dijous, 22 de febrer del 2007

De 9 en 9 €, fins l'expropiació final.

(Publicat a Expansión)

Entre l’aprovació per part del Govern del projecte de llei de dret a l’habitatge (amb expropiació de pisos inclosa), i la pública professió d’antisistèmica per part de la Tinent d’Alcalde de Barcelona, el Govern tripartit encara ha tingut temps d’obsequiar-nos amb una no menys vistosa perla: la implantació d’un cànon de nou euros diaris per als pisos buits. Sorprenent.

Que hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge, és una constatació irrefutable, com ho és el fet que entre els joves la qüestió s’agreuja encara més. Una i altra raons, justifiquen amb escreix una intervenció decidida des de la instància pública. Ara bé, que aquesta s’hagi de concretar en les mesures anunciades pel Govern és un punt de discrepància profunda des del primer grup de la Cambra catalana. En altres paraules: des de CiU compartim el diagnòstic (hi ha un important problema d’accés a l’habitatge), per bé que discrepem radicalment de la teràpia que ens proposa el tripartit.

Respecte la creació d’una nova taxa per gravar els pisos buits, la nostra discrepància és formal i conceptual. Formal, perquè és d’aplicació complexa, per no dir impossible. La catalogació de pis buit (amb la seguretat jurídica exigible) requereix la creació d’un nou registre a partir del creuament de diverses bases de dades avui en mans de diferents instàncies públiques (padró), i privades (consums de llum, gas, etc). Fins i tot en el supòsit –poc plausible a parer nostre- de poder superar les restriccions que imposa la llei de protecció de dades, la implementació de la mesura esdevindria exageradament ineficient.

Hi ha, però, un altre tipus de raons que van més enllà de les estrictament formals i que ens porten a discrepar radicalment d’aquesta mesura. Es tracta d’un conjunt de raons conceptuals de fons que no tan sols argumenten la nostra discrepància, sinó que a més sustenten la nostra proposta.

Si l’objectiu –compartit- és el de fer aflorar al mercat de lloguer un nombre important d’habitatges avui desocupats, des del nostre punt de vista, les mesures governamentals haurien d’orientar-se cap a corregir les causes profundes que mantenen aquest important parc d’habitatge fora del mercat de lloguer. I, en aquest sentit, des de CiU identifiquem dues grans mancances: la manca de garanties legals per al propietari que opti per llogar els pisos, i la inexistència d’incentius fiscals que facin mínimament atractiva la col•locació al mercat de tot aquest parc. En conseqüència, des de CiU, no sols ens oposem a la imposició d’un nou gravamen, sinó que proposem al Govern tripartit l’adopció de mesures legals que incrementin la seguretat pel titular de la vivenda davant les actuals incerteses, així com l’adopció de desgravacions fiscals per aquells propietaris que optin per col•locar al mercat els pisos ara desocupats.

A diferència de les propostes eco-socialistes, les mesures de CiU estan totes a l’abast del nostre Govern, sense necessitat d’haver d’acudir a registres externs, ni d’haver de modificar lleis d’abast estatal. Es tracta de mesures que el Govern pot implementar des del tram autonòmic de l’IRPF, i que pot introduir al Projecte de llei de dret a l’habitatge recentment enviat pel Govern a la Cambra i que es troba en la fase inicial de la seva discussió parlamentària.

Un diagnòstic compartit i dues teràpies confrontades. O bé anem de nou euros en nou euros fins a l’expropiació final tal i com ens proposa el tripartit, o bé optem per compatibilitzar civilitzadament els articles 33.1 i 47 de la Constitució Espanyola (a la propietat privada i a l’habitatge) com proposem des de CiU. Estem aspectants per veure fins on arriba la mà estesa.