dilluns, 3 de setembre de 2007

Ara, el que toca, és fer complir l’Estatut.

(Publicat a El Peroódico, 3 setembre de 2007)

Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.

Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.

De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.

A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.

I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.

Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.

És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.