Recollida selectiva dels residus municipals. No anem bé.

(Article inèdit, a partir d'una rigorosa i sensata reflexió de l'amic Ivan)


La legislació de residus municipals de Catalunya estableix, des de fa uns quants anys, que els municipis tenen l’obligació de recollir selectivament els seus residus municipals, amb l’objecte de reduir al màxim la quantitat de brossa amb destí als abocadors. Per aconseguir aquest objectiu, la llei ha estat modificada dues vegades (l’any 2003 i l’any passat) primer per introduir (i més tard per ampliar) una taxa de 10€ per cada tona de brossa urbana que vagi a abocador. Aquesta taxa va a parar a un Fons governat per un òrgan participat per la Generalitat i els Ajuntaments, els quals s’encarreguen de retornar-lo als municipis en funció de l’esforç que hagin fet en el camí de la recollida selectiva. Per dir-ho de manera senzilla, qui més residus recupera (és a dir qui menys en porta a l’abocador), més diners se li retornen.

Res a dir fins aquí: es tracta d’un mecanisme senzill, la bondat del qual ningú discuteix, tal i com va quedar demostrat en el tràmit parlamentari. El problema que ara s’albira, però, no té tant a veure amb la lletra de la llei, com amb la lletra petita del que en podríem dir el reglament (Previsió de retorn del cànon per al 2009). Resulta que d’un any per l’altre, l’òrgan de govern del Cànon (diguem-ho tot, per acord de totes les parts) ha modificat els criteris (els coeficients) del repartiment de manera que, segurament de manera no conscient, s’acaba perjudicant notablement als municipis que han fet l’esforç d’implantar la recollida selectiva de la matèria orgànica amb el sistema porta a porta. M’explico: la recollida porta a porta de la matèria orgànica és el sistema que permet recollir més percentatge de fracció orgànica, alhora que probablement sigui el sistema d’implementació més complex.

El canvi dels criteris representa, a efectes pràctics, una important minva dels ingressos que aquest municipi tenia del Fons per haver fet les coses bé. I això és greu per dues raons: perquè no es premia a qui més esforç ha fet, i perquè s’està dient als municipis que encara no han decidit el sistema, que no optin pel sistema porta a porta, ja que, des de la perspectiva de recuperació de costos, no els sortirà a compte. Alguna volta hi haurem de donar entre tots per fer justícia.

En la mateixa línia, sorprèn que, després d’anys i panys d’obligació per llei de recollir selectivament els residus, les sancions per als municipis que no ho fan en el cas de la fracció orgànica, no s’hagin concretat fins ara. Em pregunto si hi té alguna cosa a veure el fet que Barcelona –aquella ciutat que té tan significats verds al Govern- no s’ha decidit fins ara a iniciar la recollida selectiva de l’orgànica. Quina casualitat, no ?

A qui li pugui interessar:

El de l'esquerra és un gos i el de la dreta un lleó.

Del PIB al PNN: l 'interessant Informe Stiglitz.

(article inèdit).


Fa més d’un any, el President Sarkozy va encarregar a personalitats de reconegut prestigi un informe per mesurar el progrés econòmic i social dels països. Un informe per tal d’elaborar nous indicadors per a mesurar la riquesa des d’una perspectiva no estrictament economicista, sinó global.

El resultat s’ha conegut fa pocs dies. Es tracta d’un informe de més de tres-centes pàgines que, sota el títol Rapport de la Comissions sur la mesure des performances économiques et du progrès social fa un conjunt de recomanacions a tenir en compte i que bé podríem resumir en una: hem de desenvolupar indicadors que, més enllà de mesurar l’estricta producció econòmica (el PIB), ens ajudin a mesurar el benestar de la població. En aquest sentit, l’Informe ens parla del Producte Nacional Net (PNN), el qual, a més del PIB, mesura els efectes de la depreciació del capital en les seves dimensions natural, humana, etc.

Caldrà parar compte a aquest Informe que, al marge de la definició de nous indicadors, ens fa un reguitzell de recomanacions entre les que destacaria les següents:

- Tenir en compte el punt de vista de les famílies: tenir en compte els impostos, les prestacions socials, els serveis proporcionats per l’Estat en els terrenys de la salut i l’educació, etc.
- Avaluar la sostenibilitat del benestar, és a dir, la seva capacitat de mantenir-se en el temps.
- Proposar indicadors sobre la qualitat de vida.
- Establir un conjunt d’indicadors relacionals amb el medi ambient, particularment adreçats a donar resposta al fenomen del canvi climàtic.
- O bé avaluar exhaustivament les desigualtats, bé siguin de gènere, de generació, o conseqüència de la immigració.

L’informe és extens, rigorós i profund, i em dóna la sensació que es tracta d’una aportació a tenir en compte tant pel que diu, com per la talla intel•lectual de qui ho diu. En aquest sentit, destaquen els Premis Nobel d’Economia, els Professors E. Stiglitz (que n’és el coordinador) i Amartya Sen, entre molts d’altres. N’haurem de seguir parlant.

L’altra pregunta.

(article inèdit)


Ja sigui per l’interès dels mitjans de comunicació d’un i altre signe, per la perplexitat que generen determinades resolucions judicials, o pel temor dels uns i desig dels altres d’un possible efecte viral, la consulta popular sobre la independència que es farà aquest cap de setmana a Arenys de Munt està ocupant ones, pàgines i tertúlies de tota mena, fins l’extrem d’impedir-nos copsar la gravetat d’alguns esdeveniments que estan succeint al nostre voltant.

En aquest sentit, i vist el debat sobre la situació econòmica que es va substanciar ahir al Congrés dels Diputats, em sembla que els catalans (d’Arenys de Munt i dels altres 945 municipis) tenim una altra pregunta per fer-nos: quina part pagarem els catalans dels 15.000 Milions d’€ de la puja d’impostos anunciada ahir pel President Zapatero ?
Des del meu punt de vista, la resposta a aquesta pregunta és transcendent per diverses raons. La primera, perquè fa quatre dies que el tripartit va assumir (i aplaudir) el nou model de finançament que, vull recordar, repartirà entre el conjunt de comunitats autònomes de l’Estat 12.000 Milions d’euros, és a dir 3.000 milions d’euros menys dels que ingressarà l’Estat amb la puja d’impostos anunciada ahir pel President Zapatero. En segon lloc, perquè després d’assistir al sainet de l’estira i arronsa entre el nostre Govern i el de l’Estat per veure quina part del pastís dels 12.000 milions ens tocava, els catalans ara tenim el dret (i el Govern de la Generalitat, l’obligació) de conèixer quina part ens toca de l’altre pastís, del dels 15.000 d’increment de recaptació. Digueu-me pessimista, però molt em sembla que ens acaben d’aixecar la camisa, i de quina manera...

I en tercer lloc, conèixer la xifra del que haurem de pagar de més els catalans amb aquesta puja d’impostos, és important perquè el President Zapatero, aplicant allò de les millors majories que es fan i es desfan, només la pot fer viable amb el suport dels diputats catalans del PSC (digui el que digui l’Honorable Castells), d’ICV (tot i que s’auto-tranquil•litzarà amb allò de que els rics pagaran la festa) i d’ERC (que ja ha dit amén als Pressupostos del Govern Zapatero, en un signe més de la desorientació política que fa temps que pateix).

Que ningú ho dubti: per bé i per mal, hi ha vida més enllà d’Arenys de Munt. Vida, i preguntes. Moltes preguntes...

Puigcercós, la prova del 9 del mal Govern i el cuento de l'equidistància.

Ara fa vuit dies, TV3 interrompia (com mai abans ho havia fet) una carrera de cotxes de Fórmula 1 per oferir-nos un especial TN Migdia. Un noticiari a mida per transmetre en directe una llarga intervenció de Joan Puigcercós. ERC beneïa el nou finançament, n'explicava les raons i en detallava les xifres fins el darrer cèntim. S'acabava (malament a parer nostre) el llarg culebrot del finançament, alhora que s'esmicolaven les espctatives d'aquells que creien que el finançament esdevindria un escull insalvable per a la cohesió del Tripartit.

Avui, una setmana més tard d'aquella estelar aparició (per cert qualificada de digne del Màgic Andreu per part de l'inefable Miquel Iceta), Puigcercós torna a ser el protagonista plantejant la necessitat de fer canvis a l'actual Govern. Clar i català: la reflexió de Puigcercós sobre la neessitat de remodelar el Govern és la prova del 9 del seu mal funcionament. En efecte, quan un dels integrants del Trpartit reclama públicament canvis a l'Executiu, és que el creu esgotat i sense l'empenta necessària per encarar la recta final de la Legislatura. Puigcercós ha clamat als quatre vents que veu el Govern sense l'esma necessària per recórrer la darrera etapa d'un Tour en elque encara li resten més d'un i més de dos ports de primera...

De les seves declaracions també se'n desprèn una segona qestió no menys interessant:
el lider republicà considera que els canvis han d'afectar a Consellers/eres més enllà dels republicans, ja que si parlés només pels Consellers / eres d'ERC, n'hi hauria hagut prou demanant o suggerint els canvis estimats al President, tal i com va fer ell mateix quan va abandonar el Govern per atendre les urgències d'ERC.

La darrera paraula la té el President Montilla, justament perquè ERC li va donar a apostant pel segon Tripartit. Em pregunto com vol el Sr. Puigcercós que ens creguem les seves proclames d'equidistància formulades, justament, el mateix dia, hora i lloc en el que demana retocs al Govern, amb l'objectiu confessat d'allargar la vida al segon Tripartit i de fer-lo arribar en millors condicions a les properes eleccions... N'hi ha per llogar-hi cadires.

Canal Segarra-Garigues, una inauguració que ens sortìrà cara (I)

Pregunta al Conseller Llena

La inauguració del canal Segarra-Garrigues, una irresponsabilitat del Govern que pagarem cara (II)

Rèplica al Conseller Llena.