(fragment de la conferència Unió Democràtica avui, INEHCA, abril de 2006)
Vet aquí la paradoxa: militar en la causa ideològica del personalisme comunitari esdevé, al capdavall, la principal garantia de preservació de la institució (o partit). Una institució que, de fet, no és més que una eina al servei de les persones i de la nostra comunitat nacional. Aquesta és, a parer meu, la qüestió. Transcorreguts 75 anys d’ençà del nostre naixement com a partit polític, com a nacionalistes i com a personalistes, tenim molt a dir –i sobretot a fer- en l’actual context polític. Hi tenim a dir i a fer, en primer lloc perquè som la única força política d’obediència estrictament catalana inspirada en el personalisme. Si bé és cert que trobem elements personalistes en altres forces polítiques de la Catalunya d’avui (fet que jutgem com a positiu), cap d’aquests partits polítics s’emmarca en l’àmbit de pensament socialcristià. És en aquest context, i mercès a aquesta combinació, que Unió té espai propi i raó de ser. En altres paraules, i sense cap mena de pretensió, podem afirmar amb orgull legítim que l’existència d’Unió contribueix a normalitzar el panorama polític català.
Més enllà del recurs retòric de “si no existís Unió, caldria inventar-la...” crec que podem afirmar amb rotunditat, que si no existís un partit polític en el que hi confluís la inspiració personalista per una part, i l’obediència estrictament catalana per l’altre, estaríem condemnant a una part importat (per be que potser no majoritària) del nostre electorat a aixoplugar-se sota altres formacions que, o bé són poc (o gens) proclius a entendre i defensar la nostra realitat nacional, o bé sacrifiquen massa aspectes fonamentals del nostre ser personalista, al servei del rèdit electoral.
Aquesta és, a parer meu, la nostra raó de ser com a partit, i aquest és el sentit de la nostra existència ara i aquí: representar un segment de l’electorat català que, si no troba acollida en els nostres plantejaments, s’haurà de conformar amb una imperfecte representació a les institucions de la mà de forces alienes (i fins hostils) a la nostra realitat nacional. En altres paraules, Unió vol garantir a aquest electorat una representació a les institucions, sense que es vegi abocat a haver d’escollir (ni jerarquitzar) entre dues qüestions essencials: la visió personalista de la política (amb totes les conseqüències suara esmentades) i la defensa insubornable de la nostra realitat nacional. Segmentar l’electorat per representar-lo de forma eficient i honesta, conscients, això sí, que per definició no abastarem espectres amplis de la nostra societat. Precisament per això, crec que per ara i en aquests termes, la Federació amb CDC és útil i constructiva.
Amb Unió, CDC abasta un electorat més ampli i amb CDC, Unió incrementa la seva capacitat d’acció. Aspectes, un i altre, que ni es donarien amb la fusió entre ambdues formacions, ni amb el trencament de l’espai compartit que representa la Federació CiU. Junts, Unió i Convergència, sumem més que separats, i junts -que ningú ho perdi de vista- sumem més que barrejats. Crec que és des d’una Unió Democràtica ideologitzada en els termes aquí expressats, que podrem ser veritables servidors de les persones i del país. Crec que aquesta és la manera més honesta d’encarar les relacions al si de la Federació. Aconseguir-ho és a les nostres mans.
dimecres, 28 de febrer del 2007
Drogues no, Conseller Saura.
(Publicat a El Punt)
La frivolitat amb la que el Conseller Saura ha plantejat la legalització de totes les drogues el fa indigne del càrrec institucional que ostenta. Amb aquesta proposta, el líder eco-socialista ha errat tant en la forma, com en el fons. En la forma, perquè un anunci d’aquestes característiques no es fa en un programa televisiu d’entreteniment, sinó al parlament o al si del Govern. I en el fons, perquè, com s’han afanyat a recordar-li distingits col•legues del seu mateix Govern, aquesta és una mesura insòlita i forassenyada tant al nostre entorn europeu, com a la resta del planeta.
Saura va comparèixer el 25 de gener davant la comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament per tal d’exposar les línies bàsiques d’actuació en relació a la política de seguretat del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Al llarg de la seva intervenció, la transcripció literal de la qual ocupa 21 folis, la paraula droga ni tan sols fou esmentada pel Conseller. Ni un sol mot sobre el drama humà i familiar de la droga, ni una sola paraula sobre la conveniència o no de la seva legalització. Per tant, una de dues: o el Conseller va amagar deliberadament el seu objectiu al Parlament, o bé el va improvisar irreflexivament en el context d’una entrevista televisiva. Tant se val, en un o altre cas, Saura s’ha equivocat. Com s’hauria equivocat, més encara, si la seva veritable intenció hagués estat la d’aportar la proposta a la campanya electoral d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aleshores, la irresponsabilitat encara fora més greu.
Però si les formes són decebedores, el fons és inadmissible. Inadmissible perquè a aquestes alçades, està sobradament demostrat que la legalització de determinades drogues en el seu moment mal anomenades toves, ha fracassat allà on s’ha implementat. Un fracàs de tal intensitat, que els mateixos que un dia varen creure que la legalització podria solventar alguna cosa, avui, constatada la ineficàcia i les dramàtiques conseqüències de la mateixa, ja n’estan de tornada. Una tornada que, per cert, ha deixat milers i milers de persones i de famílies pel camí.
Les dades que sobre el consum de drogues a Catalunya ens lliura el mateix Govern al que pertany el fins avui Conseller Saura, són preocupants. A grans trets es poden resumir en dos inputs: el jovent accedeix a la droga cada cop a una edat més jove, alhora que baixa en picat la noció de risc per a la salut associada al consum de drogues. Dos aspectes que preocupen i ocupen (o almenys així ho voldríem creure) al Govern de la Generalitat, i sobre els quals la proposta de legalització del Conseller Saura hi incideix d’una manera directíssima. Amb proclames tant irresponsables i fetes des de tan alta instància governamental, ens preguntem de què serveix tota la tasca de prevenció que, suposem, orienta la política de Salut del mateix Govern al que pertany el Conseller Saura. Ens preguntem per quina raó un adolescent s’ha d’auto convèncer del risc del consum de drogues, si és el mateix Govern qui en proposa la legalització.
Certament, el drama de les drogues és de solució complexa i segur que requereix una coordinació de moltes instàncies. Segur que requereix complicitats entre famílies, escola i administracions. Però, per damunt de tot, ens exigeix a tots plegats, al Govern i a l’oposició, sentit comú, responsabilitat i demagògia zero. I, malauradament, cap d’aquestes actituds les hem sabut apreciar darrera la proposta del Conseller d’Interior. Ans contrari: la proposta del Conseller Saura, va en la direcció oposada de la feina del Departament de Salut, en tant que sembra el dubte al sí de la població més vulnerable i allunya gratuïtament qualsevol possibilitat de consens entre forces polítiques per fer front al drama humà, familiar i social de la drogoaddicció. Pitjor impossible, Sr. Conseller. El problema, però, és que aquesta vegada estem parlant de persones i de famílies.
La frivolitat amb la que el Conseller Saura ha plantejat la legalització de totes les drogues el fa indigne del càrrec institucional que ostenta. Amb aquesta proposta, el líder eco-socialista ha errat tant en la forma, com en el fons. En la forma, perquè un anunci d’aquestes característiques no es fa en un programa televisiu d’entreteniment, sinó al parlament o al si del Govern. I en el fons, perquè, com s’han afanyat a recordar-li distingits col•legues del seu mateix Govern, aquesta és una mesura insòlita i forassenyada tant al nostre entorn europeu, com a la resta del planeta.
Saura va comparèixer el 25 de gener davant la comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament per tal d’exposar les línies bàsiques d’actuació en relació a la política de seguretat del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Al llarg de la seva intervenció, la transcripció literal de la qual ocupa 21 folis, la paraula droga ni tan sols fou esmentada pel Conseller. Ni un sol mot sobre el drama humà i familiar de la droga, ni una sola paraula sobre la conveniència o no de la seva legalització. Per tant, una de dues: o el Conseller va amagar deliberadament el seu objectiu al Parlament, o bé el va improvisar irreflexivament en el context d’una entrevista televisiva. Tant se val, en un o altre cas, Saura s’ha equivocat. Com s’hauria equivocat, més encara, si la seva veritable intenció hagués estat la d’aportar la proposta a la campanya electoral d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aleshores, la irresponsabilitat encara fora més greu.
Però si les formes són decebedores, el fons és inadmissible. Inadmissible perquè a aquestes alçades, està sobradament demostrat que la legalització de determinades drogues en el seu moment mal anomenades toves, ha fracassat allà on s’ha implementat. Un fracàs de tal intensitat, que els mateixos que un dia varen creure que la legalització podria solventar alguna cosa, avui, constatada la ineficàcia i les dramàtiques conseqüències de la mateixa, ja n’estan de tornada. Una tornada que, per cert, ha deixat milers i milers de persones i de famílies pel camí.
Les dades que sobre el consum de drogues a Catalunya ens lliura el mateix Govern al que pertany el fins avui Conseller Saura, són preocupants. A grans trets es poden resumir en dos inputs: el jovent accedeix a la droga cada cop a una edat més jove, alhora que baixa en picat la noció de risc per a la salut associada al consum de drogues. Dos aspectes que preocupen i ocupen (o almenys així ho voldríem creure) al Govern de la Generalitat, i sobre els quals la proposta de legalització del Conseller Saura hi incideix d’una manera directíssima. Amb proclames tant irresponsables i fetes des de tan alta instància governamental, ens preguntem de què serveix tota la tasca de prevenció que, suposem, orienta la política de Salut del mateix Govern al que pertany el Conseller Saura. Ens preguntem per quina raó un adolescent s’ha d’auto convèncer del risc del consum de drogues, si és el mateix Govern qui en proposa la legalització.
Certament, el drama de les drogues és de solució complexa i segur que requereix una coordinació de moltes instàncies. Segur que requereix complicitats entre famílies, escola i administracions. Però, per damunt de tot, ens exigeix a tots plegats, al Govern i a l’oposició, sentit comú, responsabilitat i demagògia zero. I, malauradament, cap d’aquestes actituds les hem sabut apreciar darrera la proposta del Conseller d’Interior. Ans contrari: la proposta del Conseller Saura, va en la direcció oposada de la feina del Departament de Salut, en tant que sembra el dubte al sí de la població més vulnerable i allunya gratuïtament qualsevol possibilitat de consens entre forces polítiques per fer front al drama humà, familiar i social de la drogoaddicció. Pitjor impossible, Sr. Conseller. El problema, però, és que aquesta vegada estem parlant de persones i de famílies.
dijous, 22 de febrer del 2007
De 9 en 9 €, fins l'expropiació final.
(Publicat a Expansión)
Entre l’aprovació per part del Govern del projecte de llei de dret a l’habitatge (amb expropiació de pisos inclosa), i la pública professió d’antisistèmica per part de la Tinent d’Alcalde de Barcelona, el Govern tripartit encara ha tingut temps d’obsequiar-nos amb una no menys vistosa perla: la implantació d’un cànon de nou euros diaris per als pisos buits. Sorprenent.
Que hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge, és una constatació irrefutable, com ho és el fet que entre els joves la qüestió s’agreuja encara més. Una i altra raons, justifiquen amb escreix una intervenció decidida des de la instància pública. Ara bé, que aquesta s’hagi de concretar en les mesures anunciades pel Govern és un punt de discrepància profunda des del primer grup de la Cambra catalana. En altres paraules: des de CiU compartim el diagnòstic (hi ha un important problema d’accés a l’habitatge), per bé que discrepem radicalment de la teràpia que ens proposa el tripartit.
Respecte la creació d’una nova taxa per gravar els pisos buits, la nostra discrepància és formal i conceptual. Formal, perquè és d’aplicació complexa, per no dir impossible. La catalogació de pis buit (amb la seguretat jurídica exigible) requereix la creació d’un nou registre a partir del creuament de diverses bases de dades avui en mans de diferents instàncies públiques (padró), i privades (consums de llum, gas, etc). Fins i tot en el supòsit –poc plausible a parer nostre- de poder superar les restriccions que imposa la llei de protecció de dades, la implementació de la mesura esdevindria exageradament ineficient.
Hi ha, però, un altre tipus de raons que van més enllà de les estrictament formals i que ens porten a discrepar radicalment d’aquesta mesura. Es tracta d’un conjunt de raons conceptuals de fons que no tan sols argumenten la nostra discrepància, sinó que a més sustenten la nostra proposta.
Si l’objectiu –compartit- és el de fer aflorar al mercat de lloguer un nombre important d’habitatges avui desocupats, des del nostre punt de vista, les mesures governamentals haurien d’orientar-se cap a corregir les causes profundes que mantenen aquest important parc d’habitatge fora del mercat de lloguer. I, en aquest sentit, des de CiU identifiquem dues grans mancances: la manca de garanties legals per al propietari que opti per llogar els pisos, i la inexistència d’incentius fiscals que facin mínimament atractiva la col•locació al mercat de tot aquest parc. En conseqüència, des de CiU, no sols ens oposem a la imposició d’un nou gravamen, sinó que proposem al Govern tripartit l’adopció de mesures legals que incrementin la seguretat pel titular de la vivenda davant les actuals incerteses, així com l’adopció de desgravacions fiscals per aquells propietaris que optin per col•locar al mercat els pisos ara desocupats.
A diferència de les propostes eco-socialistes, les mesures de CiU estan totes a l’abast del nostre Govern, sense necessitat d’haver d’acudir a registres externs, ni d’haver de modificar lleis d’abast estatal. Es tracta de mesures que el Govern pot implementar des del tram autonòmic de l’IRPF, i que pot introduir al Projecte de llei de dret a l’habitatge recentment enviat pel Govern a la Cambra i que es troba en la fase inicial de la seva discussió parlamentària.
Un diagnòstic compartit i dues teràpies confrontades. O bé anem de nou euros en nou euros fins a l’expropiació final tal i com ens proposa el tripartit, o bé optem per compatibilitzar civilitzadament els articles 33.1 i 47 de la Constitució Espanyola (a la propietat privada i a l’habitatge) com proposem des de CiU. Estem aspectants per veure fins on arriba la mà estesa.
Entre l’aprovació per part del Govern del projecte de llei de dret a l’habitatge (amb expropiació de pisos inclosa), i la pública professió d’antisistèmica per part de la Tinent d’Alcalde de Barcelona, el Govern tripartit encara ha tingut temps d’obsequiar-nos amb una no menys vistosa perla: la implantació d’un cànon de nou euros diaris per als pisos buits. Sorprenent.
Que hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge, és una constatació irrefutable, com ho és el fet que entre els joves la qüestió s’agreuja encara més. Una i altra raons, justifiquen amb escreix una intervenció decidida des de la instància pública. Ara bé, que aquesta s’hagi de concretar en les mesures anunciades pel Govern és un punt de discrepància profunda des del primer grup de la Cambra catalana. En altres paraules: des de CiU compartim el diagnòstic (hi ha un important problema d’accés a l’habitatge), per bé que discrepem radicalment de la teràpia que ens proposa el tripartit.
Respecte la creació d’una nova taxa per gravar els pisos buits, la nostra discrepància és formal i conceptual. Formal, perquè és d’aplicació complexa, per no dir impossible. La catalogació de pis buit (amb la seguretat jurídica exigible) requereix la creació d’un nou registre a partir del creuament de diverses bases de dades avui en mans de diferents instàncies públiques (padró), i privades (consums de llum, gas, etc). Fins i tot en el supòsit –poc plausible a parer nostre- de poder superar les restriccions que imposa la llei de protecció de dades, la implementació de la mesura esdevindria exageradament ineficient.
Hi ha, però, un altre tipus de raons que van més enllà de les estrictament formals i que ens porten a discrepar radicalment d’aquesta mesura. Es tracta d’un conjunt de raons conceptuals de fons que no tan sols argumenten la nostra discrepància, sinó que a més sustenten la nostra proposta.
Si l’objectiu –compartit- és el de fer aflorar al mercat de lloguer un nombre important d’habitatges avui desocupats, des del nostre punt de vista, les mesures governamentals haurien d’orientar-se cap a corregir les causes profundes que mantenen aquest important parc d’habitatge fora del mercat de lloguer. I, en aquest sentit, des de CiU identifiquem dues grans mancances: la manca de garanties legals per al propietari que opti per llogar els pisos, i la inexistència d’incentius fiscals que facin mínimament atractiva la col•locació al mercat de tot aquest parc. En conseqüència, des de CiU, no sols ens oposem a la imposició d’un nou gravamen, sinó que proposem al Govern tripartit l’adopció de mesures legals que incrementin la seguretat pel titular de la vivenda davant les actuals incerteses, així com l’adopció de desgravacions fiscals per aquells propietaris que optin per col•locar al mercat els pisos ara desocupats.
A diferència de les propostes eco-socialistes, les mesures de CiU estan totes a l’abast del nostre Govern, sense necessitat d’haver d’acudir a registres externs, ni d’haver de modificar lleis d’abast estatal. Es tracta de mesures que el Govern pot implementar des del tram autonòmic de l’IRPF, i que pot introduir al Projecte de llei de dret a l’habitatge recentment enviat pel Govern a la Cambra i que es troba en la fase inicial de la seva discussió parlamentària.
Un diagnòstic compartit i dues teràpies confrontades. O bé anem de nou euros en nou euros fins a l’expropiació final tal i com ens proposa el tripartit, o bé optem per compatibilitzar civilitzadament els articles 33.1 i 47 de la Constitució Espanyola (a la propietat privada i a l’habitatge) com proposem des de CiU. Estem aspectants per veure fins on arriba la mà estesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)