Roine: mirar el nord o mirar el cel.

(Publicat a diversos diaris d'abast comarcal).

En el transcurs dels darrers deu anys, el Govern de Catalunya ha hagut d’activar fins a set vegades algun tipus de mesures per pal•liar la sequera. La precarietat de les nostres reserves d’aigua ens recorda un cop més que no estem davant d’una qüestió aïllada o conjuntural, sinó que ens trobem davant un problema estructural. Un problema que, com a tal, requereix la planificació i la implantació de mesures estructurals.

Cal accentuar l’estalvi d’aigua en tots els usos, cal incrementar el nivell reutilització d’aigües depurades -en aquest camp tenim molt terreny per córrer- i cal millorar la gestió i incrementar la garantia de subministrament tot connectant les principals xarxes d’abastament. Hi estem d’acord: es tracta de mesures complementàries i totes elles necessàries, però malauradament insuficients si el que volem és resoldre un problema que, insisteixo, és estructural. A més d’estalviar i de gestionar correctament, hem d’aportar més aigua al sistema, a la xarxa.

En aquest sentit, la proposta del Govern català de fiar tota l’aportació externa d’aigua a la xarxa a la dessalació, constitueix des del nostre punt de vista una errada estratègica de conseqüències greus a mitjà termini. La mono-dependència de la dessalació que proposa el Govern, ni resol el problema des d’un punt de vista quantitatiu, ni menys encara des del punt de vista dels costos de producció. Fiar-ho gairebé tot a la dessalació és una decisió que no es sustenta en raonaments econòmics ni ambientals. Una aposta d’aquestes característiques només s’explica pel dogmatisme i pels prejudicis que contaminen i condicionen la política hidràulica de l’actual Govern català. Un dogmatisme farcit de contradiccions com les que veiem darrerament: per un costat es nega el transvasament del Roine, però per l’altre s’acorda transvasar l’aigua del Ter i del Llobregat fins la conca de la Tordera. Per un costat es connecten les esmentades conques, però per l’altre es prohibeix fer el mateix entre aquestes i la conca de l’Ebre. Una política certament erràtica que ens aboca a la trista paradoxa d’un país que ben aviat tindrà connectades entre sí totes les conques deficitàries, però que haurà impedit qualsevol connexió d’aquestes amb les conques on hi ha més recurs, és a dir l’Ebre i, sobre tot, el Roine.

Estem davant un Govern que encara no s’ha adonat que quan hi ha sequera al Ter, també n’hi ha al Llobregat, a la Tordera i a l’Ebre, i que també minven els aqüífers. Per tant, la veritable garantia de subministrament només l’aconseguirem connectant-nos a una conca que per un costat tingui més recurs i per l’altre un règim de pluges més generós que el nostre. I agradarà més o agradarà menys, però això té nom i cognoms: es diu conca del Roine i es diu aigua dels Alps.

Si veritablement volem aportar una solució al greu problema de manca d’aigua, al costat de l’estalvi, de la gestió correcta, de la dessalació amb mesura i de la connexió de les conques interiors amb l’Ebre, cal que ens connectem al Roine. Cal que mirem d’una vegada al nord per no haver de mirar més al cel. Encara hi som a temps. No fer-ho és abocar Catalunya a un altre coll d’ampolla, com si amb la crisi de les infraestructures de mobilitat o de l’energia no l’haguéssim tingut prou.