dimecres, 3 d’octubre del 2007

De la Mercè al vel: tenim un problema.

(inèdit)


Els reculls de premsa són una manera com qualsevol altra de llegir els diaris. I com tot en aquesta vida, aquest mètode té avantatges i desavantatges. Si per un costat és útil tenir en un sol document i de manera ordenada tot el que els principals diaris han escrit respecte un tema, per l’altre és un xic confusionari posar en peu d’igualtat les notícies aparegudes a diferents pàgines de mitjans de tirades encara més diferents. Aquest, però, no és el tema del que volia parlar, almenys de manera directa. Avui volia parlar del resultat –sovint curiós- de contraposar notícies esgarrapades d’un i altre dossier de premsa.

M’explico. Fent una mica d’endreça de la taula, em cau a les mans una notícia publicada al El Punt el dimecres 19 de setembre d’enguany titulada “IC-EUiA es nega a assistir a la missa de la Mercè”. Una notícia que contrasta amb la publicada avui al Diari de Girona, segons la qual la Regidora d’Educació de Girona (adscrita a IC-EUiA) parlant de la polèmica del vel a l’escola que s’ha obert aquests dies a casa nostra, afirma amb rotunditat que “cal respectar les manifestacions culturals i religioses”.

La juxtaposició d’ambdues notícies (separades per menys d’un mes de temps) i emeses des d’una mateixa força política, és preocupant. Ara resulta que quan la simbologia religiosa pertany a una cultura diferent de la nostra (com més diferent millor), aquesta ha de ser respectada, mentre que quan es tracta de símbols arrelats i integrants de la nostra cultura, el políticament correcte –des del punt de vista progressista- és prescindir-ne. Quanta contradicció, no?
La feblesa d’aquest pensament auto-catalogat de progressista, i que té com a màxima expressió la defensa de la multiculturalitat, ens duu al fracàs. Com a comunitat nacional, fracassarem si neguem allò que som col•lectivament, de la mateixa manera que fracassarem com a persones si el preu de la nostra integració comunitària és la renúncia a les pròpies creences.

4 comentaris:

Miquel Esteve ha dit...

Una advertència als anomenats 'laicistes tol·lerants': Imposar la tol·lerància és, en essència, commutar-ne el seu propi sentit. Imposar el laicisme és igual de dogmàtic què fer resar els nens a l'entrada d'un col·legi o fer-li treure una creu de la Mare de Déu a una nena o el vel a una dona de credo musulmà.

Penso que el debat de valors universals és un debat més profund i seriós que el que fan sovint els laicistes tol·lerants.

El relativisme metaètic - m'atreu i no puc sino afirmar que quan més m'hi capbusso més llums hi copso - penso que ens aproxima a tots en la nostra diversitat. A més a més, com defensa David Wong, ens proposa un doble repte: d'una banda esmerçar-nos en esbrinar el què és millor o correcte i per l'altra afrontar amb serenitat i valentia el sentiment d'incomoditat que causa el fet de no reconèixer una única veritat o cosa correcta, pas indestriable cap a un totalitarisme.

A tall d'exemple: la majòria de 'laicistes tol·lerants' subscriuen com a universal el dret a la vida. Però aleshores, quan es parla d'eutanàsia o abort, el llenguatge sembla caure en una nebulosa inesbrinable i el que s'afirmava solemnement acaba en una discussió carregada d'afectes inescrutables.

La tol·lerància no s'imposa. Ha de caure en l'ànimus de l'ésser com la gebre de la tardor.

Relativisme metaètic (no 'tantsentfotisme'): tota una fita per a l'home modern, tan avessat des de temps immemorials al confort de les certeses universals, les que siguin.

Miquel Esteve.

Unknown ha dit...

Crec que els polítics en general del nostre País, haurien de fer un pas ferm i clar per que tothom que ve de fora i més en concret "nort africans" que aquí tenim unes costums diferents i que s'han de respectar i si volen seguir amb la seva que es quedin al seu Paiís... i tots contents.
ADG

Miquel Esteve ha dit...

Jo penso, Alvaro, que tota cultura te el seu ethos, però fer-ne un absolut d'aquest pot ser perjudicial. Malauradament hi han dos posicions a la vida que es solen abraçar: relativitzar-ho tot o aferrar-se a certesses indiscutibles. Tant l'una com l'altra cauen en el parany de la intol·lerància. Els primers, que diuen que no hi ha res cert, eludeixen la certessa del seu axioma de sortida, de que tot és relatiu, què ja és una certessa. Els segons, arrapats al dogma, són adob de l'ascetisme adoctrinant i dels totalitarismes. Ambdós posicions conviuen en el confort de la certessa de l'absolut i difícilment permeten créixer a l'ésser humà i fer de la Humanitat un 'procés d'alliberament' gradual.
Una tercera més assenyada seria la comprehensió de la diversitat i la subjectivitat i obligaria a analitzar cada situació.
No podem deixar perdre la nostra identitat cultural, el nostre ethos de poble català. Però podem enriquir-nos dels costums dels que venen al nostre país i ajudar-los a aprendre a estimar-lo. Fer-los entendre que el nostre poble, el català, ha estat un dels pobles d'Europa amb més capacitat de comprensió i paradoxalment, més incomprés.

Salut i pau!

Miquel Esteve

Herois ha dit...

Excate no ens podem negar el que som, i hem d'engrescar els nouvinguts a ser, a integrar-se sense que renunciïn a la seva identitat.

Sigueu Herois!
http://gransherois.blogspot.com/