Carta oberta a l'Hble. Sr. Ernest Maragall: I quines pistes d’esquí ens recomana, Senyor Conseller ?

(article inèdit)


Llegeixo amb perplexitat les declaracions del Conseller Ernest Maragall sobre com omplir la setmana de vacances hivernals que el nou calendari escolar ens depara. El Conseller ens recomana anar a esquiar, i es queda tan ample...

Només tinc un petit dubte, Sr. Conseller: quines pistes creu que són millors per anar a passar la setmaneta a la neu en família ? Què li sembla millor, Conseller ? ens quedem als Pirineus o, posats a fer, practiquem idiomes i ens arribem als Alps, al Tirol o als Dolomites ?
Francament, Conseller Maragall, no sabem ben bé si es tracta d’un mal moment (tots en podem tenir un), d’una boutade al més pur estil de la gauche divine, o bé si estem davant una proposta raonada i que va de veres. Crec que tenim dret a saber quin és l’origen de les seves desafortunades declaracions.

Si la cosa ha estat fruit d’un mal moment, no se’n parli més. Tema tancat. Quedi en el capítol de les anècdotes (altrament dites maragallades). Per contra, si la cosa és pura provocació des de la comoditat benestant del progressisme oficial, em sembla que faria bé de recapacitar. Pels temps que corren, la seva proposta és insultant per a moltes famílies que han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. No és seriós que un representant qualificat del Govern catalanista i d’esquerres ens proposi anar-nos-en a esquiar en família tota una setmaneta. I, menys encara, que això es faci des de la suposada superioritat moral que s’acostuma a auto atribuir l’esquerra oficial d'aquest país i que, per cert, ja cansa.

El més preocupant, però, seria que la proposta de la setmana blanca, fos fruit d’un procés de reflexió. Si així fos, no només es palesaria el preocupant desconeixement de la realitat que té el nostre Govern, sinó que, sobre tot, s’evidenciaria la imperiosa i urgent necessitat de canvi. Per decència, Conseller.

La deixadesa del Govern en política de medi natural.

Intervenció al Debat de Pressupostos per denunciar la deixadesa de la Conselleria de Medi Ambient en temes de medi natural:

L’impost del temps.

(article inèdit)


Avui hem votat (en contra nosaltres i a favor el tripatit) la nova Llei de Prevenció i Control Ambiental de les Activitats. Es tracta de la llei que regula els procediments administratius que han de seguir les activitats que tinguin algun tipus d’afectació al medi ambient. La llei, per dir-ho telegràficament, les ordena en funció del seu potencial impacte sobre el mesi, i estableix quins requeriments i quins tràmits han de seguir per legalitzar-se. Així, correspondrà a la Generalitat l’autorització de les activitats amb major impacte sobre el medi i als ajuntaments les que tenen menor impacte. D’entre aquestes darreres, les més potencialment contaminants requeriran una llicència, mentre que la resta es podran autoritzar per règim de comunicació.

Nosaltres hi hem votat en contra per considerar que hem perdut una oportunitat de fer una llei molt més àgil i molt menys cara pels emprenedors i per les PIMES, i que alhora oferís major seguretat jurídica als administrats. Però, sobre tot, hi hem votat en contra perquè ens sembla que ja és hora de reduir dràsticament un impost del que no se’n parla, però que paguen (i de quina manera !) totes les empreses d’aquest país: l’impost del temps. És aquell impost invisible que paguen totes les empreses que esperen i esperen un permís d’alguna administració. És aquell impost que, en definitiva, no ajuda, sinó tot el contrari, a fer més competitives les nostres PIMES.

Que l’actual llei millora la precedent és cert (només faltaria !). Així ho hem reconegut des de la tribuna del Parlament. Però ens queda el regust amarg d’haver perdut una bona oportunitat de legislar pensant en les PIMES, pensant primer a petita escala, tal i com aconsellen les modernes recomanacions de la Comissió al Consell i Parlament Europeu. Malauradament, els uns s’han conformat amb legislar mirant el retrovisor i comparant-se amb la vella Llei Intervenció Integral de l’Administració Ambiental, mentre que els altres (nosaltres), hauríem preferit legislar mirat parabrises enllà, en la mateixa direcció que ens indica la Unió Europea en el seu document Small Business Act: al servei de la competitivitat de les PIMES, que, per cert, constitueixen el gruix més important del nostre món productiu.

Em cansa la hipocresia biopija: del Barcelona Climate Change Talks 2009 al Barcelona Snow show 2009.

Baltasar i Mayol fent pinya (imatge extreta del TN de TV3)


La setmana passada, Barcelona va acollir la reunió Barcelona Climate Change Talks 2009 o, el que és el mateix, la darrera reunió d’abast mundial abans de la cimera sobre canvi climàtic que es farà el desembre a Copenhaguen. Bé. Està bé que el nostre Govern i el govern de la ciutat de Barcelona maldin per acollir esdeveniments d’aquesta mena, més enllà dels minsos resultats que s’hi varen registrar.

Val a dir que, en paral•lel a les sessions oficials, el Govern de la Generalitat va promoure una sessió de treball amb representants de diferents governs regionals per tal de reivindicar el paper que les regions o governs subestatals poden jugar aquest àmbit. Tot un encert.

El que ja no em sembla tan encertat o, millor dit, em sembla un exercici d’hipocresia en tota regla, és que al mateix temps que acollíem a Barcelona tots els experts del món en la lluita contra el canvi climàtic, també acollíssim un espectacle anomenat Barcelona Snow Show 2009, consistent en muntar un tinglado a l’Estadi Lluís Companys tan espectacular com insostenible, per dur a terme una competició de salts de trampolí amb neu inclosa... al mig de Barcelona. Al mig d’aquella Barcelona que fa un any no tenia prou aigua.

Sí, amics. Mentre amb una mà els nostres governants locals i nacionals donaven lloçons al món per salvar-nos del canvi climàtic, amb l’altre promovien un espectacle absolutament injustificable del punt de vista ambiental. Ei ! i tot plegat succeïa la mateixa setmana, a la mateixa ciutat i promogut pels mateixos governants. Insultant.

Ja cansa tanta hipocresia biopija d’aquells que de dilluns a divendres ens donen lliçons de sostenibilitat, mentre que el cap de setmana ens aixequen la camisa en nom del turisme, de la modernitat o de la capitalitat mundial del nostre cap i casal. Ja no cola ser bio de dilluns a divendres i pijo de cap de setmana, benvolguda Regidora i benvolgut Conseller. Massa comèdia i massa presa de pel. L’espectacle del Conseller Baltasar i de la Regidora Mayol fent pinya amb la colla castellera per aixecar un castell a la Sala Oval del Palau Nacional, davant mirada curiosa dels delegats del món mundial a la nostra cimera sobre el canvi climàtic, retrata bé la frivolitat de tan excelsos personatges. Em pregunto com se’ls haurien mirat si haguessin sabut que, mentre amb una mà feien pinya contra el canvi climàtic, amb l’altre el promovien a base de malbaratar aigua i energia per entretenir el personal. I, a sobre, també ens donen lliçons contra la desafecció política... anem llestos.

Avui fa vint anys de l'esfondrament del Mur de Berlin.

Aquests dies molts mitjans de comunicació dediquen reportatges a la caiguda del Mur de Berlin, un esdeveniment sens dubte transcendent per als berlinesos i per als alemanys, però també per al conjunt d'Europa i del Món. He de reconèixer que, passats vint anys, encara avui se'm posa la pell de gallina quan torno a veure les imatges dels alemanys de l'Est creuant el Mur de la Vergonya camí de la llibertat, de la democràcia i del respecte als Drets de l'Home.

Com tantes i tantes persones, en LLuís (piqueta en mà), en Pepe (al meu costat), en Pere (que feia la foto) i jo mateix, varem aprofitar les primeres vacances que vam tenir després daqull 9 de novembre per participar simbòlicament i modesta d'un episodi que, ja leshores, teniem clar que passaria a la Història majúscula del segle XX.

Continuarà...