(article inèdit)
En Joan té part de raó quan, en el seu comentari, afirma que no podem anar augmentant indefinidament l’oferta d’aigua. Ho comparteixo. Però el que diu el Col•legi d’Enginyers de Camins, i el que diem des de CiU, no és pas això. El que diuen els Enginyers –i jo hi estic molt d’acord- és que l’aigua que generaran les dessaladores que s’estan construint en aquests moments, podrà servir (i és bo que així sigui) per retornar al Ter part del cabal que ara li xuclem per garantir l’abastament de Barcelona i entorn. El Col•legi diu –i jo hi estic molt d’acord- que l’important és incrementar la garantia d’abastament a l’anomenada regió ATLL o, el que és el mateix, a la Barcelona metropolitana en sentit ampli, la dels 5 milions d’habitants. Dit d’una altra manera, una de dues: o bé retornem part del cabal al Ter, o bé incrementem la garantia d’abastament a Barcelona i entorn, però les dues coses a l’hora no són possibles, si no és sumant el Roine a l’aportació de les dessaladores.
Pensar que l’aportació extra de les dessaladores serà suficient per resoldre el dèficit d’aigua de Catalunya és un error, pel simple fet que ha augmentat (i segurament continuarà augmentant) la població i pel simple fet que tots estem d’acord en la necessitat imperiosa de deixar d’explotar el Ter i de no incrementar l’extracció d’aigua de l’Ebre. És des d’aquesta perspectiva que els enginyers de camins (com abans els enginyers industrials, el Consell de Cambres de Catalunya, el RACC, o la mateixa CiU), creiem que cal gestionar en xarxa i que cal una aportació exterior de recurs via dessaladores i via Roine. Tenir més recurs disponible no ha de significar en cap cas tenir el dret a malbaratar l’aigua. Ben al contrari: tenir més recurs ha de significar tenir més garantia d’abastament per no haver d’estar una altra vegada sotmesos a l’atzar d’una climatologia tant canviant com la mediterrània i que tants disgustos ens ha donat darrerament.
Des de CiU diem, per aquest ordre: sí a l’estalvi, sí al Roine, sí a la dessalació, sí a la gestió en xarxa de l’aigua i sí a la reutilització. És en aquest mix que trobarem una resposta eficient a un dèficit que ens ha fet patir i molt aquest darrer any i que té nom i cognoms: la manca de garantia de subministrament d’aigua en un entorn de més de 5 milions d’habitants.
2 comentaris:
Cert, no es pot "anar augmentant indefinidament l’oferta d’aigua" però tampoc es pot explotar fins a deixar els afluents del Riu Ter als mínims dels seus cabals.
Ramon, agraeixo la teva resposta. Segurament ens costaria poc posar-nos d'acord amb l'objectiu a aconseguir (aigua per tothom, inclòs els rius) però les nostres vivences personals ens fan veure diferents camins per aconseguir-los.
Jo estic convençut de que la nostra societat gastarà tanta aigua com tingui accés. Només es qüestió de temps que el Roine es quedi curt. Desconec dades però dubto que aquesta afirmació sigui fàcil de rebatre.
Per tant per a mi l'ordre seria:
si a marcar un limit de consum d'aigua per conques, si a la reutilització i dessalació.
La gestió en xarxa de l'aigua ho veig una quimera, hi hauran llocs on xuclaran aigua indefinidament en decriment d'altres, creant desequilibris territorials.
T'agraeixo l'oportunitat de poder dir la meva opinió.
A reveure,
Publica un comentari a l'entrada