profund de la laïcitat positiva que defensa Benet XVI, a qui donem la benvinguda a Catalunya.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Del Finançament estratosfèric, a l’emissió de bons al 4’75%.

Dissabte es feia pública la intenció del Conseller Castells de fer una emissió de deute a un any per a inversors particulars al 4’75%. D’aleshores ençà, s’ha desencadenat una mena de tempesta política a l’entorn de l’estat financer de la Generalitat. La reflexió en veu alta de l’Artur Mas sobre el malmès estat de les finances de la Generalitat ha desencadenat un reguitzell de crítiques (val a dir que poc o gens argumentades) per part dels integrants del Tripartit. Una vegada més, el “tots i tot contra CiU” ha unit els tres integrants d’un Tripartit darrerament desunit si parla d’educació, de reforma laboral, d’infraestructures, de model d’estat, de reforma energètica, de model d’estat o de desfilades militars... Curiós.

Curiós que, en qüestió d’hores s’hagin alçat com un sol home (o dona) les veus de la Consellera Tura, del candidat Herrera, del Portaveu Ridao o de la Consellera Capdevila en una mateixa direcció: Mas és irresponsable –diuen- al posar en dubte l’estat de les finances de la Generalitat. Certament, una comunió Tripartita que feia mesos que no veiem. Deu ser que contra Mas (i contra CiU), el Tripartit viu millor....

Però anem a la trista realitat: la veritable raó d’aquesta darrera emissió de deute per part de la Generalitat és tan simple com preocupant: d’aquí a final d’any, a la Generalitat li fan falta 3.000 milions d’€ per fer front a compromisos tant importants com pagar la factura farmacèutica o atendre la nòmina de la xarxa d’hospitals concertats, entre d’altres. Poca broma.

Així les coses, determinades acusacions tripartites contra l’Artur Mas són particularment curioses: acusar a Mas de sembrar dubtes sobre l’estat financer de la Generalitat ratlla el ridícul. El que genera alarma sobre les finances de la Generalitat és el 4'75% (que és tant com reconèixer als quatre vents, que per sota d’aquest elevat preu, la generalitat ja no col•loca res als mercats).

Ara ja només falta que ens venguin com un èxit governamental la ràpida col•locació d’aquesta emissió de deute a aquest preu. Al temps. Tot arribarà...

diumenge, 10 d’octubre de 2010

La batalla decisiva de Montilla.

Llegeixo als diaris d’avui que Montilla reclama el recolzament de Barcelona (i la seva àrea metropolitana) per frenar a CiU. “Nosaltres confiem en Barcelona –diu Montilla- Si guanyem a Barcelona, guanyarem a Catalunya, tots ho sabem: aquesta és la batalla decisiva”. Permeteu-me dues reflexions al respecte.

Primera: si algú està saturat de socialisme, és Barcelona i la seva àrea metropolitana. 31 anys de Governs Socialistes a la ciutat de Barcelona, a la Diputació de Barcelona i a la pràctica totalitat de les ciutats metropolitanes, han acabat generant una fatiga (lògica) a la que no podrà fer front un PSC tocat i en vies d’enfonsament. El PSC, que ha fet un bon servei transformant en positiu les condicions de vida de tantes i tantes ciutats metropolitanes i de la mateixa ciutat de Barcelona, hores d’ara no té il•lusió per oferir ni horitzons col•lectius per engrescar. Al capdevall, que Montilla torni la mirada a la Barcelona metropolitana en els termes que ho va fer ahir, denota fins a quin punt el President-Candidat és conscient de l’esgotament del seu projecte.

Segona: qui ha contraposat Barcelona i Catalunya ha estat històricament un PSC empès per la necessitat partidista de contraposar l’àrea metropolitana de Barcelona a una Generalitat en procés de vertebració des de 1980. Però ara la situació és diferent: el PSC, que segueix governant a Barcelona i àrea metropolitana, també governa a la Generalitat, també governa al conjunt de Catalunya. Precisament per això, encara és més preocupant constatar que el President Montilla continua instal•lat en la lògica de l’enfrontament Barcelona / Catalunya, per un simple interès electoral tant legítim com mancat d’horitzons i d’il•lusió. Potser d’aquí plora la criatura, no ?

dimarts, 28 de setembre de 2010

Okupes: humil suggeriment al President Montilla.



Fa quatre dies (i quatre nits) que un centenar d’okupes estan còmodament instal•lats a les dependències (actualment en obres) de l’antic Banesto de la Plaça Catalunya, al bell mig de Barcelona. I no passa res. Res de res. Es veu que ni els Mossos del Conseller Saura, ni els Municipals de l’entranyable Alcalde Hereu, tenen ordres de procedir al desallotjament. Només faltaria ! I, per si això no fos prou, aquest tracte de favor cap a tan dignes hostes es complementa amb les facilitats que se’ls dispensen des de la televisió pública de Catalunya, TV3. Si senyor. En un exercici de transparència digne d’estudi, TV3 es va afanyar a entrevistar en directe pel TN Migdia al portaveu dels okupants el qual va poder il•lustrar sobre la seva causa a tots els petitburgesos que –com jo mateix- en aquell moment estàvem mirant el TN. Magnífic !

Després de tanta delicadesa policial per part dels amics Saura i Hereu, i després de tant rigor informatiu per part de TV3, la televisió pública de Catalunya, gosaria suggerir al President Montilla que demà al matí porti uns entrepans i una mica de rebosteria a aquests xicots per tal de fer-los una estada encara més agradable...

divendres, 24 de setembre de 2010

El President Montilla promet flexibilitzar la prohibició de circular a més de 80 Km/h la propera legislatura. Més cinisme impossible...




L’anunci que ha fet aquest matí el President Montilla de flexibilitzar a l’alça la limitació de circular a més de 80 Km/h en determinats trams i franges horàries és un exercici de cinisme en tota regla. Deixin-me que els expliqui perquè.

En primer lloc, perquè el President Montilla, els Diputats del PSC i tot el Tripartit, tantes vegades com han pogut votar aquesta proposta, hi ha votat en contra. Reprodueixo a continuació el text literal que CiU va proposar al Parlament, i que el Tripartit, amb el President Montilla al capdavant, hi va votar en contra tant el 15 de febrer de 2009, com el 8 d’abril de 2010. Diu així:

El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

Procedir de manera immediata a la flexibilització a l’alça la prohibició de circular a més de 80 Km/h en aquelles franges horàries o dies de la setmana que no hi ha congestió de trànsit a l’entorn metropolità de Barcelona, recuperant així els límits de velocitat existents a 31 de desembre de 2007, tal i com han sol•licitat tant les agrupacions d’usuaris del vehicle privat, com diversos alcaldes metropolitans, entre d’altres.



Segona raó: fa exactament quatre dies que he rebut (com suposo que han rebut tots els Diputats del Parlament) un document del Govern titulat “Compliment del Pla de Govern. Estat a 15 de setembre de 2010”. Es tracta d’un exhaustiu recull de l’acció de Govern que m’arriba a mans amb la targeta del President Montilla, a la pàgina 319 del qual (mesura 3.9.4: Reduir la contaminació atmosfèrica) es destaca precisament aquesta mesura com una de les més rellevants d’aquest capítol.

Com s’entén, doncs, que fa tres dies el President subratllés aquesta absurda prohibició i ara en prometi la seva flexibilització ? què ha canviat d’aleshores ençà ? Quan ens diu la veritat el President Montilla: quan recull la mesura com una de les claus no se sap ben bé de quin èxit, o quan n’anuncia la seva flexibilització ? Ens està dient el President Montilla que la flexibilització de la mesura és dolenta si la proposa CiU, però és bona si la proposa el PSC ?
Francament lamentable...

I tercera raó: l’anunci Presidencial d’aquest matí és un insult a tots aquells ciutadans que han estat multats per circular a més de 80 Km/h (i a menys de 120 Km/h, naturalment) per les vies ràpides metropolitanes en moments en els que no corria ni una ànima. Em pregunto si els tornaran els diners o si, com a mínim, algú els demanarà perdó....

Malament va aquest Tripartit, del que, quan s’acosten eleccions, en reneguen el seus mateixos integrants. Primer va ser Puigcercós proclamant-ne l’agonia, després fou Ernest Maragall definint-lo com un "artefacte inestable" i fa quatre dies la benvolguda Rocio Martinez Samper jurant i perjurant que els socialistes no repetirien tan maleïda formula...

L’anunci que ens acaba de fer avui el mateix President obre un nou capítol: si fins ara el dolent del Tripartit era la seva fórmula, a partir d’avui, es veu que també són dolentes les seves polítiques. Vaja, que ni Montilla segueix creient en les seves pròpies polítiques... (deu ser aquest el canvi real).

dimarts, 27 de juliol de 2010

Toros: les meves raons per votar "No" a la Iniciativa Legislativa Popular.

Mai no he posat els peus en una plaça de toros. Mai. I això ha estat així per una decisió lliure: davant la possibilitat d’anar (o de no anar) a veure una corrida de toros, sempre he escollit no anar-hi. Aquesta és la raó profunda per la qual demà, fent ús de la llibertat de vot que em dóna el meu Grup Parlamentari, no donaré suport a la proposició de llei que persegueix prohibir els toros a Catalunya. Jo no optaré per la prohibició per llei de les corridas de toros a Catalunya, perquè vull per als demés allò que vull per mi: vull poder continuar decidint lliurement no anar als toros. I vull que els meus conciutadans també ho puguin decidir en llibertat i per ells mateixos. Vull que el meu no als toros, continuï essent una elecció, en lloc d’una imposició. Vull que, en lloc d’un imperatiu legal, continuï essent el resultat d’una tria en llibertat.

Tant els taurins com els anti-taurins tenen les seves raons i les seves veritats. És per això (i pel profund respecte que em mereixen individualment i col•lectiva les persones que varen iniciar la recollida de signatures que ens ha portat aquí) que agraeixo al Parlament que hagi tramitat aquesta iniciativa legislativa popular. Debatre és bo i escoltar, recomanable. És per això que he escoltat amb respecte els molts arguments sensats que un i altre costat han volgut traslladar-nos en seu parlamentària, així com els pocs estirabots que -dit sigui de passada- també s’han pogut sentir, provinents d’un i altre costat al llarg del debat.

Arribats a aquest punt, ni puc ni vull refugiar-me en la comoditat del “No als toros” pel simple fet que a mi ni m’agradin ni m’interessin. De la mateixa manera que tampoc voldria que el meu “No” a la iniciativa Legislativa Popular s’entengués com un “Sí als toros” quan, simplement, és un “Sí” al dret individual a poder continuar decidint.

Soc perfectament conscient que el simplisme del “si no estàs amb mi, estàs en contra meu” possiblement esbiaixarà les veritables raons de la meva decisió. Em tranquil•litza, però, el fet que és una decisió madurada i sospesada després d’haver escoltat totes aquelles veus que, en un i altre sentit, s’han volgut manifestar al Parlament. Em tranquil•litza saber que és una decisió presa a consciència, tan a consciència com la decisió inversa que, de ben segur, prendran molts dels meus companys de Grup Parlamentari i de Partit als que agraeixo molt sincerament l’espai de llibertat que m’han donat.

dimarts, 29 de juny de 2010

Som una Nacio (que necessita un Govern fort i amb les mans lliures)

Davant la Sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estatut, hi ha moltes respostes possibles. A parer meu, és legítima una resposta amb el cor, atès que parlar de nació és, per damunt de tot, parlar d'un sentiment. Però cal, també, una resposta amb el cap: cal que siguem conscients que la superació de la Sentència del TC només podrà venir de la mà d'un Govern fort i que tingui les mans lliures. És per això que crec que hem de donar per exhauriada la present Legislatura.

Amb el cosr us dic, que, diguin el que diguin els Tribunals, som una nació. Ho erem a l'Edat Mitja, ho erem el 12 de setembre de 1714, ho erem l'any 1971 tal i com proclamava Pau Casals al món. Que continuem essent una Nació demà i sempre, només depèn de nosaltres.


dilluns, 17 de maig de 2010

Diagonal, amb C de Canvi, amb C de CiU.

Lamentable i car l'espectacle del Referèndum sobre la Diagonal. Un referèndum que mesura amb prou precisió la distància abismal que separa l'Alcalde Hereu de la ciutadania. Un Referèndum que, fent una simple divisió, surt a 20€ el vot (amb la que està caient...). Referèndum, al capdevall, en el que s'ha imposat la C, la C de Canvi, la C de CiU. Vinga Trias ! Ajudan'ns a posar sentit comú a tanta disbauxa biopija, que això encara té remei. Que la ciutat s'ho mereix.

De la conjunció, a la col•lisió Planetària: el petit error de predicció de Leyre Pajín.

(Article inèdit)


Qui no recorda l’anunci de la Sra. Pajín, segons el qual havíem d’estar atents a la imminent conjunció planetària entre Obama i ZP, President dels Estats Units d’Amèrica, l’un, i de torn de la Unió Europea, l’altre ? Sens dubte, un anunci per recordar per més d’una raó: en primer lloc, perquè retratava la distància sideral entre la Sra. Pajin i la realitat, en segon lloc, perquè denotava la ridícula idolatria de l’aparell socialista respecte ZP (m’ensumo que més caducada que un iogurt), o perquè exemplificava, potser com cap altre, l’autisme del President ZP respecte la situació econòmica que ja aleshores vivia el conjunt de l’estat. Tant se val. El cas és que la conjunció no va ser ben be planetària, sinó més aviat telefònica i que, concretament, es va produir el dimarts al vespre –hora local- . I a fe de Déu que hi va haver conjunció astro-planetària ! conjunció i xoc -diria jo- i no precisament en els termes augurats per la Pajín, sinó d’un signe lleugerament diferent: vaja, que més que una conjunció Obama / ZP, dimarts al vespre es va produir una col•lisió planetària. Una col•lisió d’aquelles que, en altra temps, va fer desaparèixer els dinosaures... Pensions, funcionaris, persones i famílies amb dependència, indústria farmacèutica, ajudes a les famílies amb fills... en són els primers efectes. On és la Pajín ? Ah.. sorpresa, sorpresa... vegeu què diu una nota d'agències d'avui mateix:

Pajín traslada "todo el apoyo" del PSOE a Hereu
MADRID, 17 May. (EUROPA PRESS) -


La secretaria de Organización del PSOE, Leire Pajín, salió hoy en defensa del alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, tras las críticas que está recibiendo ante el fracaso de su consulta sobre la avenida Diagonal por los tres millones de euros que ha supuesto...



Pobre Hereu...

dilluns, 3 de maig de 2010

Sanejar l'aigua, sanejar l'ACA.

(article inèdit)

Dimecres passat, i com a consequència d'un intens debat substanciat al Ple anterior amb el Conseller Baltasar, el Ple del Parlament va aprovar una Moió (el text de la qual adjunto al capdevall d'aquest article), en la que fonamentalment es fan tres coses: reconèixer implícitament la delicadíssima situació financera de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA, en endavent), dibuixar les línies mestres per sortir d'aquesta situació i -no menys important- ampliar el termini per a la presentació d'al.legacions al Pla de Districte Fluvial de Conca de Catalunya i al Programa que se'n deriva.

El text, inicialment proposat per CiU, va acabar incorporant aportacions tant dels grups que donen duport al Govern, com del grup parlamentari Popular. Assolir un acord a aquestes alçades de la Legislatura, a quatre dies d'unes eleccions i en matèria d'aigua (amb tot el que ha passat al llarg de la present Legislatura), és poc menys que un miracle... És, ara dit molt seriosament, un exercici de responsabilitat per part d'uns i altres. És, en definitiva, intentar facilitar les coses al proper Govern, sigui del signe que sigui (jo espero per raons òbvies que sigui de CiU !), de manera que tingui un marc clar per a prendre decisions,una part de les quals segurament s'hauríen d'haver pres aquesta mateixa Legislatura.

Així mateix, l'acord parlamentari significa poder debatre amb major tranquilitat un document transcendent per a la política de l'aigua com ho és el Pla de Districte Fluvial de Conca de Catalunya, marc i esboç de les línies mestres de la política de l'aigua de la propera dècada. El raonament per allargar-ne el període d'esmenes és ben simple: abans de prendre nous compromisos que de ben segur impactaran severament les finances ja prou depauperades de l'ACA, millor encarrilar la seva delicada situió financera.


Intervenció en defensa de la proposta de CiU sobre l'endeutament de l'ACA i sobre el Pla de districte de conca fluvial de Catalunya:




Intevenció consensuant el text definitiu:





Text íntegre i definitiu de la Moció aprovada al Ple:

1.- L’Agència Catalana de l’Aigua, en tant que administració hidràulica i organisme de conca del Govern de la Generalitat que és, executa les funcions que resulten de la legislació d’aigües de Catalunya i de l’aplicació de la Directiva Marc de l’aigua i les que, en aplicació d’aquest marc normatiu, l’hi encomana el mateix Govern. És per això que cal continuar dotant-la d’instruments financers suficients, estables i duradors en el temps que assegurin la seva estabilitat econòmica i financera.

2.-Definir les bases econòmico-financeres de l’Agència Catalana de l’Aigua per a l’horitzó 2010-2020, tenint en compte els següents criteris:

- Tendir a l’estabilització i a la posterior reducció gradual del deute, considerat en termes d’apalancament, que ha acumulat per l’Agència Catalana de l’Aigua, mitjançant l’elaboració d’un programa financer a mig i llarg termini.

- Impulsar l’actualització del contracte-programa pel període 2011-2018, per tal de consolidar el marc financer que garanteixi la viabilitat econòmica a llarg termini. Aquesta major implicació financera del Govern de la Generalitat en el finançament de l’administració hidràulica catalana haurà de permetre fer front a les despeses de tipus general i transversal i no associades a la disponibilitat i depuració de l’aigua.
- Finançar les inversions en curs i pendents, d’acord amb el Programa de Mesures, amb càrrec al finançament previst per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en la seva Disposició Addicional 3ª, i en concordança amb el que preveu el Pla Catalunya per a les infraestructures hidràuliques.

- Tendir, de manera concertada amb els agents econòmics i socials, cap al mandat de recuperació de costos que estableix la Directiva Marc de l’Aigua, vetllant per tal que aquest procés, que haurà de ser necessàriament gradual, no afecti a la competitivitat dels sectors productius, ni a la situació de les economies domèstiques, i aplicant les alternatives que comportin major eficàcia i eficiència. Millorar els mecanismes de tarifació social en l’abastament d’aigua domiciliària, per tal de garantir el dret de tota persona a rebre un subministrament d’aigua potable suficient per a cobrir les seves necessitats bàsiques, sigui quina sigui la seva situació econòmica".

3.- Ampliar el període d’exposició pública del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya i del Programa que se’n deriva fins a finals de juliol del 2010, atesa la seva complexitat, l’impacte econòmic que se’n deriva, i per tal de disposar d’un període de temps més ampli per al coneixement i debat del seu contingut, i facilitar la participació dels ens i entitats interessades i de la ciutadania en general".

Palau del Parlament, 29 d'abril de 2010

dimarts, 27 d’abril de 2010

De l’autoestima, l’Ètica i els xiclets.

(article inèdit)

Autoestima.

M’esgarrifa veure com el Govern tripartit es passa pel clatell la resolució unànime del Consell de Garanties Estatutàries respecte el Decret Llei que ha servit per imposar el Sr. Marin al capdavant de la Corporació Catalana de Radio i Televisió. M’esgarrifa, més si cal, perquè menystenir el Dictamen de l’esmentat Consell, equival a menystenir el nostre Estatut, justament en un moment en el que ens l’ataquen amb virulència inusitada.

Em costa entendre els recursos d’inconstitucionalitat del PP, del Defensor del Pueblo, del governs (per cert socialistes) de l’Aragó o de la Rioja, etc. respecte l’Estatut. Però encara em costa més entendre que la devaluació de l’Estatut vingui, precisament, de a mà del propi Govern de la Generalitat. Em pregunto com podrem demanar respecte per l’Estatut als de fora, si el mateix Govern de la Generalitat i els grups parlamentaris que el suporten són els primers de violentar-lo, tot passant-se pel forro les resolucions unànimes de l'estatutari Consell de Garanties Estatutàries.

Ètica
L’Honorable Conseller Saura es creu amb la superioritat moral suficient per imposar la seva ètica al Cos dels Mossos, a través d’un Codi ètic que aquests rebutgen per activa i per passiva. I això passa en el moment que el Consell de Garanties Estatutàries, per la unanimitat dels seus membres (poca broma...) ha declarat no-estatutària la fórmula que el Govern tripartit s’ha empescat per imposar el Sr. Marín al capdavant de la Corporació Catalana de Radio i televisió.

I xiclet.

Conclusió: això de l’ètica, a les mans del Tripartit, és com un xiclet que s’estira i s’arronsa. S’estira quan el Conseller Saura imposa per la cabota el seu Codi Ètic als Mossos, i s’arronsa quan l’exigència, va del Consell de Garanties Estatutàries cap al Govern i aquest, aferrat a la cadira, no mou fitxa.

dijous, 8 d’abril de 2010

Les anècdotes del Conseller Baltasar (i la descomposició del Govern).





Com pot dir el Conseller Baltasar que, si no hagués estat per la fallada del subministrament elèctric, la darrera nevada hauria estat una simple anècdota ? com pot fer aquesta afirmació i quedar-se tan ample quan, el seu mateix Departament, ha hagut de dedicar 22 milions d’€ per a netejar els boscos malmesos per les nevades ? 22 milions d’€ són una anècdota pel Conseller Baltasar ? Com pot dir que el caos de Barcelona (on no es va pas apagar el llum) va ser una anècdota ?

Em sembla que l’inefable Conseller avui ha anat una mica endormiscat a la ràdio.... Em sembla que la disbauxa al si del Govern ha arribat a tal punt, que la improvisació ha esdevingut norma. Només així s’explica que, mentre el seu col•lega Saura parlava d’excepcionalitat al Parlament, ell ho feia d’anècdota a la ràdio. O que mentre ell es referia a la nevada com una anècdota, el seu predecessor Salvador Milà, s’escarrassava (mapa en mà) a subratllar l’excepcionalitat de la nevada a la Comissió Parlamentària corresponent. Molta disbauxa i pocs objectius: altra vegada tants caps tants barrets, altra vegada ningú disposat a assumir responsabilitats. Un Govern en caiguda lliure i mortificat per la Llei de Murphi i víctima d’unes inclemències meteorològiques segons ells sempre excepcionals (que si pluja, que si vent, que si neu, que si foc, que si...).

Que la fallida de la llum va comportar una alteració inacceptable de la vida quotidiana de milers de ciutadans, és una evidència, com ho és el fet que cal escatir fins el final les responsabilitats tant de les empreses subministradores, com del Govern tripartit (que ja fa algun any, va aprovar una llei per a garantir la qualitat del subministrament elèctric). Però amagar-se darrera la faldilla de les elèctriques per dissimular l’enèsim episodi d’incompetència, és un signe evident de la desintegració (en vida) d’un Govern tocat de mort.

dimecres, 24 de març de 2010

Vegueries, corrridas de toros i altres misèries...

(article inèdit)


Aquest matí he assistit a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament, convocada mitja hora abans del Ple per decidir quines persones i institucions hauran de comparèixer en el procés d’elaboració de la llei de les Vegueries proposada pel Tripartit. Ha estat una experiència frustrant. Comptat i debatut, els representants d’ERC, del PSC i d’ICV han fet us de la seva majoria parlamentària per vetar qualsevol compareixença diferent de les proposades per ells. El Tripartit només ens deixarà escoltar en seu parlamentària aquelles institucions que ells volen escoltar i no permetrà que puguem sentir la veu d’aquells representants d’institucions públiques i privades que ells no volen sentir. Francament llastimós, més encara si es té en compte que ni tan sols s’han dignat a raonar aquesta postura.

Així les coses, resultarà que per fer una llei tan transcendent pel país com ho és la de la seva organització en Vegueries, el Parlament haurà escoltat a moltes menys persones i institucions que per decidir què hem de fer amb les corridas de toros. I a mi això no em sembla ni just, ni sensat, ni seriós. Gràcies a la intransigència del PSC, d’ERC i d’ICV, el Parlament farà novament el ridícul, amb una petita diferència: que el que es pretén decidir aquesta vegada no és què hem de fer amb els toros, sinó com organitzem territorialment el país. Francament, a mi em sembla que no són coses comparables, si de veritat ens creiem que això de l'organització territorial és una decisió històrica.

Però vist el panorama, el que em sembla que passarà a la història, serà l’autisme i les males formes del Tripartit a l’hora de legislar i, sobre tot, la descomunal hipocresia política d’un Govern (artefacte inestable en paraules d’Ernest Maragall), que per un costat manté una Conselleria anomenada de Participació i per l’altre la nega no ja als Grups Parlamentaris de la oposició, sinó al país mateix. Trist.

dilluns, 8 de març de 2010

On és el Conseller Saura ?


Vic nevat.


Resulta que mentre mig país està col.lapsat per la nevada, el Conseller del ram fa conferències a Les Illes... Resulta que hi ha 200.000 persones sense llum, que Rodalies (ja traspassades) estan en fallida, que hi ha dotzenes de carreteres tallades, que cauen els pals de llum sobre les autopistes, però el Conseller Saura (aquell que tantes lliçons donava fa uns anys) ni hi és ni se l'espera !

Constatada una vegada més la seva incompetència (ja digne del Guinnes)..., la pregunta que ens fem és ben senzilla: perquè se n'ha anat a Mallorca a fer una conferència ? Perquè no fa cas dels avisos del seu mateix Departament que al llarg de tot ahir va estar anunciant la nevada ? No se'n va assabentar o, simplement, passa ? Li sembla normal al Sr. Saura desatendre la seva responsabilitat al capdevant d'Interior en un dia com aquest ?

Per cert, recordeu on era el Conseller Saura el dia del caos a l'aeroport del Prat ? us faré memòria: va marxar a les illes Canaries i, com avui, es va quedar tan ample. Benvolgut President, això ja no s'aguanta per enlloc. Em sembla que va sent hora d'enviar el Conseller Saura a una illa (i si pot ser, deserta !)

dimarts, 16 de febrer de 2010

A propòsit de l'Any Maragall.




El que segueix a continuació és un repàs de la darrera setmana Maragalliana, a partir de poemes de Joan Maragall. No debades, acabem de començar l’Any Maragall. A fe de Déu, que l’hem començat !

- I-

l’Ernest, l’Antoni, la Marina, la Montserrat i en Joaquim (només a mitges, perquè vol i dol), constaten que, com La vaca cega, el Govern va d’esma, que està fatigat:

Topant de cap en una i altra soca,
Avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.


-II-

Raó per la qual, dimecres de bon matí, l’Ernest, que és home de pensament profund, reflexiona imbuït de la primera estrofa del poema Excelsior.

Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil•la
Aigua mansa de cap port.


I pronuncia una conferència com qui fuig d’horitzons mesquins, i enfila cap al gran mar noble.

-III-

Dijous a mig matí, als passadissos mateixos del Parlament, s’alça la veu de l’Antoni:

llum als ull i força al braç !

-IV-

Diumenge, l’Ernest persisteix amb un article a La Vanguardia, als ulls de Montilla, això sembla una Oda infinita:

Tinc una oda començada
Que no pui acabar mai;
Dia i nit me l’ha dictada
Tot quant canta en la ventada,
Tot quant brilla per l’espai.

(...)

Ja no se com començava
Ni se com acabarà,
Perquè tinc la pensa esclava
D’una força que s’esbrava
Dictant-me-la sens parar.


-V-

Però dilluns al matí, a l’Executiva del PSC, comença el penediment. És La fi d’en Serrallonga el qual, abatut, confessa:

Quan m’encenc no tinc fre ni aturador
Me giro contra el món, Déu i sa mare,
I tot voldria dur-ho a destrucció.


-VI-

Finalment, a la tarda del dilluns, l’Ernest compareix davant l’Altíssim al Palau mateix de la Generalitat i palesa el seu repetiment per rebre el perdó presidencial.

- Mes, ara, que ja sé que compareixo
En presència de Déu omnipotent...
- Te’n penedeixes ?
- Sí, me’n penedeixo.
- Doncs, sia’t perdonat
- Amén, amén...


-VII-

Vist el panorama, els catalanistes del PSC entonen Les minves del gener:

Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
Demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny...


-VIII-
No debades, demà és Dimecres de Cendra, curiosament el darrer poema de Joan Maragall i, ves a saber, si també el de l’Ernest...

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
Al temps hi ha encara coses no sabudes:
La poesia tot just ha començat
I és plena de virtuts inconegudes.


-IX-

Continuarà ? Serà la mort una major naixença ? Ens esperen més virtuts inconegudes ?... Al temps.

dijous, 11 de febrer de 2010

Vet aquí l'artefacte inestable:





Fins avui, ni la més viperina llèngua de l'oposició política o mediàtica havia gosat referir-se al Govern amb l'expressió atrefacte inestable. Ves per on, ha estat un dels seus membres qui ho ha fet. Quanta fatiga...

divendres, 5 de febrer de 2010

Vegueries: ni ara, ni així.

(article publicat a El 9 Nou)


No soc gens partidari de fer ara el debat sobre la creació de les vegueries, per més estatutàries que siguin aquestes. En soc contrari tant per raons conjunturals, com per raons de fons. Clar i català: soc dels que pensen que aquest país no necessita més administració, sinó més aviat tot el contrari. I si en condicions normals crear més nivells d’administració em sembla un error, en moments de crisi com els que estem vivint, la cosa ja em sembla un autèntic despropòsit i una autèntica provocació. Ho puc dir més alt, però no més clar: a més administració, menys competitivitat i a menys competitivitat, més dificultats per sortir del forat de la crisi.

Entrar ara en un debat sobre el nombre, les capitalitats, els límits, o les competències de les Vegueries, és una mostra més de la insensibilitat del Govern. Ja sé que els nostres governants saben fer dues coses alhora, tal i com ens ha etzibat aquetes darreres hores el diputat Socialista Joan Ferran, en al•lusió a que el Govern s’ocupa simultàniament de la crisi i de l’organització territorial. Però crec que faria bé el nostre Govern d’orientar tota aquesta capacitat que diu que té cap a intentar resoldre les múltiples i variades causes, expressions i conseqüències de la crisi. I com que tinc el Govern per intel•ligent -per molt intel•ligent- arribo a la conclusió que ha obert el debat territorial precisament ara, per poder assolir l’objectiu només confessat a mitges de ressuscitar, més robust que mai, el Govern Metropolità, altrament dit Àrea Metropolitana de Barcelona. L’estratègia està ben pensada: mentre mig país es perd amb pica baralles de campanars, límits i competències, l’altre mig (el dels cinc milions d’habitants, poca broma) aprofitarà l’avinentesa per a dotar-se d’un nou Govern Metropolità amb noves competències i amb capacitat més que sobrada de plantar cara a la mateixa Generalitat. La consagració màxima d’un país a dues velocitats. Aquest, i no cap altre, és el veritable propòsit de la part socialista del Govern. Aquest, i no cap altre, és el preu que sembla estar disposat a pagar la part republicana del Govern. I, mentre tant, els fumuts tots nosaltres.

L’ara no toca expressat aquesta mateixa setmana des de CiU en relació a la creació de les Vegueries té un component conjuntural que comparteixo (fa més d’un any ja ho vaig escriure en aquestes mateixes pàgines). Però, si se’m permet, gosaria fer encara un pas més, més enllà de les raons conjunturals prou vàlides per elles mateixes. A mi em sembla, que també hi ha raons de fons per qüestionar la reordenació territorial del país en Vegueries. Cada dia que passa, se’m fa més difícil pensar que el nostre petit país de 32.000 Km2 i 7’3 milions d’habitants té altres maneres d’apropar l’administració a la ciutadania, per exemple, amb l’ús intensiu de les noves tecnologies de la informació. Al capdevall, si del que es tracta és de fer una administració més propera, el que ens hauria de preocupar és, per exemple, dotar millor aquella administració que tots reconeixem com la més propera (els nostres Ajuntaments), i fer més permeable l’anomenada administració superior (Generalitat), facilitant-nos de veritat l’accés des de la xarxa, per exemple.

dimarts, 2 de febrer de 2010

L'embolic de les Vegueries.

L'octubre de 2008 vaig publicar a diversos diaris un article en el que em manifestava rotundament contrari a la creació de les Vegueries sense abans haver fet desapareixer les Diputacions. Avui, un any llarg després d'aquell article, segueixo pensant exactament el mateix. És per això que recupero i reprodueixo aquell text, al que tan sols hi afegiria quelcom que em preocupa, vist en quins termes el Govern acaba d'aprovar el Projecte de Llei de les Vegueries: em sembla que el que pretenen els socialistes és que, mentre anem discutint tots plegats si Vegueries sí o no, si en calen set, vuit o nou, si l'Aran s'ha d'enteforar o no a l'Alt Pirineu, o quines són les capitals... ells tiraran milles en allò que realment els interessa: recuperar (reforçada quant a continguts, límits i competències) l'Area Metropolitana de Barcelona, el més gran contrapoder imaginale a una Generalitat a la que potser d'aquí d'aquí quatre dies la ciutadania els en treurà...



Vegueries ? Així, no. Gràcies.

Els Pressupostos de la Generalitat per al 2009 venen condicionats per l’horitzó de recessió econòmica i per l’absència del nou model de finançament. En conseqüència, ara més que mai, prioritzar correctament la despesa esdevé una qüestió fonamental.

En aquest context no és d’estranyar que, tant el President Montilla, com alguns Consellers, hagin començat a donar senyals clars respecta la ineludible contenció pressupostària. Sense anar més lluny, en el transcurs del darrer debat de política general, el mateix President va anunciar la prolongació dels terminis de compliment d’alguns compromisos del Govern en el pla social. En la mateixa direcció s’han d’entendre algunes declaracions del Conseller Nadal referides a determinades infraestructures, o la valenta reflexió que sobre el copagament dels serveis sanitaris ha fet recentment la Consellera Geli.

Com passa en una economia familiar, les opcions del Govern davant l’actual conjuntura, són fonamentalment tres (si descartem, per responsabilitat, la de continuar igual, com si res no estigués passant): el Govern pot ajustar la despesa a uns ingressos minvants, pot endeutar-se per tal de mantenir el mateix nivell de despesa, o bé pot combinar ambdós criteris, fent un esforç de contenció de la despesa allà on això sigui més factible i acudint a l’endeutament per finançar les actuacions que consideri imprescindibles per garantir la cohesió social i per a crear les condicions necessàries per superar la crisi.

És en aquest context de priorització correcta de la despesa on voldria situar un debat que ja fa alguns anys plana sobre la política catalana i que apareix cíclicament a l’agenda política: el debat sobre l’organització territorial, darrerament centrat en la creació de les Vegueries.

Estatut en mà, la Vegueria té una doble naturalesa: per un costat és un ens local de cooperació i, per l’altre, és l’àmbit de descentralització de la Generalitat. Com a ens de cooperació local, la Vegueria ha de substituir la Diputació, mentre que com a ens de descentralització de la Generalitat, aplega en el seu sí les diferents delegacions o serveis de la Generalitat al territori.

Aquesta doble naturalesa de la Vegueria ens aboca al risc cert de desplegar-ne només aquella part que té a veure amb la descentralització de la Generalitat, deixant, qui sap per quant, el desplegament de la part que té a veure amb l’administració local i que requereix la total desaparició de les Diputacions.

A parer meu, aquest fora un mal negoci: Catalunya no es pot permetre implantar les Vegueries, per estatutàries que aquestes siguin, si no és a partir de la desaparició total i simultània de les Diputacions. La crisi que patim exigeix, com mai, una gestió veritablement eficaç dels recursos públics. Pel cas que ens ocupa, la crisi hauria de ser raó més que suficient per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, de manera que s’acabessin sumant al ja prou tupid entramat administratiu integrat pels Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i delegacions diverses dels Governs d’aquí i d’allà.


Estic convençut que hi ha d’haver un terme mig entre la sàvia decisió del Govern belga que, davant una crisi semblant, va optar per reduir l’administració passant l’any 1975 de 2.793 ajuntaments a 589, i la rotunda reacció contrària de la majoria d’ajuntaments catalans davant d’una proposta similar continguda a l’anomenat Informe Roca sobre l’organització territorial. Si no podem reduir l’Administració, estaria bé que, com a mínim, intentéssim no fer-la encara més gran del que ja és. El país –i els contribuents- ens ho agrairien. Al capdavall, racionalitzar l’Administració és apostar per la competitivitat, una bona recepta en temps de crisi.

dimecres, 27 de gener de 2010

Sense comentaris...

Després d'un mes llarg de silenci i vist el panorama, més val recomençar amb una mica de bon humor...