La Vic-Olot: entre la bona notícia i l’oportunitat perduda.

(Article publicat a El 9 Nou)


L’entrada en servei de la Vic-Olot és una bona notícia. Ens n’hem de felicitar, alhora que hem de saber-la aprofitar, justament en un moment de crisi com el que estem vivint. Apostar per la connectivitat, escurçar les distàncies i avençar en la millora de la nostra xarxa viària són aspectes positius, ja que propicien la millora de la competitivitat. A les nostres mans està el saber aprofitar tot el potencial que ens ofereix aquesta nova infraestructura en terrenys tant diversos com l’industrial, el turístic, l’universitari o en els àmbits cultural, lúdic o dels serveis.

Això no obstant, l’accidentat procés polític que ha patit aquesta infraestructura des de l’arribada del Tripartit al Govern Català a finals del 2003, s’ha traduït a la pràctica en una pèrdua significativa del seu potencial o, el que és el mateix, en una oportunitat perduda. La paralització de l’obra durant més d’un any, així com el replanteig a la baixa d’aquesta infraestructura, han estat dos factors que pagarem molt cars. Si se’m permet, força més cars que una obra que, entre demores i replantejos, ens ha acabat costant un 40% més del previst inicialment.

Si analitzem la seqüència dels esdeveniments, ens adonarem que dilluns mateix començarem a pagar l’elevat peatge que el partit majoritari del Govern va acceptar dels seus socis minoritaris ara fa cinc anys. Un peatge que també incorporarà el cost d’haver decidit tard i malament importants aspectes col•laterals de la Vic-Olot. Passar de quatre carrils a dos per imposició dels ecosocialistes, així com no tenir resolt a dia d’avui ni el Quart Cinturó, ni la variant d’Olot, són qüestions que redueixen notòriament el potencial dinamitzador de la Vic Olot. Una indecisió i una inacció que ens aboquen a un col•lapse cert tant a la C-17, com a l’entorn d’Olot. I, el que és més greu encara, a una sinistralitat potencialment més elevada, ja que enlloc està escrit que l’alternança entre dos i tres carrils sigui més segura que el dos carrils per banda.

Recordo com si fos ara el debat que varem tenir al respecte al Parlament de Catalunya a principis del 2004. Ja aleshores es va posar de manifest que la concepció de la Vic-Olot de CiU era diametralment oposada a la que, malauradament, es va acabar imposant després de no pocs equilibris al si del Tripartit. Per CiU la Vic-Olot era quelcom més que un simple nexe entre capitals de comarca. Nosaltres la varem concebre també com una nova via d’accés a Europa des de l’anomenada Catalunya Central. Per això es va plantejar un eix de quatre carrils, per això es va plantejar executar-la simultàniament a la variant de circumval•lació d’Olot i per això anava indefectiblement vinculada tant a la Olot-Figueres, com al Quart Cinturó.

En front d’aquest plantejament, es va acabar imposant el del Tripartit: una via intercomarcal d’un carril per banda i, lògicament, desconnectada tant de la variant d’Olot, com del Quart Cinturó. I així estem: avui inaugurem una carretera per la qual no hi podran passa determinats camions, cosa que equival a dir que els farem fer més quilòmetres, que cremaran més gasoli i que, per tant, faran moltes més emissions de CO2. I tot plegat no se sap ben be si per una mal entesa sostenibilitat ambiental, o per una egoistament entesa sostenibilitat del Tripartit. En qualsevol cas, benvinguda sigui aqueta nova via de comunicació amb totes les seves imperfeccions. Una via que, per cert, si no hagués estat licitada per l’anterior Govern de CiU, probablement hauria tingut el mateix destí que el Quart Cinturó, el més calent del qual és a l’aigüera.