L’impost del temps.

(article inèdit)


Avui hem votat (en contra nosaltres i a favor el tripatit) la nova Llei de Prevenció i Control Ambiental de les Activitats. Es tracta de la llei que regula els procediments administratius que han de seguir les activitats que tinguin algun tipus d’afectació al medi ambient. La llei, per dir-ho telegràficament, les ordena en funció del seu potencial impacte sobre el mesi, i estableix quins requeriments i quins tràmits han de seguir per legalitzar-se. Així, correspondrà a la Generalitat l’autorització de les activitats amb major impacte sobre el medi i als ajuntaments les que tenen menor impacte. D’entre aquestes darreres, les més potencialment contaminants requeriran una llicència, mentre que la resta es podran autoritzar per règim de comunicació.

Nosaltres hi hem votat en contra per considerar que hem perdut una oportunitat de fer una llei molt més àgil i molt menys cara pels emprenedors i per les PIMES, i que alhora oferís major seguretat jurídica als administrats. Però, sobre tot, hi hem votat en contra perquè ens sembla que ja és hora de reduir dràsticament un impost del que no se’n parla, però que paguen (i de quina manera !) totes les empreses d’aquest país: l’impost del temps. És aquell impost invisible que paguen totes les empreses que esperen i esperen un permís d’alguna administració. És aquell impost que, en definitiva, no ajuda, sinó tot el contrari, a fer més competitives les nostres PIMES.

Que l’actual llei millora la precedent és cert (només faltaria !). Així ho hem reconegut des de la tribuna del Parlament. Però ens queda el regust amarg d’haver perdut una bona oportunitat de legislar pensant en les PIMES, pensant primer a petita escala, tal i com aconsellen les modernes recomanacions de la Comissió al Consell i Parlament Europeu. Malauradament, els uns s’han conformat amb legislar mirant el retrovisor i comparant-se amb la vella Llei Intervenció Integral de l’Administració Ambiental, mentre que els altres (nosaltres), hauríem preferit legislar mirat parabrises enllà, en la mateixa direcció que ens indica la Unió Europea en el seu document Small Business Act: al servei de la competitivitat de les PIMES, que, per cert, constitueixen el gruix més important del nostre món productiu.

Em cansa la hipocresia biopija: del Barcelona Climate Change Talks 2009 al Barcelona Snow show 2009.

Baltasar i Mayol fent pinya (imatge extreta del TN de TV3)


La setmana passada, Barcelona va acollir la reunió Barcelona Climate Change Talks 2009 o, el que és el mateix, la darrera reunió d’abast mundial abans de la cimera sobre canvi climàtic que es farà el desembre a Copenhaguen. Bé. Està bé que el nostre Govern i el govern de la ciutat de Barcelona maldin per acollir esdeveniments d’aquesta mena, més enllà dels minsos resultats que s’hi varen registrar.

Val a dir que, en paral•lel a les sessions oficials, el Govern de la Generalitat va promoure una sessió de treball amb representants de diferents governs regionals per tal de reivindicar el paper que les regions o governs subestatals poden jugar aquest àmbit. Tot un encert.

El que ja no em sembla tan encertat o, millor dit, em sembla un exercici d’hipocresia en tota regla, és que al mateix temps que acollíem a Barcelona tots els experts del món en la lluita contra el canvi climàtic, també acollíssim un espectacle anomenat Barcelona Snow Show 2009, consistent en muntar un tinglado a l’Estadi Lluís Companys tan espectacular com insostenible, per dur a terme una competició de salts de trampolí amb neu inclosa... al mig de Barcelona. Al mig d’aquella Barcelona que fa un any no tenia prou aigua.

Sí, amics. Mentre amb una mà els nostres governants locals i nacionals donaven lloçons al món per salvar-nos del canvi climàtic, amb l’altre promovien un espectacle absolutament injustificable del punt de vista ambiental. Ei ! i tot plegat succeïa la mateixa setmana, a la mateixa ciutat i promogut pels mateixos governants. Insultant.

Ja cansa tanta hipocresia biopija d’aquells que de dilluns a divendres ens donen lliçons de sostenibilitat, mentre que el cap de setmana ens aixequen la camisa en nom del turisme, de la modernitat o de la capitalitat mundial del nostre cap i casal. Ja no cola ser bio de dilluns a divendres i pijo de cap de setmana, benvolguda Regidora i benvolgut Conseller. Massa comèdia i massa presa de pel. L’espectacle del Conseller Baltasar i de la Regidora Mayol fent pinya amb la colla castellera per aixecar un castell a la Sala Oval del Palau Nacional, davant mirada curiosa dels delegats del món mundial a la nostra cimera sobre el canvi climàtic, retrata bé la frivolitat de tan excelsos personatges. Em pregunto com se’ls haurien mirat si haguessin sabut que, mentre amb una mà feien pinya contra el canvi climàtic, amb l’altre el promovien a base de malbaratar aigua i energia per entretenir el personal. I, a sobre, també ens donen lliçons contra la desafecció política... anem llestos.

Avui fa vint anys de l'esfondrament del Mur de Berlin.

Aquests dies molts mitjans de comunicació dediquen reportatges a la caiguda del Mur de Berlin, un esdeveniment sens dubte transcendent per als berlinesos i per als alemanys, però també per al conjunt d'Europa i del Món. He de reconèixer que, passats vint anys, encara avui se'm posa la pell de gallina quan torno a veure les imatges dels alemanys de l'Est creuant el Mur de la Vergonya camí de la llibertat, de la democràcia i del respecte als Drets de l'Home.

Com tantes i tantes persones, en LLuís (piqueta en mà), en Pepe (al meu costat), en Pere (que feia la foto) i jo mateix, varem aprofitar les primeres vacances que vam tenir després daqull 9 de novembre per participar simbòlicament i modesta d'un episodi que, ja leshores, teniem clar que passaria a la Història majúscula del segle XX.

Continuarà...

Recollida selectiva dels residus municipals. No anem bé.

(Article inèdit, a partir d'una rigorosa i sensata reflexió de l'amic Ivan)


La legislació de residus municipals de Catalunya estableix, des de fa uns quants anys, que els municipis tenen l’obligació de recollir selectivament els seus residus municipals, amb l’objecte de reduir al màxim la quantitat de brossa amb destí als abocadors. Per aconseguir aquest objectiu, la llei ha estat modificada dues vegades (l’any 2003 i l’any passat) primer per introduir (i més tard per ampliar) una taxa de 10€ per cada tona de brossa urbana que vagi a abocador. Aquesta taxa va a parar a un Fons governat per un òrgan participat per la Generalitat i els Ajuntaments, els quals s’encarreguen de retornar-lo als municipis en funció de l’esforç que hagin fet en el camí de la recollida selectiva. Per dir-ho de manera senzilla, qui més residus recupera (és a dir qui menys en porta a l’abocador), més diners se li retornen.

Res a dir fins aquí: es tracta d’un mecanisme senzill, la bondat del qual ningú discuteix, tal i com va quedar demostrat en el tràmit parlamentari. El problema que ara s’albira, però, no té tant a veure amb la lletra de la llei, com amb la lletra petita del que en podríem dir el reglament (Previsió de retorn del cànon per al 2009). Resulta que d’un any per l’altre, l’òrgan de govern del Cànon (diguem-ho tot, per acord de totes les parts) ha modificat els criteris (els coeficients) del repartiment de manera que, segurament de manera no conscient, s’acaba perjudicant notablement als municipis que han fet l’esforç d’implantar la recollida selectiva de la matèria orgànica amb el sistema porta a porta. M’explico: la recollida porta a porta de la matèria orgànica és el sistema que permet recollir més percentatge de fracció orgànica, alhora que probablement sigui el sistema d’implementació més complex.

El canvi dels criteris representa, a efectes pràctics, una important minva dels ingressos que aquest municipi tenia del Fons per haver fet les coses bé. I això és greu per dues raons: perquè no es premia a qui més esforç ha fet, i perquè s’està dient als municipis que encara no han decidit el sistema, que no optin pel sistema porta a porta, ja que, des de la perspectiva de recuperació de costos, no els sortirà a compte. Alguna volta hi haurem de donar entre tots per fer justícia.

En la mateixa línia, sorprèn que, després d’anys i panys d’obligació per llei de recollir selectivament els residus, les sancions per als municipis que no ho fan en el cas de la fracció orgànica, no s’hagin concretat fins ara. Em pregunto si hi té alguna cosa a veure el fet que Barcelona –aquella ciutat que té tan significats verds al Govern- no s’ha decidit fins ara a iniciar la recollida selectiva de l’orgànica. Quina casualitat, no ?

A qui li pugui interessar:

El de l'esquerra és un gos i el de la dreta un lleó.

Del PIB al PNN: l 'interessant Informe Stiglitz.

(article inèdit).


Fa més d’un any, el President Sarkozy va encarregar a personalitats de reconegut prestigi un informe per mesurar el progrés econòmic i social dels països. Un informe per tal d’elaborar nous indicadors per a mesurar la riquesa des d’una perspectiva no estrictament economicista, sinó global.

El resultat s’ha conegut fa pocs dies. Es tracta d’un informe de més de tres-centes pàgines que, sota el títol Rapport de la Comissions sur la mesure des performances économiques et du progrès social fa un conjunt de recomanacions a tenir en compte i que bé podríem resumir en una: hem de desenvolupar indicadors que, més enllà de mesurar l’estricta producció econòmica (el PIB), ens ajudin a mesurar el benestar de la població. En aquest sentit, l’Informe ens parla del Producte Nacional Net (PNN), el qual, a més del PIB, mesura els efectes de la depreciació del capital en les seves dimensions natural, humana, etc.

Caldrà parar compte a aquest Informe que, al marge de la definició de nous indicadors, ens fa un reguitzell de recomanacions entre les que destacaria les següents:

- Tenir en compte el punt de vista de les famílies: tenir en compte els impostos, les prestacions socials, els serveis proporcionats per l’Estat en els terrenys de la salut i l’educació, etc.
- Avaluar la sostenibilitat del benestar, és a dir, la seva capacitat de mantenir-se en el temps.
- Proposar indicadors sobre la qualitat de vida.
- Establir un conjunt d’indicadors relacionals amb el medi ambient, particularment adreçats a donar resposta al fenomen del canvi climàtic.
- O bé avaluar exhaustivament les desigualtats, bé siguin de gènere, de generació, o conseqüència de la immigració.

L’informe és extens, rigorós i profund, i em dóna la sensació que es tracta d’una aportació a tenir en compte tant pel que diu, com per la talla intel•lectual de qui ho diu. En aquest sentit, destaquen els Premis Nobel d’Economia, els Professors E. Stiglitz (que n’és el coordinador) i Amartya Sen, entre molts d’altres. N’haurem de seguir parlant.

L’altra pregunta.

(article inèdit)


Ja sigui per l’interès dels mitjans de comunicació d’un i altre signe, per la perplexitat que generen determinades resolucions judicials, o pel temor dels uns i desig dels altres d’un possible efecte viral, la consulta popular sobre la independència que es farà aquest cap de setmana a Arenys de Munt està ocupant ones, pàgines i tertúlies de tota mena, fins l’extrem d’impedir-nos copsar la gravetat d’alguns esdeveniments que estan succeint al nostre voltant.

En aquest sentit, i vist el debat sobre la situació econòmica que es va substanciar ahir al Congrés dels Diputats, em sembla que els catalans (d’Arenys de Munt i dels altres 945 municipis) tenim una altra pregunta per fer-nos: quina part pagarem els catalans dels 15.000 Milions d’€ de la puja d’impostos anunciada ahir pel President Zapatero ?
Des del meu punt de vista, la resposta a aquesta pregunta és transcendent per diverses raons. La primera, perquè fa quatre dies que el tripartit va assumir (i aplaudir) el nou model de finançament que, vull recordar, repartirà entre el conjunt de comunitats autònomes de l’Estat 12.000 Milions d’euros, és a dir 3.000 milions d’euros menys dels que ingressarà l’Estat amb la puja d’impostos anunciada ahir pel President Zapatero. En segon lloc, perquè després d’assistir al sainet de l’estira i arronsa entre el nostre Govern i el de l’Estat per veure quina part del pastís dels 12.000 milions ens tocava, els catalans ara tenim el dret (i el Govern de la Generalitat, l’obligació) de conèixer quina part ens toca de l’altre pastís, del dels 15.000 d’increment de recaptació. Digueu-me pessimista, però molt em sembla que ens acaben d’aixecar la camisa, i de quina manera...

I en tercer lloc, conèixer la xifra del que haurem de pagar de més els catalans amb aquesta puja d’impostos, és important perquè el President Zapatero, aplicant allò de les millors majories que es fan i es desfan, només la pot fer viable amb el suport dels diputats catalans del PSC (digui el que digui l’Honorable Castells), d’ICV (tot i que s’auto-tranquil•litzarà amb allò de que els rics pagaran la festa) i d’ERC (que ja ha dit amén als Pressupostos del Govern Zapatero, en un signe més de la desorientació política que fa temps que pateix).

Que ningú ho dubti: per bé i per mal, hi ha vida més enllà d’Arenys de Munt. Vida, i preguntes. Moltes preguntes...