De la sequera i el mal Govern.

(article inèdit)

Fa més de tretze mesos que el Govern va aprovar l’anomenat Decret de la sequera. D’aleshores ençà han passat moltes coses (ja m’entendran que en aquest cas no utilitzi l’expressió “ha plogut molt”...). I entre les coses bones que han esdevingut succeït hi ha la conscienciació i l’estalvi que hem fet els ciutadans d’una manera cívica i generalitzada, així com l’expressió sincera de la generositat entre territoris. Esforços, un i altre, fruit d’una pedagogia que ara es podría malmetre, segons com actuï el Govern.

Les pluges del cap de setmana han incrementat les reserves dels pantans i això és positiu. Però no podem oblidar que encara abastim parcialment l’entorn metropolità de Barcelona a través de mesures tan excepcionals i cares com els vaixells d’aigua provinents avui de Tarragona, demà de Marsella (és a dir, del Roine) i demà passat d’Almeria.

Pretendre aixecar les actuals restriccions de cop i volta, com s’ha afanyat a dir el Conseller Baltasar, és un error des d’almenys tres perspectives. En primer lloc perquè atempta contra la pedagogia feta, en segon lloc perquè no contribueix, sinó tot el contrari, a teixir una relació pacífica i harmònica entre territoris i en tercer lloc perquè pot acabar generant l’efecte invers al perseguit. Si no ho fem bé, podríem acabar disparant el consum i llençant així per la borda bona part del progrés col•lectiu cap a un ús responsable de l’aigua.

Aleshores, on és el problema ? Doncs molt senzill: el problema és que el Decret de la Sequera està mal fet: no té sentit que l’únic indicador per activar o desactivar les restriccions d’aigua sigui l’estat dels pantans, quan al costat d’aquests hi ha vigents mesures tan excepcionals i cares com els vaixells.

Per aquesta raó, demanem al Govern que modifiqui el Decret de la sequera de manera que es pugui modular millor tant la implementació, com l’aixecament de les mesures restrictives d’aigua. Proposem que l’aixecament de les restriccions sigui més gradual, precisament perquè volem, en primer lloc, ultrapassar l’estiu i la tardor amb garantia d’aigua per tots els ciutadans, per tots els usos i per tots els territoris. En segon lloc, perquè creiem que cal evitar la sensació de presa de pel que es pot generalitzar en determinats territoris que veuen com la “seva” aigua va a altres indrets per omplir-los les piscines i regar-los els jardins (com ja han apuntat alguns alcaldes i més d’un titular de diari). I en tercer lloc, perquè en matèria d’aigua no podem córrer el risc d’haver d’ingressar altra cop a l’UVI, tal com diria el Conseller Baltasar.

Perquè se’m entengui, i seguint aquest símil, haver passat de l’UVI a Planta, no ens dóna dret ni a saltar-nos el règim, ni a fer un exercici físic desaforat. És per això qu demanem gradualitat en l’aixecament de les restriccions, començant per aixecar les restriccions a aquells sectors més castigats i dels que en depenen econòmicament moltes famílies. Aquest és el cas, entre d’altres, de la jardineria o del sector turístic, fins arribar, més endavant, a aixecar totes les restriccions. No pot ser que ens arrisquem a retornar a l’UVI omplint aquest cap de setmana totes les piscines privades quan, fent les coses ben fetes, les podrem igualment omplir d’aquí a un més, justament en el moment en el que les començarem a utilitzar.

Que ningú es confongui: no volem ser més papistes que el Papa. Simplement pretenem no haver de tornar a l’UVI i poder abandonar el més aviat possible l’habitació de planta. És per això que ni podem ni volem estirar més el braç que la màniga. És per això que ni podem ni volem escarnir aquells territoris que han demostrat amb escreix la seva generositat envers l’entorn metropolità de Barcelona.