(inèdit)
No conec les estadístiques, però intueixo que entre els televidents de la nostra hi deu haver més seguidors del Ventdelplà, que no pas del debat de política general. És per això que m’indigna pensar que a Catalunya hi ha més gent que s’ha empassat la insensatesa d’una mestra fastiguejada, d’una doctora irresponsable i d’un mosso delinqüent (com si es tractés d’actituds normals), que no pas ha pogut conèixer la importància que el nostre Govern diu que dóna a l’educació, a la salut i a la seguretat.
És cosa sabuda que salut, seguretat i educació constitueixen tres pilars bàsics de l’estat de dret: sense educació no hi ha igualtat d’oportunitats, sense seguretat no hi ha llibertat i sense salut és difícil el desenvolupament personal, raó per la qual es tracta de tres àmbits on queda abastament justificada la intervenció pública, per bé que amb intensitat i formes diferents. És per això que em va indignar veure l’altre dia al Ventdelpla (sèrie emblemàtica de la nostra), com una servidora pública de l’educació abandonava la seves responsabilitats, com una servidora pública de la sanitat ocupava el seu temps laboral mantenint relacions sexuals al CAP amb un conegut, i com un servidor de la seguretat es dedicava, ras i curt, a delinquir.
Davant aquest espectacle, tinc seriosos dubtes sobre si el nostre Govern es creu de veritat allò que predica aquests dies per boca del seu President al debat de política general. Tinc seriosos dubtes respecte si el Govern és plenament conscient del paper que juguen els professionals de la salut, de la seguretat i de l’educació, i del respecte que col•lectivament i individual es mereixen.
Em dol constatar com Ventdelpla, que tan bé ens ha alliçonat sobre la maldat dels camps de golf i dels purins i sobre la bondat de les medicines alternatives i de la nova immigració (cosa que està molt bé), no es preocupi gens ni mica d’il•lustrar-nos tot ensenyant-nos una mestra vocacional, un policia honest i una doctora responsable. Per una vegada, estaria bé que les exigències ètiques estiguessin per damunt de les exigències del guió...
dijous, 27 de setembre del 2007
dimecres, 12 de setembre del 2007
Imaz: una paradoxa perversa.
(inèdit)
M’assabento per un teletip que Josu Jon Imaz acaba d’anunciar que abandona la política activa. Encara ahir vaig tenir l’ocasió de saludar-lo en el marc de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova. Un cop més, vaig poder testimoniar-li el meu apreci personal i el meu profund respecte (i suport) per les tesis que honestament defensa al si del seu partit, el PNV.
Escric a cop calent per deixar constància d’una estranya sensació: és grat veure com a la política, per damunt del soroll ambiental, encara hi ha persones que defensen allò que creuen amb la coherència amb la que ho ha fet Imaz, alhora que entristeix veure com persones amb la seva talla moral i amb la seva senzillesa, han d’abandonar la política activa. Sens dubte una paradoxa perversa.
M’assabento per un teletip que Josu Jon Imaz acaba d’anunciar que abandona la política activa. Encara ahir vaig tenir l’ocasió de saludar-lo en el marc de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova. Un cop més, vaig poder testimoniar-li el meu apreci personal i el meu profund respecte (i suport) per les tesis que honestament defensa al si del seu partit, el PNV.
Escric a cop calent per deixar constància d’una estranya sensació: és grat veure com a la política, per damunt del soroll ambiental, encara hi ha persones que defensen allò que creuen amb la coherència amb la que ho ha fet Imaz, alhora que entristeix veure com persones amb la seva talla moral i amb la seva senzillesa, han d’abandonar la política activa. Sens dubte una paradoxa perversa.
dilluns, 3 de setembre del 2007
Ara, el que toca, és fer complir l’Estatut.
(Publicat a El Peroódico, 3 setembre de 2007)
Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.
Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.
De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.
A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.
I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.
Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.
És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.
Encara no fa ni dos anys que vaig votar “Si” al Referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya. Ho vaig fer conscient de la complexitat del seu procés de gestació, així com de la seva bondat per tal d’assolir un significatiu avenç tant del punt de vista social, com nacional.
Els diversos recursos presentats davant el Tribunal Constitucional tant per part del PP com per part d’alguns òrgans de l’Estat –entre ells el Defensor del Pueblo- constitueixen sens dubte una mala notícia, des de molts punts de vista. Particularment a mi, em semblaria especialment greu (fins l’extrem que potser m’obligaria a revisar algun criteri) el fet que el TC gosés modificar un Estatut que ja ha estat plebiscitat pel poble de Catalunya. De fet, si es donés el cas, seria la primera vegada d’ençà de la recuperació de la democràcia, el TC esmenaria la plana no pas a un Parlament, sinó a tot un poble. Precisament per això, soc dels que pensa que com més especulem amb aquesta possibilitat, ni que sigui amb la construcció benintencionada de tota mena de “plans B”, més ales donarem als que desitgen retallar-ne el contingut o condicionar-ne el desplegament. Queda dit.
De totes maneres, el que en aquest moments m’interessa –constatada aquesta espasa de Damocles que d’una o altra manera tenim al damunt- és posar de manifest la contradicció que hi ha en el fet de donar suport a un nou Estatut per a Catalunya i, acte seguit, reclamar un Referèndum per a l’autodeterminació. No em sembla seriós per moltes raons. En primer lloc perquè un Estatut és en ell mateix un pacte amb l’Estat, mentre que un Referèndum per a l’autodeterminació, per bé que legítim , es situa a les antípodes d’aquesta entesa que aviat farà un parell d’anys varem votar.
A parer meu, ni la greu crisi de les infraestructures que estem patint, ni tampoc les preocupants desavinences respecte la interpretació d’importants preceptes estatutaris justifiquen un canvi de rumb d’aquest calat. Emprendre l’aventura, certament arriscada com ha quedat ben demostrat, de dotar-nos d’un nou Estatut és, ras i curt, optar per un pacte d’estat amb l’Estat. Optar per referendar el nostre dret inalienable a autodeterminar-nos és optar per la ruptura amb l’Estat. Dues posicions tan democràtiques, legítimes i respectables, com excloents entre si, com a mínim, en un interval d’encara no dos anys.
I si tot plegat em sembla poc seriós des del punt de vista de la coherència política, encara m’ho sembla menys des del punt de vista de la generació de confiança i de la creació de complicitats entre la política, les institucions i la ciutadania. Quan varem demanar el vot favorable al nou Estatut ho varem fer conscients de la complexitat del seu desplegament. Però ho varem fer convençuts de la bondat d’aquesta nova eina per a les persones i per al país. És per això que voldria creure que aquella sol•licitud de suport al nou Estatut portava implícit el compromís ferm d’esmerçar tantes energies com calguessin per a preservar-ne la seva integritat i per desplegar-lo amb rigor. Abandonar ara la via estatutària amb l’excusa de la crisi –objectivament greu- de les infraestructures, o per l’actitud certament miserable d’un Govern central ganyó i poruc, és, pel cap baix, malbaratar l’esforç d’una de les Legislatures més complexes que ha viscut Catalunya al llarg dels darrers anys.
Així les coses, per seriositat i per coherència amb la nostra trajectòria, ara ens toca defensar amb fermesa el nou Estatut. Ara toca ser ferms davant el Govern d’aquí i davant el Govern d’allà. El d’aquí per servil i mancat d’ambició, el d’allà per poruc i desmemoriat. Ara és l’hora de defensar el pacte d’Estat amb la força de la raó i amb l’aval dels vots. Dimitir d’aquesta responsabilitat i emprendre el camí contrari, molt em temo que, més que apropar-nos a la plenitud nacional, ens pot conduir cap a noves frustracions col•lectives.
És per això que crec que tots plegats faríem bé d’aprendre dels errors del passat recent, intentant de no caure, per segona vegada, en el tacticisme partidari de curta volada que tant mal ens ha fet en el procés estatutari. Si més no perquè el nostre dret a l’autodeterminació és massa important com per convertir-lo en simple instrument de brega partidària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)