(Inèdit)
El passat 15 de maig el Govern de la Generalitat va acordar assumir íntegrament el deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Una quantitat d’aquelles que provoquen vertigen (1.046’7 milions d’euros o, el que és el mateix, més de 173.000 milions de pessetes). Poca broma.
Segurament el primer que ens hem de demanar és com s’ha pogut arribar aquí. Segurament la funció de normalització lingüística exercida per TV3 ha estat i és encomiable (i possiblement insubstituïble). Segurament hi ha responsabilitats tant de CiU com del Tripartit i, segurament, conclouríem que un país sense estructura d’Estat com el nostre necessita una eina de la potència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per tal de preservar i difondre la nostra llengua, així com crear i omplir un espai nacional de comunicació. Ara bé, assumir de cop aquest deute i anunciar a més l’aportació a les arques de l’esmentada Corporació altres 1.161 milions d’euros addicionals per als propers tres anys, em sembla, pel cap baix, fora de mida.
Em sembla fora de mida per les xifres de les que estem parlant, però sobre tot per comparació amb altres empreses públiques del Govern igualment endeutades.
Potser alguns de vostès recordaran que ara fa escassament tres anys, l’aleshores Conseller de Medi Ambient i Habitatge H. Sr. Salvador Milà va posar el crit a cel per l’endeutament de l’Agència Catalana de l’Aigua que aleshores ascendia a 980 milions d’euros. Val a dir que la resposta de CiU a aquelles acusacions fou una simple pregunta: quina de les més de 300 depuradores, quina de les dotzenes de xarxes d’abastament d’aigua potable o quina de les canalitzacions de barrancs i torrents realitzades per evitar inundacions s’haurien d’haver deixat de fer. Encara esperem resposta.
Ara, però, som nosaltres els qui preguntem. Li preguntem al Govern com és que fa només tres anys un deute de 980 m€ era signe de mala gestió i ara (contracte programa de l’Agència Catalana de l’Aigua en mà) apujar-lo fins als 1.500 M€ és positiu. Li preguntem com és que es pot eixugar el deute de la CCRTV, i no es pot eixugar ni una part del deute (lleugerament inferior) de l’Agència Catalana de l’Aigua. Li preguntem què té de progressista apostar per la tele, enlloc de fer-ho per una administració hidràulica eficient. Li preguntem a quin dels dos eslògans eco-socialistes respon aquesta decisió, si a un Govern amb “ecologistes de debò” o bé a un Govern “descaradament ecologista”. Ves a saber.
dimarts, 22 de maig del 2007
dimarts, 15 de maig del 2007
Duran, la immigració, la família (i la Sra. Mayol).
(inèdit)
Dissabte passat a Vic, Josep A. Duran Lleida no tan sols va parlar d’immigració, sinó que va raonar perquè considerava que era necessari parlar-ne en el context d’una campanya electoral. Deia Duran que la immigració és una qüestió que preocupa a la ciutadania, raó per la qual no pot esdevenir un tema tabú en el context de la present campanya, ans el contrari.
Entre les moltes coses que es van apuntar en aquella roda de premsa, Duran va assenyalar el risc d’afrontar el procés de reagrupament familiar que tenim a les portes sense criteris clars i amb la mateixa màniga ampla amb la que s’han afrontat processos anteriors.
A la Sra. Imma Mayol li ha faltat temps per recriminar-li una suposada contradicció entre aquesta advertència i la defensa de la família, consubstancial a l’adscripció democrsistiana de Duran i del partit al que representa, Unió Democràtica de Catalunya.
Agraeixo a la candidata eco-socialista el reconeixement que fa a la democràcia cristiana com un corrent polític defensor de la família. Però amb igual cordialitat li recrimino el fet d’haver intentat evidenciar una contradicció que no és tal.
La proposta de Duran de ser curosos amb el procés de reagrupament familiar no és cap mena d’atemptat contra la família, ans el contrari. Duran i Unió defensem el reagrupament de la família nuclear, és a dir de pares i fils. O, el que és el mateix, exigim que s’acabi d’una vegada per totes l’aplicació laxa del concepte de reagrupament familiar que, com s’ha demostrat, acaba esdevenint una porta d’entrada de vuit o deu o més persones per cada nouvingut.
Nosaltres diem sí a la família, diem sí al reagrupament de la família nuclear, diem sí a que el pare, la mare i els fills tenen el dret d’estar junts. Ho diem perquè defensem la família i ho diem perquè la integració dels nouvinguts és objectivament més factible si es planteja en termes de família nuclear. Però amb igual fermesa diem no a aquelles pràctiques abusives consistents en utilitzar el concepte de reagrupament familiar per tal d’obrir la porta a cosins, cunyats, oncles, nores, nebots, renebots i tota mena de parentela de segon i tercer grau, de manera que cada nouvingut acabi esdevenint porta d’entrada d’una dotzena o més de persones. A parer nostre això s’ha d’acabar pel bé de totes les parts.
Ho diré en altres termes que potser entendrà millor la Sra. Mayol: Duran ha dit el mateix que diuen (i practiquen) els democristians alemanys els quals –com nosaltres- defensen la família i malden –també com nosaltres- per preservar la cohesió i la convivència als nostres veïnats, pobles i ciutats.
En resum: de contradiccions cap ni una. Només sentit comú, rigor i claredat expositiva, precisament perquè estem en una campanya electoral en la que volem parlar d’allò que preocupa a la gent.
Dissabte passat a Vic, Josep A. Duran Lleida no tan sols va parlar d’immigració, sinó que va raonar perquè considerava que era necessari parlar-ne en el context d’una campanya electoral. Deia Duran que la immigració és una qüestió que preocupa a la ciutadania, raó per la qual no pot esdevenir un tema tabú en el context de la present campanya, ans el contrari.
Entre les moltes coses que es van apuntar en aquella roda de premsa, Duran va assenyalar el risc d’afrontar el procés de reagrupament familiar que tenim a les portes sense criteris clars i amb la mateixa màniga ampla amb la que s’han afrontat processos anteriors.
A la Sra. Imma Mayol li ha faltat temps per recriminar-li una suposada contradicció entre aquesta advertència i la defensa de la família, consubstancial a l’adscripció democrsistiana de Duran i del partit al que representa, Unió Democràtica de Catalunya.
Agraeixo a la candidata eco-socialista el reconeixement que fa a la democràcia cristiana com un corrent polític defensor de la família. Però amb igual cordialitat li recrimino el fet d’haver intentat evidenciar una contradicció que no és tal.
La proposta de Duran de ser curosos amb el procés de reagrupament familiar no és cap mena d’atemptat contra la família, ans el contrari. Duran i Unió defensem el reagrupament de la família nuclear, és a dir de pares i fils. O, el que és el mateix, exigim que s’acabi d’una vegada per totes l’aplicació laxa del concepte de reagrupament familiar que, com s’ha demostrat, acaba esdevenint una porta d’entrada de vuit o deu o més persones per cada nouvingut.
Nosaltres diem sí a la família, diem sí al reagrupament de la família nuclear, diem sí a que el pare, la mare i els fills tenen el dret d’estar junts. Ho diem perquè defensem la família i ho diem perquè la integració dels nouvinguts és objectivament més factible si es planteja en termes de família nuclear. Però amb igual fermesa diem no a aquelles pràctiques abusives consistents en utilitzar el concepte de reagrupament familiar per tal d’obrir la porta a cosins, cunyats, oncles, nores, nebots, renebots i tota mena de parentela de segon i tercer grau, de manera que cada nouvingut acabi esdevenint porta d’entrada d’una dotzena o més de persones. A parer nostre això s’ha d’acabar pel bé de totes les parts.
Ho diré en altres termes que potser entendrà millor la Sra. Mayol: Duran ha dit el mateix que diuen (i practiquen) els democristians alemanys els quals –com nosaltres- defensen la família i malden –també com nosaltres- per preservar la cohesió i la convivència als nostres veïnats, pobles i ciutats.
En resum: de contradiccions cap ni una. Només sentit comú, rigor i claredat expositiva, precisament perquè estem en una campanya electoral en la que volem parlar d’allò que preocupa a la gent.
dimecres, 9 de maig del 2007
La bondat de la segona volta electoral.
(inèdit)
Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.
Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.
Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).
Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.
Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.
Aquests darrers hem tingut l’oportunitat de seguir les eleccions presidencials franceses. De les moltes qüestions suggerents, a mi em criden poderosament l’atenció aspectes com l’altíssima (i envejable) participació, el contrast clar de models entre els aspirants, la immediatesa en el reconeixement de la derrota per part de la Sra. Royale just a pocs minuts del tancament de les urnes, o la seguretat de les prediccions de les enquestes. De tot en podem aprendre.
Però si hagués de destacar un sol aspecte, em quedaria amb la bondat del sistema electoral a dues voltes.
Un cop conegut el suport popular que té cadascun dels candidats, la ciutadania –amb tota la informació a la mà- té una segona oportunitat per expressar el seu parer a través de les urnes. Sens dubte una manera intel•ligent d’assegurar-se que el President de la República tindrà un important sostén popular o, el que és el mateix, una legitimitat molt més sòlida que no pas si la seva elecció fos fruit d’una componenda entre partits i candidats feta als despatxos i d’ esquena als ciutadans (per més que aquesta es fes en base als resultats electorals de la primera volta).
Ho diré d’una altra manera: si a França no hi hagués instaurada la segona volta a les eleccions Presidencials, és altament provable que avui la Presidenta de la República fos Ségolnne Royal enlloc de Sarkozy. El pronunciament públic de Bayrou (“jo no votaré Sarkozy”) així m’ho fa pensar. En aquest cas, la seva presidència seria legítima, per bé que és innegable que no respondria a una voluntat majoritària de la ciutadania (empíricament demostrada en la segona volta electoral), sinó a un ús partidari dels sufragis emesos a la primera volta.
Vist això, em pregunto qui seria el President de la Generalitat de Catalunya si, passats quinze dies de l’1 de novembre i amb els resultats a la mà, haguéssim estat novament convocats e escollir entre Artur Mas o José Montilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)