El PSOE i el progressisme low cost.

(aticle inèdit)


He seguit amb interès el 27è Congrés del PSOE que, com tots els congressos, ha tingut la doble component de renovació d’algunes cares als òrgans de direcció, així com el debat i elaboració de propostes. Respecte la renovació de cares, no tinc opinió feta. En canvi, sí que m’agradaria dir alguna cosa sobre les propostes programàtiques suggerides i aprovades.

Pel que es veu, el PSOE ha tornat a optar per una aposta netament ideològica (avortament, eutanàsia, laïcitat) d’aquelles que marquen una frontera nítida, a l’hora que tenen la virtut (gens despreciable pels temps que corren) de ser poc gravoses per les arques de l’Estat.

En plena crisi econòmica (forta desacceleració, pels afins al Govern), el PSOE ha renovat intel•ligentment la seva aposta pel progressisme de baix cost. El PSOE torna a apostar per aquell progressisme que marca la diferencia respecte qui és per definició l’alternativa, però que no té impacte pressupostari. Al capdavall, suprimir els funerals d’Estat, treure els símbols religiosos o apostar per l’eutanàsia, és quelcom tan suposadament progressista com atendre la dependència, eradicar la pobresa o dignificar les pensions més baixes, però amb una petita diferència: mentre que la pobresa, la dependència o les pensions costen diners, eradicar els símbols religiosos o apostar per l’eutanàsia, surt més bé de preu.

I pel demés, ben poca cosa, llevat de la clucada d’ull al plurilingüisme de l’Estat i a la nova immigració. Dues propostes que, per cert, contrasten radicalment amb els fets, ja que per un costat aquest mateix PSOE manté viu del Reial Decret sobre la tercera hora del català i per l’altre beneeix sense immutar-se (amb la mà de ZP i de Corbacho) la nova Directiva comunitària sobre immigració.

Poca crisi , doncs, a la cúpula socialista. Tant poca, que el mateix ZP es va atrevir a demanar als congressistes socialistes (no sé si també obrers) que s’animessin a consumir. Vaja, com si això de l’aturada del consum fos una caprici d’una massa que juga a desaccelerar l’economia... Sens dubte, tot un exemple de proximitat del President Zapatero a la gent, als obrers, a les classes mitjanes. Tot un exemple de proximitat presidencial i governamental respecte tots aquells que, per culpa de la maleïda desacceleració (que no crisi), avui els costa més arribar a final de mes que no pas ahir.