dimecres, 9 de maig de 2007

La bondat de la segona volta electoral.

(inèdit)

Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.

Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.

Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).

Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.

Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.