(inèdit)
Ja hi tornem a ser. Altra cop la por. Que poca cosa deuen tenir per oferir els apocalíptics del PP i els crispadors de saló del PSOE quan se’ns presenten amb consignes tan pobres que, més enllà de ficar el dit a l’ull de l’altre, no ofereixen res.
Que el PP té les idees clares no ho he dubtat mai: res d’Estatut, res de millorar el finançament, res de decidir sobre les nostres infraestructures, etc. Que el PSOE no té gran cosa a oferir, ho certifica un eslògan que, més enllà d’apel•lar a la por, no aporta res. Res de nou, ni res de bo.
Així les coses (i vist el cara a cara de l’altre dia), bé podríem concloure que si tu no hi vas, ells –els uns i els altres- hi tornaran. Tornaran a escatimar-nos el finançament, tornaran a utilitzar Catalunya com a munició per les seves batalles, tornaran a amagar-nos les balances fiscals, tornaran a aixecar-nos la camisa en matèria d’infraestructures, tornaran, en una paraula, a faltar-nos el respecte.
Si tu catalanista no hi vas, ells hi tornaran. Tornaran a perdre’ns el respecte.
dimecres, 27 de febrer del 2008
dimarts, 26 de febrer del 2008
Presa de pel.
(inèdit)
Ahir el Ple Municipal de Tarragona va aprovar portar aigua de Tarragona a Barcelona. Amb aquest acord, Catalunya fa un pas més cap a l’absurd. Ara resulta que portem l’aigua de l’Ebre a Tarragona i la de Tarragona a Barcelona. Magnífic. Sobre explotem els aqüífers tarragonins per abeurar Barcelona i sobre explotem l’Ebre per abeurar Tarragona. I, per l’altre cap, el Ter està tan eixut que ja no dóna per més. Costa entendre quina lògica hi ha darrera de tot plegat.
D’aquí a dos dies, transvasarem amb vaixells l’aigua d’Almeria i del Roine fins a Barcelona, continuarem eixugant els pous de Tarragona, malmetrem encara més el Ter, acabarem de buidar Sau... , tot plegat per no fer allò que és de sentit comú: connectar les nostres xarxes d’abastament d’aigua amb l’Europa humida, amb el Roine. Trist, ineficient, ridícul i, sobre tot, car.
Ahir el Ple Municipal de Tarragona va aprovar portar aigua de Tarragona a Barcelona. Amb aquest acord, Catalunya fa un pas més cap a l’absurd. Ara resulta que portem l’aigua de l’Ebre a Tarragona i la de Tarragona a Barcelona. Magnífic. Sobre explotem els aqüífers tarragonins per abeurar Barcelona i sobre explotem l’Ebre per abeurar Tarragona. I, per l’altre cap, el Ter està tan eixut que ja no dóna per més. Costa entendre quina lògica hi ha darrera de tot plegat.
D’aquí a dos dies, transvasarem amb vaixells l’aigua d’Almeria i del Roine fins a Barcelona, continuarem eixugant els pous de Tarragona, malmetrem encara més el Ter, acabarem de buidar Sau... , tot plegat per no fer allò que és de sentit comú: connectar les nostres xarxes d’abastament d’aigua amb l’Europa humida, amb el Roine. Trist, ineficient, ridícul i, sobre tot, car.
dilluns, 11 de febrer del 2008
El TGV i el suposat paper d’estrassa del Parlament.
(inèdit)
És ben sabut que el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament en contra del traçat del TGV pel carrer Mallorca, de manera molt semblant com uns mesos abans ho havia fet el Ple de l’Ajuntament de Barcelona. En el cas de la Cambra catalana, varem votat a favor la revisió del traçat del tren pel Carrer Mallorca els diputats de CiU, els del PP, els d’ERC i els del Grup Mixt-Ciutadans. Els del PSC i els d’ICV ho varen fer en contra.
Al cap de pocs minuts de la votació, però, el Conseller Nadal va afirmar des del mateix Parlament que el Govern no pensava fer ni cas del mandat parlamentari i que no s’havia ni plantejat traslladar-lo al Govern central. Com era de preveure, l’ afirmació va generar tota mena de comentaris, bona part dels quals en la línia de menystenir el nostre Parlament, posant-ne en qüestió la seva seriositat i utilitat. Uns comentaris que no comparteixo per les raons que tot seguit intentaré explicar.
La tesi: “el Govern pot desobeir una votació parlamentària perquè no passa res, ergo el Parlament ha fet un paper d’estrassa” és falsa. Aquí qui ha fallat no és el Parlament, com tampoc en el seu dia va fallar l’Ajuntament de Barcelona. Aquí qui ha fallat és ERC. Siguem clars i diguem les coses pel seu nom: si el Conseller Nadal va poder sortir tan tranquil afirmant que el Govern es passaria el mandat parlamentari pel clatell, és perquè tenia l’absoluta certesa que ERC (present al Parlament i també al Govern), actuaria de manera diferent en un i altre lloc. Nadal sabia que per més escarafalls que fes l’Esquerra del Parlament, la del Govern romandria immòbil, dissimularia. Només així s’explica l’atreviment del Conseller Nadal. I és que la veritable coherència no consisteix en fer el mateix al Parlament que a l’Ajuntament, sinó que exigeix fer-ho també al Govern.
Que ningú es confongui: si el President Montilla ha pogut fer befa del Parlament a través dde les desafortunades declaracions del Conseller Nadal, és perquè els Consellers d'Esquerra han fet un exercici d'incoherència extrema. Que ara aparegui el President Benach reclament respecte pel Parlament al President Montilla, no resol res. A qui ha de demanar respecte pel Parlament és als Consellers d'ERC que en un costat voten una cosa i a l'altre deixen fer la contrària.
És ben sabut que el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament en contra del traçat del TGV pel carrer Mallorca, de manera molt semblant com uns mesos abans ho havia fet el Ple de l’Ajuntament de Barcelona. En el cas de la Cambra catalana, varem votat a favor la revisió del traçat del tren pel Carrer Mallorca els diputats de CiU, els del PP, els d’ERC i els del Grup Mixt-Ciutadans. Els del PSC i els d’ICV ho varen fer en contra.
Al cap de pocs minuts de la votació, però, el Conseller Nadal va afirmar des del mateix Parlament que el Govern no pensava fer ni cas del mandat parlamentari i que no s’havia ni plantejat traslladar-lo al Govern central. Com era de preveure, l’ afirmació va generar tota mena de comentaris, bona part dels quals en la línia de menystenir el nostre Parlament, posant-ne en qüestió la seva seriositat i utilitat. Uns comentaris que no comparteixo per les raons que tot seguit intentaré explicar.
La tesi: “el Govern pot desobeir una votació parlamentària perquè no passa res, ergo el Parlament ha fet un paper d’estrassa” és falsa. Aquí qui ha fallat no és el Parlament, com tampoc en el seu dia va fallar l’Ajuntament de Barcelona. Aquí qui ha fallat és ERC. Siguem clars i diguem les coses pel seu nom: si el Conseller Nadal va poder sortir tan tranquil afirmant que el Govern es passaria el mandat parlamentari pel clatell, és perquè tenia l’absoluta certesa que ERC (present al Parlament i també al Govern), actuaria de manera diferent en un i altre lloc. Nadal sabia que per més escarafalls que fes l’Esquerra del Parlament, la del Govern romandria immòbil, dissimularia. Només així s’explica l’atreviment del Conseller Nadal. I és que la veritable coherència no consisteix en fer el mateix al Parlament que a l’Ajuntament, sinó que exigeix fer-ho també al Govern.
Que ningú es confongui: si el President Montilla ha pogut fer befa del Parlament a través dde les desafortunades declaracions del Conseller Nadal, és perquè els Consellers d'Esquerra han fet un exercici d'incoherència extrema. Que ara aparegui el President Benach reclament respecte pel Parlament al President Montilla, no resol res. A qui ha de demanar respecte pel Parlament és als Consellers d'ERC que en un costat voten una cosa i a l'altre deixen fer la contrària.
dijous, 7 de febrer del 2008
Les quatre mentides més freqüents a l'entorn del Roine
(article inèdit)
La proposta de portar (per terra) aigua del Roine a les conques internes de Catalunya té un pecat original: és una pensada de CiU. I, precisament per aquesta raó, el tripartit per un costat i el PP per l’altre, s’escarrassen a trobar-hi pegues. A continuació voldria desmentir les quatre llegendes urbanes més freqüents que corren contra la proposta de portar aigua del Roine a Catalunya.
Primera mentida: l’aigua del Roine està contaminada per les centrals nuclears que té a la seva riba. Us heu parat a pensar com estarien els més de 10 milions de ciutadans francesos que en beuen cada dia des de fa una pila d’anys ? Us heu parat a pensar què hauria passat amb els fruiters, conreus i hortes que any rere any es reguen amb l’aigua dels canals del Roine ? Encara dues raons més. Primera: si tan dolenta és l’aigua del Roine, perquè ens la vol portar a Barcelona (per vaixell) el tripartit ? Segona (pels incrèduls): trobareu les dades de les analítiques periòdiques del Roine a http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr
Segona mentida: dependre del Roine és donar la clau als francesos en un tema tant sensible com l’aigua. Com si la clau del petroli amb l’Hugo Chávez, o la del gas amb el Coronel Gadaffi, estiguessin en tan bones mans... Per cert: no és donar la clau de l’energia als francesos fer la interconnexió elèctrica amb França, tal i com acaba de decidir el nostre Govern ?
Tercera mentida: transvasar des del Roine és més car que dessalar. El cost del metre cúbic d’aigua transvasada és pel cap baix 0’5 ctms d’€ inferior al de dessalar. I tant important com això, ho és e fet que mentre l’obra del transvasament té una vida útil de moltes dècades (el transvasament de Sau a l’Àrea de Barcelona funciona des del 1969), la vida útil d’una dessaladora no supera els 18-20 anys, termini a partir del qual cal de fer una nova inversió multimilionària.
Quarta mentida: el transvasament del Roine tindria un impacte ambiental més sever que la traça d’una autopista. Ras i curt: algú sap per on passa “l’autopista” que duu l’aigua de l’Ebre fins el Camp de Tarragona ? o la del Ter fins Barcelona ? Un transvasament d’aquestes característiques va soterrat, i per tant és d’un impacte visual pràcticament nul.
Usuaris de les mentides: el tripartit ara ja no parla de la contaminació, suposo que deu ser perquè ara portarà l’aigua del Roine en vaixell. Actualment, l’únic grup que diu semblant bajanada des de la tribuna del Parlament és el dels Ciutadans. Les mentides segona (la clau a mans franceses), tercera (la clau a mans franceses) i quarta (el preu), si pareu les orelles, encara les podreu sentir dir al Conseller Baltasar el qual, per cert, en una recent entrevista amb la implacable Mònica Terribes va tenir el valor (?) d’afirmar que això de fer dessaladores serà una bona cosa pel sector de la construcció en un moment de davallada de la feina. Sujuro que ho va dir !
Respecte el PP, encara no m'he refet de la sentència que em va dir l'aleshores Ministra de Medi Ambient, la Sra.Elvira Rodríguez. A saber: el Ródano es tanto como independizar las aguas catalanas de las españolas... Bona, no ?
La proposta de portar (per terra) aigua del Roine a les conques internes de Catalunya té un pecat original: és una pensada de CiU. I, precisament per aquesta raó, el tripartit per un costat i el PP per l’altre, s’escarrassen a trobar-hi pegues. A continuació voldria desmentir les quatre llegendes urbanes més freqüents que corren contra la proposta de portar aigua del Roine a Catalunya.
Primera mentida: l’aigua del Roine està contaminada per les centrals nuclears que té a la seva riba. Us heu parat a pensar com estarien els més de 10 milions de ciutadans francesos que en beuen cada dia des de fa una pila d’anys ? Us heu parat a pensar què hauria passat amb els fruiters, conreus i hortes que any rere any es reguen amb l’aigua dels canals del Roine ? Encara dues raons més. Primera: si tan dolenta és l’aigua del Roine, perquè ens la vol portar a Barcelona (per vaixell) el tripartit ? Segona (pels incrèduls): trobareu les dades de les analítiques periòdiques del Roine a http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr
Segona mentida: dependre del Roine és donar la clau als francesos en un tema tant sensible com l’aigua. Com si la clau del petroli amb l’Hugo Chávez, o la del gas amb el Coronel Gadaffi, estiguessin en tan bones mans... Per cert: no és donar la clau de l’energia als francesos fer la interconnexió elèctrica amb França, tal i com acaba de decidir el nostre Govern ?
Tercera mentida: transvasar des del Roine és més car que dessalar. El cost del metre cúbic d’aigua transvasada és pel cap baix 0’5 ctms d’€ inferior al de dessalar. I tant important com això, ho és e fet que mentre l’obra del transvasament té una vida útil de moltes dècades (el transvasament de Sau a l’Àrea de Barcelona funciona des del 1969), la vida útil d’una dessaladora no supera els 18-20 anys, termini a partir del qual cal de fer una nova inversió multimilionària.
Quarta mentida: el transvasament del Roine tindria un impacte ambiental més sever que la traça d’una autopista. Ras i curt: algú sap per on passa “l’autopista” que duu l’aigua de l’Ebre fins el Camp de Tarragona ? o la del Ter fins Barcelona ? Un transvasament d’aquestes característiques va soterrat, i per tant és d’un impacte visual pràcticament nul.
Usuaris de les mentides: el tripartit ara ja no parla de la contaminació, suposo que deu ser perquè ara portarà l’aigua del Roine en vaixell. Actualment, l’únic grup que diu semblant bajanada des de la tribuna del Parlament és el dels Ciutadans. Les mentides segona (la clau a mans franceses), tercera (la clau a mans franceses) i quarta (el preu), si pareu les orelles, encara les podreu sentir dir al Conseller Baltasar el qual, per cert, en una recent entrevista amb la implacable Mònica Terribes va tenir el valor (?) d’afirmar que això de fer dessaladores serà una bona cosa pel sector de la construcció en un moment de davallada de la feina. Sujuro que ho va dir !
Respecte el PP, encara no m'he refet de la sentència que em va dir l'aleshores Ministra de Medi Ambient, la Sra.Elvira Rodríguez. A saber: el Ródano es tanto como independizar las aguas catalanas de las españolas... Bona, no ?
divendres, 1 de febrer del 2008
Najat El Hachmi, la primera vigatana que guanya el Ramon Llull
(inèdit)
La vigatana Najat El Hachmi Ha guanyat el XXVIIIè Premi Ramon Llull de les lletres catalanes amb la novel•la El patriarca. Najat, autora d’un altre llibre titulat Jo també soc catalana, afirma en alguna de les moltes entrevistes conseqüència del Premi que no se sent símbol de res. Si ella ho diu, jo m’ho crec. Però per les persones que creiem en la bondat de la integració dels nouvinguts des del respecte mutu, la Najat sí que té un valor simbòlic. I tant si el té ! Fer seva la nostra llengua amb naturalitat i sense escarafalls, i fer-se una més sense renegar de les pròpies arrels, és tota una lliçó. És una mostra explícita de la seva voluntat de respectar, però és també la millor manera de demanar respecte.
Però veient la premsa d’avui decepciona veure com de la Najat interessa més el seu origen que no pas pel seu destí. Titulars com “Un Llull con acento marroquí” (La Vanguardia), o bé “Una autora de orígen marroquí gana el Llull” (El País), o “Una noia marroquina guanya el gran premi de novel•la en català” (El Periodico), demostren que encara tenim feina per fer.
“Una vigatana guanya el Ramon Llull”, o bé “Najat, la primera vigatana que guanya el Ramon Llull” haurien estat titulars més precisos, més justos i més afortunats. Perquè, al capdavall, Najat fa vint-i-cinc anys que ha volgut ser vigatana, i jo que me’n alegro.
La vigatana Najat El Hachmi Ha guanyat el XXVIIIè Premi Ramon Llull de les lletres catalanes amb la novel•la El patriarca. Najat, autora d’un altre llibre titulat Jo també soc catalana, afirma en alguna de les moltes entrevistes conseqüència del Premi que no se sent símbol de res. Si ella ho diu, jo m’ho crec. Però per les persones que creiem en la bondat de la integració dels nouvinguts des del respecte mutu, la Najat sí que té un valor simbòlic. I tant si el té ! Fer seva la nostra llengua amb naturalitat i sense escarafalls, i fer-se una més sense renegar de les pròpies arrels, és tota una lliçó. És una mostra explícita de la seva voluntat de respectar, però és també la millor manera de demanar respecte.
Però veient la premsa d’avui decepciona veure com de la Najat interessa més el seu origen que no pas pel seu destí. Titulars com “Un Llull con acento marroquí” (La Vanguardia), o bé “Una autora de orígen marroquí gana el Llull” (El País), o “Una noia marroquina guanya el gran premi de novel•la en català” (El Periodico), demostren que encara tenim feina per fer.
“Una vigatana guanya el Ramon Llull”, o bé “Najat, la primera vigatana que guanya el Ramon Llull” haurien estat titulars més precisos, més justos i més afortunats. Perquè, al capdavall, Najat fa vint-i-cinc anys que ha volgut ser vigatana, i jo que me’n alegro.
dimecres, 16 de gener del 2008
El Tripartit i el Dret a Decidir.
(article inèdit)
Encara no han passat ni dos mesos de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir que va tenir lloc a Barcelona el passat 1 de desembre. D’aleshores ençà, el nostre Govern ha fet un us ben curiós d’aquest dret, particularment en el terreny de les infraestructures. El traspàs fallit de Rodalies de Renfe, el penúltim capítol sobre la interconnexió elèctrica amb França (altrament coneguda com la MAT), i la imposició del túnel del TAV a tocar de la Sagrada Família, són tres àmbits transcendents en els que el nostre Govern ha emprat tres mecanismes diferents de decisió, cosa que ratlla l’exotisme.
En el cas de la connexió elèctrica amb França, atesa la impossibilitat d’arribar a una síntesi raonable entre fer-la (postura del PSC) i no fer-la (postura d’ERC i d’ICV), el mecanisme de decisió ha estat per elevació: que decideixi Europa. Un mecanisme que, per cert, es situa a les antípodes del principi de subsidiarietat que tant els plau de citar als integrants del nostre tripartit Govern.
En el cas del túnel del TAV per Barcelona, la cosa ha anat d’una altra manera: allò que el Partit Socialista no guanyaria per vots ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, ho decideix sense embuts des de Madrid. Tot un exemple de qualitat democràtica, no ?
I, en el cas del traspàs fallit de Rodalies de Renfe, encara trobem un tercer model o mecanisme de presa de decisió per part del Govern Montilla. Aquí, el Dret a Decidir del nostre Govern pel que es veu es situa en una forquilla que va entre res i un mal negoci. Aquest és el marge que els socialistes suposadament amics d’allà han deixat als socialistes suposadament independents d’aquí: el dret a decidir entre el res o la misèria.
Heus ací la diversitat de formes i mecanismes de decisió del nostre Govern: en el cas de la MAT decidir és sinònim d’escaquejar-se, mentre que en el cas del Túnel de l’AVE per la Sagrada Família decidir és més aviat sinònim d’imposar.
L’espectacle de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat sobre traspàs fallit de Rodalies de Renfe és tota una altra cosa. És, simplement, que quan hom només pot decidir entre el res o la misèria, per més que ens vulgui fer creure que es planta, el que denota és que no té ni dret ni capacitat de decidir. Com per continuar-nos creient allò de que quan manen els mateixos als diferents nivells de govern les relacions són millors i les coses són més fàcils. Com per creure’ns que si guanya Zapatero ...
Encara no han passat ni dos mesos de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir que va tenir lloc a Barcelona el passat 1 de desembre. D’aleshores ençà, el nostre Govern ha fet un us ben curiós d’aquest dret, particularment en el terreny de les infraestructures. El traspàs fallit de Rodalies de Renfe, el penúltim capítol sobre la interconnexió elèctrica amb França (altrament coneguda com la MAT), i la imposició del túnel del TAV a tocar de la Sagrada Família, són tres àmbits transcendents en els que el nostre Govern ha emprat tres mecanismes diferents de decisió, cosa que ratlla l’exotisme.
En el cas de la connexió elèctrica amb França, atesa la impossibilitat d’arribar a una síntesi raonable entre fer-la (postura del PSC) i no fer-la (postura d’ERC i d’ICV), el mecanisme de decisió ha estat per elevació: que decideixi Europa. Un mecanisme que, per cert, es situa a les antípodes del principi de subsidiarietat que tant els plau de citar als integrants del nostre tripartit Govern.
En el cas del túnel del TAV per Barcelona, la cosa ha anat d’una altra manera: allò que el Partit Socialista no guanyaria per vots ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, ho decideix sense embuts des de Madrid. Tot un exemple de qualitat democràtica, no ?
I, en el cas del traspàs fallit de Rodalies de Renfe, encara trobem un tercer model o mecanisme de presa de decisió per part del Govern Montilla. Aquí, el Dret a Decidir del nostre Govern pel que es veu es situa en una forquilla que va entre res i un mal negoci. Aquest és el marge que els socialistes suposadament amics d’allà han deixat als socialistes suposadament independents d’aquí: el dret a decidir entre el res o la misèria.
Heus ací la diversitat de formes i mecanismes de decisió del nostre Govern: en el cas de la MAT decidir és sinònim d’escaquejar-se, mentre que en el cas del Túnel de l’AVE per la Sagrada Família decidir és més aviat sinònim d’imposar.
L’espectacle de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat sobre traspàs fallit de Rodalies de Renfe és tota una altra cosa. És, simplement, que quan hom només pot decidir entre el res o la misèria, per més que ens vulgui fer creure que es planta, el que denota és que no té ni dret ni capacitat de decidir. Com per continuar-nos creient allò de que quan manen els mateixos als diferents nivells de govern les relacions són millors i les coses són més fàcils. Com per creure’ns que si guanya Zapatero ...
dimecres, 9 de gener del 2008
El nostre Calvari particular.
(inèdit. Dedicat al Roger: sempre crític, sempre constructiu)
El veritable calvari del nostre patrimoni cultural no és el que suposadament va regalar ahir el ministre Molina al MNAC, sinó el que patim tots els catalans quan una persona física o bé una empresa radicada a Catalunya decideix pagar algun tipus d’impost estatal amb obres d’art o amb bens mobles de valor artístic o històric. El pagament d’impostos amb dacions d’obres d’art o antiguitats és una pràctica relativament habitual permesa per Hisenda.
El problema apareix quan el Ministeri d’ Hisenda de torn decideix la destinació o el dipòsit d’aquestes obres propietat del l’erari públic estatal. Val a dir que, si ens remetem als fets, aquí no hi ha cap diferència entre els governs socialistes i els populars: el destí del 95% d’aquestes peces són els museus situats a Madrid i rodalies, amb total independència de quin sigui l’origen territorial de la dació i la voluntat de qui la fa. Tant és així, que El Prado té en aquesta via, una de les principals fonts d’ampliació del seu fons artístic.
Fa tres o quatre anys vaig seguir de prop un cas tan il•lustratiu com dramàtic: una empresa catalana va decidir pagar part de l’impost de societats mitjançant la dació d’un orgue del segle XVII, tot expressant la seva voluntat que, sense deixar de ser patrimoni de l’Estat, aquest el diposités al Museu de la Música de Barcelona. Una voluntat, sens dubte, emparada pel sentit comú (un orgue és un instrument musical) i en una voluntat explícita de no descapitalitzar Catalunya en matèria de patrimoni cultural moble. La resposta governamental va ser, ras i curt, portar l’orgue a un museu d’arquitectura d’una ciutat castellana.
Una anècdota que varem elevar a categoria tot portant una proposta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya per tal que fos elevada al Congrés dels Diputats amb un objectiu clar: que els bens mobles i les obres d’art utilitzades per pagar impostos estatals per la via de les dacions es poguessin quedar majoritàriament als museus del l’àmbit territorial de la seva procedència. És a dir: pensàvem en Catalunya, però també amb Castilla La Mancha, Andalusia o Les Canárias...
Resultat: al Parlament la nostra proposta va rebre el suport d’ERC, del PSC, d’ICV i l’abstenció del PP, però quan aquesta va arribar al Congres dels Diputats, tan sols va rebre el nostre suport, així com el d’ERC i d’ICV, i el vot en contra dels diputats socialistes i populars.
Conclusions. Primera: el PSC és capaç de votar una cosa aquí i la contrària allà i quedar-se tant ample. Segona: quan són allà (i parlen d’aquí) els socialistes s’assemblen tant als populars que acaben votant el mateix. Tercera: amb tant caragirat qui més hi perd és Catalunya.
Un prec: que el Ministre de Cultura de torn no ens aixequi més la camisa ni ens insulti més fent-nos suposades donacions. Insulta veure com per cada quadre que ens diposita el Ministerio al MNAC, ens en espolia cent per l’altre cap en benefici d’El Prado. Això sí que és un Calvari...
El veritable calvari del nostre patrimoni cultural no és el que suposadament va regalar ahir el ministre Molina al MNAC, sinó el que patim tots els catalans quan una persona física o bé una empresa radicada a Catalunya decideix pagar algun tipus d’impost estatal amb obres d’art o amb bens mobles de valor artístic o històric. El pagament d’impostos amb dacions d’obres d’art o antiguitats és una pràctica relativament habitual permesa per Hisenda.
El problema apareix quan el Ministeri d’ Hisenda de torn decideix la destinació o el dipòsit d’aquestes obres propietat del l’erari públic estatal. Val a dir que, si ens remetem als fets, aquí no hi ha cap diferència entre els governs socialistes i els populars: el destí del 95% d’aquestes peces són els museus situats a Madrid i rodalies, amb total independència de quin sigui l’origen territorial de la dació i la voluntat de qui la fa. Tant és així, que El Prado té en aquesta via, una de les principals fonts d’ampliació del seu fons artístic.
Fa tres o quatre anys vaig seguir de prop un cas tan il•lustratiu com dramàtic: una empresa catalana va decidir pagar part de l’impost de societats mitjançant la dació d’un orgue del segle XVII, tot expressant la seva voluntat que, sense deixar de ser patrimoni de l’Estat, aquest el diposités al Museu de la Música de Barcelona. Una voluntat, sens dubte, emparada pel sentit comú (un orgue és un instrument musical) i en una voluntat explícita de no descapitalitzar Catalunya en matèria de patrimoni cultural moble. La resposta governamental va ser, ras i curt, portar l’orgue a un museu d’arquitectura d’una ciutat castellana.
Una anècdota que varem elevar a categoria tot portant una proposta a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya per tal que fos elevada al Congrés dels Diputats amb un objectiu clar: que els bens mobles i les obres d’art utilitzades per pagar impostos estatals per la via de les dacions es poguessin quedar majoritàriament als museus del l’àmbit territorial de la seva procedència. És a dir: pensàvem en Catalunya, però també amb Castilla La Mancha, Andalusia o Les Canárias...
Resultat: al Parlament la nostra proposta va rebre el suport d’ERC, del PSC, d’ICV i l’abstenció del PP, però quan aquesta va arribar al Congres dels Diputats, tan sols va rebre el nostre suport, així com el d’ERC i d’ICV, i el vot en contra dels diputats socialistes i populars.
Conclusions. Primera: el PSC és capaç de votar una cosa aquí i la contrària allà i quedar-se tant ample. Segona: quan són allà (i parlen d’aquí) els socialistes s’assemblen tant als populars que acaben votant el mateix. Tercera: amb tant caragirat qui més hi perd és Catalunya.
Un prec: que el Ministre de Cultura de torn no ens aixequi més la camisa ni ens insulti més fent-nos suposades donacions. Insulta veure com per cada quadre que ens diposita el Ministerio al MNAC, ens en espolia cent per l’altre cap en benefici d’El Prado. Això sí que és un Calvari...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)