dimarts, 2 de febrer de 2010

L'embolic de les Vegueries.

L'octubre de 2008 vaig publicar a diversos diaris un article en el que em manifestava rotundament contrari a la creació de les Vegueries sense abans haver fet desapareixer les Diputacions. Avui, un any llarg després d'aquell article, segueixo pensant exactament el mateix. És per això que recupero i reprodueixo aquell text, al que tan sols hi afegiria quelcom que em preocupa, vist en quins termes el Govern acaba d'aprovar el Projecte de Llei de les Vegueries: em sembla que el que pretenen els socialistes és que, mentre anem discutint tots plegats si Vegueries sí o no, si en calen set, vuit o nou, si l'Aran s'ha d'enteforar o no a l'Alt Pirineu, o quines són les capitals... ells tiraran milles en allò que realment els interessa: recuperar (reforçada quant a continguts, límits i competències) l'Area Metropolitana de Barcelona, el més gran contrapoder imaginale a una Generalitat a la que potser d'aquí d'aquí quatre dies la ciutadania els en treurà...



Vegueries ? Així, no. Gràcies.

Els Pressupostos de la Generalitat per al 2009 venen condicionats per l’horitzó de recessió econòmica i per l’absència del nou model de finançament. En conseqüència, ara més que mai, prioritzar correctament la despesa esdevé una qüestió fonamental.

En aquest context no és d’estranyar que, tant el President Montilla, com alguns Consellers, hagin començat a donar senyals clars respecta la ineludible contenció pressupostària. Sense anar més lluny, en el transcurs del darrer debat de política general, el mateix President va anunciar la prolongació dels terminis de compliment d’alguns compromisos del Govern en el pla social. En la mateixa direcció s’han d’entendre algunes declaracions del Conseller Nadal referides a determinades infraestructures, o la valenta reflexió que sobre el copagament dels serveis sanitaris ha fet recentment la Consellera Geli.

Com passa en una economia familiar, les opcions del Govern davant l’actual conjuntura, són fonamentalment tres (si descartem, per responsabilitat, la de continuar igual, com si res no estigués passant): el Govern pot ajustar la despesa a uns ingressos minvants, pot endeutar-se per tal de mantenir el mateix nivell de despesa, o bé pot combinar ambdós criteris, fent un esforç de contenció de la despesa allà on això sigui més factible i acudint a l’endeutament per finançar les actuacions que consideri imprescindibles per garantir la cohesió social i per a crear les condicions necessàries per superar la crisi.

És en aquest context de priorització correcta de la despesa on voldria situar un debat que ja fa alguns anys plana sobre la política catalana i que apareix cíclicament a l’agenda política: el debat sobre l’organització territorial, darrerament centrat en la creació de les Vegueries.

Estatut en mà, la Vegueria té una doble naturalesa: per un costat és un ens local de cooperació i, per l’altre, és l’àmbit de descentralització de la Generalitat. Com a ens de cooperació local, la Vegueria ha de substituir la Diputació, mentre que com a ens de descentralització de la Generalitat, aplega en el seu sí les diferents delegacions o serveis de la Generalitat al territori.

Aquesta doble naturalesa de la Vegueria ens aboca al risc cert de desplegar-ne només aquella part que té a veure amb la descentralització de la Generalitat, deixant, qui sap per quant, el desplegament de la part que té a veure amb l’administració local i que requereix la total desaparició de les Diputacions.

A parer meu, aquest fora un mal negoci: Catalunya no es pot permetre implantar les Vegueries, per estatutàries que aquestes siguin, si no és a partir de la desaparició total i simultània de les Diputacions. La crisi que patim exigeix, com mai, una gestió veritablement eficaç dels recursos públics. Pel cas que ens ocupa, la crisi hauria de ser raó més que suficient per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, de manera que s’acabessin sumant al ja prou tupid entramat administratiu integrat pels Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i delegacions diverses dels Governs d’aquí i d’allà.


Estic convençut que hi ha d’haver un terme mig entre la sàvia decisió del Govern belga que, davant una crisi semblant, va optar per reduir l’administració passant l’any 1975 de 2.793 ajuntaments a 589, i la rotunda reacció contrària de la majoria d’ajuntaments catalans davant d’una proposta similar continguda a l’anomenat Informe Roca sobre l’organització territorial. Si no podem reduir l’Administració, estaria bé que, com a mínim, intentéssim no fer-la encara més gran del que ja és. El país –i els contribuents- ens ho agrairien. Al capdavall, racionalitzar l’Administració és apostar per la competitivitat, una bona recepta en temps de crisi.