dimarts, 16 de febrer del 2010

A propòsit de l'Any Maragall.




El que segueix a continuació és un repàs de la darrera setmana Maragalliana, a partir de poemes de Joan Maragall. No debades, acabem de començar l’Any Maragall. A fe de Déu, que l’hem començat !

- I-

l’Ernest, l’Antoni, la Marina, la Montserrat i en Joaquim (només a mitges, perquè vol i dol), constaten que, com La vaca cega, el Govern va d’esma, que està fatigat:

Topant de cap en una i altra soca,
Avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.


-II-

Raó per la qual, dimecres de bon matí, l’Ernest, que és home de pensament profund, reflexiona imbuït de la primera estrofa del poema Excelsior.

Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil•la
Aigua mansa de cap port.


I pronuncia una conferència com qui fuig d’horitzons mesquins, i enfila cap al gran mar noble.

-III-

Dijous a mig matí, als passadissos mateixos del Parlament, s’alça la veu de l’Antoni:

llum als ull i força al braç !

-IV-

Diumenge, l’Ernest persisteix amb un article a La Vanguardia, als ulls de Montilla, això sembla una Oda infinita:

Tinc una oda començada
Que no pui acabar mai;
Dia i nit me l’ha dictada
Tot quant canta en la ventada,
Tot quant brilla per l’espai.

(...)

Ja no se com començava
Ni se com acabarà,
Perquè tinc la pensa esclava
D’una força que s’esbrava
Dictant-me-la sens parar.


-V-

Però dilluns al matí, a l’Executiva del PSC, comença el penediment. És La fi d’en Serrallonga el qual, abatut, confessa:

Quan m’encenc no tinc fre ni aturador
Me giro contra el món, Déu i sa mare,
I tot voldria dur-ho a destrucció.


-VI-

Finalment, a la tarda del dilluns, l’Ernest compareix davant l’Altíssim al Palau mateix de la Generalitat i palesa el seu repetiment per rebre el perdó presidencial.

- Mes, ara, que ja sé que compareixo
En presència de Déu omnipotent...
- Te’n penedeixes ?
- Sí, me’n penedeixo.
- Doncs, sia’t perdonat
- Amén, amén...


-VII-

Vist el panorama, els catalanistes del PSC entonen Les minves del gener:

Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
Demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny...


-VIII-
No debades, demà és Dimecres de Cendra, curiosament el darrer poema de Joan Maragall i, ves a saber, si també el de l’Ernest...

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
Al temps hi ha encara coses no sabudes:
La poesia tot just ha començat
I és plena de virtuts inconegudes.


-IX-

Continuarà ? Serà la mort una major naixença ? Ens esperen més virtuts inconegudes ?... Al temps.

dijous, 11 de febrer del 2010

Vet aquí l'artefacte inestable:





Fins avui, ni la més viperina llèngua de l'oposició política o mediàtica havia gosat referir-se al Govern amb l'expressió atrefacte inestable. Ves per on, ha estat un dels seus membres qui ho ha fet. Quanta fatiga...

divendres, 5 de febrer del 2010

Vegueries: ni ara, ni així.

(article publicat a El 9 Nou)


No soc gens partidari de fer ara el debat sobre la creació de les vegueries, per més estatutàries que siguin aquestes. En soc contrari tant per raons conjunturals, com per raons de fons. Clar i català: soc dels que pensen que aquest país no necessita més administració, sinó més aviat tot el contrari. I si en condicions normals crear més nivells d’administració em sembla un error, en moments de crisi com els que estem vivint, la cosa ja em sembla un autèntic despropòsit i una autèntica provocació. Ho puc dir més alt, però no més clar: a més administració, menys competitivitat i a menys competitivitat, més dificultats per sortir del forat de la crisi.

Entrar ara en un debat sobre el nombre, les capitalitats, els límits, o les competències de les Vegueries, és una mostra més de la insensibilitat del Govern. Ja sé que els nostres governants saben fer dues coses alhora, tal i com ens ha etzibat aquetes darreres hores el diputat Socialista Joan Ferran, en al•lusió a que el Govern s’ocupa simultàniament de la crisi i de l’organització territorial. Però crec que faria bé el nostre Govern d’orientar tota aquesta capacitat que diu que té cap a intentar resoldre les múltiples i variades causes, expressions i conseqüències de la crisi. I com que tinc el Govern per intel•ligent -per molt intel•ligent- arribo a la conclusió que ha obert el debat territorial precisament ara, per poder assolir l’objectiu només confessat a mitges de ressuscitar, més robust que mai, el Govern Metropolità, altrament dit Àrea Metropolitana de Barcelona. L’estratègia està ben pensada: mentre mig país es perd amb pica baralles de campanars, límits i competències, l’altre mig (el dels cinc milions d’habitants, poca broma) aprofitarà l’avinentesa per a dotar-se d’un nou Govern Metropolità amb noves competències i amb capacitat més que sobrada de plantar cara a la mateixa Generalitat. La consagració màxima d’un país a dues velocitats. Aquest, i no cap altre, és el veritable propòsit de la part socialista del Govern. Aquest, i no cap altre, és el preu que sembla estar disposat a pagar la part republicana del Govern. I, mentre tant, els fumuts tots nosaltres.

L’ara no toca expressat aquesta mateixa setmana des de CiU en relació a la creació de les Vegueries té un component conjuntural que comparteixo (fa més d’un any ja ho vaig escriure en aquestes mateixes pàgines). Però, si se’m permet, gosaria fer encara un pas més, més enllà de les raons conjunturals prou vàlides per elles mateixes. A mi em sembla, que també hi ha raons de fons per qüestionar la reordenació territorial del país en Vegueries. Cada dia que passa, se’m fa més difícil pensar que el nostre petit país de 32.000 Km2 i 7’3 milions d’habitants té altres maneres d’apropar l’administració a la ciutadania, per exemple, amb l’ús intensiu de les noves tecnologies de la informació. Al capdevall, si del que es tracta és de fer una administració més propera, el que ens hauria de preocupar és, per exemple, dotar millor aquella administració que tots reconeixem com la més propera (els nostres Ajuntaments), i fer més permeable l’anomenada administració superior (Generalitat), facilitant-nos de veritat l’accés des de la xarxa, per exemple.

dimarts, 2 de febrer del 2010

L'embolic de les Vegueries.

L'octubre de 2008 vaig publicar a diversos diaris un article en el que em manifestava rotundament contrari a la creació de les Vegueries sense abans haver fet desapareixer les Diputacions. Avui, un any llarg després d'aquell article, segueixo pensant exactament el mateix. És per això que recupero i reprodueixo aquell text, al que tan sols hi afegiria quelcom que em preocupa, vist en quins termes el Govern acaba d'aprovar el Projecte de Llei de les Vegueries: em sembla que el que pretenen els socialistes és que, mentre anem discutint tots plegats si Vegueries sí o no, si en calen set, vuit o nou, si l'Aran s'ha d'enteforar o no a l'Alt Pirineu, o quines són les capitals... ells tiraran milles en allò que realment els interessa: recuperar (reforçada quant a continguts, límits i competències) l'Area Metropolitana de Barcelona, el més gran contrapoder imaginale a una Generalitat a la que potser d'aquí d'aquí quatre dies la ciutadania els en treurà...



Vegueries ? Així, no. Gràcies.

Els Pressupostos de la Generalitat per al 2009 venen condicionats per l’horitzó de recessió econòmica i per l’absència del nou model de finançament. En conseqüència, ara més que mai, prioritzar correctament la despesa esdevé una qüestió fonamental.

En aquest context no és d’estranyar que, tant el President Montilla, com alguns Consellers, hagin començat a donar senyals clars respecta la ineludible contenció pressupostària. Sense anar més lluny, en el transcurs del darrer debat de política general, el mateix President va anunciar la prolongació dels terminis de compliment d’alguns compromisos del Govern en el pla social. En la mateixa direcció s’han d’entendre algunes declaracions del Conseller Nadal referides a determinades infraestructures, o la valenta reflexió que sobre el copagament dels serveis sanitaris ha fet recentment la Consellera Geli.

Com passa en una economia familiar, les opcions del Govern davant l’actual conjuntura, són fonamentalment tres (si descartem, per responsabilitat, la de continuar igual, com si res no estigués passant): el Govern pot ajustar la despesa a uns ingressos minvants, pot endeutar-se per tal de mantenir el mateix nivell de despesa, o bé pot combinar ambdós criteris, fent un esforç de contenció de la despesa allà on això sigui més factible i acudint a l’endeutament per finançar les actuacions que consideri imprescindibles per garantir la cohesió social i per a crear les condicions necessàries per superar la crisi.

És en aquest context de priorització correcta de la despesa on voldria situar un debat que ja fa alguns anys plana sobre la política catalana i que apareix cíclicament a l’agenda política: el debat sobre l’organització territorial, darrerament centrat en la creació de les Vegueries.

Estatut en mà, la Vegueria té una doble naturalesa: per un costat és un ens local de cooperació i, per l’altre, és l’àmbit de descentralització de la Generalitat. Com a ens de cooperació local, la Vegueria ha de substituir la Diputació, mentre que com a ens de descentralització de la Generalitat, aplega en el seu sí les diferents delegacions o serveis de la Generalitat al territori.

Aquesta doble naturalesa de la Vegueria ens aboca al risc cert de desplegar-ne només aquella part que té a veure amb la descentralització de la Generalitat, deixant, qui sap per quant, el desplegament de la part que té a veure amb l’administració local i que requereix la total desaparició de les Diputacions.

A parer meu, aquest fora un mal negoci: Catalunya no es pot permetre implantar les Vegueries, per estatutàries que aquestes siguin, si no és a partir de la desaparició total i simultània de les Diputacions. La crisi que patim exigeix, com mai, una gestió veritablement eficaç dels recursos públics. Pel cas que ens ocupa, la crisi hauria de ser raó més que suficient per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, de manera que s’acabessin sumant al ja prou tupid entramat administratiu integrat pels Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i delegacions diverses dels Governs d’aquí i d’allà.


Estic convençut que hi ha d’haver un terme mig entre la sàvia decisió del Govern belga que, davant una crisi semblant, va optar per reduir l’administració passant l’any 1975 de 2.793 ajuntaments a 589, i la rotunda reacció contrària de la majoria d’ajuntaments catalans davant d’una proposta similar continguda a l’anomenat Informe Roca sobre l’organització territorial. Si no podem reduir l’Administració, estaria bé que, com a mínim, intentéssim no fer-la encara més gran del que ja és. El país –i els contribuents- ens ho agrairien. Al capdavall, racionalitzar l’Administració és apostar per la competitivitat, una bona recepta en temps de crisi.