dijous, 18 de desembre del 2008
Aquestes criatures podrien esdevenir petits delinqüents si s'aprovés la llei de pesca del tripartit.
No és broma. Si no hi posem remei, el gest de tirar còdols o pedretes al riu esdevindrà il•legal si no aconseguim modificar el "Projecte de llei d'ordenació sostenible de la pesca continental" que el Tripartit ha enviat al Parlament. En concret, l'article 33, referit a les arts, modalitats i accions no autoritzades, estableix en el seu apartat d) la prohibició de picar sobre les aigües i llençar-hi pedres (...). Sens dubte tot un despropòsit que retrata, una altra vegada, la irrefrenable tendència del tripartit a regular-ho tot, fins a extrems que, com és el cas, ratllen el ridícul.
Aquesta desafortunada anècdota, que esperem reconduir en el tràmit parlamentari de la llei tot aportant-hi dosis de sentit comú, és la punta de l'iceberg d'una mala praxi legislativa (marca de la casa del Tripartit) consistent en criminalitzar les actituds individuals i oblidar-se (com fa aquest projecte de llei) de les obligacions del Govern.
En el debat substanciat aquesta setmana al Ple del Parlament, el ponent de CiU -l’excel•lent Diputat Agustí López- va posar el dit a la nafra. En resposta al diputat d'ICV que va afirmar que no veia raons per a l'esmena a la totalitat presentada per part de CiU, Agustí López ve replicar adreçant una pregunta ben simple al Govern: S'ha preguntat el Govern perquè no hi ha pràcticament cap col•lectiu de pescadors que comparteixi aquest projecte de llei ? No hi va haver resposta.
dimarts, 16 de desembre del 2008
De 80 a 40 Km/h, o la venjança biopija de les bosses de plàstic i els bici-arbres de Nadal.
(article inèdit)
El Conseller Saura acaba d’anunciar (amb nocturnitat) que l’any que ve ens reduirà encara més la velocitat a determinats trams metropolitans. Segons Saura, el Servei Català de Trànsit (que a partir d’ara hauria d’anomenar-se de Trànsit i Recaptació) reduirà de 80 a 40 Km/h la velocitat màxima, en funció del volum de transit. Ben mirat, alguna raó té el Conseller en el seu plantejament, ja que si enlloc d’anar a 80 o a 40 Km/h anem a peu o a cavall d’un ruc, segur que encara contaminarem menys. Però em sembla que no es tracta d’això, sobre tot perquè encara és hora que el Govern demostri al Parlament i a l’opinió pública que existeix una correlació directa entre la limitació a 80 Km/h i la reducció efectiva de la contaminació atmosfèrica.
Els fets són ben clars i ben senzills: sets i vuits i cartes que no lliguen. Mentre que els de Medi Ambient asseguren que després d’uns mesos d’anar a 80 Km/h la contaminació s’ha reduït un 3’5%, els de Política Territorial afirmen que, Enquesta de Mobilitat en mà, el darrer any el volum de cotxes privats que circulen per l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’ha reduït un 9%. I ni els uns ni els altres, que tant sovint s’omplen la boca de participació, s’han dignat a comparèixer davant el Parlament per donar alguna explicació racional. No han vingut, perquè no tenen cap explicació raonable que els avali. No han vingut perquè només tenen la raó de la força que els donen els vots de tripartit), en lloc de tenir la força de la raó d’algun argument objectiu que els avali.
I ho anuncien precisament ara per allò del marcar paquet que en el seu dia ja va dir el Diputat Puigcercós. Ho treuen ara, perquè ICV fa quatre dies (després de mostrar-se més verda que un enciam) va haver de fer-se enrere en allò de les bosses de plàstic per les pressions dels seus socis de Govern. I ho treuen ara, després de sonat ridícul dels arbres de Nadal (naturalment laic) de la Senyora Mayol. Ho treuen ara, ras i curt, per veure si a la tercera va la vençuda. Des de la certesa, això sí, de que passi el que passi, hi ha una cosa que no els fallarà pas: la recaptació.
El Conseller Saura acaba d’anunciar (amb nocturnitat) que l’any que ve ens reduirà encara més la velocitat a determinats trams metropolitans. Segons Saura, el Servei Català de Trànsit (que a partir d’ara hauria d’anomenar-se de Trànsit i Recaptació) reduirà de 80 a 40 Km/h la velocitat màxima, en funció del volum de transit. Ben mirat, alguna raó té el Conseller en el seu plantejament, ja que si enlloc d’anar a 80 o a 40 Km/h anem a peu o a cavall d’un ruc, segur que encara contaminarem menys. Però em sembla que no es tracta d’això, sobre tot perquè encara és hora que el Govern demostri al Parlament i a l’opinió pública que existeix una correlació directa entre la limitació a 80 Km/h i la reducció efectiva de la contaminació atmosfèrica.
Els fets són ben clars i ben senzills: sets i vuits i cartes que no lliguen. Mentre que els de Medi Ambient asseguren que després d’uns mesos d’anar a 80 Km/h la contaminació s’ha reduït un 3’5%, els de Política Territorial afirmen que, Enquesta de Mobilitat en mà, el darrer any el volum de cotxes privats que circulen per l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’ha reduït un 9%. I ni els uns ni els altres, que tant sovint s’omplen la boca de participació, s’han dignat a comparèixer davant el Parlament per donar alguna explicació racional. No han vingut, perquè no tenen cap explicació raonable que els avali. No han vingut perquè només tenen la raó de la força que els donen els vots de tripartit), en lloc de tenir la força de la raó d’algun argument objectiu que els avali.
I ho anuncien precisament ara per allò del marcar paquet que en el seu dia ja va dir el Diputat Puigcercós. Ho treuen ara, perquè ICV fa quatre dies (després de mostrar-se més verda que un enciam) va haver de fer-se enrere en allò de les bosses de plàstic per les pressions dels seus socis de Govern. I ho treuen ara, després de sonat ridícul dels arbres de Nadal (naturalment laic) de la Senyora Mayol. Ho treuen ara, ras i curt, per veure si a la tercera va la vençuda. Des de la certesa, això sí, de que passi el que passi, hi ha una cosa que no els fallarà pas: la recaptació.
dissabte, 13 de desembre del 2008
El populisme en política.
(Article inèdit)
Aquesta setmana he estat a Màxic per participar en un seminari sobre el fenomen del populisme organitzat per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll Alentorn i la Fundación Rafael Preciado, del Partido Acción Nacional (PAN). L’evento –com dirien els nostres amics del PAN- ens ha donat l’oportunitat de debatre respecte els trets que defineixen els populismes (tant presents a l’Amèrica Llatina), així com sobre els efectes perversos que aquests generen sobre els sistemes democràtics, sobre l’estat de dret i també sobre les respectives economies.
Per bé que el populisme europeu té unes causes substancialment diferents de les que van fer néixer el populisme llatinoamericà, els efectes d’un i altre són igual de perversos. Si a l’Amèrica Llatina la fractura social és un important caldo de cultiu per als populismes (amb Hugo Chavez al capdavant), en el cas d’Europa, fenòmens populistes com el de Hayder a Àustria, de Le Penna França o algunes manifestacions tipus Lega di Norte a Itàlia, tenen la seva base no tant en la pobresa o la fractura social, com en la desvinculació social i l’individualisme, així com en la suposada existència d’un enemic a batre dins mateix de casa: la immigració.
Però si les causes són diverses segons les latituds, els efectes convergeixen: el populista tendeix a reforçar el poder executiu (és a dir el seu), en detriment del legislatiu i del mateix poder judicial, socavant així el mateix sistema democràtic. El populista (aqui i allà) tendeix a qüestionar la democràcia representativa per la via de la reivindicació (clarament interessada) de més democràcia directa. El populisme, d’aquí i d’allà, tendeix a proposar solucions fàcils a problemes complexes, generant especatives que mai podrà satisfer, però tant se val...
I davant d’això que? Doncs aquesta és la gran pregunta. Davant del populisme, coherència i fermesa ideològica (que no dogmàtica). Davant del populisme, compromís social i vinculació amb la comunitat. Davant del populisme una mirada més enllà de les properes eleccions. Davant el populisme, una mirada compromesa a les properes generacions.
Aquesta setmana he estat a Màxic per participar en un seminari sobre el fenomen del populisme organitzat per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll Alentorn i la Fundación Rafael Preciado, del Partido Acción Nacional (PAN). L’evento –com dirien els nostres amics del PAN- ens ha donat l’oportunitat de debatre respecte els trets que defineixen els populismes (tant presents a l’Amèrica Llatina), així com sobre els efectes perversos que aquests generen sobre els sistemes democràtics, sobre l’estat de dret i també sobre les respectives economies.
Per bé que el populisme europeu té unes causes substancialment diferents de les que van fer néixer el populisme llatinoamericà, els efectes d’un i altre són igual de perversos. Si a l’Amèrica Llatina la fractura social és un important caldo de cultiu per als populismes (amb Hugo Chavez al capdavant), en el cas d’Europa, fenòmens populistes com el de Hayder a Àustria, de Le Penna França o algunes manifestacions tipus Lega di Norte a Itàlia, tenen la seva base no tant en la pobresa o la fractura social, com en la desvinculació social i l’individualisme, així com en la suposada existència d’un enemic a batre dins mateix de casa: la immigració.
Però si les causes són diverses segons les latituds, els efectes convergeixen: el populista tendeix a reforçar el poder executiu (és a dir el seu), en detriment del legislatiu i del mateix poder judicial, socavant així el mateix sistema democràtic. El populista (aqui i allà) tendeix a qüestionar la democràcia representativa per la via de la reivindicació (clarament interessada) de més democràcia directa. El populisme, d’aquí i d’allà, tendeix a proposar solucions fàcils a problemes complexes, generant especatives que mai podrà satisfer, però tant se val...
I davant d’això que? Doncs aquesta és la gran pregunta. Davant del populisme, coherència i fermesa ideològica (que no dogmàtica). Davant del populisme, compromís social i vinculació amb la comunitat. Davant del populisme una mirada més enllà de les properes eleccions. Davant el populisme, una mirada compromesa a les properes generacions.
dijous, 4 de desembre del 2008
Fer-nos respectar
(article inèdit)
En el quinquenni que va del 2007 al 2011 la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Governació i via Pla Únic d’Obres i Serveis, finançarà obres municipals per un import de 575 Milions d’€ (és a dir, una mitja de 115 milions d’€ a l’any). A aquesta xifra cal sumar-hi els 166 milions d’€ provinents del FEDER que, d’aquí al 2013, repartirà el mateix Departament (és a dir, 27’6 milions d’€ anuals al llarg de 6 anys).
Ambdues convocatòries (la del PUOSC i la dels FEDER) són gestionades per la Generalitat, en compliment del que estableix l’Estatut (tant l’actual, com l’anterior) en el ben entès que la cooperació local és una competència de la Generalitat.
Tornem, però, a les xifres: 115 m€/any de PUOSC, més 27’6 M€/any de FEDER, sumen 142’6 milions d’€/any per a inversions. Una quantitat que reparteix el Departament de Governació entre els Ajuntaments Catalans mitjançant unes convocatòries degudament regulades per lleis i decrets i mitjançant un procés acurat de selecció dels projectes a finançar.
Doncs bé. Així les coses, l’any 2009, la Generalitat, fent us de les competències en matèria de cooperació local que li atorga l’Estatut, repartirà 142’6 M€; mentre que l’Estat (que no té aquesta competència) repartirà ni més ni menys que prop de 1.200 M€ entre aquests mateixos ajuntaments. És a dir que, sense tenir-ne la competència, sense cap llei que ho reguli (com és el cas del PUOSC), i sense cap procés de selecció racional dels projectes, l'any que ve l’Estat repartirà nou vegades més de diners entre els Ajuntaments que la Generalitat.
A mi em sembla, simplement, un escàndol. Com m’ho sembla el fet que el Departament de Governació (i tot el Govern en ple) no hagi exigit el compliment de la llei. No es tracta de renunciar a aquests diners que prou falta que fan als nostres ajuntaments. Es tracta de creure’ns -o no- les nostres lleis. Es tracta de fer-nos -o no- respectar. Es tracta de complir –o no- l’Estatut (els d’aquí i els d’allà). Es tracta de ser –o no- seriós. I, pel que es veu, el nostre Govern ni és seriós, ni està disposat a complir l’Estatut, ni gosa fer-lo complir a l’Estat, ni es respecta a ell mateix.
Per molt que ens convinguin aquets 1.200 M€, més ens hauria de convenir respectar i fer respectar les regles de joc que ens hem donat. Però resulta que no ho veuen pas així ni aquells que, amb un peu al Govern i l’altre al carrer, acostumen a fer tan enceses proclames patriòtiques. Patètic.
En el quinquenni que va del 2007 al 2011 la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Governació i via Pla Únic d’Obres i Serveis, finançarà obres municipals per un import de 575 Milions d’€ (és a dir, una mitja de 115 milions d’€ a l’any). A aquesta xifra cal sumar-hi els 166 milions d’€ provinents del FEDER que, d’aquí al 2013, repartirà el mateix Departament (és a dir, 27’6 milions d’€ anuals al llarg de 6 anys).
Ambdues convocatòries (la del PUOSC i la dels FEDER) són gestionades per la Generalitat, en compliment del que estableix l’Estatut (tant l’actual, com l’anterior) en el ben entès que la cooperació local és una competència de la Generalitat.
Tornem, però, a les xifres: 115 m€/any de PUOSC, més 27’6 M€/any de FEDER, sumen 142’6 milions d’€/any per a inversions. Una quantitat que reparteix el Departament de Governació entre els Ajuntaments Catalans mitjançant unes convocatòries degudament regulades per lleis i decrets i mitjançant un procés acurat de selecció dels projectes a finançar.
Doncs bé. Així les coses, l’any 2009, la Generalitat, fent us de les competències en matèria de cooperació local que li atorga l’Estatut, repartirà 142’6 M€; mentre que l’Estat (que no té aquesta competència) repartirà ni més ni menys que prop de 1.200 M€ entre aquests mateixos ajuntaments. És a dir que, sense tenir-ne la competència, sense cap llei que ho reguli (com és el cas del PUOSC), i sense cap procés de selecció racional dels projectes, l'any que ve l’Estat repartirà nou vegades més de diners entre els Ajuntaments que la Generalitat.
A mi em sembla, simplement, un escàndol. Com m’ho sembla el fet que el Departament de Governació (i tot el Govern en ple) no hagi exigit el compliment de la llei. No es tracta de renunciar a aquests diners que prou falta que fan als nostres ajuntaments. Es tracta de creure’ns -o no- les nostres lleis. Es tracta de fer-nos -o no- respectar. Es tracta de complir –o no- l’Estatut (els d’aquí i els d’allà). Es tracta de ser –o no- seriós. I, pel que es veu, el nostre Govern ni és seriós, ni està disposat a complir l’Estatut, ni gosa fer-lo complir a l’Estat, ni es respecta a ell mateix.
Per molt que ens convinguin aquets 1.200 M€, més ens hauria de convenir respectar i fer respectar les regles de joc que ens hem donat. Però resulta que no ho veuen pas així ni aquells que, amb un peu al Govern i l’altre al carrer, acostumen a fer tan enceses proclames patriòtiques. Patètic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)