dissabte, 5 de febrer del 2011

Vigència i futur d’ Arrels cristianes de Catalunya en el 25è aniversari de la seva publicació.


El passat 27 de desembre es varen complir 25 anys de la publicació d’Arrels cristianes de Catalunya, una de les cartes pastorals més emblemàtiques del nostre temps, per dir-ho en paraules de l’Arquebisbe Joan Pujol. La reflexió dels nostres bisbes sobre el fet nacional, així com sobre els reptes de la Catalunya d’ara fa vint-i-cinc anys des d’una perspectiva cristiana fou, sense cap mena de dubte, una valuosa aportació la vigència de la qual cal reivindicar avui dia.

Més enllà de la sempre oportuna relectura de la carta pastoral, us voldria recomanar la lectura del número 238 de “Qüestions de vida cristiana” dedicat a Arrels Cristianes de Catalunya en el que s’hi recullen textos de l’esmentat Arquebisbe Pujol, de l’Abat Soler o, entre d'altres, dels Doctors Joan Costa o Antoni M. Oriol Tataret, experts en DSE.

Si bé és cert que s’han alçat algunes veus sobre la discreció de tal aniversari, no ho és menys que la millor remembrança que podem fer d’Arrels cristianes és la seva relectura des dels ull de la Catalunya d’avui. Segur que són moltes i perfectament vàlides les pautes de la pastoral respecte el nostre fet nacional, així com sobre els reptes d’una Catalunya que, com la de l’estimat bisbe Carrera, ha continuat rebent allaus migratoris, per bé que aquests darrers de rel, cultura i religió ben diferent d’aquella immigració que ell va entendre i atendre.

Mireu si no és d’actualitat la reflexió sobre la immigració que ens fa Arrels Cristianes de Catalunya: La consciència catòlica ens apressa, amb vista al futur, (...) a acollir els qui han vingut a compartir la nostra vida des d’altres terres, bo i instant llur solidarització amb la nova comunitat. Tot un repte, encara més gran en temps de temptació electoral...

dimecres, 2 de febrer del 2011

Bestiari.


Llegeixo amb perplexitat unes declaracions de Joan Boada a Rac 1 en les que qualifica literalment de rates als seus antics socis de Govern, als qui acusa d’haver abandonat el vaixell Tripartit just a les acaballes de la passada Legislatura en el tema dels 80 Km/h. Que la relacions al si del Tripartit s’assemblaven més un camí d’espines, que no pas a un camí de roses, era una evidència amplament compartida. Però, francament, no m’hauria imaginat mai que la cosa hagués arribat a tal nivell de deslleialtat i, si se’m permet, de grolleria. Ja s’ho faran...
Però el que em crida més poderosament l’atenció, és el fet que a ran de la supressió de la zona 80 anunciada pel Govern, el Tripartit s’ha tornat a mostrar amb la mala salut de ferro de sempre: unit com un sol home a l’hora de dir pestes de CiU, i enfrontat i dividit (com sempre) a l’hora de defensar les que havien estat les seves pròpies polítiques. Res de nou, no ?