Carrasco i Formiguera: exemple de coherència, llavor de dignitat.

(inèdit)

Avui fa seixanta nou anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat al Penal de Burgos en compliment d’una injusta sentència dictada en un sumaríssim consell de guerra fet un any abans. Amb la perspectiva dels anys, els aspectes destacables de la seva trajectòria personal, familiar i pública esdevenen encara més evidents i exemplificadors. Avui voldria parar l’atenció en un aspecte nuclear de la seva rica personalitat: la coherència. Aquella coherència entre el dir i el fer que va caracteritzar la seva trajectòria personal, familiar i pública.

Carrasco fou coherent amb el sentit cristià de la seva vida quan va defensar els ordes i les congregacions religioses, i fou coherent amb el seu catalanisme radical quan va defensar l’Estatut plebiscitat pel poble català. Una coherència que, en un i altre cas, li reportà tan significades enemistats, que hagué de fugir del foc d’una Catalunya incapaç de respectar la seva ànima cristiana, per caure a les brases d’una Espanya igualment incapaç d’acceptar la seva ànima catalana.

A les pàgines del llibre En defensa pròpia (Fundació Dr. Lluís Vila Abadal, abril 2003), s’hi recull el colpidor testimoni del Cònsol Britànic Henry Chilton, el qual es refereix a Carrasco en els següents termes: tot i ser catòlic, era un català i un demòcrata tan convençut que preferiria morir ell i els seus vuit fills embolcallats en una bandera catalana, abans que sotmetre’s als plans del General Franco. En poques paraules, Chilton ens descriu Carrasco com un cristià, català i demòcrata, del qual, indirectament, en subratlla una insubornable coherència. La coherència que, portant-lo fins el patíbul mateix, esdevingué sinònim de dignitat i llavor de futur.

De Carrasco té sentit la vida i té sentit la mort. De Carrasco en queda l’exemple i la dignitat. Un exemple oportú en un moment en el que entre els uns i els altres, correm el risc de banalitzar el dret a l’autodeterminació del poble català. I de Carrasco en queda la tossuda voluntat de no contraposar catalanisme radical, amb un model de societat basat en els valors de l’ humanisme cristià.

Tan de bo siguem dignes d’aquest exemple.