dimecres, 29 agost de 2007

No tot s’hi val (notes sobre els límits de les propostes polítiques).

(inèdit)

El fet que en un interval de ben pocs dies haguem pogut veure flagrants contradiccions tant al si del Govern com de més d’una formació política i, sobretot, el fet que no hagi passi absolutament res, ens ajuda a calibrar l’abast del descrèdit que la política té a casa nostra. Això, al costat (i en contrast) amb el desgavell que pateixen bona part de les nostres infraestructures, amb l’increment preocupant de les hipoteques i amb la creixent incertesa que comença a instal•lar-se en moltes famílies, infla a marxes forçades una abstenció que, malauradament, tampoc ajudarà a resoldre els problemes de fons que patim com a societat i com a país.

Mal que ens pesi, darrerament de contradiccions n’hem vist a banda i banda de l’hemicicle. Aquestes són, a parer meu, algunes de les més flagrants: mentre el President Montilla atribuïa la responsabilitat del desgavell de les infraestructures a la suposada fixació identitària dels governs de CiU, el Vicepresident (del mateix Govern) posava data al referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. Mentre significats quadres de CDC proclamaven als quatre vents les sobrevingudes complicitats catalanistes amb el President Maragall, altres col•legues seus creaven una plataforma amb l’objectiu d’establir un Govern CiU-ERC, via moció de censura al President Montilla, amb la vista posada al referèndum. Per no parlar de la lloança al peixalcovisme pujolista que ha fet darrerament el President Barrera (encara d'ERC), o de la dèria liberalitzadora (això si, mentre no disposem d’Estat propi) del Conseller Huguet, entre d’altres.

Confesso que no tinc la resposta ni, menys encara, la pretensió de pontificar al respecte, entre d’altres coses perquè, d’una o altra manera, per acció o per omissió, me’n sento part responsable en tant que part integrant d’allò que mal anomenem classe política. Però, des de la modèstia i des del respecte per a totes les opcions democràtiques, per llurs representants i per les propostes que aquests vulguin fer, goso afirmar que, sense coherència entre el dir i el fer, no anirem pas massa lluny. O, més ben dit, si continuem per aquest camí, tant sols aconseguirem inflar encara més la parròquia abstencionista, símptoma evident del descrèdit de la política i de la seva distància respecte la realitat.

És legítim reclamar un referèndum per a l’autodeterminació i posar-hi data. És tan legítim com declarar-se federalista i apostar per una nova manera d’articular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. El que ja no és tan legítim és pretendre fer ambdues coses alhora. Igualment és legítim cercar complicitats al sí del catalanisme ultra les fronteres ideològiques. És tan legítim com contraposar els models de societat. El que ja no ho és tant, és pretendre ambdues coses alhora.

Potser ha arribat el moment de prendre consciència que els partits –tots- representem una part de la societat. Una part d’una societat certament plural i complexa en la que, afortunadament, hi ha sobiranistes, federalistes, catalanistes, liberals, socialistes, democristians, neoconservadors i tants istes com es vulgui. Potser ha arribat el moment de prendre consciència de que no podem estirar més el braç que la màniga electoralment parlant. Que pretendre representar una cosa i la seva contrària, enlloc de donar vots tan sols engreixa l’abstenció. Si bé és cert que els partits representem una agregació d’interessos, aquesta ha de tenir uns límits clars: el que no podem és agregar les contradiccions. Potser es tracti més de sumar des de la diferència (tot ensenyat les cartes abans de les eleccions per tal d’evitar sorpreses desagradables), que no pas de barrejar des de la despersonalització. Continuarà.

dijous, 9 agost de 2007

Els catalans ho tindrem tot pagat (o no).

(inèdit)


Si els trens de Cercanias de la capital del Reyno de España fallessin cada dos per tres, si l’aeroport de Barajas només oferís vols de baix costamb cues incloses, si es quedessin centenars de milers de madrilenys sense llum hores i dies, si fóssin ells els que haguessin de suportar setanta quilòmetres de cua per acabar pagant peatges, i si tantes coses més... estic segur que el Gobierno de la Nación no tardaria ni dos dies a declarar l’emergència nacional, pas previ a l’abocament de milers de milions d’euros d'una vegada per totes.

Però com que tot això no passa a Madrid, sinó que passa a províncies, ens hem de fer fotre. Així de senzill. Ens hem de fer fotre i, per si no fos suficient, hem de suportar la xulesca visita de la Ministressa del ram que visita Catalunya amb els mateixos aires de perdonavides que gasta la seva mestressa de la Vogue quan es passeja arrogant per les antigues colònies. Quin país !!!

Ah ! I, entre tant, el nostre Govern de vacances (perquè tot el que passa –i el que no passa també-) és culpa de CiU. Només faltaria !

I entre tant jo em pregunto quan arribarà el dia en el que els catalans, pel simple fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat. Si en Francesc Pujols aixequés el cap !!!