Montería.

(article inèdit)


El 24 de febrer de 1998, Raimon Obiols publicava a les pàgines d’El País un article titulat Montería. L’aleshores membre de la Ejecutiva Federal del PSOE, feia una deliciosa i sarcàstica descripció d’una montería que havia agafat notorietat pública. Els protagonistes d’aleshores eren Conde, Perote i Garcia Trevijano, entre altres.

A continuació transcric literalment tres paràgrafs d’aquell article en el que s’hi aprecia la fina ironia de l’autor, tot recreant-se en aquell caspós episodi, al mateix temps que s’hi destaquen tres aspectes definidors de la monteria: la metàfora del poder, els negocietes que en ella s’hi solen fer i l’estètica franquista que les caracteritza.

“Durante ciertos años -en lo que eufemísticamente se ha llamado "el régimen anterior"-, la montería, con el Caudillo cuidadosamente depositado en el puesto central, en una especie de sagrario cinegético, rodeado de toda la inefable corte de los milagros del poderío franquista, se convirtió en la más rotunda metáfora del poder.” (...)

“Allí, mientras los subalternos y la inevitable jauría jaleaban y perseguían la presa hasta situarla a cómodo tiro de los jerarcas, éstos -es decir, los que habían logrado el acceso al sancta santórum más emblemático del poder- disparaban a matar sin riesgo alguno, cómodamente apoltronados en sus puestos de caza, mientras de paso ligaban algún negociete.” (...)

“Sólo hemos podido apreciar la fofa comodidad de la buena montería de los viejos tiempos, con su sadismo hipócritamente disimulado, su ferocidad bien abrigada, su chupeteo de petaca de whisky, sus sombreros tiroleses y, en general, su indumentaria campera de estricta etiqueta franquista. Sin olvidar la imprescindible confraternización (a medio camino entre la campechanía nacional-católica y la camaradería cuartelera) con algún mayoral rojillo.” (...)

Si en dóna de voltes la vida... Ara resulta que, passats 11 anys, els protagonistes de la montería ja no són els criptofranquistes Conde, Trevijano o Perote, sinó algun mayoral rojillo ascendit al sancta sanctorum més emblemàtic del poder i còmodament situat al bell mig del sagrari cinegètic d’aquella finca perduda a mig camí de Castella i Andalusia.

Ara resulta que el sadismo hipòcritamente disimulado ja no és una exclusiva d'aquells sinistres personatges de la dreta cavernària, sinó que es veu que té nous adeptes. Quanta raó té el bolero quan afirma "la vida te da sorpresas, sorpresas té da la vida..."

No se si avui, benvolgut Raimon, onze anys després d’aquell memorable article, gosaries parlar de negocietes entre els participants de l’última montería que s’ha fet famosa. Ves a saber... Pel demés (el chupeteo de la petaca de whisky, els barrets de tirolès i la indumentària campera) sembla que la cosa no ha canviat gaire. Pura anècdota, llevat del tema de la llicència per a matar de la qual sembla que se’n cuida el Sr. Manuel Chaves, President, per cert, d’aquella Ejecutiva Federal del PSOE a la que un dia, benvolgut Raimon, vares pertànyer. Sorpresas te da la vida...