A propòsit de l'Any Maragall.

El que segueix a continuació és un repàs de la darrera setmana Maragalliana, a partir de poemes de Joan Maragall. No debades, acabem de començar l’Any Maragall. A fe de Déu, que l’hem començat !

- I-

l’Ernest, l’Antoni, la Marina, la Montserrat i en Joaquim (només a mitges, perquè vol i dol), constaten que, com La vaca cega, el Govern va d’esma, que està fatigat:

Topant de cap en una i altra soca,
Avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

-II-

Raó per la qual, dimecres de bon matí, l’Ernest, que és home de pensament profund, reflexiona imbuït de la primera estrofa del poema Excelsior.

Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil•la
Aigua mansa de cap port.

I pronuncia una conferència com qui fuig d’horitzons mesquins, i enfila cap al gran mar noble.

-III-

Dijous a mig matí, als passadissos mateixos del Parlament, s’alça la veu de l’Antoni:

llum als ull i força al braç !

-IV-

Diumenge, l’Ernest persisteix amb un article a La Vanguardia, als ulls de Montilla, això sembla una Oda infinita:

Tinc una oda començada
Que no pui acabar mai;
Dia i nit me l’ha dictada
Tot quant canta en la ventada,
Tot quant brilla per l’espai.

(...)

Ja no se com començava
Ni se com acabarà,
Perquè tinc la pensa esclava
D’una força que s’esbrava
Dictant-me-la sens parar.

-V-

Però dilluns al matí, a l’Executiva del PSC, comença el penediment. És La fi d’en Serrallonga el qual, abatut, confessa:

Quan m’encenc no tinc fre ni aturador
Me giro contra el món, Déu i sa mare,
I tot voldria dur-ho a destrucció.

-VI-

Finalment, a la tarda del dilluns, l’Ernest compareix davant l’Altíssim al Palau mateix de la Generalitat i palesa el seu repetiment per rebre el perdó presidencial.

- Mes, ara, que ja sé que compareixo
En presència de Déu omnipotent...
- Te’n penedeixes ?
- Sí, me’n penedeixo.
- Doncs, sia’t perdonat
- Amén, amén...

-VII-

Vist el panorama, els catalanistes del PSC entonen Les minves del gener:

Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
Demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny...

-VIII-
No debades, demà és Dimecres de Cendra, curiosament el darrer poema de Joan Maragall i, ves a saber, si també el de l’Ernest...

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
Al temps hi ha encara coses no sabudes:
La poesia tot just ha començat
I és plena de virtuts inconegudes.

-IX-

Continuarà ? Serà la mort una major naixença ? Ens esperen més virtuts inconegudes ?... Al temps.